divendres, 11 de novembre del 2016

ROCA CORBATERA (Parc Natural de la Serra de Montsant)


Recorregut força interessant per aquesta serralada que com sempre ens va mostrant un gran nombre de singulars indrets que ens a surten pel camí en els racons més amagats. Itinerari circular fàcil de seguir que amb orígen al poble d'Albarca en porta pel camí carener fins a dalt del cim de la Roca Corbatera. A continuació passem pel Pas del Gat i la Font del Manyano per començar a resseguir a mitja alçada, la careneta que separa el Barranc de les Pletes primer i retornar seguidament pel Barranc de la Bruixa per on passaren per les coves del Serret i de l'Abelló costituïdes ambdues per grans balmes. 
Arribem de nou a la carena principal just en el punt on hi ha el Crist de Sang, d'aquí baixem fins a la Cova del Meloner que es tracta també d'una gran balma a modus d'amfiteatre. Seguim el nostre camí fins a la Cova Santa, la boca d'entrada es troba en un gran espai obert i és de fàcil accés, superat un curt pas inicial que ens obliga a passar ajupits, arribem a una gran sala, podem endinsant-nos al seu interior i anar connectant amb altres sales interessants. 
Un bon camí ens fa perdre alçada rapidament pel Grau del Tomaset, arribant finalment a l'Ermita de Sant Joan de Codolar. Darrere l'ermita surt el sender que remunta el Grau dels Tres Graons, aquest nom li ve donat perquè en el seu decurs ens trobem tres curtes franges rocoses que estan equipades amb elements metàl.lics per a una millor superació, no presenten cap dificultat especial i són bastant curtes. Cal dir també que si estem cansats o bé que l'horari és massa ajustat, des de Sant Joan de Codolar tenim una variant més fàcil per retornar a Albarca, i és pel Camí de la Llisera que uneix de forma planera l'ermita amb el poble. 
Superat el Grau dels Tres Graons només ens cal seguir cap a la dreta fins a ensopegar amb el camí que ja haviem passat a l'inici del recorregut. Nosaltres decidim pujar fins el cim per tal de gaudir de la posta de sol. Camí d'Albarca podem anar a visitar la propera ermita de la Mare de Déu del Montsant. 
Tots els camins són força evidents i estan ben senyalitzats amb rètols en els llocs més adequats, només en el sector on remuntem el Barranc de les Bruixes alguns curts trams estan una mica emboscats.
               VIDEO                      TRAK                          MAPA                         Refugi del Montsant



divendres, 4 de novembre del 2016

TARDOR A SANT BARTOMEU (Cerdanya)



Com cada any, la tardor acaba per arribar també a La Cerdanya tot i que en aquesta ocasió una mica enrederida. Som al pont de Tots Sants i a Sant Bartomeu els boscos de la torrentera que baixa de la Cabana ja s'han vestit de càlids colors, invitant-nos a la contemplació. Tot un plaer pels sentits i que a partir d'ara, a mercè de brises i vents, aniran deixant al descobert la veritable força que els sustenta.








dijous, 27 d’octubre del 2016

FONTS DEL GANGES (Viatge a l'Índia) Part-III


Després de tot un dia de viatjar per carreteres de muntanya, divuit hores i milers de corbes, un conductor que no sabia anglès, una avaria irresoluble i un altre vehicle amb un conductor encara més rar, arribem a mitja nit a Rishikesh i concretament al Bhandari Swiss Cottage, lloc que ens havia recomanat el propietari de la German Bakery de Leh, un petit oasi que ens ofereix pau i aïllament per un parell de dies.
A Rishikesh tenim el primer contacte profund amb l’Índia, multitud de temples i asrhams, i l’ambient pintoresc i multicolor format per la gent. Homes, dones i nens que sens dubte configuren per ells sols el gran atractiu del país, per sobre del paisatge i l’arquitectura. Acostumats al clima de les muntanyes, aquí la calor i la humitat són exagerats, constantment xops de suor, només desitgem fer una escapada al Bhandari per posar-nos una bona estona sota la dutxa. Sortir al carrer és tot un espectacle, a més dels personatges pintorescos com poden ser captaires, venedors, farsants, gurus i peregrins, cal afegir-hi la fauna local: vaques i mones passejant pels carrers les unes i saltant per les teulades les altres i, com a fons d’aquest escenari i de forma sempre omnipresent, la mare de tots els rius, el Ganges.

De Rishikesh volíem anar a Gangotri, una de les fonts del Ganges. Sabíem que arribar-hi era una empresa dura. Disset hores de viatge per males carreteres, calien permisos i organitzar el lloguer de mules per a l’ascensió a Gaumukh. Vist com anaven les coses en aquest país, vàrem pensar que seria  més convenient, si era possible, contractar el servei d’una agència que ho organitzés, i precisament al Bhandari n’hi havia una.. En total calia emprar cinc dies per fer el circuit, un dia de viatge fins a Gangotri; un altre dia fins Bhojbasa, un campament intermedi; un dia per pujar a Gaumukh i Topovan, i dos dies més per al retorn a Rishikesh. 

                                                                              >>>>>>>>   V   I   D   E   O  <<<<<<<<

A bona hora sortíem del Bhandari Swiss Cottage. Érem nosaltres set,  el conductor i un guia que es deia Hemant. De seguida es va establir un bon rotllo entre tots. L’Hemant era un xicot força enrotllat que parlava perfectament l’anglès, estava acostumat a tractar amb occidentals i, a més, tenia un sentit de l’humor molt particular. Més endavant vàrem saber que era el propietari de l’agència. Era negra nit que arribàvem  a Gangotri. Com que pel poble no hi podien circular vehicles, vam carregar les motxilles i en la foscor vam travessar la població fins arribar a un allotjament situat sobre una riba del riu. No el vèiem, però de la fosca sortia una gran remor, que deixava intuir que aquest afluent del Ganges que es deia Baghirathi, tenia un gran cabal. De bon matí el Hemant ja ho tenia tot organitzat: sortiríem amb dues mules de suport per si algú es fatigava i sis portadors que carregarien amb les nostres motxilles i el menjar per als quatre dies. Remuntar vall amunt va ser un plaer i a cada moment s’obrien noves perspectives de la vall. El camí  resseguia enlairat el marge dret del riu. En alguns indrets tallat a la mateixa roca i passant sobre la vertical del riu que estava sempre present amb el seu brogit i la seva força. Arribats a Bhojbasa ens vam instal·lar tots en una gran tenda de càmping, semblant a les que utilitzen els militars. El cel estava cobert i feia fred. Aquest indret estava constituït per una gran plana, on un antic campament militar s’havia aprofitat per disposar-hi un refugi menjador, uns serveis higiènics i les tendes en qüestió. També hi havia proper un asrham  Tot i que el riu es trobava a uns dos-cents metres, amb la seva força descomunal creava una boirina de micro-gotes que feia que l’ambient fos molt humit. Tanmateix, en posar-nos dins del sac de dormir, ens acompanyava aquesta sensació.
L’endemà feia bon temps però els cims estaven coberts, la qual cosa per a nosaltres era un inconvenient, donat que venir fins aquí tenia dos propòsits: arribar a la font més important del Ganges i poder fruir al temps de l’espectacular paisatge de cims i glaceres que dominen tota la vall. En menys d’una hora arribàvem a Gaumukh. Davant nostre s’alçava el front de la gelera tot formant un mur de cent metres d’alçada. De la seva base sorgia impetuós el riu Baghirathi, que ja en el seu mateix naixement constituïa un gran riu, d’aquest indret els indis en diuen “la boca de la vaca”. Després de remuntar per un dels seus marges i travessar per alt tot l’ample de la gelera per un desdibuixat camí que esquivava esquerdes com podia, vam afrontar el dret pendent de tartera que portava a Topovan. Feia mal temps i el cel estava totalment cobert. Van començar a caure gotes i ens vam haver d’aixoplugar-nos en el cau buit d’un sadhu. En recintes annexes, i situats en petits habitacles podíem observar altres sadhus meditant. És gent que tria aquest lloc per la seva bellesa, a la recerca de l’aïllament que els permet-hi, mitjançant la meditació, entrar en un estadi superior. Quasi totalment despullats i amb molt pocs aliments per menjar, passen mesos en aquesta contrada a 4.600 m, suportant baixes temperatures i el clima d’alta muntanya. Per a ells, la nostra presència era un destorb. Va parar de ploure i així que el temps va millorar vam emprendre el camí de retorn al campament posant atenció, primer amb el camí de descens que era una mica exposat i després amb el sinuós flanquejament de la gelera. Estàvem una mica decebuts pel fet de no haver vist el paisatge, però contents perquè seguíem aconseguint els propòsits i tant sols la caminada per arribar fins aquí, valia la pena.
Pel matí a Bhojbasa, quan ens preparàvem pel retorn a Gangotri, les nuvolades que havien estat cobrint els cims,  van començar a marxar. De sobte, i a mesura que les altes boires es dissipaven, anaven sorgint  els encimbellats cims del grup de Baghirathi i del Merhu. N’obstant el Shivling, el cim més emblemàtic de la vall, no va acabar de destapar-se. Arribats a Gangotri, i després d’una bona dutxa, vam anar a una “puja” que es celebrava en el temple. Era de nit i la llum de les nombroses espelmes donava un caràcter especial a la cerimònia. Al matí següent vàrem repetir l’experiència, aquest cop junt a la riba del riu. Després de l’acte, cadascú feia una ofrena, dipositant unes flors a les tumultuoses aigües del jove Ganges. Tan sols ens quedava el llarg camí de retorn. Per sort, en aquesta ocasió teníem a en Hemant i, com era d’esperar, ens va fer més agradable i fàcil el retorn. A més, ja coneixíem el nostre destí, i això era garantia que anàvem a retrobar-nos amb el confort: el Bhandari Swiss Cottage, el nostre oasi de Rishikesh

