diumenge, 17 de novembre del 2024
LA FORADADA DE MONTSERRAT (Crònica d'un descens a vista de dron)
diumenge, 10 de novembre del 2024
SECTOR COLL DEL BRUCH ( Balma de Can Solà-Sant Miquel de Vilaclara- Pont Foradat-Font del Ferro-Coves de Cal Llucià-Balmes de Can Soteres)
Aquest recorregut comporta, tant per a mi com per a la resta de companys, conèixer una zona inèdita, mai havíem estat per aquest entorn sud del Coll del Bruch. Han estat moltes les ocasions que de camí al Túnel del Bruch hem pogut observar a través de la finestreta del cotxe les extenses àrees boscoses que abasten tot el seu entorn, doncs ve, amb aquest recorregut ens disposem a descobrir tot un conjunt d'interessants raconades que ens aniran sorgint al pas el llarg d'aquesta caminada d'uns catorze quilòmetres. En general, anirem quasi sempre per l'interior de bosc combinant trams de pista i senders molt fressats i que presenten un bon estat de manteniment. Fem el recorregut en sentit horari, sortint del mateix coll on hi ha una àmplia zona per poder aparcar, baixem fins a trobar l'indret per on podem travessar per sota de l'autopista A-2, el nostre primer objectiu serà la Balma de Can Solà, de dimensions gegantines i on suposo que a vegades brolla una surgència. Ara ens caldrà seguir de nou de baixada primer pe camí i a continuació mitjançant una pista tornarem a passar de nou la A-2 arribant aviat a l'àrea de servei que ens caldrà travessar fins a l'extrem oposat. Arribarem a Sant Miquel de Vilaclara, edifici totalment enrunat, més endavant arribem al Pont Foradat, una curiosa formació rocosa on aconsello baixar a la seva part inferior des d'on podrem observar plenament la seva estructura. Un camí a través dels bonics boscos de l'obaga ens porta de baixada fins a la Font del Ferro, en aquest indret ens cridarà l'atenció el conjunt d'espectaculars pins de gran dimensió. Continuant per pista arribarem a la bifurcació on a la nostra esquerra surt el camí a les properes Coves de Cal Llucià. Les coves formen un conjunt de curioses galeries de traçat laberíntic que en bona part són còmodament visitables. Per continuar el nostre recorregut i un cop de nou a la bifurcació, ens caldrà tornar enrere uns dos-cents metres per retrobar la continuació del nostre itinerari, travessem la torrentera i continuem per ample camí fins que un rètol ens indica, a l'esquerra, la situació de les Balmes de Can Soteres, a partir d'aquí som ja bastant a prop del Coll del Bruch on hi arribarem per pista i combinant també amb algun tram de camí. Per realitzar tot aquest recorregut crec que és indispensable disposar de gps donada la gran quantitat d'encreuaments i bifurcacions que ens van sortint al pas, i que en cas de portar-ho en forma escrita, comportaria portar pàgines i pàgines amb la seva correcta descripció.
dilluns, 28 d’octubre del 2024
PUIGSACALM - PUIG DE L'ÀLIGA - GREVOLOSA
Som a principis de tardor i els arbres comencen ja a canviar de color, quan arribem a la Collada de Bracons hi ha una boira que malgrat que ens acabarà acompanyant la resta del dia dóna un cert caire melangiós a l'ambient. Volem pujar inicialment al Puigsacalm i complementarem la sortida pujant també al Puig de l'Àliga i visitant la Fageda de la Grevolosa. Es tracta d'un recorregut circular que realitzarem íntegrament per l'interior de increÏbles fagedes, només podrem gaudir d'amplis paisatges un cop som dalt dels dos cims que pugem. El punt d'inici és la Collada de Bracons i el recorregut el fem en sentit antihorari per dos motius, en primer lloc, assolir l'objectiu principal, el Puigsacalm, i en segon lloc, a causa del camí carener que farem inicialment i que ens apropa al Puigsacalm a través del Puig Tosell, aquesta part de camí es fa per pendents força inclinades on cal posar molta atenció, en el seu decurs trobarem dos sectors equipats amb cadenes que ens ajudaran a superar amb confiança els trams més costeruts. Aquest tram carener opino per tant, que és millor fer-lo de pujada.
Un cop hem pujat al Puigsacalm baixem a buscar el camí normal d'ascensió des de Bracons, passarem per la Font Tornadissa i seguint el camí arribarem a la Collada de Sant Bartomeu. En aquest punt deixem el camí principal que es dirigeix a Bracons i prenem un camí que ens portarà a passar per tot un seguit de colls, i per on ens anirem apropant al següent objectiu, el Puig de l'Àliga. Arribarem a una bifurcació on ens caldrà agafar el camí de la dreta per tal de pujar al Puig de l'Àliga, aquí haurem de tornar després per començar el descens fins a la carretera. Un cop hem tornat a la bifurcació iniciem el descens que a través de bonics boscos ens acabarà portant a la carretera que puja a la Collada de Bracons. Per continuar el nostre camí ens caldrà baixar uns dos-cents metres per la carretera fins a trobar a l'esquerra una pista, creuarem seguidament la Riera de Bracons i anirem fent camí de baixada posant atenció a un camí que surt a la nostra esquerra i que és el que ens te de portar fins ha Sant Nazari. Un cop a Sant Nazari ja estem molt a prop de la Fageda de la Grevolosa, el camí està senyalitzat. Un cop hi hem arribat anem remuntant la fondalada en mig d'impressionants arbres, després de fer alguns revolt el camí finalment ens acaba portant a una pista, la Collada de Bracons està ja molt propera. La majoria dels camins estan senyalitzats amb pintura, també trovem nombrosos rètols indicadors i en aquells punts on se'ns presenti un dubte el gps ens o aclarirà. Aquest recorregut resulta interessant en qualsevol època de l'any.
dimecres, 23 d’octubre del 2024
SERRA DE L'OBAC (Turó de Tres Creus-Alzina del Vent-Morral del Llop)
Aprofitant la bonança i que encara tenim força hores de llum, hem decidit fer una nova sortida de tarda, el lloc escollit torna a ser la Serra de l'Obac i el nostre punt de sortida serà l'aparcament de l'Alzina del Salari. Farem un recorregut circular, quasi tot ell carener, que ens farà passar pel Turó de les Tres Creus, abans però farem una visita a la Balma de la Porquerissa, a continuació anirem a l'Alzina del Vent i ja de tornada passarem pel Morral del Llop. Tot el recorregut el farem principalment per bons camins alternant tot i que molt poc, amb algun curt tram de pista. N'obstant ens trobarem tres indrets on la progressió serà per senders menys mantinguts i un xic emboscats.
La pujada al Turó de les Tres Creus el fem a través d'un sender que surt del mateix camí que hem passat venint del Coll de Tres Creus, una fita indica l'inici, inicialment està ben definit però al poc d'entrar al bosc el seu traçat cal anar intuint-lo, ràpidament ens acaba portant a la carena d'accés al Puig de les Tres Creus.
De la punta del Morral del Llop cal fer un curt tram de camí enrere per tal de sortir de la zona de cingleres i trobarem una fita que indica el camí de baixada, a través del sender mig emboscat i de traça definida pero plena de fullaraca i on anirem trobant senyals de color vermell.
Un cop hem baixat el Morral del Llop el camí ens porta inicialment a anar resseguint la part inferior de la cinglera per a continuació començar a perdre alçada per una extensa superficie rocosa fins que entrem de nou al bosc. Aquest camí que a través del bosc baixa força està molt emboscat però i anirem trobant senyals de color groc fins que finalment arribem a una torrentera, la travessem i remuntant uns pocs metres pel costat oposat trobem un bon camí que en menys d'un minut ens porta a l'aparcament de l'Alzina del Salari punt on tanquem el cercle del nostre recorregut. En conjunt es tracta d'un camí molt panoràmic que ens permet observar tant les feréstegues raconades de la Serra de l'Obac com els vessants oposats propers al Montcau.
dissabte, 12 d’octubre del 2024
LA CREU DE SANTOS (Per la Font del Teix i el Portell del Bou)
Hem tornat de nou a la Serra de Cardó, en la nostra primera visita vàrem fer un itinerari anomenat de "Les Onze Ermites" i ja en aquella ocasió va comportar que féssim una interessant descoberta d'aquesta zona, aquesta vegada volem pujar al seu cim més alt, la Creu de Santos que amb els seus 942 m d'altura constitueix una excel.lent talaia de tota la zona del Baix Ebre. Serà un recorregut circular amb principi i final al Balneari de Cardò, el farem en sentit horari de manera que ens permetrà guanyar desnivell de forma més pausada. Per cert, tot i que es manifesta alguna activitat en algun edifici annex al balneari, el complex pròpiament destinat a banys està força degradat i tancat al públic.
Iniciem l'itinerari fent un curt tram de carretera fins al punt on cal buscar l'inici del sender que ens portarà primer a l'Ermita de la Santíssima Trinitat i seguidament a l'Ermita de l'Àngel Custodi, les dues molt degradades. El camí, ample i ven fressat ens acaba portant al Portell de Cosp. Canviem de vessant, inicialment anem baixant, sempre per bon camí. Posarem atenció en un indret on una fita ens indica que hem d'anar pel camí de la dreta, aquest nou camí no és tan ample però també molt ben conservat, Passarem pel costat d'algun teix de grans dimensions i finalment arribem al Refugi de la Font del Teix, aquest refugi es troba en molt bon estat i a l'interior hi ha lliteres, llardefoc i una taula. Seguint el nostre camí arribem aviat a la Font del Teix on hi ha un grup d'abeuradors i el gran i espectacular teix que li dona nom, un indret agradable. Fent camí i molt aviat també arribem a la Cova Llòbrega una cavitat què cal visitar per lo curiosa què és. Al poc de sobrepassar la cova arribem a un canvi de rasant (poste) pel qual accedim al vessant sud de la serra. El camí ara es torna molt pedregós, la roca calcària aflora i fa menys còmode el progressar, tenim pel davant una llarga marxa de flanqueig fins a arribar al punt on comencem a pujar pel pendent més pronunciat que amb quatre revolts finals ens a situa al Portell del Bou. A partir d'aquí, el camí inicialment s'enfila per una curta canaleta entre el rocam, Seguirem una estona carenejant per entre les roques amb minsos rastres de sender. Retrobat de nou un marcat camí acabem per arribar a una collada des d'on veiem ja el cim de la Creu de Santos. Ara entrem de nou a l'obaga i anem fent camí tot flanquejant els boscos situats molt per sota de la Creu de Santos, anem resseguint el camí que ens porta a superar un curt i fàcil tram equipat amb una corda. Arribem a una cruïlla on una placa metàl.lica ens indica el camí del cim i del balneari. Unes llaçades finals ens a situen de nou a la carena i a través d'un panoràmic camí arribem al cim de la Creu de Santos. Pel descens refarem el camí fins a la placa indicadora on prendrem el camí del balneari, aquest tram no disposa de cap senyalització especial però és un camí força ampli què de forma còmoda ens permet perdre altura. Finalment arribem a una pista que prendrem a la dreta i que ens acabarà portant fins al mateix balneari. Tots aquests camins es troben en bon estat de conservació, els trams pel vessant sud són més aspres a causa del tipus de terreny. Anem trobant senyals de pintura vermella i groga què segons indrets està ja molt envellida. Trobem també en nombroses ocasions plaques d'acer inoxidable amb indicacions de la ruta.
dilluns, 7 d’octubre del 2024
PIC DE L'INFERN (amb nit a la Cabana de Tirapits)
Sovint hi ha antics companys de joventut, que molt de tant en tant l'atzar fa que te'ls retrobis pel carrer, amb alguns d'ells havia compartit l'afició a la muntanya i quasi sempre que comencem a parlar de gestes passades, inevitablement acaba sortint la que fa referència a la primera gran travessa pel Pirineu que vàrem fer, es tractava de la Setcases-Núria, per cert, sortint del mateix poble, en aquells temps no i havia carretera ni pistes d'esquí. La gran anècdota de la sortida va ser la nit que vàrem passar a la Cabana de Tirapits, el nostre equipament era escàs, els sacs de dormir replens de buata i la indumentària sota mínims, o sigui que amb el fred que feia vàrem passar la nit del lloro. Per nosaltres va representar una gran experiència i quan al migdia de l'endemà arribavem a Núria estabem molt contents d'haver aconseguit completar la travessa, en aquells temps la Setcases-Núria es considerava una fita muntanyenca molt valorada. De tot aixó en farà ara ja 57 anys, al llarg de tot aquest llarg periode de vida han estat moltes les ocasions que he passat per les proximitats i sempre m'ha vingut al record aquella nit passada a la cabana i el propòsit de repetir un dia o altra l'experiència de tornar a passar-hi la nit. La cabana segon consta en una inscripció feta en una llosa del mur, va ser construïda l'any 1912. Avui en dia la Cabana de Tirapits té la funció de refugi per emergències i disposa a l'exterior d'una emissora de socors. L'edificació és una construcció de pedra seca en forma d'iglú, el seu aspecte presenta prou solidesa com per constituir un bon aixopluc en cas de necessitat. A l'interior te prou alçada com per estar-hi drets i no disposa de cap servei, ni lliteres, ni estufa, ni cap altre tipus de mobiliari.
Eren pels voltants de les quatre de la tarda que sortíem de l'espai d'aparcament que hi ha junt a l'inici del camí que puja fins al Refugi d'Ulldeter, feia un dia esplèndid i la moral pels núvols. Ben aviat deixem el refugi enrere i arribem als primers contraforts del Coll de la Marrana, un parell de revolts ben traçats hi ja hi som dalt. Fins aquí hem anat resseguint el GR-11 i per on hi continuarem fins a la mateixa Cabana de Tirapits, sempre per un bon camí molt ben fressat. Del coll de la Marrana comencem a travessar les extenses zones alpines que ocupen l'ampli circ que dòna origen a les Fonts del Freser i des d'on podem observar que la seva grandària abasta per sota nostre fins a Coma de Vaca. Arribant a la Cabana deixem el GR-11 que fent un sobtat gir es dirigeix cap al Coll de Tirapits i Núria, són les set de la tarda i fa vent i molt de fred així és que ens hi fiquem dins i posem ordre al què serà per unes hores la nostra llar ocasional.
Tota la nit ha estat fent molt de vent i malgrat el gruix dels murs l'aire i els údols s'escolaven per les escletxes fent feixuc el poder dormir de forma continuada. Just sortir el sol deixem el nostre refugi i comencem a remuntar fins al proper collet fronterer, punt d'inici de la Cresta dels Gorgs. La progressió és fàcil tot i que en algun punt el camí dona pas a zones esquistoses i cal ajudar-se de les mans i posar atenció perquè hi ha timba. Arribem a una colladeta junt al Pic dels Gorgs, d'aquí podem accedir fàcilment, en un anar i tornar, al Pic de l'Infern, vistes immillorables del Circ de Carançà i els seus estanys. De nou a la colladeta prosseguim el nostre camí carener que inicialment baixa, davant nostre el Pic de Freser té un aspecte imponent, però un cop el comencem a remuntar veiem rastres de camí i malgrat que en algun punt farem servir les mans en un no res farem cim. Ara tan sols ens queda com últim bastió a superar el gegant de la regió, el Bastiments. La baixada del Pic dels Gorgs fins a l'àmplia collada és per trams poc definida, per terreny rocallós i tot i que fàcil algo molesta de progressar. A la pujada al Bastiments el camí millora força, arribem primer al cim anomenat Piolet del Bastiments on hi ha un bon bivac, a continuació al vèrtex geodèsic i seguidament a la Creu de Bastiments des d'on comença l'ampli camí que de forma continuada ens portarà directes al Coll de la Marrana, ara només ens cal resseguir de nou per camí conegut, esperant que el Refugi d'Ulldeter estigui obert i puguem prendre un bon refrigeri que ens l'hem guanyat.
dimecres, 2 d’octubre del 2024
PUJOL DE LA MATA I LA FALCONERA
Avui hem vingut a conèixer un nou racó del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, un espai que sempre ens a sorprèn amb la seva esplendorosa i feréstega bellesa. Som a finals de setembre on els dies encara són llargs i el paisatge comença a mostrar una lluminositat pròpia de la tardor. A les quatre de la tarda arribem a l'espai per aparcar que trobem passat el Coll d'Estenalles, direcció a Mura, i a l'altura del km-16. Farem un recorregut circular per la zona que ens te de portar fins al Pujol de la Mata com a punt més llunyà i que ens farà passar per tot un seguit d'indrets força interessants com ara la Miranda de la Falconera i la Sesta de la Foréstega on molt a prop podrem visitar dues minses cavitats que sense tenir cap interés exploratori, són curioses. L'accès al Pujol de la Mata, tenia fins no fa molt de temps un equipament amb grapes metàl.liques que permetia remuntar el ressalt final d'uns tres metres, actualment s'ha desinstal.lat i si no ets una mica àgil grimpant el pas pot resultar exposat. Fet el cim i un cop prosseguim el nostre camí, aquest comença un mantingut descens per un sender que inicialment està poc definit i que ens acaba portant fins a la llera del Torrent del Roure del Parrac. Just travessat, trobem a l'altre costat una cruïlla de camins, nosaltres anem tot rectes i de pujada, aquest nou camí inicialment sembla estar poc mantingut, però a mesura que anem guanyant altura, van apareixen fites i unes envellides marques de color vermell, remuntats uns cent vuitanta metres arribem a una zona planera un trobem un camí bastant millor que prendrem a l'esquerra. Seguim un curt tram per aquest nou camí estan atents a una fita que ens indica que el tenim de deixar per agafar un ramal a la dreta, un darrer tram per dins d'espès bosc ens porta de nou a l'inici-final d'aquest itinerari. Tot l'itinerari es realitza per dins de boniques zones boscoses, al llarg de tot el recorregut anem trobant altres bifurcacions, per aquest motiu és interessant per aquest tipus d'itineraris poder disposar d'un GPS, ens a serà de gran ajuda, resoldrà dubtes i ens evitarà fer marrades afegides.
divendres, 13 de setembre del 2024
PER BRETANYA I NORMANDIA (en bici i a peu)
A l'estiu del 2004 el nostre destí va ser el nord de França i concretament el sector de costa del Canal de la Manxa que està ocupat per les regions d'una part de la Bretanya, la Normandia i les Hauts de la France. El nostre propòsit era principalment poder fer recorreguts en bici aprofitant la gran via verda anomenada Vélomaritime, que com el seu nom ja deixa entreveure està pesada per a recórrer principalment en bici. S'estén des de Roscof fins a Dunkerque, amb un recorregut total de 1500 km, nosaltres però, tan sols pensàvem fer petits sectors dispersos al llarg de tot el seu traçat. Vam establir dos emplaçaments per a la nostra estada, el primer seria el poble de Charrueix situat entre Saint Malo i el Mont Saint Michel, i pel segon emplaçament ens desplaçaríem fins a Berck, població situada més al nord.
Com a consideració inicial diré què si en el futur jo tingues de repetir el viatge procuraria no fer-lo en època de vacances, la massificació va ser la gran i única problemàtica que vam tenir. Molts francesos residents a la zona de Paris escullen aquesta zona costanera per proximitat, a més cal afegir-hi turistes d'Holanda, Gran Bretanya i d'Alemanya, de manera que les zones de més interès estan completament saturades, tant en els aparcaments com a la resta de serveis que normalment utilitzem els viatgers. En canvi si parlem, com es diu grollerament, de fer suar la cansalada, aquest aspecte canvia. La Vélomaritime la farem amb força tranquil.litat i sovint en solitari i si es tracta de caminades ens passarà el mateix, la majoria de la gent acostuma estar a les platges i en els llocs icònics, per exemple, al Mont Saint Michel, o hi vas pel matí ven dora o ja no pots ni caminar pels seus carrer, i si volem accedir a l'interior de l'abadia, aquest fet es multiplica i acabarem fent una cua de cents de metres. Però bé, al marge d'aquestes aglomeracions mundanes, el territori és espectacular i els pobles molt bonics, també cal tenir en compte que som en un territori que va ser part i testimoni directe de la Segona Guerra Mundial, i que va contribuir amb molt sacrifici dels seus habitants a la seva finalització. Al llarg dels nostres itineraris anem constantment trobant vestigis d'aquells fets com ara búnquers i altres construccions de guerra en punts estatègics. Directament vinculat a aquests fets nosaltres vàrem estar a l'Omaha Beach, punt de desembarcament de les tropes americanes i també al cementiri dels seus caiguts en combat, l'impresionant cementiri a Colleville-sur-Mer. Un altre lloc interessant a visitar situat algo més a l'interior és la població de Saint-Mère-Eglise i el seu Airborn Museum. Serien incomptables els llocs excepcionals que podríem anomenar, però si n'hi ha un que no podem deixar de anomenar és la ciutat dels corsaris, Saint Malo.
Un dels aspectes que més ens a sorprendrà són les grans marees que experimenta tota la costa, principalment als estuaris i badies, un bon exemple és la Badia del Mont Saint Michel amb fluxos que assoleixen els 15 metres de diferència entre l'alta i la baixamar i on el mar s'arriba a retirar quasi 15 km. Si atrets per aquest fenomen ens endinsem dins de l'extensió sorrenca que deixa la baixamar tenim d'estar atents als horaris de la marea, en el decurs de la temporada estiuenca són molts els turistes que es veuen atrapats i tenen d'acabar fent ús del serveis de rescat, vàrem poder observar com al capvespre un helicòpter fa un recorregut per les platges i badies per si algú ha quedat atrapat. Atenció doncs amb les marees.
Quan parlem de la Vélomaritime podem potser idealitzar el seu traçat pensant que discorre fidelment arran de mar, però això no es ben bé així, en la majoria de les ocasions, tot i que si manté propera, la va resseguint terra endins per raons geogràfiques obvies i quan el seu traçat si apropa no ens transmet la sensació de ruta marinera a causa de que la marea ha enretirat l'aigua molt lluny, i pel davant tant sols podem observar una gran extensió de sorra. En moltes ocasions el seu traçat discorre pel costat de carreteres, en la majoria d'aquestes ocasions com a seguretat disposa d'una generosa franja de separació. Dels trams que nosaltres vàrem realitzar podem constatar que es troba en un molt bon estat de manteniment i que la senyalització es excel.lent. Constatar també que en els punts on ens cal travessar vies de circulació o bé compartir curts trams de carretera amb altres vehicles, hi ha una certa disposició a donar amablement prioritat als ciclistes. En definitiva, si sortim de períodes vacacionals podrem gaudir plenament de grans espais, salvatges costes i encantadores poblacions on podrem degustar alguns dels plats més típics de la regió, les ostres i els musclos bouchot, acompanyats amb "frites" cuinades amb oli de bou. Salut.
Agradable passejada per bon camí a través de les verdes extensions que dominen els penya-segats situats entre aquestes dues poblacions. A meitat de camí i trobem el Bois de Cise, un bonic nucli residencial on a més d'un espai per a picnic podem accedir a la platja. Mers les Bains sembla un poble extret d'un llibre d'en Charles Dickens, increïblement preciós, és com estar a principis de segle.
Distància total: 9,50 km (anar)
Curta passejada a través d'un interessant espai natural, que amb un recorregut molt panoràmic ens permet arribar al Fort de la Latte, una fortalesa que haurem vist en infinitat de pel.lícules. Aparcament de pagament a Cap Fréhel. Segons l'època tot l'itinerari està recobert de colorit bruc.
Distància anar i tornar: 10 km.
Recorregut a través de la Velómaritime que permet accedir a aquest icònic indret de Normandia de forma fàcil. Bona part del traçat discorre per zones interiors, sempre per camins-bici molt ben senyalitzats i en bon estat. Anant en bici podem accedir fins a la mateixa porta del recinte del Mont Saint Michel, espai restringit als vehicles.
Distància: 48 km (anar i tornar)
Es tracta d'un altre recorregut de la Velómaritime i que en aquesta ocasió ens porta fins a Cancale, turística població famosa per la seva gran producció d'ostres. Per fer aquest recorregut és important disposar de track, a causa de que hi ha un sector de l'itinerari que discorre per zones agrícoles interiors mancades de senyalització.
Distància: 46 km (anar i tornar)
(de Le Crotoy a Cayeux Sur Mer)
Recorregut integral a través de la Reserve Natural de la Baie de Somme un espai en el qual destaquen els extensos camps de sorra a la baixamar, en especial a la Pointe d'Urdel, on amb una mica de sort podrem observar-hi foques. A Cayeux sur Mer tindrem oportunitat de fer-nos un bany.
Distància: 57 km (anar i tornar)
Amb aquest recorregut arribem al Cap Gris Nez que és el punt de França més proper l'Anglaterre, podem observar a l'altre costat del Canal de la Manxa els penya-segats de Dover. Bona part de l'itinerari discorre pels amplis espais agrícoles de l'interior, alternats amb els bonics pobles de la costa.
Distància: 50 km (anar i tornar)
En la nostra estada per la zona de Bretanya i Normandia vàrem poder observar sovint aquesta peculiar pràctica. S'aprofiten les grans extensions de sorra, perfectament anivellades que deixen al descobert les marees, per desplaçar-se a gran velocitat amb l'ajut del vent que quasi sempre bufa amb força per aquestes contrades. Nosaltres ens vàrem apuntar a un curs d'iniciació i aquest és el resultat.
A última hora de la tarda i poc abans de que la marea alta anegues els últims metres de sorra vaig voler fer aquest recorregut filmant-lo amb el dron, per cert, vaig tenir algun ensurt amb la marea per intentar força un xic la tornada, cosa d'ignorants en temes de marees.
Camí del nord de França podem observar les grans extensions de pais recobertes de camps de cereals i altres moltes varietats. Regions molt planeres d'espais infinits on no es deixa un sol racó sense conrear.
dijous, 5 de setembre del 2024
CHARS À VOILE
TUC D'ERMÈR (pel Gotèr de Bedreda i Gotèr de Güèrri)
Situada a la Vall d'Aran just a les portes amb França aquesta vall frondosa i envoltada d'abruptes vessants conforma un dels indrets més feréstecs d'Aran. Feia ja molt de temps que la teníem present en els nostres objectius muntanyencs i ara finalment som aquí per fer un recorregut circular que té com a objectiu principal el Tuc d'Ermèr, un cim que tot i ser d'una altura modesta exigeix superar un gran desnivell. Disposem de dos dies i el nostre plantejament és arribar pels voltants del migdia al Refugi dera Honeria i començar a remuntar el barranc anomenat en aranès Gotèr de Bedreda amb el propòsit d'arribar fins al Lac detz Potz on acamparem, per tan carreguem amb tot el material necessari com ara tendes, sacs, fogonet, etc. Demà al matí pujarem fins al cim, bastant proper del lloc d'acampada, i seguidament iniciarem el descens pel Gotèr de Güerri pel que retornarem al Refugi dera Honeria a través de les Gòrges d'Ermèr. Tot i que un pel forçat, aquest mateix dia farem camí cap a casa.
L'accés fins al Refugi dera Honeria s'efectua per una estreta carretera pavimentada fins a l'àrea d'aparcament al costat del refugi. Nosaltres vàrem fer la ruta en sentit antihorari remuntant pel Gotèr de Bedreda on un bon camí senyalitzat GR va guanyant alçada sense treva, inicialment per una bonica fageda i a continuació a travès dels rasos herbats que cobreixen el costerut vessant, el camí sempre molt enlairat respecte al riu. Després d'interminables revolts acabem per arribar a una gran extensió més planera on hi queda un xic amagat l'Estanh de Bedreda, un últim esforç ens a situarà al Còth de Güèrri des d'on podrem observar per sota nostre i proper el Lac deth Potz. En aquest coll és des d'on caldrà iniciar la pujada al cim, trobarem rastres de camí que ven aviat s'acaben fent fonedissos, anirem remuntant pels fàcils pendents d'herba fins a assolir el llom carener que finalitza en el Tuc d'Ermèr. D'aquest cim es diu que constitueix en poca distància, el més gran desnivell sobtat de la Vall d'Aran. Del cim podem gaudir de tot un ampli panorama del Pirineu que tan sols es veu limitat al Nord per la llarga carena fronterera que constitueix el Tuc de Crabèra.
De nou al Lac deth Potz iniciarem el descens pel Gotèr de Güèrri, aquí trobem també un bon camí, també senyalitzat GR, que amb un agosarat i sorprenent traçat va perdent altura pels vertiginosos pendents del Gotèr de Güèrri. A las parts baixes del gotèr passem per un curt tram equipat i finalment al Pont de Liscòrn on canviem de vessant i ens endinsem de nou dins del bosc. Poc després de superar el Barratge deth Hons dera Coma i ja per pista tornem a travessar el riu i continuant sempre de baixada arribem de nou al Refugi dera Honeria.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)