SALT DEL GOLERO + COVA D'EN SALVI

 

EL SALT DEL GOLERO està situat al sector est del Collsacabra molt a prop dels cingles del Santuari del Far, per accedir-hi prendrem com a referència el Coll de Condreu punt del qual arrenca una pista que baixa fins las Cases de l'Om i ens deixa al costat mateix de la llera del riu. Com que aquesta pista sembla ser que és d'us privat, si volem podem tenir un altre accés alternatiu, prenent la carretera que porta al Santuari del Far i deixant el vehicle en el Coll de Malla, d'aquí ens caldrà travessar tots els prats de baixada fins arribar a la llera del riu just en el mateix indret que si hagüessim anat per les Cases de l'Om.

Un cop a la llera del riu ens cal anar riu avall uns quinze minuts que resulten ser una agradable passejada per la llera molt rocosa i desvestida de vegetació, això si els sectors humits o molls rellisquen moltíssim El descens es tracta de quatre cascades contínues que baixem amb ràpels de 19-25-17-27 d'alçada, tots ells molt ben equipats. El de disset metres és volat. Pel retorn cal que un cop som a baix cal que remuntem pel costat esquerre per un pendent de grans blocs que en qüestió d'uns pocs minuts ens porta fins a la boca de la Cova d'en Salvi.

                      VIDEO                 FOTOS                   TOPO

LA COVA D'EN SALVI és una activitat molt acossellable de combinar amb el Salt del Goleró donat que les dues activitats són de curta durada i es complementen força bé, és una manera d'aprofitar plenament el dia tenint en compte que per alguns el viatge fins aquí ja és prou llarg. De traçat horitzontal i d'unes dimensions prou generoses per progressar còmodament sense estretors ni dificultats que ens exigeixin tècniques d'espeleo o material específic, en tenim prou amb el cas i una llum frontal. En ser una cavitat d'origen tectònic, bona part de la progressió la fem remuntant, baixant o bé esquivant els nombrosos blocs de pedra que hi ha per arreu.

Cal anar amb compte perquè tant per terra com pels blocs tot rellisca molt, a aquest fet cal afegir-hi la gran colònia de ratpenats que hi habita, que es fa més present en les dues sales de dimensions més grans on tot està recobert del seu excrement, per això se les anomena sala Guarra i sala Chanel, per alguna cosa serà. Es curiós veure també com a mesura que anem avançant aquests ratpenats canvien de situació davant la nostra presència i ens passen volant a frec del nostre cos, amb l'agilitat que els caracteritza. Finalment s'arriba a la zona sifonada on podem observar una corda que serveix de guia per travessar-lo en immersió. Aquí vam donar per acabada la nostra exploració a la cavitat tornant a l'entrada fent el mateix camí enrere, quin remei, no?

Per la tornada ens fixarem amb els senyals de pintura de color vermell que arrenquen de la mateixa entrada i que en forta pujada ens porten fins a un ample camí empedrat, Si el seguim cap amunt ens acaba deixant en els prats del Pla de l'Om just al costat d'un rétol de "Prohibit motos" resseguim el prat derivant obliquament cap a l'oest fins arribar a la llera del riu on hem començat (suposant que haguéssim accedit per les Cases de l'Om).

                                                                           VIDEO           FOTOS              TOPO                TRACK

PICOS DE EUROPA (ANILLO VINDIO)

 

Tornem de nou a Picos i en aquesta ocasió per visitar el massís occidental, el Cornión. L'intenció és fer un dels anells de Picos i en concret el Anillo Vindio, aquest nom tan peculiar té connotacions històriques, els antics pobladors d'aquestes terres, els càntabres i els astures que estaven amb guerra amb els romans es van refugiar en els quasi mítics Montes Vindios que sembla ser es situen en el que avui són els Pics d'Europa, lloc molt sever i inaccessible però que tampoc els va servir de massa, ja què les cròniques diuen que van acabar morint tots de fam i de fred. Però be tornem el que aquí ens interessa, el nostre propòsit fer aquest anell a la zona del Cornion. El punt d'inici era el poble de Posada de Valdeón i feríem el recorregut en sentit horari resultant un total de quatre etapes aprofitant la bona xarxa de refugis guardats qu hi ha a Picos. La primera etapa ens va dur al Refugi de Vegabaño, recorregut fàcil a través de bonics boscos i que no ens demanava fer massa desnivell. A continuació tocava fer la segona etapa, sens dubte la més exigent a través de les zones més altes del massís, ens va caldre travessar moltes collades i rodejar jous de grans dimension, en aquesta etapa el temps va estar en contre nostre, boira i plugim constant el que per aquí en diuen orbaiar, va sé un dia de capelina total a través d'un paisatge càrstic de visió molt limitada a causa de la boira, però que deixava endevinar que pel darrere si amagava un paisatge espectacular. Aquestes condicions es van mantenir fins al Refugi de Vegarredonda.

La tercera etapa fins al refugi de Vega de Ario en principi volíem fer-la per la via directa travessant el massís d'oest a est a través de la gran extensió càrstica propera a la carena més alta del massís. En el refugi el guarda ens va advertir que amb boira i pluja seria difícil orientar-se per la zona i que calia travessar algunes llastres rocoses que mullades serien molt perilloses. Ens recomanava prendre la ruta clàssica de l'Anillo que inicialment baixa fins als llacs d'Enol i Ercina i que a continuació remunta pausadament fins al Refugi Vega de Ario, i així ho vam fer. En perdre alçada la boira ja no ens afectava, va parar de plovisquejar i el temps es va anar aclarint, va resultar ser una etapa de bonics paisatges de verd intens per arreu, una mica llarga però agradable i pausada, arribant al Refugi de Vega de Ario alguna breu finestra de cel blau ens va deixar veure intuir la Garganta del Cares lloc per on havíem de passar demà, impressionants els verticals contraforts del massís central, res d'envejar a Dolomites. Tal com ens va passar el primer cop que vàrem visitar Picos en aquella ocasió el massís central, sortíem impressionats de les raconades que amaguen aquestes muntanyes.

La nostra darrera etapa consistia en anar del refugi de Vega de Ario fins a Caín i per fer-ho  ens calia baixar de forma sobtada els quasi mil dos-cents metres de desnivell fins al fons del Cares. Camí espectacular on un bon sender ens fa perdre alçada a través d'un ambient dominat per la verticalitat i on a poc a poc et vas sentint més empetitit davant la grandiositat de l'entorn. Finalment vam arribar al famós Sendero del Cares, un dels llocs més visitats de Picos junt amb els llacs d'enol i Ercina. A partir d'aquí vam anar resseguint aquest ample sender acompanyats dels nombrosos caminats-turistes que sempre hi ha i més, essent època de vacances. Poc abans d'arribar a Caín vam aprofitar per fer un refrescant bany de peus al riu i beure'ns unes botelles de fresca sidra, a continuació va ser qüestió de trobar un transport que ens portes fins al proper Posadas de Valdeón lloc on teníem l'alberg. Al vespre dutxats, mudats i pentinats o celebràvem davant d'un dels casolans sopars que saben fer per aquestes terres. La meteo a Picos no va està de la nostre part, però tot i això vam aconseguir el nostre propòsit, completar l'Anillo Vindio i a ben segur que sempre en tindrem un bon record.

VIDEO E-1           VIDEO E-2           VIDEO E-3             VIDEO E-4                FOTOS               TRACK

G

MONT CHARVIN (Aravis)

 

Situat a l'Alta Savoia el Massís d'Aravis forma una carena dels Prealps francesos orientada de nord a sud i molt propera al Llac d'Annecy. El Mont Charvin esta situat en el seu extrem sud, i tot i no ser dels cims més alts la seva elegant estètica i la facilitat del seu accés fa que sigui molt visitat per la comunitat muntanyenca, a més si ensopeguem bon dia, tindrem una bona visió del Massís del Mont Blanc que es troba molt proper. Per accedir a la base del cim ens cal anar a un petit poble de muntanya, le Bouchet-Mont Charvin (avui en dia amb l'ajut del gps arribem on sigui, per amagat que estigui) Del poble surt una pista asfaltada fins a una zona d'aparcament anomenada les Chandoches situada a 1385m. D'aquí mateix arrenca un bon camí que inicialment per dins de bosc i a continuació per zona de pastures ens a situa al Refugi de l'Aulp de Marlens a 1660m. D'aquest punt la visió que tenim del cim és imposant, seguim guanyant alçada per entre "alpatges" fins que arribem a la base de la muntanya molt a prop d'on surt també el camí que puja al Llac de Mont Charvin. 

Ara toca remuntar el costerut i ample vessant est del cim i ho fem per un bon camí que amb constants giragonses ens va anant fent guanyar alçada fins a situar-nos a la carena. El tram de la carena és espectacular, estret però segur de progressar i ens acaba per portar fins al cim des d'on tenim una visió completa de l'horitzó, excepte de l'oest, precisament on hi ha el Mont Blanc, pena!.

La nostre intenció era baixar per la carena que porta al Pas de l'Ours i el Llac de Mont Charvin, però després de comentar la intenció a un parell de muntanyencs que hi venen canviem d'opinió i decidim baixar pel lloc on hem pujat, Sembla ser que el camí equipat bona part amb cable de vida, es troba malmès en un parell de punts i fan la progressió molt exposada, La boira per moments comença a tapar tots els vessants i comencem el descens. Passant pel refugi volem dinar, deuen ser las tres de la tarda i resulta que la cuina està tancada (aquets francesos són l'hostia) ens ofereixen n'obstant una taula de formatges, cervesa artesana i un cafetet, tot arreglat!

       VIDEO                   FOTOS                      TRACK                          MAPA

VIES VERDES I ALTRES

CAMÍ DE SIRGA DE LA SAÔNE

Resseguint el marge esquerre de la Saône i trobem un camí de sirga que en aquest cas utilitzarem per anar de Jassans-Riottier fins a prop de Treboux. Per un pont creurem el riu per anar fins als estanys de Bourdelan. Tornarem per l'interior anat de Saint Bernard fins als Alts de Jassans.

                      V  I  D  E  O

VIA VERDA DEL BEAUJOLAIS

Agradable recorregut a través de vinyes que al llarg de catorze planers quilòmetres ens porta de la població de Belleville fins al poble de Beaujeu. El Beaujolais a estat de sempre una zona molt reconeguda a França per la qualitat dels seus vins.

                     V  I  D  E  O

S'ACABA L'ESTIU

Hem arribat al final de l'estiu i cal començar a endreçar alguns elements, o com en aquest cas, millor dit plegar veles. Anem al llac de Serre Ponçon a recollir el petit veler que s'ha passat dos mesos dins de l'aigua, la maniobra ens portarà unes dues hores de feina i seguidament unes quatre hores per carreteres de muntanya fins al seu cau d'hivern.

                     V  I  D  E  O

 

CUEVA COVENTOSA (los Gourgs)

 

La Cueva de Coventosa esta considerada como la catedral subterránea de Cantabria tanto por su extensa red de galerías (34 km) como por las dimensiones de sus salas que a menudo su altura roza el centenar de metros. Unida al sistema Cueto constituye una de las travesías de más envergadura del continente, un grupo de espeleólogos experto tarda más de veinte horas en realizarla, por decir que la sucesión de pozos inicial  constituyen un desnivel ininterrumpido de 580 m, el pozo Juhué por si solo tiene una vertical absoluta de 300 m,

En nuestro caso, montañeros de base y tan solo espeleólogos aficionados nos contentábamos con realizar una exploración de Coventosa hasta la Sala de los Lagos para ello contratamos los servicios de un guía (Jorge) de la empresa Izanatur de esta manera nos permitía dedicar todo el recorrido exclusivamente a la contemplación mientras el guía nos conducía a través de la compleja red de galerías, de esta forma el fastidioso aspecto de la orientación que comportan en ocasiones los laberintos subterráneos, quedaba resuelto. Alcanzada la zona de los Gourgs se constato que el nivel de las aguas era demasiado alto para proseguir, ello era debido a que hacia semanas que en Cantabria las lloviznas eran diarias, proseguir representaba progresar por los numerosos pasamanos con el agua hasta la cintura, por ello decidimos dar por finalizada la exploración en Gougs. 

De regreso visitamos algunas galerías anexas, como la llamada de los Espejos i antes de salir al exterior nos dirigimos a la Sala de los Fantasmas, sin lugar a dudas la mejor de todas, concreciones espectaculares, todo tipo de formaciones, un lugar de aquellos que no sabes donde fijar la vista porque todo te llama la atención, en total nuestra visita duró 7 horas. Coventosa significo para nosotros un punto de inflación en nuestro personal y humilde acercamiento a la espeleología, comprobamos que en Cantabria las dimensiones de las cavidades son enormes y que era mas que probable que regresaríamos en un futuro para seguir admirando las maravillas que esconde el corazón de la Tierra

V  I  D  E  O                             F  O  T  O  S                            T  O  P  O

COMPLEJO DE COBIJERU

Situado en las proximidades de Buelna se encuentra el que esta considerado como un monumento natural por su singularidad geomorfológica, en muy poco espacio podemos admirar tres de sus peculariedades, en primer lugar la Playa de las Acacias, una agradable playa cerrada al mar y que siguiendo el flujo de las mareas recibe aportaciones subterráneas del agua del mar. La Cueva de Cobijeru nos permite hacer un corto recorrido espeleológico hasta alcanzar las diversas aberturas al acantilado, esta visita requiere hacerla en la bajamar y cuando no hay fuerte oleaje, se trata de un interesante recorrido en el que estamos acompañados del inquietante fragor del oleaje, cada vez mas intensos según nos acercamos a las aberturas. Otro de los puntos interesante que aglutina este singular rincón de la costa e Cantabria es el gran puente natural llamado "Puente del  Caballo" así como el lapiaz que se conforma a su alrededor.

V  I  D  E  O                  F  O  T  O  S

POZO DE ÁNDARA

 El Pozo de Ándara situado a unos 30 minutos del Refugio Casetón de Ándara constituye un lugar singular debido a que esta enorme depresión estaba ocupada antiguamente por el segundo mayor lago en extensión de los Picos de Europa. La actividad minera en esta zona se inicio en el año 1897 y su fin era la extracción de zinc, la concesión de la explotación era a cargo de la sociedad minera Mazarrosa. Es en el año 1911 que una explosión realizada en el subsuelo del lago provoco una grietas en el terreno  que ocasionaron su vaciado total a través de la red kárstica predominante en la zona y su desaparición total. Hoy en día solo queda un humilde testimonio de lo que fue en su día. Recorriendo la zona podemos observar numerosas bocaminas, algunas accesibles, otras inundadas. En el fondo del valle podemos acceder al interior de una de estas minas para conocer su morfología, es concreto es la boca por la cual se pueden observar aun los carriles de las vagonetas, justo enfrente podremos observar algo parecido a un gran derrumbe de enormes rocas y si observamos detenidamente apreciaremos aberturas de entrada a las oquedades, eran las viviendas de los obreros y sus familias, imaginemos lo dura que debía ser la vida para ellos en este territorio sometido a la climatología de alta montaña en Picos de Europa.

V       I         D         E         O

PICO SAN CARLOS (Macizo de Andara)

 El Pico de San Carlos situado en el sector oriental de Picos de Europa ofrece una ascensión fácil a una de las cimas mas peculiares del Macizo de Andara, cada cinco años una multitud asciende hasta su cima para venerar la imagen del Sagrado Corazón de Jesús, parece ser que esta imagen fue colocada en el lejano año 1900. El Punto de partida es la zona acondicionada para aparcamiento en el collado de Jitu Escarandi, desde donde parte una pista que asciende hasta el Refugio Casetón de Andara aunque para la ascensión resulta mas atractivo i preferible recorrer el sendero que recorre el fondo del valle, el inicio de este sendero lo hallaremos tras haber ascendido inicialmente un corto tramo por la pista. El Refugio es de capacidad reducida pero muy confortable, tanto por el equipamiento como por la atención de los guardas que  conocedores de la zona nos aconsejaran tanto sobre las ascensiones como por los puntos de interés que ofrece la zona principalmente por la intensa actividad minera que tuvo en antaño y los efectos de la misma sobre el territorio circundante, enormemente visible en el paisaje son las bocaminas y restos de cascotes de vaciado, los trabajos de explotación se iniciaron en 1889 y su finalidad era la obtención de zinc.

