dijous, 30 de juny del 2016

GR-1 ETAPES 9 i 10

Les nostres sortides mensuals a través del GR-1 van fent traça sobre el mapa de Catalunya, apropant-se cada cop més a la Mediterrània. Amb aquestes dues etapes finalitzem el cicle pel Solsonès i ens entrem al Berguedà, travessem extenses zones boscoses i passem per diverses conques com són las del Cardener, l'Aigua de Valls i l'Aigua d'Ora. Des de Sant Llorenç de Morunys el camí ens enfila fins las Roques de Guixers i en un puja i baixa constant anem travessant petites serralades fins acabar l'etapa al Pont de Llinars situat a la carretera que comunica la Vall de Lord amb Berga.
La segona etapa s'adentra a les gorges de la Vall d'Ora per on passem enlairats per sobre del bell monestir de Graudescales, a partir d'aquí ens comencem a enfilar cap als Plans de Taravill i el Serrat de Runers, aquest darrer conforma un terreny molt accidentat que va resseguint els llargs lloms careners i que presenten algun curt pas compromès, finalment acabem baixant cap a Capolat i l'Espunyola, final d'etapa.

A la primera etapa ens va acompanyar un temps primaveral de cel fulgent, camps i muntanyes estaven recoberts de flors i la temperatura era força agradable. A la segona etapa tot i que les previsions de la mèteo eren força desfavorables, vam decidir de fer-la, van haver-hi moltes desercions però finalment un reduït nombre de 16 la vam tirar endavant. Va començar amb un cel bastant cobert, però que per estones semblava aclarir-se. res més lluny del que va acabar passant, a partir del migdia van començar les tronades, i després d'uns quants avisos, va començar un festival de pedregades i xàfecs que ja no ens va deixar fins arribar a l'Espunyola, malgrat tot va resultar una experiència molt interessant. A partir d'ara entrem en període de prevacances i no reiniciarem el cicle del GR-1 fins al setembre. Al juliol ens retrobarem de nou tot el grup per fer un cim del Pirineu, aquest any el cim escollit és el Pic de Certascan situat al Pallars Sobirà

              VIDEO ETAPES  9 i 10           FOTOS E-9         FOTOS E-10                TRAK E-9       TRAK E-10


dimarts, 28 de juny del 2016

CAMÍ DE CAVALLS (sector nord) Maó-Ciutadella

Menorca l'illa situada més a llevant de las Balears va ser l'any 1993 declarada com a Reserva de Biosfera per la UNESCO. Aquesta declaració va donar suport a tots aquells que defensaven un model de creixement sostenible per tal de preservar els nombrosos espais naturals que té l'illa. El Plan de Desarrollo Sostenible va ser l'eina legal de referència per aquest propòsit. Així mateix és va legislar l'ús de El Camí de Cavalls sender històric perimetral que rodeja tot el litoral menorquí, el traçat d'aquest camí discorre majoritàriament per espais privats i no fa massa temps per resseguir-lo calia comptar amb el problema afegit que comportava la prohibició de molts propietaris. Avui en dia el Camí de Cavalls eé de lliure pas i es troba totalment arranjat i en perfecte estat de manteniment per a un complet i segur ús públic.
Nosaltres per qüestió de temps només vàrem poder fer la meitat del Camí i vam escollir el sector nord. Des que vàrem començar a caminar a Cala Mesquida propers a Maó, dia a dia anàvem descobrint entusiasmats les raconades que ens oferia l'illa de Menorca. Un paisatge que mostra una gran bellesa i que malgrat en alguns punts urbanitzats, desprèn autenticitat. 
Trobareu mes informació en aquest mateix blog   IMATGES I TRAKS







dilluns, 23 de maig del 2016

EL BOSC A LA PRIMAVERA



Per la primavera arran de terra l'aigua de les torrenteres baixa impetuosa i les fonts brollen generosament, però si aixequem el cap, podem observar un infinit llençol de color verd que la llum del sol acoloreix dolçamente. Aquestes imatges han estat preses a l'obaga del Matagalls, al mes de maig, tot seguint un itinerari circular que ja vàrem fer a l'hivern, quan els arbres estan nus de vegetació i la freda llum hivernal pot endinsar-se per a tots els racons, però sense poder oferir l'esclat de colors de la primavera.