dimecres, 26 d’octubre del 2016

DENT D'ORLU (Alta Arieja)


Aquest cim tot i no ser dels més alts de l'Arieja és probablement dels més coneguts i visitats. Pel vesant nord una pista forestal en molt bon estat ens apropa considerablement fins a la seva base, de manera que podem anar i tornar en unes quatre hores. La primera meitat del recorregut fins al Serrat de La Llau, la fem a través d'un frondós bosc. A continuació carenem fins a el coll de Brasseil, lloc on comença la part més dura del recorregut, cal superar un fort pendent final de dos-cents metres de desnivell. En aquest tram final cal posar atenció si està mullat, ja que el terra esdevé molt fangós. En cas d'haver-hi neu cal necessàriament anar ven equipat. Des del cim gaudim d'un gran panorama circul.lar, per sota nostre podem observar la Vall d'Orlu mil dos-cents metres per sota. Poc després de Ax les Termes, prenem la carretera D-25, just passar per l'estany de Goulours trobem l'inici de la pista. A la cruïlla hi ha la gite d'étape de La Forge d'Ascou.
      VIDEO              FOTOS                   TRAK



dijous, 6 d’octubre del 2016

PICS DE BROATE

Un cop més aquesta tardor no ens deixa assolir els nostres objectius, en aquesta ocasió preteníem fer la travessia dels crestalls del Pic de Sotllo i anar fins al Refugi de Baborte, però de nou las muntanyes s'han amagat dins de foscos núvols impedint el nostre propòsit i la pluja ho ha acabat d'amanir. La meteo preveia algun xàfec dissabte a la tarda amb més probabilitats cap al vessant nord de la serralada i temps assoleiat el diumenge, estàvem doncs disposats a fer ús de les capelines dissabte per tal de poder realitzar la travessia diumenge. El pronòstic pel dissabte es complia pero el diumenge quant a les 6:30 h trèiem el cap a la foscor de la vall per sobre nostre persistia la negror i seguia caient un feble plugim, vam esmorzar amb tranquil.litat a l'espera que a mesura que anès aixecant el dia i ens aportes novetats. Cap a les nou del matí, van aparèixer les primeres zones de cel blau cap al nord, així és que vam agafar les motxilles i vam sortir com a possessos cap als cims de Broate, molt més assequibles que el Sotllo. Bona part de l'ascensió la fèiem immersos en las onades de boira que a modus de teló anaven obrint i tancant la visió del paisatge més pròxim. A la carena feia bastant de vent però com que l'ambient no era massa fred, tampoc molestava


Prenent com a punt de sortida la Presa de Montalto, cal resseguir el sender GR que s'endinsa a la vall i que tot travessant l'acollidor Pla de Boavi comença a guanyar alçada. Per aquest camí, molt ben traçat, arribem a una bifurcació on ens cal deixar el GR i continuar per un sender bastant més discret i que en més d'una ocasió resulta confús de seguir de no ser per la pobra senyalització de fites i ratlles grogues. Abans d'arribar al refugi ens cal superar unes lloses just al costat d'una cascada on cal que hi posem atenció si està mullat. El Refugi de Broate és un molt bo equipament de muntanya, te una capacitat per a divuit persones, disposa de matalassos i coixineres, taula i tamburets i enllumenat per placa solar.
Els pics de Broate no comporten cap dificultat, els pendents són francs i només cal anar guanyant alçada per l'herbós vessant, sensa cap camí evident. Alguna fita de tant en tant i poca cosa mes.

                                 VIDEO                          TRAK                      MAPA                         FOTOS





diumenge, 25 de setembre del 2016

TXINDOKI - GANBOA (Euskadi)


El Larrunarri mas conocido como Txindoki, es probablemente la montaña mas conocida del País Vasco debido a su arrogante silueta visible en la distancia, las aristas de roca caliza de su parte superior se elevan como un cuchillo afilado de manera que ejercen un poder de seducción al montañero, atrayéndolo a su ascensión. Para nosotros que por primera vez hemos venido aquí al País Vasco a subir algunas de sus cumbres, el Txindoki es la montaña que hemos escogido para este particular ritual de iniciación, y sin duda, su estética silueta a sido determinante en la elección. Disponemos de cinco dias de estancia en los que si la climatología lo permite pensamos realizar cinco ascensiones. Despues de examinar las múltiples posibilidades que nos ofrecen estas montañas, la elección y el orden ha sido el siguiente: Txindoki, Aitzgorri, Anboto, Monte Candina i Jaizkibel. 


A primera hora salíamos de Barcelona y a media tarde llegábamos a Larraitz, este verano hace mas calor de lo habitual pero aquí arriba la temperatura es mas llevadera. Larraitz es un agradable rincón al final de carretera, donde encontramos un amplio espacio para el ocio, es un lugar muy concurrido donde predomina el ambiente familiar, esta muy bien equipado con mesas y bancos, una fuente y también una pequeña edificación con servicios higiénicos. Observamos que hay una pequeña área donde se autoriza la acampada, lo cual nos ira perfecto, ya que aquí es precisamente el punto donde da inicio la ruta normal del Txindoki. Así es que despues de instalar  las dos tiendas y bajo la presencia del Txindoki, cenamos tranquilamente al tiempo que va anocheciendo y los visitantes van marchando a sus casas.


Aun esta amaneciendo cuando nos ponemos en marcha, siendo una cima tan visitada el camino esta en consonancia, muy bien trazado de manera que nos permite ir superando altura con comodidad. Pasamos al lado de la fuente de Oria y algo mas arriba junto a una curiosa majada situada en el interior de una gran dolina, de su interior nos llega el balar de las ovejas y el canto de un gallo, señal de que ahora en verano esta ocupada.
Llegamos al amplio collado de Egurral desde donde podemos observar gran parte del camino que asciende por la empinada ladera superior. Despues de unos breves minutos para desayunar, empezamos a subir por el. Según ascendemos vamos comprobando que tampoco hay para tanto y que en ocasiones la visión que dan ciertas perspectivas, son erróneas. Llegando a la parte terminal y ya por un terreno mas abrupto debemos utilizar las manos para superar algún peldaño rocoso, pero nada importante. La cima es amplia y da una visión dilatada de todo su horizonte, hacia el Este podemos observar hacia lo lejos nuestro próximo objetivo de hoy, el Ganboa. La de hoy es una ruta en la que circunvalaremos la linea de suaves cumbres que delimitan la gran superficie de pastizales que se extienden entre las dos cimas. De nuevo en el collado de Egurral iniciamos la larga travesía ininterrumpida de campas hasta situarnos en el Ganboa Txiqui. A partir de aquí debemos atravesar una curioso sector de dolinas y lapiaces que afloran de la superficie herbosa. Desde la cima podemos observar algunas cimas de las Malloas y las grandes extensiones de bosques de la Sierra deAralar.
Desde el Ganboa iniciamos el regreso resiguiendo la larga sucesión de suaves lomas que se extiende hasta la cima del Uzkuiti, un agradable y tranquilo paseo por las alturas. Desde el Uzkuiti podemos observar de nuevo, ya mas próximo el Txindoki. Por entre los pastos vamos perdiendo altura de manera que nos vamos introduciendo en el pequeño valle donde se halla la majada de Muitze. Encontramos junto a ella los primeros árboles y decidimos que es un buen lugar para tomarse un descanso y comer alguna cosa.
Prosiguiendo el camino empezamos a descender por el lado derecho, introduciendonos en la escotadura del torrente. el camino supera en fuerte descenso un espolón rocoso e inmediatamente cruza el torrente. A partir de aquí y ya por la ladera del Txindoki tan solo nos queda un agradable descenso por el interior del bosque hasta Larraitz.
                            VIDEO               TRAK                    MAPA                        FOTOS

