POSETS - CRESTA ESPADAS

Som al Puente d'Espigantosa on ens ha deixat el bus que a l'estiu fa de transfer des de al poble d'Eriste, carreguem les motxilles a l'esquena i comencem a remuntar pel  camí que puja fins el refugi, es tracta d'arribar amb el temps suficient per poder sopar. Quant hi arribem el refugi està força animat, molts dels que estan aquí i són per pujar al Posets i altre bona part com a final-principi d'etapa del circuit que hi ha entre els refugis de Viadós i Estós. Nosaltres però, pretenem fer el Posets per la Cresta de les Espades, un itinerari que feia molt de temps que li tenia posat l'ull i que mai trobava l'ocasió ni el consens per venir a fer-lo, però ara que ja som aquí, és un fet irremissible i demà per fi podrem recórrer aquesta llarga i carismàtica carena del Pirineu.

A bona hora ens han servit l'esmorzar i hem pogut deixar el refugi junt amb altres grups de lo més heterogenis, tota una munió de gent enfilem muntanya amunt pel mateix camí. En arribar per sota de la Canal Fonda bona part ens deixen, són els que pugen al Posets per la via normal, ja en som menys. Els grups que han arribat a l'Ibón de Lladaneta, són els que es dirigeixen al Coll d'Eriste dins del circuit dels refugis, i en aquest punt som nosaltres els que deixem a la resta i comencem a endinsar-nos cap a l'interior del cercle amagat que constitueix el Forau de la Neu, ja estem sols.

Aviat apareix per sobre nostre el que serà el terreny de joc d'avui, la Cresta de las Espadas en tota la seva extensió. Resseguint fites, ens dirigim a través dels extensos roquissars i en direcció a la marcada collada rogenca que forma el Coll de Pavots, una última remuntada per pedregam ens deixa per fi a la carena, i com sempre que passa en aquests casos se'ns obren nous paisatges i nous i extensos horitzons.

Aprofitem el moment per menjar una mica abans d'equipar-nos i iniciar la cresta, a partir d'aquí tenim per endavant un llarg recorregut per un terreny del qual en tenim moltes referències però que malgrat això també ens transmet el neguit de la incertesa i autèntica valoració de les dificultats en funció del nostre nivell. Podria fer una llarga narració del nostre pas per la cresta, però crec que no cal, i la meva opinió es resumiria en dir que la Cresta de las Espadas es troba evidentment en un territori d'alta muntanya, que es tracta d'una llarga cresta que finalitza en el segon pic més alt del Pirineu i que un cop iniciada no hi trobarem possibles vies d'escape. Si les condicions són bones i la cresta està lliure de neu, tècnicament no comporta dificultats remarcables llevat potser d'un parell de passos de IIº que es poden superar fàcilment si som mínimament àgils. La principal dificultat es desprén de la seva llargària i del fet d'estar progressant constantment per un tipus de terreny que tot i ser fàcil queda delimitat sense treva per grans estimballs. Imprescindible tenir el bon temps assegurat. Un aspecte que també cal que tinguem en compte, és el fet de que un cop a dalt del Posets el retorn fins al refugi serà llarg i que segons les condicions de la Canal Fonda caldrà fer ús dels grampons. En conclusió podríem dir que es tracta d'una gran ascensió, d'aquelles que t'aporten felicitat i una gran satisfacció personal. 

Merche-Guillermo-Joan-Toni-Lídia

   VIDEO       TRAK         MAPA

             Refugi Angel Orús
          Restricció pas vehícles

PIC SALVAGUARDIA

 Es tracta d'un dels cims més freqüentat de la vall de Benasque, tant pel seu vessant sud com pel seu vessant nord donada la proximitat a la població de Bagneres de Luchon. El Portillón de Benasque va estar en altres temps un nexe de comunicació comercial entre els dos paísos i l'únic vincul entre els dos vessants en aquest sector del Pirineu. Per pujar al Salvaguardia cal que anem a l'Hospital de Benasque, o segon èpoques d'estiu en què hi ha restricció al pas de vehicles a l'àmplia zona d'aparcament situada una mica abans. Un bon camí ens portarà a travessar l'extensa plana de Llanos del Hospital, anirem trobant rètols indicadors que a poc a poc ens dirigiran cap al dret vessant que destaca amb el seu color de roca blanquinosa. Fent nombrosos, però ordenats revolts, superem fàcilment aquest front i anem a parar als extensos prats d'alçada que porten cap al Portillón

Quant ja sembla que el camí es dirigeix cap a la bretxa que forma el pas trans-fronterer surt a l'esquerra el camí que puja cap al pic. Aquest camí va fent revolts de manera que podem anar guanyant desnivell amb facilitat, arribant a les parts altes trobem un curt pas rocós equipat amb un cable, que ens pot ser d'ajut si la roca esta mullada o glaçada. Passat aquest punt el camí segueix guanyant alçada i tot i que en algun indret està una mica malmès i terròs, finalment ens deixa a la carena on tenim una visió dels verticals flancs del costat francès, un esforç més i arribem al cim. El Salvaguardia és com una talaia que domina tots els vessants i d'on gaudirem d'una de les millors imatges del sector Aneto-Maladeta. La baixada la farem pel mateix camí tot i que hi ha l'opció de fer la tornada pel camí que porta fins al Pla de Besurta, allargant en aquest cas la distància total a fer.

                               VIDEO                   TRAK                        FOTOS                           MAPA

VIA FERRADA DE SACS (Benasque)

Situada aigües amunt del riu Ésera, en uns cingles del marge dret que queden just enfront de la rotonda que marca la desviació a Cerler del riu Ésera. Per accedir cal que anem a buscar una pista que hi ha a uns dos-cents metres endavant que ens portarà fins a una esplanada on podrem aparcar i travessar el riu per un pont. Per arribar a l'inici de la ferrada caldrà que un cop creuat el riu seguim per un sender fins a trobar el camí d'accés, assenyalat amb una grossa fita.

Via ferrada de nivel K3, presenta una primera meitat algo nonòtona en la que tindrem de progressar per pendent inclinat sense sensació de verticalitat i amb curts trams de preses naturals. A la segona part, la ferrada adquireix caràcter i verticalitat, Cal superar tres petits desploms que no ens tenen de comportar major problema. El descens el ferem per l'interior del bosc mitjançant un sender marcat amb punts de color vermell. Al poc d'iniciar aquest camí trobarem una drecera que ens evitarà tenir de fer un rodeig d'uns deu minuts. Aquesta drecera es troba neta de vegetació i ens acabaportant de nou al camí amb marques vermelles.

               VIDEO                                   ACCES

GORGES DE CARANÇÀ (circular pel Refugi de Dona Pa)

Som a les portes de les vacances i alguns ens hem posat d'acord per venir a fer les Gorges de Carançà, jo concretament no las coneixia,  sempre havia arribat i sortit del refugi de Carançà per les parts altes de la vall, tocava doncs venir a aquest racó de mon del qual tothom en parlava tant bé. Cap enllà les nou del matí hem arribat a l'aparcament de Thuès i de seguida ens hem posat en marxa, tan ràpidament que no ens hem adonat d'uns rètols que avisaven de què el camí de les cornises es trobava tallat per despreniments. La nostra intenció inicial era remuntar totes les gorges fent inicialment el camí de les cornises, a continuació tot el sector de les passarel.les i seguidament continuar remuntant la vall fins a les proximitats del Refugi de Carançà on un camí que travessa tot el Bosc Comunal de Campilles ens permetia retornar a Thuès per un altre lloc fent un recorregut circular.

Però bé la cosa va anar d'un altre manera, com deia vam entrar espitats a les gorges, en arribar al gran pont de pedra  el vam creuar per tal de remuntar l'ampli camí que porta a prop de l'inici de les cornises. En arribar-hi vàrem començar a progressar pel camí excavat a la roca fins que arribant al primer túnel una porta metàl.lica ens impedia prosseguir, així és que davant aquesta anomalia en el nostre full de ruta, i com que ja havíem guanyat un bon desnivell, vam decidir fer la ruta en sentit oposat i el cert és que va anar força bé.

El camí a través del Bosc Comunal de Campilles és força ample, arribant a les proximitats del Refugi de Dona Pa arribem a una cruïlla on uns rètols ens indican que tenim d'anar a l'esquerra, aquí el camí ja es va fent més reduït, a poca distància arribem a una cruïlla on el camí de l'esquerra porta planejant fins al Refugi de Dona Pa que es troba a uns dos-cents metres (anar i tornar). Prosseguint pel nostre camí que ara ja és un sender mes reduït anem resseguint-lo llarga estona amb una marxa més o menys horitzontal però anant fent nombroses petites sifonades, Passem pel costat d'una cabana de pedra que pot servir d'aixopluc i més endavant ens trobem amb alguns curts trams de camí  en no tant bon estat, però la direcció és sempre evident. Finalment arribem a una baixada definitiva que ens porta a la cruïlla amb el camí principal de la vall, el Refugi de Carançà es troba a 1,5 km aigues amunt. A partir d'aquí tan sols ens queda fer camí avall resseguint propers a la llera del riu Carançà que sempre està present amb el seu brogit. Quant ja portem una bona estona baixant arribem al sector de les passarel.les, el més turístic de la vall. Aquest sector està format per tot un conjunt de passarel.les fixades sòlidament a la paret i uns quants ponts penjats que tot i que es mouen bastant quan i passes, estan molt ben construïts. 

Finalitzat aquest sector, el camí ens porta a una  bifurcació on hi ha dos camins, tots dos porten a Thuès. El de l'esquerra és el camí de les cornises (actualment tallat) i a la dreta tenim l'única altra opció, un camí que inicialment ens fa guanyar força desnivell i que va resseguint les sinuositats de la muntanya fins baixar de nou a la llera del riu molt propers al pont de pedra. Només ens queda un curt tram d'engorjat fins a l'aparcament. Aquesta excursió és desenvolupa íntegrament per l'interior de bosc, constantment protegits de l'exposició al sol, Tots els camins estan en molt bon estat llevat d'algun curt tram que ja he comentat. En el camí de tornada que remunta, en alguns punts cal posar atenció amb l'estimball. El refugi de Dona Pa es troba en molt bon estat per pernoctar, desconec si hi ha aigua a les proximitats.

                                 VIDEO                     FOTOS                          TRAK                                 MAPA

PASSEJANT PER LES AIGÜES DEL PANTÀ DE SAU

Avui és dia d'estreno, feia temps que volia tenir un kayak inflable i després d'estar uns quants anys amb el meu kayak de polietilè quasi en l'oblit, el desig de tornar a navegar pels nostres mars interiors i costes s'ha despertat de nou. Volia que sigues inflable més que res per la seva facilitat en els trasllats, ja se que no tindre la finesa d'un kayak rígid, però tampoc el vull per fer curses. El meu anterior kayak era un K1 aquest és un K2 d'aquesta manera puc navegar amb companyia, tot i que també es pot ajustar per a una sola persona. El pes entre un i altre és semblant, uns 18 kg. i un cop plegat cap perfectament en el maleter del cotxe. El procés d'inflat i desinflat és bastant ràpid i l'únic inconvenient és que el cal assecar molt bé abans de guardar-lo. Fa uns dies el vaig posar a prova una estoneta en el Pantà de Boadella i ja vaig poder coprovar les seva reacció, aspectes com ara la seva estabilitat i capacitat d'avanç al remar. Avui però li toca la prova definitiva, i és per això que hem vingut a Sau, hem deixat el vehicle a l'aparcament que hi ha al final de pista, el cert però és que estàvem un poc allunyats de l'aigua i ens ha costat un gran esforç el trasllat fins a la platgeta, aconsello entrar a l'aparcament del club nàutic on per un preu molt raonable podem aparcar i apropar-nos quasi fins a tocar l'aigua (i aprofitar per prendre un refrec a la seva terrassa). Farem una remada fins al Sot de Balà, remuntant aquest braç de l'embassament fins que ens veiem obligats a sortir de l'aigua. Pensem fer una curta exploració terra endins d'aquesta contrada per veure el seu aspecte estival donat que sempre que hi hem vingut a caminar era tardor. (Vissió general)

       

                           VÍDEO

Pel Sot de Balà

Pantà de Boadella

VIA FERRADA DE LA CALA DEL MOLÍ

Fa pocs mesos que ja vaig venir a fer la ferrada, però davant d'aquesta nova proposta que hem fan els companys no puc evitar d'afegir-me, aquests darrers dies està fent molta calor i serà una bona ocasió per passar una tarda amb ambient playero. És ja tarda avançada quan arribem a Sant Feliu, a la ferrada ja no hi queda quasi ningú, així és que la pensem fruir sense presses. Acompanyats de la musiqueta d'onades i gavines comencem a progressar sabent que  al final ens espera una cervesa a la platja de s'Agaró.      VÍDEO

 

SIERRA NEVADA (de Mulhacén al Cerro del Caballo)

Sierra Nevada no constitueix una gran serralada com o poden ser els Pirineus, però ressorgint de la resta de massissos del sud de la península presenta un caràcter predominant amb forta personalitat i un gran nombre de pics que superen els tres mil metres. En mig del cordal que des de el Picón de Jeres s'exten fins al Cerro del Caballo i trobem el Pic de Mulhacén que amb els seus 3479 m. és el cim més alt de la Península Ibèrica. La colla d'amics ens vam posar d'acord per a anar a fer una visita d'aquesta allunyada serralada aprofitant que havíem entrat a Juny i esperàvem que la muntanya ja es trobaria neta de neu en aquelles latituds, i així va ser.

En aquesta ocasió al marge del fet del propi recorregut muntanyenc si afegia tota una tasca de preparació dels serveis que ens calien, tant per arribar a l'inici de la sortida com pel retorn al final de la travessia, però això ho ressenyaré al final. L'estratègia era la següent: 

El primer dia vol Barcelona-Granada, a l'aeroport ens esperava un furgo-taxi per portar-nos fins al poble de Capileira en plenes Alpujarras. A Capileira teníem reservada la plaça pel mini-bus del parc natural que puja fins al Collado del Cascajar Negro, lloc des de on ens calia caminar poc més d'una hora fins al refugi guardat de Poqueira

El segon dia pujàvem el Mulhacén i preníem direcció oest passant pel refugi de la Caldera, Pico de Loma Pelada, Cerro de Los Machos i Pico Veleta. Dormíem al refugi bivac de la Carihuela.

El tercer dia del Collado i refugi de la Carihela perdíem una mica de desnivell fins a las Lagunillas de la Virgen des de on un bon sender ens pujava fins al refugi bivac d'Elorrieta (el més alt d'Espanya), a continuació iniciàvem el descens enlairats pel marge dret de la vall del Riu Lanjaron fins a arribar al refugi bivac del Caballo, d'aquí i després de pujar el Cerro del Caballo, últim tres mil de la serralada, començàvem un llarg descens per la Loma de los Tres Mojones on en un punt anomenat Mirador de la Rinconada de Nigüelas, ens esperava un vehicle 4x4 que ens portaría de nou a Granada, aquest tercer dia vàrem acabar-lo anant de tapeo i visitant Granada "la nuit"

Pel quart dia havíem previst agafar un vol de tornada a última hora per tal de poder fer turisme i recòrrer els llocs més emblemàtics de la ciutat. Per cert el cotxe l'havíem deixat guardat en un dels molts aparcaments vinculats que ofereixen aquest servei a un preu raonable. Deixes el vehicle i et porten a la terminal, a la tornada et passen a recollir.

La travessa d'aquest sector de Sierra Nevada ens va agradar molt i ens va deixar força satisfets, sorprenent el gran contrast que hi ha entre el seu vessant sud de relleus suau i el seu vessant nord d'aspecte abrupte i que domina grans estimballs. El refugi guardat de Poqueira ofereix un excel.lent servei i és de gran ajut per la seva situació estratègica, la resta de refugis bivac pels que passem es troben en molt bones condicions amb l'excepció del refugi Elorrieta que tot i estar semi ruïnós pot ser útil en cas de necessitat. Un dels aspectes a tenir en compte a Sierra Nevada són les distàncies, que són molt llargues. La manca d'aigua és un dels altres inconvenients que tindrem de preveure. Tot el recorregut no presenta dificultats tècniques i es tracta tan sols de caminar. En algun indret podem trobar algun pas equipat amb cadenes, peró són sempre trams curts i fàcils de superar. Tots aquets aspectes deixen de ser vàlids quan és manté l'innivació, ja que en aquest cas tot es complica força i cal portar material adequat. A part dels aspectes muntanyencs recomano que ens reservem algun dia per poder visitar Granada, bonica ciutat molt ben conservada i de gens força afables.

