La conversa telefònica que tenÍem era del tipus..."jo el cap de setmana el tinc una mica compromès, pero el dissabte podrÍem fer una matinal que permet-hi ser de nou a casa a bona hora" - "Recordeu aquella cova que hi havia a prop d'Igualada i a la que i entraves per un lloc i en sorties per un altre" - "Com es deia?... a sí, la Cova de les Rondes" - "Per mi perfecte, que et sembla si em passes a recollir cap a les 7:30 h ?" - "vinga, fet!"
D'aquesta manera i amb un accés de confiança una mica massa crescuda, el dissabte pel matí ens posem camí cap a La Llacuna petit municipi pròxim a Igualada. Havíem llegit que la cova no tenia dificultats tècniques rellevants, que en alguns punts tenia algunes estretors a tenir en compte i que el seu traçat era laberíntic i que era per tan important portar la topografia.
Tal com deien algunes ressenyes calia deixar el vehicle a l'entrada del càmping de Vilademager i així o vàrem fer. També deien de passar per dins del camping per anar a buscar un camí, nosaltres vàrem preferir anar per una pista que hi havia uns cent metres abans. Anàvem en Rafel, en Luís (el madriles) i jo. Com que anavem de xarrameca ens vam passar de llarg la desviació que portava a la cova, però no va ser fins arribar a una collada que ens en n'adonarem del despisti, així es que vàrem fer camí enrere fins a ensopegar amb una fita, era super-gran i en veure-la ens vem quedar astorats de què no la haguéssim vist. Resseguint fites i pintades taronja ens vam endinssar en una valleta formada pel cingle principal i la resta de muntanya que si havia després i que va ser l'origen de la formació de la Cova de les Rondes. Anant per aquest sender que discorria per dins del bosc vam passar primer pel costat de la boca de sortida (Cova de les Rondes) i al cap de cinc minuts estàvem a la boca d'entrada anomenada Cova de la Roca del Frare.
Ja d'inici una primera escletxa amb una llastre mig encastada ens obligava a remuntar uns dos metres, això podriem dir que ja era una tarja de presentació del que seria un constant al llarg de tot el recorregut. Ben aviat arribavem a una mena de pou d'uns quatre o cinc metres que es podia desgrimpar, els meus companys ho van fer, jo vaig preferir posar la corda aprofitant una instal.lació que si i era, per algo seria. Fins aquí ja havíem explorat alguna bifurcació sense èxit, eren culs de sac sense sortida. Arribem al pou de deu metres, fem una ullada i veiem que per accedir a l'instal.lació tenim dues opcions, una estreta però curta gatera lateral amb rampa de baixada, o bé un estret pas a la vertical del pou, on baixant algo més d'un metre en oposició permet arribar a la instal.lació amb l'ajut d'una corda fixe nuada.
On hi ha l'instal.lació, l'espai es molt reduït, dues persones quasi es molesten entre elles. L'instal.lació en si té un aspecte no massa fiable, però cal confiar en què resistirà. El descens tot i ser curt és vertical i ja d'inici ens obliga a passar per una escletxa molt minsa on és millor no portar la motxil.la. Un cop a baix busquem senyals que ens puguin indicar el camí a seguir però no en trobem, i després de fer una curta exploració continuem per on ens a sembla mes adient, tot seguit passem per un nou pas estret amb una curta desgrimpada i arribem a una gran sala. M'havia oblidat de dir que un dels aspectes més importants a tenir en compte, i potser el que més d'aquesta cavitat, és que tot rellisca molt. Reflexionant sobre aquest punt, millor no pensar de com sortiríem o bé de com ens traurien d'aquí en cas d'accident amb fractura. Deixem-ho córrer perquè si no, ja ni tant sols sortiríem de casa.
En aquesta gran sala ens trobem de nou amb dubtes de per on deu anar el bon camí, tornem a fer curtes exploracions, per l'esquerra, a la dreta, fent camí enrere per una escletxa i buscant vestigis d'algun senyal, però res de res. Finalment observem que en una diaclasa ascendent bastant dreta potser hi hagi continuitat, grimpem de forma exposada els cinc o sis metres i podem observar que al fons d'una gatera sembla haver-hi un senyal, deu ser doncs per aquí. En Rafel intenta passar-hi pero després d'alguns intents desisteix. Tot seguit convoquem el comitè d'emergència on de forma unànime decidim donar per acabada la cavitat i tornar enrere. Per la cara de contents que posàvem d'haver pres aquesta decisió, és deduïa que feia estona que tots pensàvem el mateix però ningú volia manifestar-ho essent el primer a dir-ho.
Ara tocava tornar, però clar, en un gest d'optimisme el rapel havia estat retirat, ja que estàvem convençuts de que faríem el recorregut integral, i ara per remuntar només disposàvem d'un sol Shunt. De nou a la base del pou, en Rafel remunta fins on pot a pel i s'assegura a la corda de nusos amb el shunt i els estreps, i amb un mosquetó a les anelles dels nusos. Amb gran esforç va remuntant fins arribar al sostre on es produeix l'estrenyiment. En aquest punt fer les maniobres de progressió amb el shunt és molt complicat i li cal superar l'estreta escletxa deixant-se d'elegàncies i una mica en plan Terminator donar-se impuls allargant la ma fins a l'instal.lació del ràpel. A continuació ens llença la corda en doble, una part serà per remuntar i amb l'altra punta ens assegurarà mitjançant una politja autoblocant, o sigui que ho tenim bastant millor que ell. Després de remuntar una a una totes les motxilles li toca el torn a en Luis, a poc a poc comença a progressar corda amunt, fins que arriba al punt negre, el pas estret. En Luís és un payo bastant alt i tot que no és massa corpulent les seves proporcions són proporcionals a la seva alçada, total que es queda una estona bloquejat i penjat com un xoriço, finalment i després d'una crema d'energies considerable ho acosegueix. Ara en toca puja a mi, amb un flis-flas arribo al pas estret, i ostres, deu nido el que costa superar-lo, quant prenc impuls sobre l'estrep per pujar el Shunt, el material que porto a l'arnes fricciona amb la roca i em bloqueja, ho tinc de intentar uns quants cops per aconseguir-ho. Ja a la reunió veig que en Rafel assegura des de dalt del ramal vertical on hi ha la corda de nusos superior i que en Luis encara està a la reunió perqué no aconssegueix sortir per qualsevol de les dues opcions d'accés al pou, que al principi comentava. Com que per l'estreta gatera ho veu impossible ho intenta pel curt tram vertical que dóna a on hi ha en Rafel assegurant.
M'aparto una mica assegurant-me de nou a la instal.lació del ràpel, ja que a ell per poder sortir d'aquest cau li caldrà en certa manera passar per sobre meu. Comença la maniobra i arriba el moment en qué cal que carregui sobre la meva espatlla, ho fa i comença a incorporar cap amunt els seus quasi 1,90 d'alçada, jo que apenes faig 1,70 començo a notar com si un tractor passes per sobre meu. En Luis queda una mica bloquejat, perquè el lloc a remuntar és estret i li costa treure els dos braços a la part de dalt per fiançar-se, mentre tant li vaig cridant de què es doni presa perquè si no,en temo que algo de dins meu, peti en qualsevol moment, a més el seu pes m'empeny per moments cap a l'embocadura del pou.
En Luis finalment arriba a dalt i a continuació pujo jo, ostres em costa força!, ara entenc perquè a en Luis li costava tant. Arribats aquí notem ja una lleugera frescor que ens arriba de l'exterior, això s'acaba i comencem a fer reflexions sobre el que sovint ens passa quan toca valorar el lloc on anem, per un costat hi ha el que ens imaginem que podrà ser i per l'altre el que realment és. La Cova de les Rondes en certa manera ens va sobrepassar en alguns aspectes, tot relliscava molt, alguns passos estrets eren realment complicats de passar sobretot de pujada com ens va tocar fer a nosaltres i esperàvem també trobar algun tipus de senyalització i la seva absència en va fer perdre molt de temps.
En conclusió diríem que aquesta cova no és difícil, però si complicada, millor anar lleugers d'equipatge per tal de ser més àgils en les maniobres. No retirar la corda del rapel per si algú no aconsegueix passar per alguns dels passos estrets. Anar amb compte de no relliscar i millor ajudar-se amb una corda en les constants grimpades i desgrimpades que anem trobant.
