Situats al nord del Pallars Sobirà i formant part del Parc Natural de l'Alt Pirineu i trobem una gran quantitat de cims, molts d'ells de gran renom dins de l'àmbit muntanyenc, entre el Pic de Medacorba situat en terres andorranes i el Mont Valier que limita amb l'Aran, passant per la Pica d'Estats, tota la carena fronterera està formada per un territori extens i agresta que demana un esforç afegit per poder accedir a les seves cotes més altes. En aquesta ocasió el nostre objectiu és pujar el Pic de Ventolau de 2851 metres i veí del Mont-roig d'altura similar. El Refugi de la Pleta del Prat situat a l'Estació d'Esquí de Tavascan i a una altura de 1720 metres serà el nostre punt de sortida per l'ascensió. Es tracte d'un itinerari bastant directe que a través d'un bon camí ens permet anar guanyant altura de forma bastant regular, l'inici del camí el trovem desfent des del refugi uns tres-cents metres carretera avall, aquest inici de camí és potser el més pronunciat pel que fa a la inclinació del pendent que es manté fins a les proximitats de la Cabana del Crestuix.
A partir de la cabana entrem en un estatge més alpí on anem superant cotes i el paisatge es va obrint, aviat passem pel costat d'un altre refugi, molt modern, que està tancat. Després de fer un tram per sota la carena i pel seu vessant nord arribem de nou al llom carener, per sota nostre i pel vessant sud observem un refugi metàl.lic, el camí fa un llarg flanqueig ascendent i només ens cal superar un darrer repetjó per arribar fins al cim. En ser el Ventolau un dels cims predominants de la zona fa que abasti un gran paisatge tant de l'horitzó com de les conques lacustres que domina. La baixada la vàrem realitzar pel Barranc de la Coma del Forn, del cim cal fer primer un descens directe fins al Collet dels Tres Estanys, a continuació anem perdent altura fàcilment a través d'un paratge alpí de fàcil progressió, però això aviat canvia, a mesura que perdem altura el camí es fa fonedís, les senyalitzacions són mínimes, és a dir ni senyals de pintura i de fites només ocasionalment, i tot això a través d'un terreny amb fort pendent i amb rocalla inestable i vegetació fa que el descens es faci feixuc amb l'agreujant de què segons anem perdent desnivell comencen a fer acte de presència les simpàtiques ortigues, conclusió a dia d'avui i mentre no es faci un manteniment mínim d'aquest camí opcional aconsello fer el descens pel mateix camí emprat per la pujada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada