De nou hem tornat a la Cova de les Rondes, han passat quasi dos anys del primer intent en el qual no vàrem ser capaços de trobar la sortida, en aquella ocasió amb un accés d'optimisme i sabent que teníem de sortir per un altra boca, vam retirar la corda del rapel. Després d'estar divagant per l'entremat laberíntic del seu fons sense trobar un camí de sortida, es va convocar el comitè de crisis i va tocar remuntar de nou el pou de 10 metres fent virgueries. Un cop a fora alguns vàrem decidir que davant d'aquest fracàs posaríem el nostre material d'espeleo a la venda. Però bé, el temps ha anat passat i el tema de la Cova de les Rondes ja començava a picar, així és que de nou ens i vam introduir i en aquesta ocasió amb el ferm propòsit de què o bé trobàvem la sortida o ens i quedàvem a viure. Finalment la perseverança donava els seus fruits i se'ns va fer de nou la llum per un indret per al qual no havíem entrat. Trobareu una descripció del recorregut en el Blog de Muntanya del company J.Rafel Alsina.
diumenge, 11 de novembre del 2018
dijous, 27 de setembre del 2018
GORGAS NEGRAS (Riu Alcanadre)
Ara fa 34 anys veníem a fer les Gorgas Negras, eren els inicis d'aquesta modalitat d'esport anomenada descens de barrancs o canyoning, de fet nosaltres descobríem aquests racons que amagava la serra a partir del llibre de Patrice de Bellefon "Pirénées les 100 plus belles courses et randonnées" de la col.lecció dirigida pel prestigiós Gaston Rébuffat) i que és va publicà l'any 1976. Entre les excursions proposades al llibre hi havia la del Riu Vero, així és que no vam trigar massa a anar-hi, després li va tocar el torn a la Peonera i el Mascun i finalment ens atrevíem amb les Gorgas Negras del riu Alcanadre. El llibre "La Sierra de Guara" del Cayetano Enriquez de Salamanca feia una àmplia descripció del descens. Ens va costar més de 10 hores arribar fins al Puente de Pedruel, el material d'aquella època no era tan sofisticat com el d'ara ni utilitzàvem els neoprens (almenys nosaltres), entrar en un d'aquests grans engorjats de Guara implicava sempre una certa dosis d'incertesa del que teníem pel davant, tot una aventura i que sovint fèiem en solitari, érem quatre gats els que ens passejàvem per Guara, no era coma ara. Amb el pas dels anys la Serra de Guara s'ha globalitzat i en els mesos d'estiu visitants d'arreu omplen engorjats i pobles de tal manera que acabes prescindint d'anar-hi per aquestes dates més conflictives. La bona climatologia, el paisatge i els aromes de les flors i plantes que recobreixen tota la serra a fet que molta gent de fora, principalment francesos si hagin establert amb una segona residència. Fent comparacions encara que siguin una mica exagerades, es similar al dels alemanys a ses illes.
Aquest matí ens hem posat a caminar pel voltant de les sis del matí, amb l'ajut del frontals hem baixat fins al Mascun i remuntat el Barranc d'Andrebot, començava a clarejar arribant al Collado de Sant Cristobal, total que hem estat més de tres hores per arribar a l'entrada de les Gorgas Negras. La principal particularitat d'aquest engorjat és la seva longitud, una estret i sinuós carreró aquàtic sense escapatòries possibles i sí més no, molt enrevessades. Tècnicament és bastant fàcil, els ràpels no són complicats, però aixó sí, cal fer moltes desgrimpades sigui per oposició entre llastres o escolant-nos per orificis. El cabal d'aigua és determinant i molts dels passos que en situacions de normalitat són un divertimento amb gran cabal és compliquen força. La longitud de les Gorgas Negras és un altre punt a tenir en compte sobretot si anem amb persones poc àgils amb aquestes operacions de progressió, En cas de patir un accident, aquest aïllament també és un factor a tenir en compte, doncs l'arribada d'ajut es pot perllongar molt.
En arribar a la llera del'Alcanadre vam observar que les aigües estaven una mica torbes, no tenien la transparència que normalment presenten, això sens dubte comportaria un problema en la progressió, no es veia el fons i per tant no sabies on trepitjaves, conseqüència una constant de relliscades i ensopegades. També implicava que en molts indrets on fos possible saltar, en no veure el fons i els seus obstacles coma ara grans rocs i troncs d'arbre, tots aquests petits problemes afegits a què el nostre grup era de vuit persones, i les operacions de rapel s'allargaven més del compte, va fer que arribéssim a la Pardina de Sant Cristobal pel voltant de les sis de la tarda i com que ja estàvem una mica farts de tanta aigua i tantes relliscades vam decidir deixar El Barrasil per un altra ocasió.
De la Pardina vam remuntar fins al Collado de Sant Cristobal i desfet el camí del matí, fins a Rodellar, total de les aigües de l'Alcanadre fins a la cervesa de Rodellar-village una hora i mitja. Després de trenta-quatre anys havía tornat de nou a baixar aquest formidable barranc que s'encaixona entre vessants que superen en algun punt els mil métres de desnivell. Un indret feréstec i autèntic que espero es conservi per sempre, jo he tingut la sort de conèixer-lo primer en un estat primigeni i ara de nou amb més anys a l'esquena i l'he tornat a retrobar la seva essència de màgia i misteri.
V I D E O F O T O S M A P A
Aquest matí ens hem posat a caminar pel voltant de les sis del matí, amb l'ajut del frontals hem baixat fins al Mascun i remuntat el Barranc d'Andrebot, començava a clarejar arribant al Collado de Sant Cristobal, total que hem estat més de tres hores per arribar a l'entrada de les Gorgas Negras. La principal particularitat d'aquest engorjat és la seva longitud, una estret i sinuós carreró aquàtic sense escapatòries possibles i sí més no, molt enrevessades. Tècnicament és bastant fàcil, els ràpels no són complicats, però aixó sí, cal fer moltes desgrimpades sigui per oposició entre llastres o escolant-nos per orificis. El cabal d'aigua és determinant i molts dels passos que en situacions de normalitat són un divertimento amb gran cabal és compliquen força. La longitud de les Gorgas Negras és un altre punt a tenir en compte sobretot si anem amb persones poc àgils amb aquestes operacions de progressió, En cas de patir un accident, aquest aïllament també és un factor a tenir en compte, doncs l'arribada d'ajut es pot perllongar molt.
En arribar a la llera del'Alcanadre vam observar que les aigües estaven una mica torbes, no tenien la transparència que normalment presenten, això sens dubte comportaria un problema en la progressió, no es veia el fons i per tant no sabies on trepitjaves, conseqüència una constant de relliscades i ensopegades. També implicava que en molts indrets on fos possible saltar, en no veure el fons i els seus obstacles coma ara grans rocs i troncs d'arbre, tots aquests petits problemes afegits a què el nostre grup era de vuit persones, i les operacions de rapel s'allargaven més del compte, va fer que arribéssim a la Pardina de Sant Cristobal pel voltant de les sis de la tarda i com que ja estàvem una mica farts de tanta aigua i tantes relliscades vam decidir deixar El Barrasil per un altra ocasió.
De la Pardina vam remuntar fins al Collado de Sant Cristobal i desfet el camí del matí, fins a Rodellar, total de les aigües de l'Alcanadre fins a la cervesa de Rodellar-village una hora i mitja. Després de trenta-quatre anys havía tornat de nou a baixar aquest formidable barranc que s'encaixona entre vessants que superen en algun punt els mil métres de desnivell. Un indret feréstec i autèntic que espero es conservi per sempre, jo he tingut la sort de conèixer-lo primer en un estat primigeni i ara de nou amb més anys a l'esquena i l'he tornat a retrobar la seva essència de màgia i misteri.
V I D E O F O T O S M A P A
dimarts, 25 de setembre del 2018
PIC DE LUSTOU
El Lustou és probablement un dels tres mils més oblidats de la serralada i en aquesta ocasió hem decidit obtenir dos cromos de la nostra col.lecció de cims menys visitats o rellevants del Pirineu, ahir va ser l'Arbizon, un cim que ens va encantar, i avui li toca al Lustou. Pugem pel seu vessant nord, per la vall de Rioumajou on el desnivell tot i ser important és assumible gràcies a un bon sender que permet progressar còmodament. Des de la zona d'aparcament de Frédancon remuntem inicialment per bona pista fins just abans de creuar el pont del torrent on trobem un sender a la nostra esquerra que és l'inici de la gran remuntada que ens tocarà fer. Més amunt travessem un bonic bosc i a continuació resseguim pel marge esquerra orogràfic de la torrentera amb bones vistes sobre el conjunt de cascades procedents d'una surgència que neix uns centenars de metres més amunt. Per terreny ja més obert i desproveït d'arbres anem remuntant el vessant fins arribar a la Cabana de Lustou d'ús exclusiu per a pastors. Seguim remuntant el pendent de la muntanya fins que davant nostre apareix tot el flanc del Lustou que ens cal remuntar pel costat de l'esquerra segons el veiem. Un camí on en ocasions ens cal ajuda de les mans ens acaba deixant a la carena just en un punt on hi ha restes del mur d'un bivac o similar. Ens queda un llarg crestall a superar on haurem d'anar resseguint algunes fites i progressant de forma entretinguda per entre els blocs segons anem endevinant els millors indrets, Un cop al cim de nou ens apareixerà tot un mar de muntanyes, és la recompensa a l'esforç. Tornarem pel mateix indret i com sempre acostuma a passar la baixada se'ns farà bastant llarga.
PIC D'ARBIZON
El Pic d'Arbizon situat a dins de França al departament dels Alts Pirineus és un d'aquells cims que de tant en tant veus a les guies i ressenyes i que mai decideixes d'anar-hi a causa de la seva llunyania. Es troba dins de la Reserva Natural Regional d'Aulon i per la seva situació algo separada de la carena principal constitueix un mirador de primer ordre de tot aquest sector dels Pirineus francesos. La seva ascensió no comporta cap complicació i des de les granges de Lurgues on si arriba per carretera des d'Aulon un sender molt ben senyalitzat ens acaba portant fins al cim. Bona part del camí es realitza a través d'un bonic paisatge de prats alpins i és en al darrer tram on comencem a trobar un terreny més rocallós. A mitja pujada i arribant a una petita franja rocosa trobem una generosa surgència, aquest punt marca l'inici d'una curta i fàcil grimpada que farem per una canaleta situada a la dreta. Arribant a la bretxa d'Aurey tenim dues opcions, anar remuntant resseguint el fil de la carena, o prendre un sender que remunta a mig flanc, nosaltres vàrem pujar pel primer i baixar pel segon i he de dir que el sender que anava per la carena estava en millors condicions. Dalt del cim hi ha una antena, segurament un repetidor de telefonia que li treu una mica d'encant, però que podrem ignorar donat l'ampli panorama que ens ofereix l'Arbizon. A la zona no hi ha refugis de muntanya i per l'allotjament vàrem utilitzar una gite situada al poble de Fabian "Espace et Montagne" molt recomanable.
VIDEO FOTOS TRAK MAPA
dilluns, 24 de setembre del 2018
ESPOLÓN DE LA VIRGEN (Rodellar)
Després de dinar a Abiego ens hem acabat d'endinsar a la Serra de Guara fins arribar al poble de Rodellar, on hem vingut per fer demà les Gorgas Negras. Quatre hem pogut sortir aquest divendres matí i la resta arribaran aquest vespre al camping on hem llogat un bungalow. Aquesta tarda aprofitarem per baixar fins a la gorja del Mascun per tal de fer la via ferrada de l'Espolón de la Virgen, un recorregut bastant assequible (K2) pero molt estètic en el seu traçat. L'aspecte més rellevant de la ferrada és se'ns dubte el seu teló de fons, la Gorja del Mascun, un medi dominat per l'arquitectura vertical i on l'aigua i l'erosió han deixat una estètica empremta en forma de laberint rocós que s'estén al llarg de tot el canyó. La ferrada està molt ben equipada i arribant a la seva part superior i trobem l'ermita de la Virgen del Castillo, un mirador privilegiat de tota la zona. Al principi de la ferrada un rètol ens avisa del risc geològic per caiguda de grans blocs de pedra a causa de la fracturació de l'esperó on es troba la via. Tot pujant vàrem poder observar alguns sensors fixats a la roca per detectar moviments del terreny. De l'ermita un camí força pedregós ens porta inicialment de baixada, a creuar el torrent. Poc més endavant, i ja de pujada ensopeguem amb un camí més ample que ens portarà mig planejant fins a Rodellar VIDEO MAPA
dimecres, 12 de setembre del 2018
EN PIRAGUA PEL DELTA DE L'EBRE
A vegades els bons moments apareixent quan menys t'ho esperes, de sobte allo que no t'esperaves pero que ben segur desitjaries, es fa realitat, i això és el que ens ha passat en aquesta ocasió. Hem vingut al Delta de l'Ebre a passar uns dies a lo de sempre, alternar moments de platja i bany amb d'altres per recorre els seus espais naturals a la recerca i caça fotogràfica de tot allò que tingui ales i es posi a tiro. Som a la badia del Port dels Alfacs molt a prop del port de Sant Carles de la Ràpita, perquè aquí hi ha una base de lloguer de piragúes. Les tranquil.les aigües d'aquest port natural són idònies per a remar pausadament. Pensem fer un curt recorregut d'uns set quilòmetres que per entre les muscleres ens portarà fins a l'embocadura del canal de sortida de la Llaguna de l'Encanyissada.
Comencem a remar pausadament, el dia està una mica enteranyinat i reflexa tons metàl.lics a la superfície de l'aigua, fa una hora que hem sortit que parem a fer un mos en un dels xeringuitos flotants que hi ha a l'interior de la llacuna, tota una extravagància. Musclos, ostres i vi o cava abans de prosseguir el nostre camí. Després de fer algunes arriscades maniobres per tornar a pujar a la piragüa ens posem de nou en marxa, a poc a poc ens anem apropant a l'entrada del canal que comunica la badia amb la llacuna de l'Encanyissada una de les més extenses del parc natural, de la superfície emmirallada que tenim per davant nostre observo uns puntets que es mouen, són flamencs!...però molts flamencs!!!
Seguim apropant-nos amb silenci fins que notem que comencen a manifestar certa inquietud per la nostra presència, de sobte comencen a enlairar-se com aeronaus i el cel s'omple del brogit del seu aletejar. El nostre cel proper està ple de flamencs que volen en totes direccions i nosaltres som al centre d'aquest espectacle, els intrusos dels quals s'allunyen. Amb les preses no arribo a reaccionar amb la meva reduïda cambra Gopro i amb limito a gaudir d'aquest paisatge irrepetible.
Finalitzen el seu vol i aterren a uns dos-cents metres de nosaltres, ens adonem però, que un reduït grup d'uns cinquanta flamencs ha decidit quedar-s'hi, ens hi anem apropant fins que també decideixen posar aigua pel mig i arrenquen a volar (foto superior) La conclusió és que en ocasions i quan menys t'ho esperes el medi natural ens ofereix aquests regals que activen tots els nostres sentits i romanen per sempre.
divendres, 7 de setembre del 2018
FERRATA FORADADA DEL TOSCAR
Situada junt a la N-260 en el seu pas per la comarca de la Ribagorza molt a prop de la població de la Foradada del Toscar trobem aquesta interessant ferrada de traçat elegant i sinuós. Molt ben equipada, permet progressar amb seguretat al llarg de tot el seu recorregut. S'inicia remuntat un agosserat esperó de roca i al llarg del seu traçat i trobem de tot, ximeneies flanquejos, desgrimpades i un parell de ponts tibetans molt ben equipats. Està catalogada de nivell K4 i estarem unes dues hores per fer-la. Per accedir-hi cal que sobrepassem aproximadament 1 km la població de la Foradada del Toscar direcció a Ainsa, Una pista a la nostra dreta amb espai per aparcar és la referència, Caldrà pujar uns 20 minuts per la pista (ramals a la dreta) fins que aquesta finalitza quasi al peu de la ferrada. El descens ens comportarà uns 15 minuts per sender costerut fins a la pista.
dilluns, 27 d’agost del 2018
DE SONAVIA A LAREDO POR LA COSTA
Interesante recorrido por este tramo de costa que nos ofrece bellos y dilatados paisajes de un litoral agreste y cambiante. De Sonavia y desde la Playa de Valdearenas iniciamos el ascenso de la ladera del Monte Candina a través de helechales y con una visión del paisaje que va mejorando según ascendemos. Una corta trepada nos sitúa en un amplio llano donde podemos recuperar fuerzas, el límite del llano domina un vertical acantilado de 250 metros, aquí en Candina se encuentran algunas de las paredes más altas del Cantábrico. Progresando ahora hacia el Oeste a través de esta zona más llana y abierta llegamos a un corto paso vertiginoso equipado con una cuerda. Superado este paso empezaremos un fatigoso descenso por camino pedregoso y de mal progresar hasta llegar al llano donde proseguimos por pista. De paso por las cercanías de la Playa de San Julián, todo y que nos requiere un fuerte descenso merece una visita, sobretodo si la meteo nos permite darnos un baño. Seguimos nuestro camino ascendente por pista hasta que la dejamos para coger un sendero que resigue mas cerca de la línea de costa, finalmente llegamos a un collado donde encontramos una pista que de bajada nos llevará hasta Laredo.
FARO DEL CABALLO (Cantabria)
En Cantabria junto a la población de Santoña se eleva el Monte Buciero de 378 m de altura que domina las Marismas e Santoña y buena parte del litoral próximo. Grandes acantilados se recortan a pico sobre el mar en su vertiente Este, y es en esta zona de bravo litoral donde encontramos el singular Faro Del Caballo, a diferencia de otros faros no se encuentra en una zona elevada sino que está situado sobre una plataforma rocosa a 20 metros por sobre del nivel del mar y para acceder a él se precisa bajar por un conjunto de tramos de escalera que de forma ininterrumpida precisan de un total de 760 peldaños. De Santoña hasta el faro se accede por un camino-pista sin complicaciones que nos sitúa en un cruce de caminos de nombre Cuatro Caminos, una vez aquí tomamos a la derecha de bajada hasta el inicio de las escaleras. Para el regreso nosotros realizamos el Camino del Ecosistema del Bosque que por amplio sendero atraviesa un espeso encinar hasta llegar al Fuerte de Napoleón. Del fuerte y ya por pista bajamos de nuevo a Santoña justo en el punto donde iniciamos el recorrido. Los peldaños de descenso están desproporcionados por lo que se confiere a la escalera de una pendiente exagerada donde tenemos de poner atención. Todo el tramo de escaleras se halla equipado en su totalidad por un cable de seguridad que nos dará confianza en el descenso y será de gran ayuda en la subida.
RUTA DEL FLYSCH (DEBA-ZUMAIA)
En el sector de costa situado entre Zumaia y Deba aflora un conjunto de estratos de gran interés geológico que forma parte del Geoparque de la Costa Vasca. En la bajamar este fenómeno se acentúa mostrando un paisaje entre irreal y mágico. Un sendero que coincide parcialmente con el Camino de Santiago recorre todo este tramo de costa casi siempre por el borde del acantilado. Al tratarse de un recorrido longitudinal debemos prever un medio de transporte para regresar al inicio, en este aspecto disponemos del Euskotren con estación en las dos poblaciones. Otro posible sistema de transporte es también el ferry que las une por mar, este medio esta condicionado por el estado de la mar y época del año. El camino bien trazado y con la señalización suficiente resigue el litoral alternando continuas subidas y bajadas sin demasiado desnivel exceptuando el tramo inicial que desde Deba sube hasta la ermita de Santa Catalina y un sector más amplio cerca ya de Zumaia donde el camino se aleja mucho de la costa y acaba por pasar por el caserio de Elorriaga.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)