Situados en el refugio ascenderemos a través de los antiguos caminos mineros hasta alcanzar el Collado de Trasmacondiu desde donde perderemos algo de desnivel para situarnos en las Vegas de Andara y su pista. De aquí nos dirigimos valle arriba, dejamos hundido a nuestra derecha el Jou Oscuro hasta que pronto el camino empieza a ascender por la Cuesta de la Escalera para situarnos en el Collado San Carlos. En este tramo de ascensión pasamos cerca de algunas bocaminas donde si buscamos podemos encontrar interesantes muestras de mineral. Del collado un sendero sigue ganado desnivel, próximo al cordal hasta alcanzar el Pico San Carlos. Grandes vistas sobre las montañas circundantes en especial la vertiginosa vertiente de Liébana situada unos 1800 metros bajo nuestros pies. El regreso lo realizamos por el mismo camino. A mitad de la Cuesta de la Escalera, y situada a unos doscientos metros se halla la Fuente de la Escalera.

VIDEO                       FOTOS                       TRAK                           MAPA

BARANC DE L'INFERN (Pallars)

 Situat al bell-mig del Congost de Collegats aquest barranc que aboca les seves aigües al Noguera Pallaresa el podríem considerar com una petita joia que ens mostra el que l'aigua és capaç de fer si li deixem temps per treballar, encara que sigui un grapat de milers d'anys. Un estret entall amb grans parets a banda i banda i tot un seguit de graonades on el curs de l'aigüa forma boniques cascades i tolls que en el seu conjunt li confereixen  una gran estètica barranquera, una de les millors. Per accedir a l'inici del  barranc ens cal en primer lloc travessar el riu Noguera i per això hi ha dues sirgues una d'anada, aigües avall del curs i un altre de tornada, aigües amunt. Per utilitzar-les correctament millor disposar d'una politja. També hi ha la possibilitat de que si el riu no porta molta aigua el travessem a gual buscant el millor indret per fer-ho. El cabal del riu està regulat per Endesa i segons un conveni està acordat que entre les 10 h i les 14 h el cabal sigui superior per tal de poder practicar el rafting, creuar el riu dintre d'aquest franja horària és un xic conflictiu i ho dic per experiència pròpia, no imaginem la força que pot tenir el riu fins que ens hi trobem implicats.

Un cop travessat el riu ens cal esmerçar encara uns quaranta minuts d'aproximació fins a l'inici. El Barranc de l'Infern com deia és d'una gran bellesa, el seu descens no comporta dificultats rellevants i només ens cal dominar la técnica del ràpel. Destacaria dos punts concrets de la gorja, un d'ells és el ràpel de vint metres en l'indret anomenat La Cova, aquest és sense dubte el lloc més espectacular i on segons l'hora del dia la foscor al fons del ràpel és quasi total. L'altre punt que pot esdevenir conflictiu si hi ha massa cabal el trobem quasi al final del barranc, es tracta d'un punt on hi ha un bloc encasta que ens obliga a superar-lo seguint el curs de l'aigua, en cas de fort cabal a la dreta hi ha una instal.lació que ens permet evitar el turbulent bany. En condicions normals el barranc no acostuma a portar massa aigua, pel que tenim la disfrutada assegurada. Pel descens cal considerar unes dues hores.

