Ara fa 34 anys veníem a fer les Gorgas Negras, eren els inicis d'aquesta modalitat d'esport anomenada descens de barrancs o canyoning, de fet nosaltres descobríem aquests racons que amagava la serra a partir del llibre de Patrice de Bellefon "Pirénées les 100 plus belles courses et randonnées" de la col.lecció dirigida pel prestigiós Gaston Rébuffat) i que és va publicà l'any 1976. Entre les excursions proposades al llibre hi havia la del Riu Vero, així és que no vam trigar massa a anar-hi, després li va tocar el torn a la Peonera i el Mascun i finalment ens atrevíem amb les Gorgas Negras del riu Alcanadre. El llibre "La Sierra de Guara" del Cayetano Enriquez de Salamanca feia una àmplia descripció del descens. Ens va costar més de 10 hores arribar fins al Puente de Pedruel, el material d'aquella època no era tan sofisticat com el d'ara ni utilitzàvem els neoprens (almenys nosaltres), entrar en un d'aquests grans engorjats de Guara implicava sempre una certa dosis d'incertesa del que teníem pel davant, tot una aventura i que sovint fèiem en solitari, érem quatre gats els que ens passejàvem per Guara, no era coma ara. Amb el pas dels anys la Serra de Guara s'ha globalitzat i en els mesos d'estiu visitants d'arreu omplen engorjats i pobles de tal manera que acabes prescindint d'anar-hi per aquestes dates més conflictives. La bona climatologia, el paisatge i els aromes de les flors i plantes que recobreixen tota la serra a fet que molta gent de fora, principalment francesos si hagin establert amb una segona residència. Fent comparacions encara que siguin una mica exagerades, es similar al dels alemanys a ses illes.
Aquest matí ens hem posat a caminar pel voltant de les sis del matí, amb l'ajut del frontals hem baixat fins al Mascun i remuntat el Barranc d'Andrebot, començava a clarejar arribant al Collado de Sant Cristobal, total que hem estat més de tres hores per arribar a l'entrada de les Gorgas Negras. La principal particularitat d'aquest engorjat és la seva longitud, una estret i sinuós carreró aquàtic sense escapatòries possibles i sí més no, molt enrevessades. Tècnicament és bastant fàcil, els ràpels no són complicats, però aixó sí, cal fer moltes desgrimpades sigui per oposició entre llastres o escolant-nos per orificis. El cabal d'aigua és determinant i molts dels passos que en situacions de normalitat són un divertimento amb gran cabal és compliquen força. La longitud de les Gorgas Negras és un altre punt a tenir en compte sobretot si anem amb persones poc àgils amb aquestes operacions de progressió, En cas de patir un accident, aquest aïllament també és un factor a tenir en compte, doncs l'arribada d'ajut es pot perllongar molt.
En arribar a la llera del'Alcanadre vam observar que les aigües estaven una mica torbes, no tenien la transparència que normalment presenten, això sens dubte comportaria un problema en la progressió, no es veia el fons i per tant no sabies on trepitjaves, conseqüència una constant de relliscades i ensopegades. També implicava que en molts indrets on fos possible saltar, en no veure el fons i els seus obstacles coma ara grans rocs i troncs d'arbre, tots aquests petits problemes afegits a què el nostre grup era de vuit persones, i les operacions de rapel s'allargaven més del compte, va fer que arribéssim a la Pardina de Sant Cristobal pel voltant de les sis de la tarda i com que ja estàvem una mica farts de tanta aigua i tantes relliscades vam decidir deixar El Barrasil per un altra ocasió.
De la Pardina vam remuntar fins al Collado de Sant Cristobal i desfet el camí del matí, fins a Rodellar, total de les aigües de l'Alcanadre fins a la cervesa de Rodellar-village una hora i mitja. Després de trenta-quatre anys havía tornat de nou a baixar aquest formidable barranc que s'encaixona entre vessants que superen en algun punt els mil métres de desnivell. Un indret feréstec i autèntic que espero es conservi per sempre, jo he tingut la sort de conèixer-lo primer en un estat primigeni i ara de nou amb més anys a l'esquena i l'he tornat a retrobar la seva essència de màgia i misteri.
V I D E O F O T O S M A P A
Aquest matí ens hem posat a caminar pel voltant de les sis del matí, amb l'ajut del frontals hem baixat fins al Mascun i remuntat el Barranc d'Andrebot, començava a clarejar arribant al Collado de Sant Cristobal, total que hem estat més de tres hores per arribar a l'entrada de les Gorgas Negras. La principal particularitat d'aquest engorjat és la seva longitud, una estret i sinuós carreró aquàtic sense escapatòries possibles i sí més no, molt enrevessades. Tècnicament és bastant fàcil, els ràpels no són complicats, però aixó sí, cal fer moltes desgrimpades sigui per oposició entre llastres o escolant-nos per orificis. El cabal d'aigua és determinant i molts dels passos que en situacions de normalitat són un divertimento amb gran cabal és compliquen força. La longitud de les Gorgas Negras és un altre punt a tenir en compte sobretot si anem amb persones poc àgils amb aquestes operacions de progressió, En cas de patir un accident, aquest aïllament també és un factor a tenir en compte, doncs l'arribada d'ajut es pot perllongar molt.
En arribar a la llera del'Alcanadre vam observar que les aigües estaven una mica torbes, no tenien la transparència que normalment presenten, això sens dubte comportaria un problema en la progressió, no es veia el fons i per tant no sabies on trepitjaves, conseqüència una constant de relliscades i ensopegades. També implicava que en molts indrets on fos possible saltar, en no veure el fons i els seus obstacles coma ara grans rocs i troncs d'arbre, tots aquests petits problemes afegits a què el nostre grup era de vuit persones, i les operacions de rapel s'allargaven més del compte, va fer que arribéssim a la Pardina de Sant Cristobal pel voltant de les sis de la tarda i com que ja estàvem una mica farts de tanta aigua i tantes relliscades vam decidir deixar El Barrasil per un altra ocasió.
De la Pardina vam remuntar fins al Collado de Sant Cristobal i desfet el camí del matí, fins a Rodellar, total de les aigües de l'Alcanadre fins a la cervesa de Rodellar-village una hora i mitja. Després de trenta-quatre anys havía tornat de nou a baixar aquest formidable barranc que s'encaixona entre vessants que superen en algun punt els mil métres de desnivell. Un indret feréstec i autèntic que espero es conservi per sempre, jo he tingut la sort de conèixer-lo primer en un estat primigeni i ara de nou amb més anys a l'esquena i l'he tornat a retrobar la seva essència de màgia i misteri.
V I D E O F O T O S M A P A
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada