Tornem de nou a Picos i en aquesta ocasió per visitar el massís occidental, el Cornión. L'intenció és fer un dels anells de Picos i en concret el Anillo Vindio, aquest nom tan peculiar té connotacions històriques, els antics pobladors d'aquestes terres, els càntabres i els astures que estaven amb guerra amb els romans es van refugiar en els quasi mítics Montes Vindios que sembla ser es situen en el que avui són els Pics d'Europa, lloc molt sever i inaccessible però que tampoc els va servir de massa, ja què les cròniques diuen que van acabar morint tots de fam i de fred. Però be tornem el que aquí ens interessa, el nostre propòsit fer aquest anell a la zona del Cornion. El punt d'inici era el poble de Posada de Valdeón i feríem el recorregut en sentit horari resultant un total de quatre etapes aprofitant la bona xarxa de refugis guardats qu hi ha a Picos. La primera etapa ens va dur al Refugi de Vegabaño, recorregut fàcil a través de bonics boscos i que no ens demanava fer massa desnivell. A continuació tocava fer la segona etapa, sens dubte la més exigent a través de les zones més altes del massís, ens va caldre travessar moltes collades i rodejar jous de grans dimension, en aquesta etapa el temps va estar en contre nostre, boira i plugim constant el que per aquí en diuen orbaiar, va sé un dia de capelina total a través d'un paisatge càrstic de visió molt limitada a causa de la boira, però que deixava endevinar que pel darrere si amagava un paisatge espectacular. Aquestes condicions es van mantenir fins al Refugi de Vegarredonda.
La tercera etapa fins al refugi de Vega de Ario en principi volíem fer-la per la via directa travessant el massís d'oest a est a través de la gran extensió càrstica propera a la carena més alta del massís. En el refugi el guarda ens va advertir que amb boira i pluja seria difícil orientar-se per la zona i que calia travessar algunes llastres rocoses que mullades serien molt perilloses. Ens recomanava prendre la ruta clàssica de l'Anillo que inicialment baixa fins als llacs d'Enol i Ercina i que a continuació remunta pausadament fins al Refugi Vega de Ario, i així ho vam fer. En perdre alçada la boira ja no ens afectava, va parar de plovisquejar i el temps es va anar aclarint, va resultar ser una etapa de bonics paisatges de verd intens per arreu, una mica llarga però agradable i pausada, arribant al Refugi de Vega de Ario alguna breu finestra de cel blau ens va deixar veure intuir la Garganta del Cares lloc per on havíem de passar demà, impressionants els verticals contraforts del massís central, res d'envejar a Dolomites. Tal com ens va passar el primer cop que vàrem visitar Picos en aquella ocasió el massís central, sortíem impressionats de les raconades que amaguen aquestes muntanyes.
La nostra darrera etapa consistia en anar del refugi de Vega de Ario fins a Caín i per fer-ho ens calia baixar de forma sobtada els quasi mil dos-cents metres de desnivell fins al fons del Cares. Camí espectacular on un bon sender ens fa perdre alçada a través d'un ambient dominat per la verticalitat i on a poc a poc et vas sentint més empetitit davant la grandiositat de l'entorn. Finalment vam arribar al famós Sendero del Cares, un dels llocs més visitats de Picos junt amb els llacs d'enol i Ercina. A partir d'aquí vam anar resseguint aquest ample sender acompanyats dels nombrosos caminats-turistes que sempre hi ha i més, essent època de vacances. Poc abans d'arribar a Caín vam aprofitar per fer un refrescant bany de peus al riu i beure'ns unes botelles de fresca sidra, a continuació va ser qüestió de trobar un transport que ens portes fins al proper Posadas de Valdeón lloc on teníem l'alberg. Al vespre dutxats, mudats i pentinats o celebràvem davant d'un dels casolans sopars que saben fer per aquestes terres. La meteo a Picos no va està de la nostre part, però tot i això vam aconseguir el nostre propòsit, completar l'Anillo Vindio i a ben segur que sempre en tindrem un bon record.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada