Després de tot un dia de
viatjar per carreteres de muntanya, divuit hores i milers de corbes, un
conductor que no sabia anglès, una avaria irresoluble i un altre vehicle amb un
conductor encara més rar, arribem a mitja nit a Rishikesh i concretament al
Bhandari Swiss Cottage, lloc que ens havia recomanat el propietari de la German
Bakery de Leh, un petit oasi que ens ofereix pau i aïllament per un parell de
dies.
A Rishikesh tenim el
primer contacte profund amb l’Índia, multitud de temples i asrhams, i l’ambient
pintoresc i multicolor format per la gent. Homes, dones i nens que sens dubte
configuren per ells sols el gran atractiu del país, per sobre del paisatge i
l’arquitectura. Acostumats al clima de les muntanyes, aquí la calor i la
humitat són exagerats, constantment xops de suor, només desitgem fer una
escapada al Bhandari per posar-nos una bona estona sota la dutxa. Sortir al
carrer és tot un espectacle, a més dels personatges pintorescos com poden ser
captaires, venedors, farsants, gurus i peregrins, cal afegir-hi la fauna local:
vaques i mones passejant pels carrers les unes i saltant per les teulades les
altres i, com a fons d’aquest escenari i de forma sempre omnipresent, la mare
de tots els rius, el Ganges.
De Rishikesh volíem anar
a Gangotri, una de les fonts del Ganges. Sabíem que arribar-hi era una empresa dura.
Disset hores de viatge per males carreteres, calien permisos i organitzar el
lloguer de mules per a l’ascensió a Gaumukh. Vist com anaven les coses en
aquest país, vàrem pensar que seria més convenient, si era possible, contractar
el servei d’una agència que ho organitzés, i precisament al Bhandari n’hi havia
una.. En total calia emprar cinc dies per fer el circuit, un dia de viatge fins
a Gangotri; un altre dia fins Bhojbasa, un campament intermedi; un dia per pujar
a Gaumukh i Topovan, i dos dies més per al retorn a Rishikesh.
A bona hora sortíem del
Bhandari Swiss Cottage. Érem nosaltres set,
el conductor i un guia que es deia Hemant. De seguida es va establir un
bon rotllo entre tots. L’Hemant era un xicot força enrotllat que parlava perfectament
l’anglès, estava acostumat a tractar amb occidentals i, a més, tenia un sentit
de l’humor molt particular. Més endavant vàrem saber que era el propietari de
l’agència. Era negra nit que
arribàvem a Gangotri. Com que pel poble
no hi podien circular vehicles, vam carregar les motxilles i en la foscor vam
travessar la població fins arribar a un allotjament situat sobre una riba del
riu. No el vèiem, però de la fosca sortia una gran remor, que deixava intuir
que aquest afluent del Ganges que es deia Baghirathi, tenia un gran cabal. De
bon matí el Hemant ja ho tenia tot organitzat: sortiríem amb dues mules de
suport per si algú es fatigava i sis portadors que carregarien amb les nostres
motxilles i el menjar per als quatre dies. Remuntar vall amunt va ser un plaer
i a cada moment s’obrien noves perspectives de la vall. El camí resseguia enlairat el marge dret del riu. En
alguns indrets tallat a la mateixa roca i passant sobre la vertical del riu que
estava sempre present amb el seu brogit i la seva força. Arribats a Bhojbasa
ens vam instal·lar tots en una gran tenda de càmping, semblant a les que
utilitzen els militars. El cel estava cobert i feia fred. Aquest indret estava
constituït per una gran plana, on un antic campament militar s’havia aprofitat
per disposar-hi un refugi menjador, uns serveis higiènics i les tendes en
qüestió. També hi havia proper un asrham
Tot i que el riu es trobava a uns dos-cents metres, amb la seva força
descomunal creava una boirina de micro-gotes que feia que l’ambient fos molt
humit. Tanmateix, en posar-nos dins del sac de dormir, ens acompanyava aquesta
sensació.
L’endemà feia bon temps
però els cims estaven coberts, la qual cosa per a nosaltres era un
inconvenient, donat que venir fins aquí tenia dos propòsits: arribar a la font més
important del Ganges i poder fruir al temps de l’espectacular paisatge de cims
i glaceres que dominen tota la vall. En menys d’una hora arribàvem a Gaumukh.
Davant nostre s’alçava el front de la gelera tot formant un mur de cent metres
d’alçada. De la seva base sorgia impetuós el riu Baghirathi, que ja en el seu
mateix naixement constituïa un gran riu, d’aquest indret els indis en diuen “la
boca de la vaca”. Després de remuntar per un dels seus marges i travessar per
alt tot l’ample de la gelera per un desdibuixat camí que esquivava esquerdes
com podia, vam afrontar el dret pendent de tartera que portava a Topovan. Feia
mal temps i el cel estava totalment cobert. Van començar a caure gotes i ens
vam haver d’aixoplugar-nos en el cau buit d’un sadhu. En recintes annexes, i
situats en petits habitacles podíem observar altres sadhus meditant. És gent
que tria aquest lloc per la seva bellesa, a la recerca de l’aïllament que els
permet-hi, mitjançant la meditació, entrar en un estadi superior. Quasi
totalment despullats i amb molt pocs aliments per menjar, passen mesos en
aquesta contrada a 4.600 m, suportant baixes temperatures i el clima d’alta
muntanya. Per a ells, la nostra presència era un destorb. Va parar de ploure i
així que el temps va millorar vam emprendre el camí de retorn al campament
posant atenció, primer amb el camí de descens que era una mica exposat i
després amb el sinuós flanquejament de la gelera. Estàvem una mica decebuts pel
fet de no haver vist el paisatge, però contents perquè seguíem aconseguint els
propòsits i tant sols la caminada per arribar fins aquí, valia la pena.
Pel matí a Bhojbasa,
quan ens preparàvem pel retorn a Gangotri, les nuvolades que havien estat
cobrint els cims, van començar a marxar.
De sobte, i a mesura que les altes boires es dissipaven, anaven sorgint els encimbellats cims del grup de Baghirathi
i del Merhu. N’obstant el Shivling, el cim més emblemàtic de la vall, no va
acabar de destapar-se. Arribats a Gangotri, i després d’una bona dutxa, vam
anar a una “puja” que es celebrava en el temple. Era de nit i la llum de les
nombroses espelmes donava un caràcter especial a la cerimònia. Al matí següent
vàrem repetir l’experiència, aquest cop junt a la riba del riu. Després de
l’acte, cadascú feia una ofrena, dipositant unes flors a les tumultuoses aigües
del jove Ganges. Tan sols ens quedava el llarg camí de retorn. Per sort, en
aquesta ocasió teníem a en Hemant i, com era d’esperar, ens va fer més
agradable i fàcil el retorn. A més, ja coneixíem el nostre destí, i això era
garantia que anàvem a retrobar-nos amb el confort: el Bhandari Swiss Cottage,
el nostre oasi de Rishikesh
