MUNTANYES I PAISATGES: TOUR DEL MALPÁS

Han passat vint anys dença que vaig remuntar el Puerto Viell per anar també a fer el Pic de Malpás, en aquella ocasió el mal temps en va impedir fer cim i l'endemà ens vam veure obligats a retornar pel Puerto de la Glera, era principis de juny i a les parts altes de la muntanya hi havia encara força neu, la vegetació estava esplendorosa i tot i no pujar al pic en vam gaudir plenament. Ara de nou ens trobem aquí a Benasque per intentar repetir el circuit, el temps tampoc sembla que hagi de ser massa bo, però bé, com que les dues darreres sortides previstes les hem hagut d'ajornar per la mala previsió de la mèteo, hem decidit arriscar-nos i venir a intentar-ho. A Benasque es celebra el Trail Aneto-Posets i aquest fet fa que sigui impossible troba plaça per dormir en qualsevol dels seus establiment, per això hem anat a l'alberg de El Run que ja coneixíem d'aquest hivern passat. Quant a les set del matí sortíem de l'alberg camí de Benasque el cel estaba força cobert, però teníem l'esperança que fossin boires de matí i a la que anéssim guanyant alçada i anés avançant el matí, millores. Quan arribem al final de la carretera per sobre de l'Hospital de Benasque, tot continua igual, a més fa fortes ràfegues de vent.

Comencem a remuntar pel bon camí que puja cap a l'Ibón de Gorgutes i el Puerto de la Glera i que també porta al PuertoViell. Arribem a una gran zona planera on una inscripció en una roca ens marca la desviació cap al Puerto Viell, nosaltres però continuem cap l'Ibón de Gorgutes per tal de visitar aquest estany. Arrivem a l'ibón i després de travesar-lo per la seva sortida d'aigües, comencem a remuntar el llom carener que tanca el marge dret orogràfic de l'estany. No hi ha un camí ven definit, tan sols anem trobant alguns vestigis de sender i de tant en tant, alguna discreta fita. La inclinació és forta però segura de progressar, quan el pendent se suavitza ens cal anar travessant cap a l'esquerra (en el sentit de la marxa) pel vessant de la muntanya fins ensopegar amb el camí del Puerto Viell que puja de la bifurcació que havíem trobat anteriorment. Per sobre nostre aviat podem observar l'estreta canal que conforma el Puerto Viell i que ens caldrà remuntar tot fent ziga-zagues. Aquest tram amb neu exigiria portar piolet i grampons.

Dalt del port, se'ns apareix un paisatge lliure de núvols i força més amable comparat amb la rigorositat del vessant espanyol. Comencem el descens i resseguint les fites acabem vorejant el Lac de Puerto Viell, a continuació i sempre seguint les fites entrem a la barrancada per on s'escolen les aigües de l'estany i que a través de tarteram de grossos blocs de pedra ens deixarà al Lac Charles. Arribant a l'estany decidim buscar un bon indret a la seva riba per descansar i aprofitar per dinar. Ens posem de nou en camí, en direcció al Lac Bleu que està comunicat amb el Lac Charles mitjançant un estret camí entallat a la roca que travessa un vertiginós vessant recobert d'herba. per sota nostre, quasi tres-cents metres per sota nostre observem l'espectacular Lac Vert fent honor al seu nom. Aquests camí amb neu seria força perillós.

Passem pel Lac Bleu on unes obres de recreix de la presa fa que una de les ribes estigui ocupada pels barracons dels treballadors i maquinària. Seguint el nostre camí sempre a flanc de muntanya arribem a la bifurcació que ens indica el camí que puja al Refugi de Maupas i que està a uns quinze minuts.El refugi està bastant ple pero l'ambient és agradable, ara és qüestió d'anar deixant que passi la tarda fins a l'hora de sopar, i esperar també que demà faci bon dia, i si mes no, un dia mínimament acceptable que ens permeti tornar a la vall de Benasque. Totes les sortides que comporten tenir de travessar la carena fronterera sempre et deixen amb el neguit que el possible mal temps et pugui bloquejar la sortida.

Són les set del matí que sortim del refugi, fa vent i els cims estan recoberts de núvols, així és que decidim no pujar al Malpás, donat que tampoc podríem gaudir de les grans panoràmiques del cim, i dirigir-nos directament al Coll de Crabioules. El guarda ens a indicat el punt d'accés al Circ de Crabioles, un dels únics indrets que des de el refugi permet baixar les muralles de roca que tanquen el vessant, es diu la Porte de l'Enfer i està situat uns cent cinquanta metres per sobre del refugi, marcat amb un pal metàl.lic i nombroses fites. Arribats en aquest punt veiem que un fàcil camí entallat inicialment en lloses de roca ens fa perdre alçada rapidament. Un cop a las parts baixes anem trobant fites que ens ajuden a travessar els extensos camps de blocs de roca i tarteram, d'aquesta manera i seguint les fites anem guanyant alçada bastant propers sempre, als verticals flancs de la Tusse de Malpás. Arribant a les parts més altes trobem grans congestes de neu que ens obliguen a utilitzar piolet i grampons. Observem en aquest punt que a la nostra dreta, en un turó de pedra rogenca, un grup de muntanyencs que està baixant per un sender, segurament és un camí alternatiu que et permet evitar les congestes de neu.
Arribem al Coll de Crabioules on fa molt de vent, el cel està completament tapat i la visió és nul.la, per una ampla carena arribem al cim de la Tusse de Remuñe de 3038 m. Per alguns instants el vent escombra el cel i podem observar alguns dels cims emblemàtics de la zona, Perdiguero, Crabioules, Cresta de Malpás, etc. A partir d'ara ens caldrà baixar tota la Vall de Remuñe, des de la Tusse tenim una visió general de tota la vall, estreta i feréstega, tot un univers mineral d'una certa complexitat que no ens facilitarà el descens. Anem baixant pels lloms careners, i just sobrepassada la Forca de Remuñe i una mica allunyats encara del portal de Remuñe, unes grosses fites ens animen a tirar pendent avall. Aquí cometem un error doncs aquestes fites ens acaben fent passar per alguns indrets un xic exposats, hagués estat millor continuar fins al portal. Al cap d'una bona estona de flanquejar per zones dubtoses retrobem al camí que baixa del Portal de Remuñe, senyalitzat amb fites i pintura vermella. Sinuosament anem perdent alçada fins arribar a les àmplies zones planeres del fons de la part alta de la Vall de Remuñe. A partir d'aquí el camí ja es força evident però complexa i variat, alternem zones d'herba amb tarterams i vadeig del torrent. Finalment i al poc d'haver arribat a l'estatge boscos arribem a la carretera molt a prop d'on tenim el vehicle.
Comencen a caure grosses gotes de pluja mentre a les parts altes de la vall els trons avisen de què la turmenta s'apropa. Quan arribem a Benasque cau una forta pedregada que fa que els nombrosos visitants que estan pel carrer passejant o ocupen terrasses sortint a corre-cuita a aixoplugar-se als portals. Per a nosaltres han estat dos dies de muntanya en estat pur, no hem pogut fer un cim però els paratges que hem travessat ho han compensat amb escreix.