VIDEO TRAK MAPA
Ara tocava tornar, però clar, en un gest d'optimisme el rapel havia estat retirat, ja que estàvem convençuts de que faríem el recorregut integral, i ara per remuntar només disposàvem d'un sol Shunt. De nou a la base del pou, en Rafel remunta fins on pot a pel i s'assegura a la corda de nusos amb el shunt i els estreps, i amb un mosquetó a les anelles dels nusos. Amb gran esforç va remuntant fins arribar al sostre on es produeix l'estrenyiment. En aquest punt fer les maniobres de progressió amb el shunt és molt complicat i li cal superar l'estreta escletxa deixant-se d'elegàncies i una mica en plan Terminator donar-se impuls allargant la ma fins a l'instal.lació del ràpel. A continuació ens llença la corda en doble, una part serà per remuntar i amb l'altra punta ens assegurarà mitjançant una politja autoblocant, o sigui que ho tenim bastant millor que ell. Després de remuntar una a una totes les motxilles li toca el torn a en Luis, a poc a poc comença a progressar corda amunt, fins que arriba al punt negre, el pas estret. En Luís és un payo bastant alt i tot que no és massa corpulent les seves proporcions són proporcionals a la seva alçada, total que es queda una estona bloquejat i penjat com un xoriço, finalment i després d'una crema d'energies considerable ho acosegueix. Ara en toca puja a mi, amb un flis-flas arribo al pas estret, i ostres, deu nido el que costa superar-lo, quant prenc impuls sobre l'estrep per pujar el Shunt, el material que porto a l'arnes fricciona amb la roca i em bloqueja, ho tinc de intentar uns quants cops per aconseguir-ho. Ja a la reunió veig que en Rafel assegura des de dalt del ramal vertical on hi ha la corda de nusos superior i que en Luis encara està a la reunió perqué no aconssegueix sortir per qualsevol de les dues opcions d'accés al pou, que al principi comentava. Com que per l'estreta gatera ho veu impossible ho intenta pel curt tram vertical que dóna a on hi ha en Rafel assegurant.
M'aparto una mica assegurant-me de nou a la instal.lació del ràpel, ja que a ell per poder sortir d'aquest cau li caldrà en certa manera passar per sobre meu. Comença la maniobra i arriba el moment en qué cal que carregui sobre la meva espatlla, ho fa i comença a incorporar cap amunt els seus quasi 1,90 d'alçada, jo que apenes faig 1,70 començo a notar com si un tractor passes per sobre meu. En Luis queda una mica bloquejat, perquè el lloc a remuntar és estret i li costa treure els dos braços a la part de dalt per fiançar-se, mentre tant li vaig cridant de què es doni presa perquè si no,en temo que algo de dins meu, peti en qualsevol moment, a més el seu pes m'empeny per moments cap a l'embocadura del pou.
En Luis finalment arriba a dalt i a continuació pujo jo, ostres em costa força!, ara entenc perquè a en Luis li costava tant. Arribats aquí notem ja una lleugera frescor que ens arriba de l'exterior, això s'acaba i comencem a fer reflexions sobre el que sovint ens passa quan toca valorar el lloc on anem, per un costat hi ha el que ens imaginem que podrà ser i per l'altre el que realment és. La Cova de les Rondes en certa manera ens va sobrepassar en alguns aspectes, tot relliscava molt, alguns passos estrets eren realment complicats de passar sobretot de pujada com ens va tocar fer a nosaltres i esperàvem també trobar algun tipus de senyalització i la seva absència en va fer perdre molt de temps.
En conclusió diríem que aquesta cova no és difícil, però si complicada, millor anar lleugers d'equipatge per tal de ser més àgils en les maniobres. No retirar la corda del rapel per si algú no aconsegueix passar per alguns dels passos estrets. Anar amb compte de no relliscar i millor ajudar-se amb una corda en les constants grimpades i desgrimpades que anem trobant.
VIDEO TRAK MAPA
Molt bé la crònica però no és cert que em deixés d'elegàncies. La pujada va ser elegant en la mesura que l'estretror del pas obligava a fer alguna contorsió. Aquesta contorsió no es pot atribuir a falta d'elegància sinó a tècnica de superació de colls d'ampolla...
ResponElimina