GR-1 ETAPA-7 (La Valldan - Odèn)

De nou ens trobem caminant a través de les terres de la Catalunya interior. Ferèstegues zones rurals, farcides de serres i geografies enrevessades. En aquesta ocasió des de la Valldan hem entrat a la comarca del Solsonès, aquesta etapa ens a portat fins a Cambrils i Odèn uns llogarets perduts a les muntanyes sota l'ombra del massís del Port del Compte que ja s'entreveu per davant nostre. A partir de Cambrils el traçat del GR-1 en algun punt ens ha obligat a fer sifonades afegides que no haguessint calgut, de resseguir la carretera local que té un recorregut similar peró que manté un nivell regular. El dia radiant que ens ha acompanyat, ha fet més agradable el nostre caminar, finalment un bon àpat en el lloc més adequat ha tancat un altre excel.lent jornada de caminar per aquest sender transversal de Catalunya  FOTOS

COVA DE LES RONDES (intent)

La conversa telefònica que tenÍem era del tipus..."jo el cap de setmana el tinc una mica compromès, pero el dissabte podrÍem fer una matinal que permet-hi ser de nou a casa a bona hora" - "Recordeu aquella cova que hi havia a prop d'Igualada i a la que i entraves per un lloc i en sorties per un altre" - "Com es deia?... a sí, la Cova de les Rondes" - "Per mi perfecte, que et sembla si em passes a recollir cap a les 7:30 h ?" - "vinga, fet!"

D'aquesta manera i amb un accés de confiança una mica massa crescuda, el dissabte pel matí ens posem camí cap a La Llacuna petit municipi pròxim a Igualada. Havíem llegit que la cova no tenia dificultats tècniques rellevants, que en alguns punts tenia algunes estretors a tenir en compte i que el seu traçat era laberíntic i que era per tan important portar la topografia.

Tal com deien algunes ressenyes calia deixar el vehicle a l'entrada del càmping de Vilademager i així o vàrem fer. També deien de passar per dins del camping per anar a buscar un camí, nosaltres vàrem preferir anar per una pista que hi havia uns cent metres abans. Anàvem en Rafel, en Luís (el madriles) i jo. Com que anavem de xarrameca ens vam passar de llarg la desviació que portava a la cova, però no va ser fins arribar a una collada que ens en n'adonarem del despisti, així es que vàrem fer camí enrere fins a ensopegar amb una fita, era super-gran i en veure-la ens vem quedar astorats de què no la haguéssim vist. Resseguint fites i pintades taronja ens vam endinssar en una valleta formada pel cingle principal i la resta de muntanya que si havia després i que va ser l'origen de la formació de la Cova de les Rondes. Anant per aquest sender que discorria per dins del bosc vam passar primer pel costat de la boca de sortida (Cova de les Rondes) i al cap de cinc minuts estàvem a la boca d'entrada anomenada Cova de la Roca del Frare.

Ja d'inici una primera escletxa amb una llastre mig encastada ens obligava a remuntar uns dos metres, això podriem dir que ja era una tarja de presentació del que seria un constant al llarg de tot el recorregut. Ben aviat arribavem a una mena de pou d'uns quatre o cinc metres que es podia desgrimpar, els meus companys ho van fer, jo vaig preferir posar la corda aprofitant una instal.lació que si i era, per algo seria. Fins aquí ja havíem explorat alguna bifurcació sense èxit, eren culs de sac sense sortida. Arribem al pou de deu metres, fem una ullada i veiem que per accedir a l'instal.lació tenim dues opcions, una estreta però curta gatera lateral amb rampa de baixada, o bé un estret pas a la vertical del pou, on baixant algo més d'un metre en oposició permet arribar a la instal.lació amb l'ajut d'una corda fixe nuada.

On hi ha l'instal.lació, l'espai es molt reduït, dues persones quasi es molesten entre elles. L'instal.lació en si té un aspecte no massa fiable, però cal confiar en què resistirà. El descens tot i ser curt és vertical i ja d'inici ens obliga a passar per una escletxa molt minsa on és millor no portar la motxil.la. Un cop a baix busquem senyals que ens puguin indicar el camí a seguir però no en trobem, i després de fer una curta exploració continuem per on ens a sembla mes adient, tot seguit passem per un nou pas estret amb una curta desgrimpada i arribem a una gran sala. M'havia oblidat de dir que un dels aspectes més importants a tenir en compte, i potser el que més d'aquesta cavitat, és que tot rellisca molt. Reflexionant sobre aquest punt, millor no pensar de com sortiríem o bé de com ens traurien d'aquí en cas d'accident amb fractura. Deixem-ho córrer perquè si no, ja ni tant sols sortiríem de casa.

En aquesta gran sala ens trobem de nou amb dubtes de per on deu anar el bon camí, tornem a fer curtes exploracions, per l'esquerra, a la dreta, fent camí enrere per una escletxa i buscant vestigis d'algun senyal, però res de res. Finalment observem que en una diaclasa ascendent bastant dreta potser hi hagi continuitat, grimpem de forma exposada els cinc o sis metres i podem observar que al fons d'una gatera sembla haver-hi un senyal, deu ser doncs per aquí. En Rafel intenta passar-hi pero després d'alguns intents desisteix. Tot seguit convoquem el comitè d'emergència on de forma unànime decidim donar per acabada la cavitat i tornar enrere. Per la cara de contents que posàvem d'haver pres aquesta decisió, és deduïa que feia estona que tots pensàvem el mateix però ningú volia manifestar-ho essent el primer a dir-ho.
Ara tocava tornar, però clar, en un gest d'optimisme el rapel havia estat retirat, ja que estàvem convençuts de que faríem el recorregut integral,  i ara per remuntar només disposàvem d'un sol Shunt. De nou a la base del pou, en Rafel remunta fins on pot a pel i s'assegura a la corda de nusos amb el shunt i els estreps, i amb un mosquetó a les anelles dels nusos. Amb gran esforç va remuntant fins arribar al sostre on es produeix l'estrenyiment. En aquest punt fer les maniobres de progressió amb el shunt és molt complicat i li cal superar l'estreta escletxa deixant-se d'elegàncies i una mica en plan Terminator donar-se impuls allargant la ma fins a l'instal.lació del ràpel. A continuació ens llença la corda en doble, una part serà per remuntar i amb l'altra punta ens assegurarà mitjançant una politja autoblocant, o sigui que ho tenim bastant millor que ell. Després de remuntar una a una totes les motxilles li toca el torn a en Luis, a poc a poc comença a progressar corda amunt, fins que arriba al punt negre, el pas estret. En Luís és un payo bastant alt i tot que no és massa corpulent les seves proporcions són proporcionals a la seva alçada, total que es queda una estona bloquejat i penjat com un xoriço, finalment i després d'una crema d'energies considerable ho acosegueix. Ara en toca puja a mi, amb un flis-flas arribo al pas estret, i ostres, deu nido el que costa superar-lo, quant prenc impuls sobre l'estrep per pujar el Shunt, el material que porto a l'arnes fricciona amb la roca i em bloqueja, ho tinc de intentar uns quants cops per aconseguir-ho. Ja a la reunió veig que en Rafel assegura des de dalt del ramal vertical on hi ha la corda de nusos superior i que en Luis encara està a la reunió perqué no aconssegueix sortir per qualsevol de les dues opcions d'accés al pou, que al principi comentava. Com que per l'estreta gatera ho veu impossible ho intenta pel curt tram vertical que dóna a on hi ha en Rafel assegurant.
M'aparto una mica assegurant-me de nou a la instal.lació del ràpel, ja que a ell per poder sortir d'aquest cau li caldrà en certa manera passar per sobre meu. Comença la maniobra i arriba el moment en qué cal que carregui sobre la meva espatlla, ho fa i comença a incorporar cap amunt els seus quasi 1,90 d'alçada, jo que apenes faig 1,70 començo a notar com si un tractor passes per sobre meu. En Luis queda una mica bloquejat, perquè el lloc a remuntar és estret i li costa treure els dos braços a la part de dalt per fiançar-se, mentre tant li vaig cridant de què es doni presa perquè si no,en temo que algo de dins meu, peti en qualsevol moment, a més el seu pes m'empeny per moments cap a l'embocadura del pou.
En Luis finalment arriba a dalt i a continuació pujo jo, ostres em costa força!, ara entenc perquè a en Luis li costava tant. Arribats aquí notem ja una lleugera frescor que ens arriba de l'exterior, això s'acaba i comencem a fer reflexions sobre el que sovint ens passa quan toca valorar el lloc on anem, per un costat hi ha el que ens imaginem que podrà ser i per l'altre el que realment és. La Cova de les Rondes en certa manera ens va sobrepassar en alguns aspectes, tot relliscava molt, alguns passos estrets eren realment complicats de passar sobretot de pujada com ens va tocar fer a nosaltres i esperàvem també trobar algun tipus de senyalització i la seva absència en va fer perdre molt de temps.
En conclusió diríem que aquesta cova no és difícil, però si complicada, millor anar lleugers d'equipatge per tal de ser més àgils en les maniobres. No retirar la corda del rapel per si algú no aconsegueix passar per alguns dels passos estrets. Anar amb compte de no relliscar i millor ajudar-se amb una corda en les constants grimpades i desgrimpades que anem trobant.
         VIDEO        TRAK             MAPA

AVENC EMILI SABATE

Una nova incursió al món de l'espeleologia, i donada la nostra poca experiència amb aquesta pràctica de nou hem escollit una cavitat fàcil, l'avenc Emili Sabate, situat al Garraf. Es tracta d'un avenc que sembla ser és freqüentment utilitzat per a realitzar pràctiques d'espeleo, ja que per les seves característiques pot mostrar molts dels aspectes que ens podem trobar al subsol com ara poden ser els pous, sales, gateres i l'ambient de caverna en general.                              

  VIDEO      MAPA

Per arribar-hi cal anar a Castelldefels i arribant al punt on la carretera comença el tram de les Costes del Garraf, cal prendre la desviació a la dreta que posa Rat Penat a partir d'aquí i pel mig de zona urbanitzada seguirem les indicacions que ens porten al Parc Natural del Garraf, en menys de quatre quilòmetres arribarem a La Pleta una masia restaurada que és un centre d'informació del parc i on podrem aparcar. Seguirem caminant carretera amunt uns 10 minuts, un pal indicador ens assenyalarà l'inici del camí que porta a l'avenc, al qual hi arribarem en uns 4 o 5 minuts.

La boca d'entrada de l'avenc imposa una mica, és com una gran gola negre que et vol engolir, trobem un bon equipament i després de davallar per una vertical d'uns 20 metres, arribem al fons d'una gran sala força interessant per les seves dimensions. El que ve a continuació es tot un seguit de gateres on arrossegant-nos com a llangardaixos anem guanyant camí. Al llarg d'aquestes gateres trobem tres punt on l'estretor ens obliga a fer contorsions extremes, en particular l'última anomenada el Tap de Xampany. Tot aquest recorregut el trovem equipat amb cordes fixes en els punts que es produeix un desnivell. També cal dir que les persones corpulentes ho tenen un xic complicat per a superar les estretors. Finalment arribem a la sala terminal bastant grandota i amb interessants concrecions, ara ja només ens quedarà el retorn i passar pel punyetero Tap de xampany, perquè com deia algú no és qüestió de quedar-se a viure aquí.

TRIGLAV (Alps Julians)

Han passat nou anys des de que a l'estiu del 2007 decidíssim anar a Eslovènia a fer una travessa pel Alps Julians, varen ser quatre dies per la zona del massís del Triglav, el cim més alt del país que domina per alçada i aspecte sobre la resta de muntanyes. Es tractava de fer un recorregut longitudinal prenent com a base el refugi Aljazev situat a la vall de Vrata sota la imponent cara nord del Triglav,  de quasi 1800 metres d'alçada i que és una de les parets més altes dels alps. A partir d'aquí vam pujar al refugi Triglav on vam passar la nit i el dia següent pujàvem al cim i continuàvem fins el refugi Pogadnikov, baixant per la via Plemenice, un itinerari equipat que de forma vertiginosa i complexe porta al coll de Luknja. Al refugi Pogadikov varem haver d'estar un dia sensa activitat a causa del mal temps, però l'endemà és va aixecar un dia perfecte i vàrem poder fer el Razor i el Prisojnik i finalment arribar a la collada de Vrsic ja a la carretera i on donàvem per acabada la travessa.

Els anys anteriors havíem estat a Dolomites, i els Alps Julians d'entrada ens van semblar tant per l'aspecte encimbellat dels cims com pel tipus de roca molt similars, de fet són com una extensió de les Dolomites situats just a l'altre costat de la frontera. Aquí també es disposa d'un gran nombre d'equipaments de muntanya i els nombrosos refugis del massís denoten una tradició muntanyenca molt arrelada en el temps. Els camins i senders acostumen a estar molt ben senyalitzats pero el territori és d'una orografia aguerrida i quan ens trobem camins equipats, la ferralla no és tan generosa com a Dolomites. La bellesa de les seves valls i muntanyes ens van deixar un molt bon record dels Alps Julians, que justifiquen amb escreix el llarg desplaçament fins a la zona. Nosaltres vàrem combinar l'estada en muntany amb uns pocs dies de fer turisme, per l'exuberant naturalesa del país com per la seva història.

       VIDEO                       MAPA

PIC DE LA BASSERA

 Pic interessant per iniciar la temporada, i que amb un bon estat de la neu pot ser adequat com a sortida d'iniciació. Prenent com punt de sortida l'accessible Coll de la Botella, ens caldrà inicialment perdre uns dos-cents metres de desnivell fins las Bordes de Setúria. En el nostre cas en què les condicions d'innivació no eren òptimes i els lloms i carenes estaven molt ventats, vàrem fer l'ascensió pels amplis camps de neu del fons de la vall, que inicialment en direcció al Port de Cabús ens fan guanyar desnivell. Arribem al fons de l'olla que formen els pics de la Bassera i Setúria on un pendent mès accentuat en permet guanyar la carena. Per arribar al cim del Bassera ens cal remuntar l'àmplia carena que en condicions normals no presenta cap dificultat. 

Donat el poc gruix de neu a la muntanya i amb la finalitat de fer un itinerari més variat, la tornada la fem baixant per la carena fins al Port de Cabús passant pel Pic de Setúria, d'aquí només ens caldrà resseguir l'horitzontal però llarga carretera fins a l'aparcament. Aquest itinerari de tornada per la carretera és totalment desaconsellat amb condicions normals d'innivació, donat el gran perill d'allaus i l'accentuat pendent de la muntanya.

Va ser una sortida mixta on uns anàvem amb raquetes i els altres amb esquís. Els tenistes vam escollir tornar per la carretera i els esquiadors  pel mateix camí d'anada que els hi comportava tenir de remuntar els dos-cents cinquanta metres fins a l'aparcament.  En total varen estar unes sis hores per acompletar el recorregut, quaranta-cinc minuts menys pels esquiadors

                                 VIDEO                             TRAK                                     PLÀNOL

COVA CAMBRA (Massís dels Ports)

En el decurs de la nostra travessa pels ports, hem tingut la possibilitat de poder visitar la Cova Cambra. Aquesta cova situada a la Mola del Catí, molt propera al refugi de la UEC de Tortosa, és de fàcil accés i resulta molt interessant per la gran quantitat de concrecions que i trobem al seu interior. Situada al mig del bosc a menys de 50 mètres de la pista, i trobem la boca d'entrada, que se'ns presenta com un gran enfonsament del terreny. Un cop hem baixat fins a la base de l'enfonsament podem observar que la cova té dues boques d'accés. Tal com hem baixat a la nostra esquerra hi ha la cavitat més interessant on un passadís inicial ens porta a una gran sala on hi trobarem gran quantitat de formacions, és tot una meravella explorar els diversos racons inclosa una petita sala situada a un nivell superior. Una de les particularitats de la cova és el color negre fumat que presenta tot el seu interior.

La Cavitat situada al costat dret de l'enfonsament, té una configuració molt diferent, al seu interior si accedeix per una gegantina boca on per mitjà d'un gran talús podem baixar al fons de la cavitat. Aquí no hi trobem concrecions i el terra està recobert de grans lloses que s'han desprès del sostre, cap a la part final es va estrenyent fins que cal prosseguir per una gatera i que segons l'esquema adjunt dóna pas a un conjunt de pous que permeten baixar fins a la cota -57. La Cova Cambra és potser la cova més visitada dels Ports donada la seva facilitat d'accés i la riquesa del les seves formacions.  FOTOS