VIDEO  (Video cedit per Quercus Films)                               PERFIL

TUC DE BONABÉ I PIC DE MOREDO

 

El Tuc de Bonabé i el Pic de Moredo junt amb el Pic de Marimanya formen un nucli compacta de muntanyes diferenciades de l'entorn pròxim. Encerclat en bona part pel curs del Noguera Pallaresa aquest conglomerat de muntanyes és un indret poc freqüentat pels excursionistes. Tot aquest sector forma part del Parc Natural de l'Alt Pirineu. El recorregut aquí proposat el podem dividir en tres parts, una primera part on des de el poble d'Isil pugem fins al Refugi d'Airoto, una segona part on fem un llarg recorregut per carenes i una darrera part de tornada que a través del sector del Portiero i la Obaga de Moredo ens porta de nou a Isil. Darrerament moltes pistes han estat tancades al públic en general i la circulació per elles tan sols està autoritzada pels propietaris de les finques o per qui i desenvolupa activitats ramaderes, és el cas de la pista que puja més enllà de les Bordes de Moredo i per la qual ens podíem estalviar un desnivell de quasi vuit-cents metres. 

Del mateix poble arrenca un excel.lent camí que amb pendent constant va remuntant la vall del Riuet d'Airoto, bona part d'aquest camí discorre per dins de l'extens bosc que recobreix tot el vessant, per la qual cosa estarem protegits del sol si ens toca pujar a primera hora de la tarda com és molt probable si hem fet el viatge fins al Pallars pel matí. El Refugi dAiroto és un refugi lliure propietat de la UEC de Gràcia, té una capacitat per a dotze persones i es troba en molt bon estat, hi ha una font al costat mateix.

Del refugi d'Airoto ens cal fer una mica de camí enrere per tal de troba la bifurcació que puja a la Collada del Clot de Moredo. Situats a la collada ens cal començar a remuntar la carena que ens te de portar al Pic de Bonabé, inicialment rodejarem a flanc pel costat esquerre per tal d'anar a buscar la pròpia carena algo més endavant. No hi ha camí i ens cal anar buscant el millor traçat a criteri nostre, de tant en tant ens apareix alguna fita. Tot el recorregut fins al pic és carener, i no comporta cap dificultat tècnica si fa bon temps, com ja sabem a l'alta muntanya una meteo desfavorable pot transformar fàcilment un recorregut inicialment fàcil en un d'exposat.  

Del Pic de Bonabé ens cal desfer un curt tram de carena per tal de trobar l'inici de la llaga carena que l'uneix amb el Pic de Moredo. Malgrat l'aspecte que ofereix el recorregut també és fàcil, anirem sempre progressant per entre blocs, buscant el millor pas però sense massa complicacions. Arribant a la part final observarem un gran esperó vertical, el rodejarem per vessant de l'esquerra i a continuació ja remuntarem la pala final que ens a situarà al cim del Pic de Moredo. El Pic té dues puntes que estan unides per un estètic crestall rocós que ens porta al pic secundari. La baixada la fem per l'ampli i ajagut vessant est d'aquest costat de la muntanya que contrasta amb la verticalitat del costat oest per on hem pujat. Acabem arribant al Colletó de Rocablanca i a partir d'aquí retrobem de nou un camí pel qual anirem perdent alçada ràpidament. Desprès e passar molt a prop de la Cabana de Portiero arribem a la pista junt en el punt on hi ha un altra cabana refugi que malgrat estar en bon estat es fa servir com magatzem i cal endreçar-la una mica si i volem pernoctar. A partir d'aquest indret només ens cal anar baixant per la pista fins a las Bordes de Lapre des de on podrem agafar l'antic camí que d'aquestes bordes portava a Isil.

Hi ha una qüestió important a considerar, i és l'existència de ramats de muntanya principalment a la zona de Moredo i Portiero. A causa de la presència de l'os en tota aquesta zona que abasta l'Aran, l'Ariege i l'Alt Aneu, tots els ramats estant protegits per gossos, són animals ensinistrat per a la defensa, saben quina és la seva funció, i la fan amb determinació. En el nostre cas puc dir que a la zona del Colletó de Rocablanca i Portiero vam trobar un gran ramat d'ovelles que ocupava tant el centre com bona part dels dos vessant de la valleta per la qual cosa era impossible fer un rodeig per evitar-les, doncs ve, un grup de quatre mastins del Pirineu ens van sortir a rebre, i puc dir a hores d'ara que van ser uns moments força angoixants i que recomano fermament evitar, sI podem, tal com deia el rètol que posteriorment vam trobar a la pista.

VIDEO                        FOTOS                             TRACK                            MAPA