dimarts, 20 de setembre del 2016

SIERRA DE AITZGORRI (Euskadi)

La Sierra de Aitzgorri forma una alineación de cumbres que se extiende de este a oeste en la provincia de Guipuzcoa, junto con el Txindoki es quizás la cumbre mas visitada de las montañas del País Vasco. Su cresterío de roca caliza separa dos vertientes de configuración muy diversa, por el norte una abrupta ladera que domina verticalmente las zonas boscosas próximas a Cegama, y por el sur las Campas de Urbia y zonas boscosas circundantes modeladas por una suave orografía, con un aspecto mas apacible y humanizado pero que mantiene un perfecto equilibrio.
Nuestro recorrido tiene inicio en la zona de Aldaola a la cual accedemos a través de una pista con firme mejorado que parte del cuello de Otzaurte. Un cartel de señalización indica el inicio del camino. Pasamos junto al refugio de San Adrián (cerrado) y poco después atravesamos el túnel i ermita de San Adrian, penetramos en una zona de bosque resiguiendo la calzada romana o medieval, según textos. Seguimos la señalización GR, i en un recorrido amable que resigue las suaves ondulaciones de la orografia llegamos a una zona de campas donde empezamos a observar la presencia de majadas. Penetramos finalmente en las extensas campas de Urbia donde encontramos el albergue-refugio "Urbiako Fonda" y decidimos hacer un alto para desayunar. Este refugio permanece abierto todo el año incluyendo los fines de semana de invierno.
Continuando con nuestro camino por una pista de montaña llegamos a las Majadas de Arbelar, a la sombra de un bosquecillo. Entre las edificaciones parte el amplio camino que asciende al Aitzgorri por la ladera herbosa. 
Reseguimos este camino hasta llegar a un recodo situado a la vertical del Aiztzuri, donde lo abandonamos para iniciar la ascensión de este pico a traves por ladera herbosa con afloraciones de lapiaz. Del Aztzuri seguimos hasta el Akategui, las dos cimas son de fácil acceso y excelentes miradores de la zona, en particular de la vertical ladera norte recubierta de pastos. Del pico Akategui progresamos por el cresterío (lado sur) flanqueando en una marcha descendente que nos acaba situando en un collado en el que retrobamos de nuevo el camino al Aitzgorri. Despues de un primer repechon si ascendemos por la linea de máxima pendiente podemos acceder a través de una zona recubierta de lapiaz a la cima del Aitzabal.
Finalmente alcanzamos el Aitzgorri, compartiéndolo con los numerosos montañeros que hoy han subido. Junto a la cima encontramos la ermita de la Santa Cruz y un refugio de montaña que aunque conforma una sólida construcción, su interior esta en un estado deplorable debido a la preséncia del ganado, haciéndolo inhabitable. Iniciamos el descenso siguiendo inicialmente por el cresterio, pronto llegamos a un collado donde nos decantamos por la ladera norte (izquierda) por una estrecha senda que en un primer tramo atraviesa una vertiginosa pendiente herbosa. Vamos perdiendo altura hasta penetrar en el bosque, que no dejaremos ya hasta que lleguemos a las proximidades de la ermita de Sancti Spíritus y el Refugio de San Adrián
                        VIDEO                TRAK                     MAPA                       FOTOS



dijous, 15 de setembre del 2016

ANBOTO (Euskadi) Cresta NO - KM vertical

Una de las montañas mas emblemáticas del País Vasco, cargada de leyendas y envuelta en la magia que las tradiciones de siglos han atribuido a esta mole calcárea visible desde cualquier lugar. El Anboto observado de casi todas sus laderas se nos aparece como una gran masa rocosa que domina en mas de 1000 m el valle de Atxondo-Arrazola. Con este itinerario realizamos un recorrido circular con início en el barrio de Santiago y recorriendo el tramo de cresta entre el Collado Larrano y la cima del Anboto, el descenso lo realizamos por la vertiente norte por el sendero utilizado en el Kilometro Vertical, competición de alta intensidad que se celebra anualmente. 

Desde Santiago empezamos a ganar desnivel mediante pistas de montaña de recorrido agradable hasta llegar al inicio del sendero que entre ruda vegetación nos sitúa en unos altos de monte despejado. En este punto el sendero desaparece y deberemos ir subiendo por la amplia ladera en una ligera marcha de flanqueo, buscando aquellos lugares que intuitivamente nos permiten acercar al Collado de Larrano. llegamos al collado junto a una ermita, a un centenar de metros hay un refugio particular. Antes de alcanzar el collado encontraremos entre la arboleda una fuente, buen sitio para reposar a la sombra. La cresta noroeste del Anboto no comporta ninguna dificultad especial, no es una cresta afilada sino que se trata de un largo y estrecho lomo con algunas estrecheces fáciles de superar. Progresamos por un terreno mixto de hierba y angulosa piedra calcarea y tan solo debemos procurar tener paso firme y estar atentos, cualquier despiste seria fatal, pues las verticales de ambos lados son importantes. Al final de la travesía y antes de coincidir con la vía normal desde Urquiola encontramos un corto tramo mas expuesto, donde por seguridad puede ser aconsejable utilizar la cuerda. Finalmente y ya en la vía normal solo nos queda progresar por el camino con fuerte pendiente y cortos tramos rocosos.
Para el descenso resseguiremos un centenar de metros mas adelante el lomo cimero para iniciar el descenso por la amplia loma situada al norte. No hay un camino bien marcado pero encontraremos cairns que nos ayudan a ir por el sitio mas adecuado. En caso de niebla debemos saber que a nuestra derecha a corta distancia esta la vertical cara este del Anboto. Bajando por la loma llegamos aun pequeño collado, casi imperceptible como tal, donde un rótulo nos indica que se puede acceder a la cara este y la cueva de la Dama de Anboto. En este punto nosotros giramos a la izquierda, dejando la loma e iniciando el descenso a través de marcado camino que ya no dejaremos hasta llegar al fondo del valle.

                         VIDEO                       TRAK                       MAPA                         FOTOS




dimecres, 14 de setembre del 2016

PIC DE RUSSELL









                                                                                                               Ara farà trenta-tres anys remuntava aquests vessants per tal de pujar el Pic de Russell, anàvem l'Albert, en Rafel i jo, com a ressenya teníem la de la guia Posets-Maladeta de l'Andre Armengaud i l'Agustí Jolis (itinerari 396 - per la Gran Cornisa). En aquells temps tota la documentació gràfica com escrita era molt limitada i tota la informació es limitava a les quatre ratlles escrites i un tímid gràfic. Recordo que era un dia de tardor i que en arribar a la base del vessant vàrem estudiar les possibles vies, decidint-nos per unes plaques llises esblanqueïdes que arrencaven d'una gran congesta de neu. Amb l'ajut del piolet i els grampons vàrem remuntar el fort pendent i en ser a dalt comprovavem que s'havia format una rimaia de grans dimensions que no ens permetia passar a la paret. Agafats al cantell de la rimaia vam anar desplaçant-nos horitzontalment  fins arribar a un indret on fent una passa llarga i agosarada vam poder passar a la paret. Per fissures i lleixes remuntàvem les lloses fins a arribar a terreny més segur i d'aquesta manera arribàvem al cim del Russell a l'any 1983, amb alguns anys de menys a l'esquena però amb el mateix esperit d'ara.
En aquesta ocasió i fet l'incís històric, em vingut de nou a Benasque per fer la cresta de Tempestats i concretament el sector entre el pic de Tempestats i l'Aneto, tram que teniem pendent d'ençà que vàrem fer, fa també molts anys, la Cresta de Salenques i que el mal temps en va fer concloure al Tempestats.
Mentre estem a Benasque esperant el bus que ens pujarà al Puente de Coronas, en Rafel en Toni i jo parlem de l'estratègia a seguir, pretenem bivaquejar al cim del Tempestats per tal començar a fer camí a la que la llum ens ho permeti. A les quatre de la tarda es posa en marxa el bus, som els únics passatgers, al Plan de Senarta si afegeixen una parella de Teià i a mesura que anem guanyant alçada per la pista podem observar pel darrere nostre tot el massís del Posets i Eristes coberts de núvols i amb negres cortines d'aigua. A mig camí ens comencen a caure les primeres gotes, tímides però consistents, a poc a poc i en un in-crescendo constant acaba caient un xàfec acompanyat de llamps i trons que el mateix Wagner no hagues aconseguit de superar. Arribats al Puente de Coronas ens cal fer una corredissa fins a l'aixopluc de la parada.
Pels voltants de les sis de la tarda continua plovisquejant i decidim que cal descartar la possibilitat del bivac i cal buscar un altra opció per si demà al matí fa bo, doncs continuar amb el mateix plantejament seria una tasca massa exigent, tenint en compte que per demà està previst que es formin nuclis tempestuosos a partir del migdia. Cap a les 9 del vespre para de ploure, el refugi s'acabat emplenant de gent optimista com nosaltres que tot i la incertesa de la meteo ha decidit venir a muntanya. Si fa bo, demà pujarem al Russell.
Sortim que encara és fosc, tothom té com a objectiu l'Aneto i som els únics que remuntem la vall, arribant a la bifurcació on cal deixar el GR i començar a pujar cap a l'Ibón de Llosars, comença a clarejar. Per bon camí arribem a l'ibón, a continuació remuntem la valleta que porta a l'Ibon Superior de Llosars i tot just superat aquest el camí s'adreça fort cap amunt fent llaçades i guanyant alçada rapidament, nombroses fites ens ajuden a seguir pel bon camí.
Arribant a les parts altes del pendent herbós tenim ja una visió general de la nostra ruta fins el cim, abans però ens caldrà travessar una feixuga i caòtica tartera de grans blocs on també les fites seran de gran ajut. Cal que ens dirigim cap a l'esquerra de la paret, aproximadament a la vertical de la Bretxa Russell, on un pendent terròs remunta per tal d'iniciar la travessa de la feixa inclinada anomenada Gran Diagonal. En algun punt ens cal fer servir les mans però en el seu conjunt el camí és fàcil de seguir. Arribem a la gran canal que ens portarà en forta pujada fins a prop del cim, un pla inclinat ens portarà entre blocs fins al cim del Russell.
                                       VIDEO               TRAK                 MAPA                 FOTOS
                                                     



dijous, 8 de setembre del 2016

MONTE CANDINA (Cantabria)

Junto a las poblaciones de Sonabia i Oriñon, en el litoral de Cantabria, se alza majestuoso un compacto núcleo montañoso de roca calcárea que domina todo el litoral circundante entre las poblaciones de Laredo y Castro Urdiales. El Monte Candina que roza los 500 metros de altura constituye un bastión monolítico que domina de forma vertical la llanura oceánica, su interior muestra de forma generosa las peculiaridades de los macizos kársticos, enormes dolinas y extensos lapiaces. Todo ello lo podemos visitar gracias al conjunto de senderos que por muchas de sus vertientes ascienden a los dos picos dominantes, el Salpico y el Candina. En este vídeo realizamos un recorrido circular con origen y final en Sonabia y visitamos algunos de los rincones mas significativos del macizo. Desde los farallones que dominan Los Ojos del Diablo, dos grandes aberturas a modo de ventanas y que son visibles desde la playa de Valdearenas, podremos observar el vuelo de numerosos buitres leonados, la colonia del Candina es la mas numerosa del litoral cántabro. Facil recorrido que requiere hacer tres cortas trepadas y andar por entre zonas de lapiaz. Casi todo el esta señalizado con marcas de pintura y cairns. Al iniciar el descenso por la loma kárstica el sendero se hace confuso (algunos cairns) entre la vegetación pero con buena visibilidad el camino a tomar es evidente. Llevar buena provisión de agua
                 VIDEO                           TRAK                            MAPA                                 FOTOS