CAMINANT PELS PORTS - 2016

Un any més hem escollit el Massís dels Ports per la nostra clàssica sortida de Cap d'Any a Reis, l'experiència de l'any passat pel sector Est va ser molt enriquidora pels paratges que vam recorre, en gran part fent el camí Estels del sud. Aquest any volíem en certa manera completar el periple dels ports recorren el sector Oest, i cal dir que desprès de passar tres dies caminant per aquests espais, arribem a la conclusió que el Massís dels ports té una personalitat difícil de trobar en altres geografies properes. Natura exuberant, una contundent orografia esculpida al llarg de mil.lennis i feréstecs raconades que t'arriben a pertorbar per la seva solitud i aïllament

Recorregut circular de tres dies pel sector Est dels Ports, nosaltres al vàrem fer en sentit horari prenent com inici el Refugi Caro Nou. El primer dia pugem al cim del Caro i baixem per la carena (senyals vermelles) fins al Coll de Pallers o trobem la senyalització d'Estels del Sud i GR-7 que ja no deixarem fins al Refugi de Font Ferrera. Passarem per la Cova del Vidre, la Font de la Llagosta i el Refugi de Mas del Frare. Bona part del recorregut alternarem els camins amb trams de pista i cal estar a l’aguait de les desviacions.

El segon dia el recorregut és íntegra per gorges i barrancs, resseguint sempre els Estels del Sud. La travessia per les Gorges del Matarranya es pot veure enrellentida segons la quantitat d’aigua que trobem als gorgs. Poc després de què el Barranc de la Coscollosa s’uneixi al Matarranya hi ha un gorg, que si te aigua només podrem superar nedant. En arribar al Congost del Parrissal el més probable és que hàgem de superar-lo pel Pas del Romeret, es tracta d’un camí ferrat, molt ven equipat i senyalitzat que no ens comportarà cap problema, però on cal posar atenció. Superat aquest sector només ens queden uns dos quilòmetres per trams equipats pel turisme que ens deixaran a la pista que ve de Beseit.
El tercer dia sortirem de Beseit per la pista que porta a la vall del Riu Ulldemó. En el punt on aquest s’acaba un camí senyalitzat de color verd s'endinsa riu amunt alternant trams pel llit del riu on cal anar saltant per les pedres amb altres trams de senders que ressegueixen les ribes. A la part final dels Estrets del Regatxol, el camí deixa el llit del riu i remunta pel marge dret orogràfic per evitar un tram de riu, superat aquest tornem al llit del riu i uns centenars de metres més endavant cal estar atents per trobar l’inici del sender que puja per la Canal del Rito. Aquest camí senyalitzat de color vermell i per estones amb color grog esta molt ven traçat i ens farà pujar còmodament fins la collada superior on trobarem una pista. A partir d’aquí ens unim a altres pistes fins a arribar a la carena de Mola del Catí on un sender ens portara al Refugi de Cova Cambra, a continuació alternant pista i un sender baixarem fins a la Font del Mascar. A pocs metres de la font prenem un camí que al cap de poc ens fa passar per entre unes cases i ens porta a la carretera que travessem perpendicularment per connectar amb el camí Estels del Sud i un GR. Una última i inesperada pujada ens porta al Refugi Caro UEC i al punt d’inici                  VIDEO                   TRAK                 MAPA              FOTOS

