El Pic d'Aspe és d'aquells cims que imposen pel seu aspecte reptador especialment des de Candanchú, nosaltres hi pujarem per la Vall d'Aisa, per aquest costat el pic queda més amagat i l'anem descobrint a mesura que anem superant els passos claus de l'ascensió. Del poble d'Aisa surt una carretereta de muntanya que ens permet arribar fins a la zona d'aparcament de La Cleta on una tanca impedeix prosseguir per la pista. Seguim a peu per la pista i arribat a l'alçada del Refugi de Saleras deixem per la pista i travessem la torrentera per trobar l'inici del camí que puja a l'Aspe. Anem una bona estona remuntant per entre prats, bastant amunt i després d'haver passat pel costat d'un abeurador ens dirigim cap a un embut característic que superem fàcilment. A partir d'aquí el camí començarà a pujar per pendent més accentuat i després de fer un grapat de llaçades arribem, segons el meu parer, al que es el punt clau de l'ascensió, davant nostre s'exten una extensa zona càrstica que ens cal travessar en la seva totalitat.
Aquest lapiaz farcit d'esquerdes i dolines és com un extens laberint on cal posar atenció en alguns passos i tenir bon peu, qualsevol caiguda o relliscada en aquest tipus de roca pot comportar greus lesions. Al llarg d'aquesta singular travessa anem trobant fites que ens indiquen el millor camí, cal ser curosos i no sortir de la ruta que elles ens marquen. Bastant a l'inici d'haver començat la travessa d'aquest carst sembla com si hi haguessin dues possibles rutes, nosaltres vàrem prendre la que discorria pel marge esquerre en el sentit de la marxa.
Superada aquesta zona arribem a una collada, a continuació fem una marxa de flanc per sota d'una protuberància que ens a situa a la carena després d'haver passat un curt tram que requereix de l'ajut de les mans, a partir d'aquí el camí ens portarà a remuntar el pendent final fins al cim per terreny rocós amb traces de camí i amb fites que ens ajuden a anar superant el fàcil pendent final. A les deu del matí estàvem al cim. En el nostre cas els núvols estaven enganxats als cims, a aquest fenomen a la zona li diuen La Raca i també diuen que en aquesta situació és millor no sortir a muntanya. Durant tota l'ascensió vam tenir un fort vent frontal molt molest que combinat a les zones altes amb l'alt grau d'humitat ambiental ocasionava que quedéssim xops i amb una important sensació de fred. En conclusió, ens vàrem perdre l'excepcional paisatge que el cim de l'Aspe ofereix però vam estar molt contents d'haver aconseguit fer cim en aquestes condicions.
Com a dades pràctiques comentar que nosaltres com que volíem sortir molt dora per evitar la calor de finals de juliol (encara que després va ser al contrari) vàrem bivaquejar a l'Àrea recreativa d'Abi situada a un quilòmetre abans de la tanca. Tot el camí fins a la zona càrstica està molt ben definit i senyalitzat i el seu sinuós traçat ens ajuda a superar còmodament el desnivell. No hi trobarem aigua en tot el recorregut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada