Ara farà trenta-tres anys remuntava aquests vessants per tal de pujar el Pic de Russell, anàvem l'Albert, en Rafel i jo, com a ressenya teníem la de la guia Posets-Maladeta de l'Andre Armengaud i l'Agustí Jolis (itinerari 396 - per la Gran Cornisa). En aquells temps tota la documentació gràfica com escrita era molt limitada i tota la informació es limitava a les quatre ratlles escrites i un tímid gràfic. Recordo que era un dia de tardor i que en arribar a la base del vessant vàrem estudiar les possibles vies, decidint-nos per unes plaques llises esblanqueïdes que arrencaven d'una gran congesta de neu. Amb l'ajut del piolet i els grampons vàrem remuntar el fort pendent i en ser a dalt comprovavem que s'havia format una rimaia de grans dimensions que no ens permetia passar a la paret. Agafats al cantell de la rimaia vam anar desplaçant-nos horitzontalment fins arribar a un indret on fent una passa llarga i agosarada vam poder passar a la paret. Per fissures i lleixes remuntàvem les lloses fins a arribar a terreny més segur i d'aquesta manera arribàvem al cim del Russell a l'any 1983, amb alguns anys de menys a l'esquena però amb el mateix esperit d'ara.
En aquesta ocasió i fet l'incís històric, em vingut de nou a Benasque per fer la cresta de Tempestats i concretament el sector entre el pic de Tempestats i l'Aneto, tram que teniem pendent d'ençà que vàrem fer, fa també molts anys, la Cresta de Salenques i que el mal temps en va fer concloure al Tempestats.
Mentre estem a Benasque esperant el bus que ens pujarà al Puente de Coronas, en Rafel en Toni i jo parlem de l'estratègia a seguir, pretenem bivaquejar al cim del Tempestats per tal començar a fer camí a la que la llum ens ho permeti. A les quatre de la tarda es posa en marxa el bus, som els únics passatgers, al Plan de Senarta si afegeixen una parella de Teià i a mesura que anem guanyant alçada per la pista podem observar pel darrere nostre tot el massís del Posets i Eristes coberts de núvols i amb negres cortines d'aigua. A mig camí ens comencen a caure les primeres gotes, tímides però consistents, a poc a poc i en un in-crescendo constant acaba caient un xàfec acompanyat de llamps i trons que el mateix Wagner no hagues aconseguit de superar. Arribats al Puente de Coronas ens cal fer una corredissa fins a l'aixopluc de la parada.
Pels voltants de les sis de la tarda continua plovisquejant i decidim que cal descartar la possibilitat del bivac i cal buscar un altra opció per si demà al matí fa bo, doncs continuar amb el mateix plantejament seria una tasca massa exigent, tenint en compte que per demà està previst que es formin nuclis tempestuosos a partir del migdia. Cap a les 9 del vespre para de ploure, el refugi s'acabat emplenant de gent optimista com nosaltres que tot i la incertesa de la meteo ha decidit venir a muntanya. Si fa bo, demà pujarem al Russell.
Sortim que encara és fosc, tothom té com a objectiu l'Aneto i som els únics que remuntem la vall, arribant a la bifurcació on cal deixar el GR i començar a pujar cap a l'Ibón de Llosars, comença a clarejar. Per bon camí arribem a l'ibón, a continuació remuntem la valleta que porta a l'Ibon Superior de Llosars i tot just superat aquest el camí s'adreça fort cap amunt fent llaçades i guanyant alçada rapidament, nombroses fites ens ajuden a seguir pel bon camí.
Arribant a les parts altes del pendent herbós tenim ja una visió general de la nostra ruta fins el cim, abans però ens caldrà travessar una feixuga i caòtica tartera de grans blocs on també les fites seran de gran ajut. Cal que ens dirigim cap a l'esquerra de la paret, aproximadament a la vertical de la Bretxa Russell, on un pendent terròs remunta per tal d'iniciar la travessa de la feixa inclinada anomenada Gran Diagonal. En algun punt ens cal fer servir les mans però en el seu conjunt el camí és fàcil de seguir. Arribem a la gran canal que ens portarà en forta pujada fins a prop del cim, un pla inclinat ens portarà entre blocs fins al cim del Russell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada