De bon matí ens hem posat
en camí; la carretera que ressegueix aigües amunt la vall de l’Indus està força
malmesa. Petits grups familiars de refugiats tibetans treballen traient els
rocs i la terra que els aiguats d’aquests
dies hi han acumulat. Les dones i els nens buiden pacientment els bassals amb
petits envasos de llauna. Aboquen l’aigua en un cubell que quant està ple
llencen al riu. És una imatge colpidora veure aquesta gent treballar entre el
fang, amb els nadons a l’esquena i que, a més, encara tenen el detall
d’oferir-nos un ampli somriure en veure’ns passar.
Arribats a Upshi deixem
la vall de l’Indus i comencem la ruta de Manalí. En molts indrets l’asfalt ha
desaparegut totalment i ens cal travessar centenars de metres de fangars.
Després d’estar tots aquests dies tancada, ens creuem amb llargues caravanes de
camions en sentit contrari, que a l'igual que nosaltres han estat esperant
l’obertura per portar les seves mercaderies a Leh. Cada cop que ensopeguem amb
un d’aquests grans combois de camions,
ens cal espera força estona que passi tot el grup per poder prosseguir, ja que
pel fang hi ha una sola traça. Cap al mig dia arribem al coll de Tanglang La de
5.328 m. Aprofitem per penjar la llarga corda amb banderoles votives que el
lama de Tikse va beneir, amb els noms inscrits d’amics i també d’en Marc. Fa
fred i força vent, i penso que quan arribi l’hivern, tots aquests noms seran
sacsejats per freds vents i temperatures
per sota dels cinquanta graus negatius. Deixem el coll i iniciem el descens;
l’horitzó que tenim pel davant està format fins on arriba la vista per una
multitud de carenes de muntanyes. Arribem a un punt on deixem la ruta de Manalí
i agafem una pista en direcció est, que ens permet penetrar a la regió de
Rupshu, fins fa poc tancada al turisme. Ben aviat arribem a la zona del llac
Tso Kar, on aprofitem per reposar una mica i menjar alguna cosa. És un lloc
agradable; alguns tibetans han muntat petits campaments amb tendes de lloguer
per als viatgers ocasionals com nosaltres. Prosseguim el camí, per paratges
cada cop més espectaculars. La nostra pista travessa grans planures encerclades
de muntanyes nevades, un regal per als ulls. Remuntem el Polo Kongka de 4.970 m
i ja de nit arribem a Sumdo, petit poble a 4.550 m, ocupat per refugiats
tibetans. Per sort trobem un campament instal·lat per uns nois nepalesos, que
ens ofereixen passar-hi la nit. Després de negociar el preu ens hi instal·lem.
La sorpresa és força agradable quan podem comprovar l’excel·lent servei que
ofereixen, ja sigui per les condicions de les tendes de càmping que disposen de
llits amb llençols nets, com pel suculent menjar que ens fan per sopar. Al
matí, després d’intercanviar els emails, ens posem en camí. Remuntant una vall
arribem al coll de Namhang La de 4.960 m
i seguidament al llac de Kiagar Tso de 4.690 m. És mig matí quan arribem
per fi al nostre destí, el llac de Tsomoriri, a 4.600 m. El paisatge és
indescriptible, tal com me’l havia imaginat, aquest llac té una longitud de 25
quilòmetres i a la seva riba oest s’hi troba una de les poblacions més altes
del món, Korzong, a 4.630 m. El gompa està tancat, així és que després de fer
un tomb per la població, en Dorge ens porta a una riba allunyada del llac, des
d’on podem gaudir d’excel·lents vistes sobre bona part de la regió. A darrera
hora de la tarda som de nou a Tso Kar. El cel ens regala un bonic capvespre.
Ens hem instal·lat tots junts en una gran tenda per passar la nit; fa força
fred i cal anar a dormir d’hora, ja que demà serà un llarg dia de viatge
De nou a la ruta de
Manalí, les hores ens van passant ràpidament per entre paisatges de somni,
sacsejats a l’interior del Toyota. En Dorge ens mira de reüll cada cop que no
pot esquivar un sotrac. Passem per alguns controls, remuntem valls i alts colls
com el Lachulung La de 5.060 m i el Baralacha de 5.100 m. A mitja tarda tenim
una avaria: trenquem les ballestes posteriors. Després de fer una reparació
d’emergència amb cordills i filferro, podem prosseguir uns cent quilòmetres
fins a Keylong, la primera població que trobem després de dos dies. En un
rudimentari taller i sota la pluja, un manyós mecànic aconsegueix en menys de
mitja hora arranjar el problema. És ja negra nit, però decidim arribar avui
mateix a Manalí. A mitja nit travessem el pas de Rhotang de 3978 m i a les dues
de la matinada som a destí, totalment esgotats.
Fantastic viatge,em recorda el fet per el salat de Uyuni,pro aquet el supera de llarg..felicitats
ResponElimina