VIDEO PRIMAVERA      VIDEO EXCURSIÓ                                                                      TRAK                    FOTOS

dimecres, 18 de maig del 2016

GR-92 MEDITERRANI (l'Ametlla de Mar - l'Ampolla)


 Aquest tram del GR-92 que ressegueix la línia de la costa entre les poblacions de l'Ametlla de Mar i l'Ampolla, discorre per un dels sectors de la costa catalana que conserven encara el seu aspecte primigeni. Tot i que mentre anem fent camí trobem edificacions de segones residencies, predomina en gran part l'àmbit rural que s'alterna amb alguns nuclis de boscos de pins. És una costa rosta i rocallosa on el sender que va resseguint sempre a frec de mar i enlairat sobre la cinglera, alterna amb dolces platges de còdols que a mesura que anem avançant de nord a sud es transformen en platges de fina sorra.

Tot aquest trajecte que farem està perfectament senyalitzat amb els signes del GR, es disposa a més de tanques de protecció en els indrets que poden comportar algun perill. En alguns trams aquestes tanques només pretenent fer-nos allunyar del marge de la cinglera que en molts sectors constitueixen inestables balconades amb perill de col.lapse. No trobarem aigua al llarg de tot aquest recorregut, per el que és important portar una bona provisió, sobretot a l'estiu. En el seu conjunt es tracta d'un recorregut que tot i no presentar grans desnivells, sí que ens obliga però, d'una forma continuada a fer constants pujades i baixades per tal d'anar resseguint les sinuositats de la costa. Cal preveure unes 6 hores efectives de marxa per unir les dues poblacions
És un itinerari lineal que requereix fer una combinació de vehicles, però en tenir les dues poblacions estació de tren això facilita bastant l'operació. Cal tenir en compte però els horaris dels trens, ja que per aquesta línia el seu pas és bastant limitat. Aconsello fer l'operació del trànsfert abans de començar la caminada, ja que si ens entretenim o sorgeix algun inconvenient arrisquem de no arribar a temps de pujar al darrer tren del dia. Si arriba el cas, cal saber que al costat de l'estació de l'Ampolla hi ha un servei de taxi.

VIDEO             TRAK               MAPA             RENFE (consultar)



dimecres, 4 de maig del 2016

ROC DE MADRES (veure-li les orelles al llop)

Refugi Oller, dissabte 19:00h





















Érem al cap de setmana de l'1 de maig i tocava finalitzar la temporada de neu amb una sortida que ha poder ser no sigues massa complicada i si era en un indret proper, millor. El Roc de Madres va ser el cim escollit, feia temps que el teníem a la llista però sempre acabava essent postergat a la cua, per ser no masa alt i tenir fama de facilon. En aquesta ocasió però, ens anava perfecta com a cloenda de temporada, així és que el dissabte a mig matí ens posàvem camí del Capcir, dormiríem al refugi Oller i l'endemà feríem el cim i podríem tornar aviat cap a casa. La mèteo no era del tot favorable, cels semicoberts amb possibilitat d'algun plugim pel dissabte tarda, pel diumenge en canvi la meteo preveia un temps totalment assoleiat a l'alta Cerdanya, això si amb vents del nord algo forts.
Refugi Oller, Diumenge 7:30h
El camí fins al refugi Oller és una agradable passejada que discorre quasi totalment per dins del bosc, ben aviat passem per la Cabane de Bécet i seguim remuntant per pista fins a un trencall a l'esquerra que indica "Refuge Oller - Tour du Capcir." Fa vent però el fet d'anar protegits per l'espès bosc fa que no ens afecti massa. Arribem al Refugi Oller situat a 1830 m. Situat en un ras, és un indret agradable amb grans vistes sobre les muntanyes de l'Ariège. Tots aquests refugis estan en perfecte estat de conservació gràcies a una assossiació anomenada "Tous a Poêle", Llitera per quatre persones, taula i bancs i una fenomenal estufa de ferro. A l'estar situat en promontori el vent bufa molt fort de manera que no resulta agradable estar fora del refugi. Ens passem bona part del que queda de tarda fent timbes de cartes. Al capvespre el cel continua estant molt ennuvolat i s'ha incrementat la força del vent, quan cap a les deu anem a dormir cau una feble nevada. A les dues de la matinada hi ha 7 cm de neu fresca.

















A les sis del matí ens aixequem i només de treure el nas per la porta ja ens adonem que el dia no serà per llençar-hi coets, han caigut uns dotze centímetres de neu que el fort vent s'ha encarregat d'escombrar a les zones més exposades. Com que la previsió era per avui de bon temps confiem que la cosa s'acabi arreglant, esmorzem i ens equipem amb tot el que portem a sobre. Comencem a fer camí cap al cim, anant guanyant alçada rapidament mentre que les condicions van empitjorant. Apropant-nos als lloms superiors deixem les parts boscoses, aquí el vent bufa d'allò més fort aixecant tota la neu caiguda a la nit, i que projecta contra nosaltres en forma d'onades granuloses. Arribem a un indret on cal travessar la porta d'una cleda, en aquest punt l'itinerari ataca els extensos plans somnitals situats al vessant nord de la muntanya i que estan plenament exposats a la tramuntana.
La força del torb augmenta per moments fent-nos trontollar, es fa difícil caminar i la visibilitat és molt reduïda. Ja fa una estona que no prenem fotos ni filmem, feina tenim per progressar, un cop de vent m'agafa distret i fa volar una vintena de metres un dels meus bastons. És impossible comunicar-nos, si no és per senyes, ens cal treure les ulleres que estan incrustades de glaç i sense elles ens cal protegir els ulls abaixant el cap. Resulta complicat consultar el GPS, ja que amb els guants la pantalla tàctil no és massa efectiva. Un cop de vent em tira a terra i noto que la seva força em podria arrossegar. La situació és molt agressiva i arriba un moment que li veiem com diuen "les orelles al llop". Decidim tira rapidament cap avall intentant refer el mateix camí però ens desviem lleugerament a l'esquerra de la ruta, per sort ensopeguem amb el filat de la cleda que resseguim fins a la porta. A partir d'aquí les condicions millorant i rapidament anem perdent alçada fins que arribem de nou al refugi Oller on recollim les nostres coses i mengem les quatre coses que ens queden.
L'experiència viscuda avui amb el torb ens fa comprendre millor tots aquests relats que hem llegit sobre esdeveniments tràgics succeïts a la muntanya, casos com la tragèdia del Balandrau a finals de l'any 2000 ocasionats també pel torb o anant més lluny en el temps i la distància la tragèdia de l'any 1996 al coll sud de l'Everest on les cordades d'atac no varen fer marxa enrere tot i que s'advertia d'un canvi sobtat del temps a causa de l'arribada del  monsò. Imaginem-nos en aquest darrer cas, si afegim a la força del vent, temperatures de 40º sota zero i el desgast físic i psíquic produït per l'alçada, la tragèdia estava escrita. El diumenge es van registrar al Cap de Creus cops de vent de 150 km/h, i creiem que al cim del Roc de Madres la intensitat va superar en molt aquesta força i la temperatura estimem que estava pel voltant de menys 10º, l'aigua a l'interior de la motxil.la es va gebrar 
D'aquestes experiències viscudes és fan útils aprenentatges que activen nous sentits en nosaltres, i aquests sentits s'acaben complementant amb tota la resta de material de seguretat que carreguem a la motxil.la. Són coneixements que no es poden anar a comprar a una tenda i que tan sols anem adquirint pacientment al llarg dels anys. Com a conclusió podríem dir que a alta muntanya no hi ha objectiu petit i que quan la natura  esclata amb tota la seva energia no som res mes que unes fràgils i humils partícules d'un gran i infinit Tot.
 V I D E O

dijous, 28 d’abril del 2016

GR-1 ETAPA-8


Quan l'autocar ens deixa a Odèn fa un excel.lent dia primaveral presagi d'una bona caminada. Aquesta etapa continua resseguint, en una marxa bastant horitzontal els vessants de la Serra del Port del Comte en un traçat que ens acabarà portant al Coll de Jou des d'on iniciarem la mantinguda baixada final fins a Sant Llorenç de Morunys.
A l'igual que en el tram de l'etapa anterior que de Cambrils portava a Odèn, el traçat del GR-1 discorre per sota de la carretera, i mentre que aquesta última té un traçat que manté bastant l'horitzontalitat, el GR es veu obligat a anar travessant la capçalera de les valletes que donen origen a un gran nombre de barrancs excavats en el conglomerat. Alternant zones boscoses amb d'altres més esclarissades però sempre amb l'ambient rocós que predomina a la zona i desprès d'unes quatre hores de caminar, arribem al Coll de Jou.
Abans d'iniciar el descens fins a Sant Llorenç, alguns decidim anar a fer una ullada fins al Mirador del Tossal de la Creu del Codó, són uns tres quilòmetres afegits, però l'espectacle visual i les perspectives de l'orografia de la zona s'ho mereixen: el Clot de Vilamala, la Mola de Lord i una extensa visió que des de la Vall de Lord ens porta fins a Montserrat.
La baixada del coll fins a Sant Llorenç és potser l'única part mancada d'atractiu d'aquesta excel.lent etapa, discorre per una malmesa pista, molt pedregosa i de pendent incòmode. Finalment però els camps i l'entorn de Sant Llorenç de Morunys endolçeixen aquest final d'etapa i com sempre ja només toca recuperar forces amb un bon àpat i una becaina que farem ja de tornada a casa a l'autocar, això sí, fins que irremissiblement és connecti l'agrupació de cantaires, i aleshores gresca fins a Granollers.
                                     VIDEO etapes 7-8                 TRAK                  FOTOS

dijous, 31 de març del 2016

PIC DE PINATÓ



Aquest cim és el punt culminant de la serra de Les Closes, límit entre les Valls d'Àneu i el Parc Nacional d'Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici. De la població de Son podem accedir per un curt tram de carretera fins a Les Planes de Son on hi trobem l'alberg de Món Natura Pirineus que pot ser una bona base d'ascensió al cim. Nosaltres hem preferit pernoctar al refugi del Pla de la Font per tal de fer la pujada més assequible i també per l'atractiu que comporta poder pernoctar en un refugi de muntanya. El temps no ens va acompanyar massa, plovisquejava mentre pujàvem al refugi, a  última hora de la tarda una feble nevada no ens va deixar treure el nas del refugi, i l'endemà, el dia del cim, la boira es va aferrar a les carenes i quasi no vàrem poder veure res de l'immens paisatge del Parc Nacional, que es va mantenir ocult, però finalment vàrem poder fer el cim.
De l'aparcament de Les Planes de Son cal resseguir inicialment una pista forestal per on anem guanyant lleuger desnivell, mes endavant arribem a un punt on hi ha un conducte de pressa d'aigües, en aquest punt s'inicia el camí que puja a través del bosc fins al refugi. Al llarg de tot el recorregut trobem rètols indicadors a més d'estar senyalitzat amb pintura de color groc. El refugi és bastant reduït i esta compost d'una planta pis on s'hi troba el menjador i cuina i un nivell inferior on hi ha els serveis i el dormitori. En absència del guarda tan sols resta obert el dormitori.
Del refugi cal remuntar per l'àmplia pala que puja cap al coll de Fogueruix i en arribar ha un rètol indicador cal entrar al bosc per un espai esclarissat que ens permet anar guanyant alçada (senyals grogues) fins a la carena de Les closes. Un cop a l'àmplia carena ja tan sols ens queda anar resseguint l'ampli llom carener direcció Oest. Trobarem un parell d'indrets on el pendent és mès accentuat pero són trams curts que ens permeten guanyar desnivell amb seguretat. Una pala final que ens porta a passar pel costat d'un avenc ens permet assolir a través d'un curt tram d'estreta carena, el cim del Mil Potros. Davant nostre ja tenim el proper Pineto que per accedir-hi ens obliga a fer una curta sifonada d'una vintena de metres. La tornada la vam fer pel mateix camí, i la traça que havíem anat deixant ens va ser de gran ajut. 
              VIDEO                           MAPA                             TRAK                                  FOTOS


dimecres, 30 de març del 2016

GR-1 ETAPA-7 (La Valldan - Odèn)

De nou ens trobem caminant a través de les terres de la Catalunya interior. Ferèstegues zones rurals, farcides de serres i geografies enrevessades. En aquesta ocasió des de la Valldan hem entrat a la comarca del Solsonès, aquesta etapa ens a portat fins a Cambrils i Odèn uns llogarets perduts a les muntanyes sota l'ombra del massís del Port del Compte que ja s'entreveu per davant nostre. A partir de Cambrils el traçat del GR-1 en algun punt ens ha obligat a fer sifonades afegides que no haguessint calgut, de resseguir la carretera local que té un recorregut similar peró que manté un nivell regular. El dia radiant que ens ha acompanyat, ha fet més agradable el nostre caminar, finalment un bon àpat en el lloc més adequat ha tancat un altre excel.lent jornada de caminar per aquest sender transversal de Catalunya  FOTOS



dijous, 18 de febrer del 2016

COVA DE LES RONDES (intent)



La conversa telefònica que tenÍem era del tipus..."jo el cap de setmana el tinc una mica compromès, pero el dissabte podrÍem fer una matinal que permet-hi ser de nou a casa a bona hora" - "Recordeu aquella cova que hi havia a prop d'Igualada i a la que i entraves per un lloc i en sorties per un altre" - "Com es deia?... a sí, la Cova de les Rondes" - "Per mi perfecte, que et sembla si em passes a recollir cap a les 7:30 h ?" - "vinga, fet!"
D'aquesta manera i amb un accés de confiança una mica massa crescuda, el dissabte pel matí ens posem camí cap a La Llacuna petit municipi pròxim a Igualada. Havíem llegit que la cova no tenia dificultats tècniques rellevants, que en alguns punts tenia algunes estretors a tenir en compte i que el seu traçat era laberíntic i que era per tan important portar la topografia.
Tal com deien algunes ressenyes calia deixar el vehicle a l'entrada del càmping de Vilademager i així o vàrem fer. També deien de passar per dins del camping per anar a buscar un camí, nosaltres vàrem preferir anar per una pista que hi havia uns cent metres abans. Anàvem en Rafel, en Luís (el madriles) i jo. Com que anavem de xarrameca ens vam passar de llarg la desviació que portava a la cova, però no va ser fins arribar a una collada que ens en n'adonarem del despisti, així es que vàrem fer camí enrere fins a ensopegar amb una fita, era super-gran i en veure-la ens vem quedar astorats de què no la haguéssim vist. Resseguint fites i pintades taronja ens vam endinssar en una valleta formada pel cingle principal i la resta de muntanya que si havia després i que va ser l'origen de la formació de la Cova de les Rondes. Anant per aquest sender que discorria per dins del bosc vam passar primer pel costat de la boca de sortida (Cova de les Rondes) i al cap de cinc minuts estàvem a la boca d'entrada anomenada Cova de la Roca del Frare.
Ja d'inici una primera escletxa amb una llastre mig encastada ens obligava a remuntar uns dos metres, això podriem dir que ja era una tarja de presentació del que seria un constant al llarg de tot el recorregut. Ben aviat arribavem a una mena de pou d'uns quatre o cinc metres que es podia desgrimpar, els meus companys ho van fer, jo vaig preferir posar la corda aprofitant una instal.lació que si i era, per algo seria. Fins aquí ja havíem explorat alguna bifurcació sense èxit, eren culs de sac sense sortida. Arribem al pou de deu metres, fem una ullada i veiem que per accedir a l'instal.lació tenim dues opcions, una estreta però curta gatera lateral amb rampa de baixada, o bé un estret pas a la vertical del pou, on baixant algo més d'un metre en oposició permet arribar a la instal.lació amb l'ajut d'una corda fixe nuada.
On hi ha l'instal.lació, l'espai es molt reduït, dues persones quasi es molesten entre elles. L'instal.lació en si té un aspecte no massa fiable, però cal confiar en què resistirà. El descens tot i ser curt és vertical i ja d'inici ens obliga a passar per una escletxa molt minsa on és millor no portar la motxil.la. Un cop a baix busquem senyals que ens puguin indicar el camí a seguir però no en trobem, i després de fer una curta exploració continuem per on ens a sembla mes adient, tot seguit passem per un nou pas estret amb una curta desgrimpada i arribem a una gran sala. M'havia oblidat de dir que un dels aspectes més importants a tenir en compte, i potser el que més d'aquesta cavitat, és que tot rellisca molt. Reflexionant sobre aquest punt, millor no pensar de com sortiríem o bé de com ens traurien d'aquí en cas d'accident amb fractura. Deixem-ho córrer perquè si no, ja ni tant sols sortiríem de casa.
En aquesta gran sala ens trobem de nou amb dubtes de per on deu anar el bon camí, tornem a fer curtes exploracions, per l'esquerra, a la dreta, fent camí enrere per una escletxa i buscant vestigis d'algun senyal, però res de res. Finalment observem que en una diaclasa ascendent bastant dreta potser hi hagi continuitat, grimpem de forma exposada els cinc o sis metres i podem observar que al fons d'una gatera sembla haver-hi un senyal, deu ser doncs per aquí. En Rafel intenta passar-hi pero després d'alguns intents desisteix. Tot seguit convoquem el comitè d'emergència on de forma unànime decidim donar per acabada la cavitat i tornar enrere. Per la cara de contents que posàvem d'haver pres aquesta decisió, és deduïa que feia estona que tots pensàvem el mateix però ningú volia manifestar-ho essent el primer a dir-ho.
Ara tocava tornar, però clar, en un gest d'optimisme el rapel havia estat retirat, ja que estàvem convençuts de que faríem el recorregut integral,  i ara per remuntar només disposàvem d'un sol Shunt. De nou a la base del pou, en Rafel remunta fins on pot a pel i s'assegura a la corda de nusos amb el shunt i els estreps, i amb un mosquetó a les anelles dels nusos. Amb gran esforç va remuntant fins arribar al sostre on es produeix l'estrenyiment. En aquest punt fer les maniobres de progressió amb el shunt és molt complicat i li cal superar l'estreta escletxa deixant-se d'elegàncies i una mica en plan Terminator donar-se impuls allargant la ma fins a l'instal.lació del ràpel. A continuació ens llença la corda en doble, una part serà per remuntar i amb l'altra punta ens assegurarà mitjançant una politja autoblocant, o sigui que ho tenim bastant millor que ell. Després de remuntar una a una totes les motxilles li toca el torn a en Luis, a poc a poc comença a progressar corda amunt, fins que arriba al punt negre, el pas estret. En Luís és un payo bastant alt i tot que no és massa corpulent les seves proporcions són proporcionals a la seva alçada, total que es queda una estona bloquejat i penjat com un xoriço, finalment i després d'una crema d'energies considerable ho acosegueix. Ara en toca puja a mi, amb un flis-flas arribo al pas estret, i ostres, deu nido el que costa superar-lo, quant prenc impuls sobre l'estrep per pujar el Shunt, el material que porto a l'arnes fricciona amb la roca i em bloqueja, ho tinc de intentar uns quants cops per aconseguir-ho. Ja a la reunió veig que en Rafel assegura des de dalt del ramal vertical on hi ha la corda de nusos superior i que en Luis encara està a la reunió perqué no aconssegueix sortir per qualsevol de les dues opcions d'accés al pou, que al principi comentava. Com que per l'estreta gatera ho veu impossible ho intenta pel curt tram vertical que dóna a on hi ha en Rafel assegurant.
M'aparto una mica assegurant-me de nou a la instal.lació del ràpel, ja que a ell per poder sortir d'aquest cau li caldrà en certa manera passar per sobre meu. Comença la maniobra i arriba el moment en qué cal que carregui sobre la meva espatlla, ho fa i comença a incorporar cap amunt els seus quasi 1,90 d'alçada, jo que apenes faig 1,70 començo a notar com si un tractor passes per sobre meu. En Luis queda una mica bloquejat, perquè el lloc a remuntar és estret i li costa treure els dos braços a la part de dalt per fiançar-se, mentre tant li vaig cridant de què es doni presa perquè si no,en temo que algo de dins meu, peti en qualsevol moment, a més el seu pes m'empeny per moments cap a l'embocadura del pou.
En Luis finalment arriba a dalt i a continuació pujo jo, ostres em costa força!, ara entenc perquè a en Luis li costava tant. Arribats aquí notem ja una lleugera frescor que ens arriba de l'exterior, això s'acaba i comencem a fer reflexions sobre el que sovint ens passa quan toca valorar el lloc on anem, per un costat hi ha el que ens imaginem que podrà ser i per l'altre el que realment és. La Cova de les Rondes en certa manera ens va sobrepassar en alguns aspectes, tot relliscava molt, alguns passos estrets eren realment complicats de passar sobretot de pujada com ens va tocar fer a nosaltres i esperàvem també trobar algun tipus de senyalització i la seva absència en va fer perdre molt de temps.
En conclusió diríem que aquesta cova no és difícil, però si complicada, millor anar lleugers d'equipatge per tal de ser més àgils en les maniobres. No retirar la corda del rapel per si algú no aconsegueix passar per alguns dels passos estrets. Anar amb compte de no relliscar i millor ajudar-se amb una corda en les constants grimpades i desgrimpades que anem trobant.
         VIDEO        TRAK             MAPA




dimecres, 10 de febrer del 2016

AVENC EMILI SABATE


Una nova incursió al món de l'espeleologia, i donada la nostra poca experiència amb aquesta pràctica de nou hem escollit una cavitat fàcil, l'avenc Emili Sabate, situat al Garraf. Es tracta d'un avenc que sembla ser és freqüentment utilitzat per a realitzar pràctiques d'espeleo, ja que per les seves característiques pot mostrar molts dels aspectes que ens podem trobar al subsol com ara poden ser els pous, sales, gateres i l'ambient de caverna en general.                              

  VIDEO      MAPA
Per arribar-hi cal anar a Castelldefels i arribant al punt on la carretera comença el tram de les Costes del Garraf, cal prendre la desviació a la dreta que posa Rat Penat a partir d'aquí i pel mig de zona urbanitzada seguirem les indicacions que ens porten al Parc Natural del Garraf, en menys de quatre quilòmetres arribarem a La Pleta una masia restaurada que és un centre d'informació del parc i on podrem aparcar. Seguirem caminant carretera amunt uns 10 minuts, un pal indicador ens assenyalarà l'inici del camí que porta a l'avenc, al qual hi arribarem en uns 4 o 5 minuts.
La boca d'entrada de l'avenc imposa una mica, és com una gran gola negre que et vol engolir, trobem un bon equipament i després de davallar per una vertical d'uns 20 metres, arribem al fons d'una gran sala força interessant per les seves dimensions. El que ve a continuació es tot un seguit de gateres on arrossegant-nos com a llangardaixos anem guanyant camí. Al llarg d'aquestes gateres trobem tres punt on l'estretor ens obliga a fer contorsions extremes, en particular l'última anomenada el Tap de Xampany. Tot aquest recorregut el trovem equipat amb cordes fixes en els punts que es produeix un desnivell. També cal dir que les persones corpulentes ho tenen un xic complicat per a superar les estretors. Finalment arribem a la sala terminal bastant grandota i amb interessants concrecions, ara ja només ens quedarà el retorn i passar pel punyetero Tap de xampany, perquè com deia algú no és qüestió de quedar-se a viure aquí.