Un cop més aquesta tardor no ens deixa assolir els nostres objectius, en aquesta ocasió preteníem fer la travessia dels crestalls del Pic de Sotllo i anar fins al Refugi de Baborte, però de nou las muntanyes s'han amagat dins de foscos núvols impedint el nostre propòsit i la pluja ho ha acabat d'amanir. La meteo preveia algun xàfec dissabte a la tarda amb més probabilitats cap al vessant nord de la serralada i temps assoleiat el diumenge, estàvem doncs disposats a fer ús de les capelines dissabte per tal de poder realitzar la travessia diumenge. El pronòstic pel dissabte es complia pero el diumenge quant a les 6:30 h trèiem el cap a la foscor de la vall per sobre nostre persistia la negror i seguia caient un feble plugim, vam esmorzar amb tranquil.litat a l'espera que a mesura que anès aixecant el dia i ens aportes novetats. Cap a les nou del matí, van aparèixer les primeres zones de cel blau cap al nord, així és que vam agafar les motxilles i vam sortir com a possessos cap als cims de Broate, molt més assequibles que el Sotllo. Bona part de l'ascensió la fèiem immersos en las onades de boira que a modus de teló anaven obrint i tancant la visió del paisatge més pròxim. A la carena feia bastant de vent però com que l'ambient no era massa fred, tampoc molestava
Prenent com a punt de sortida la Presa de Montalto, cal resseguir el sender GR que s'endinsa a la vall i que tot travessant l'acollidor Pla de Boavi comença a guanyar alçada. Per aquest camí, molt ben traçat, arribem a una bifurcació on ens cal deixar el GR i continuar per un sender bastant més discret i que en més d'una ocasió resulta confús de seguir de no ser per la pobra senyalització de fites i ratlles grogues. Abans d'arribar al refugi ens cal superar unes lloses just al costat d'una cascada on cal que hi posem atenció si està mullat. El Refugi de Broate és un molt bo equipament de muntanya, te una capacitat per a divuit persones, disposa de matalassos i coixineres, taula i tamburets i enllumenat per placa solar.
Els pics de Broate no comporten cap dificultat, els pendents són francs i només cal anar guanyant alçada per l'herbós vessant, sensa cap camí evident. Alguna fita de tant en tant i poca cosa mes.
Com sempre de gran bellesa als teus reportatges i tal com t'expresses, sou uns malalts de muntanya.
ResponEliminaJa tinc tema per l'entrevista: "Falcó versus Rex". Què et sembla?