FERRADA LA TERESINA

La Teresina és potser la primera de les vies ferrades, que com a tal, és varen fer al nostre país, oberta als anys 90 va estar en el seu temps una referència per què a posteriori és començes a equipar altres indrets per arreu de les nostres muntanyes. Avui en dia a Catalunya hi ha un gran nombre de vies ferrades de tot tipus de dificultats, algunes fins i tot s'assimilen a parcs temàtics amb traçats incoherents o laberíntics, o que demanen un grau d'exposició molt alt. Però bé, hi ha gustos per a tothom i un sempre pot escollir on vol anar sota la seva responssabilitat.
La Teresina és una via bastant llarga, amb un traçat equipat d'uns mil metres i supera un desnivell de 400 metres buscant sàviament les febleses de la muntanya. És en les seves dimensions on potser radica la duresa de la via, doncs en el seu conjunt el nivell de les dificultats són bastant assequibles per a qualsevol persona en bona forma. Des de el meu punt de vista hi ha potser tres trams a considerar. El primer és la superació de l'esperó del pont de roca quasi a l'inici de la via, es tracta del primer indret on ens cal exposar al vuit. Aquest primer obstacle que no és tan complicat com pot semblar, actua en molts casos com a element selectiu.
El segon punt seria la desgrimpada per les minúscules grapes del coll de l'agulla de Santa Cecília, la visió per sota nostre de la carretera a 400 metres imposa una mica en aquest tram bastant vertical. També podem baixar-lo amb un curt ràpel.
El tercer punt, és la canal de sortida que trobem al final, s'ens dubte el lloc més exigent de la via. Es tracta d'una canal a modus de xemeneia on la progressió demana un mínim de tècnica si no ens volem carregar de braços, almenys fins que ensopeguem amb el grup de graons de la part superior. En aquesta canal potser aconsellable portar una corda per si algú o requereix.
En definitiva La Teresina és una gran via ferrada, tot un clàssic que ara recentment ha estat reoberta després d'un any de treballs d'arranjament i millores. Ja sabeu on trobar-la, Montserrat...Monestir de Santa Cecília...Sant Jeroni..........Internet      VIDEO

SERRA DE L'OBAC (amb boira i ambient nadalenc)

En aquest dia fred i humit de finals de desembre la boira no ens ha deixat gaudir dels excel.lents paisatges que sempre ens acostuma a oferir la Serra de l'Obac. No obstant en el nostre camí hem anat trobant mostres del que sembla ser és una tradició per aquestes dates, la col.locació de pessebres per part de grups, escoles i altres col.lectius. Ha estat un toc de calidesa i una agradable companyia fer camí acompanyats de pastorets, àngels, bous, rucs i el trio familiar mes famos de casa nostre. Recorregut circular fàcil de resseguir que passa per alguns dels indrets mes emblemàtics del massís.

VIDEO                    FOTOS                      TRAK                 MAPA

GR-1 (ETAPES 2-3)

Si amb la primera etapa creuàvem de Nord a Sud la serra del Montsec, amb aquestes dues etapes fem un recorregut Oest-Est de tota la serralada en territori català. En l'etapa 2 resseguim pel peu del vesant sud del Montsec d'Àres, caminem per zones planeres que discorren majoritàriament pel bell mig dels extensos camps de conreus de la vall d'Àger, unint d'aquesta manera el curs de las Nogueres Ribagorçana i Pallaresa. A meitat de camí passem per la població dÀger i poc abans d'arribar al final de l'etapa pel petit poble de l'Ametlla del Montsec. Poc després d'aquesta darrera població deixem els camps de conreu i fins a l'estació d'Âger trobem la part més enrevessada del recorregut, tot el camí està senyalitzat. Una bona baixada ens porta a l'estació d'Àger on trobem la carretera que seguim per una estona fins arribar a la cruïlla de carreteres sobre l'embassament de Camarasa.

La tercera etapa és més agresta, just on finalitza l'anterior un camí comença a enlairar-se per l'aspre vessant del Montsec de Rúbies. De forma sinuosa anem guanyant alçada fins a superar de forma sabia una amplia barra rocosa. Al cap d'amunt i trobem la Pedrera de Meià, una mina a cel obert on antigament s'extreien pissarres litogràfiques que eren utilitzades per a arts gràfiques. A partir d'aquí podem gaudir d'una extensa visió tant cap el sud com de la paret del Pas de Terradets. Arribem al poble abandonat de Rúbies, on trobem la pista que puja de Vilanova de Meià, per sobre nostre podem observar el darrer tram que ens queda per superar fins a la carena, una àmplia canal que ens portarà a la Portella Blanca, punt més alt del recorregut, en aquest punt haurem superat un desnivell de més de 1000 metres. Un cop dalt de la carena tenim una bona visió del Pirineu i de les conques interiors. La part final de l'etapa és ja quasi tota de baixada, inicialment per camí i a continuació per la llarga pista forestal que recorre bona part del vessant nord del Montsec de Rúbies. L'Hostal Roig, punt final és avui en dia un antic mas deshabitat que es troba junt a la carretera que uneix Vilanova de Meià amb la vall de Barcedana i el Port de Comiols

VIDEO         FOTOS E-2         FOTOS E-3            TRAK etapa-2              TRAK etapa-3