ADRECES D'INTERÉS:

PARKandFLY  (aparcament proper aeroport) 
VUELING
RIDEWAYS (taxi aeroport Granada)
Servei Mini-bus Parc Natural Capileira
NEVADENSIS (servei recollida en muntanya)
HO! MI HOSTEL (alberg Granada)

REFUGIO DE POQUEIRA

VÍDEO -1  (Mulhacen - Veleta)

FOTOS - 1      MAPA     TRAK - A     TRAK - B

VÍDEO -2   (Veleta - Cerro de los Machos)

FOTOS - 2       MAPA     TRAK - 2

VÍDEO VISITA GRANADA

COVES DE LA CERDANYA (Anes-Olopte-Fou de Bor)

Avui venim a la Cerdanya per fer la visita de tres cavitats que es troben per l'entorn de Bellver, Hem sortit a bona hora per tal d'aprofitar el dia, la primera cavitat que visitarem és la cova d'Anes, d'accés fàcil i recorregut sense complicacions de fet quant nosaltres en sortíem iniciava l'entrada un grup escolar acompanyats d'un guia i monitors Aquesta cova només ens demana l'esforç de remuntar uns vint minuts per un marcat sender que ens a separa de la pista on deixem els vehicles fins a la boca de la cavitat. Al seu interior i trobem interessants formacions a travers d'un traçat horitzontal que només presenta un curt tram equipat amb una corda passamans en el seu tram final. Les coves d'Olopte són també cavitats horitzontals, és a dir sense pous però que ja ens demanen un esforç afegit com és el pas de gateres. El seu inconvenient principal és trobar les boques d'accés que es troben enlairades uns seixanta metres per sobre del camí que voreja el curs del riu Duran, ens cal remuntar per un abrupte vessant a través del rost matollar i amb molt poques traces de camí. L'obertura de la Cova Gran d'Olopte destaca en mig d'una petita cinglera.

La Cova de la Fou de Bor és ja una cavitat molt més exigent, formada per unavextensa xarxa de galeries  on ens cal gatejar, remuntar i desgrimpar i on podem arribar a percebre una de les sensacions més angoixants que es tenen a les coves, el sentit de l'orientació, és a dir sentir-se desorientat. Tot i que no hi trobem pous en alguns trams on flanquegem enlairats sobre esquerdes cal posar atenció. Dintre de les opcions que teníem i sabent que el que volíem era fer una simple exploració de la cavitat prèvia a la que un dia pensem fer, vàrem escollir la branca de la dreta, segons entrem a la boca i que porta al petit sifó previ a la Galeria Canela, fins i tot no pensàvem arribar fins aquest punt. La qüestió que un cop comences a penetrar et vas animant i entre arrossegades i grimpades vam arribar al sifó, però com que segons sembla encara no en teníem prou vam decidir tornar per un altra galeria adjacent que porta de nou a la boca d'entrada. Animats per unes marque vam anar fent cami per aquest nou entremat de galeries fins que en arribar a una gatera extremadament estreta i plena de fang en va obligar a reconsiderar de si realment anàvem pel bon camí, així és que després de reunirse el comité d'emergències vam decidir tornar enrere fins al sifó i sortir per camí conegut. Total que després d'haver fet la Cova dAnes, dues coves d'Olopte i ara per rematar-ho aquesta incursió a la Fou de Bor, estàvem literalment "destroyers" i molt content de retrobar el solet i un món de colors. En els vídeos podeu veure accessos i altres particularitats.

 VÍDEO COVA D'ANES                       TOPO           TRAK

 VÍDEO COVA GRAN D'OLOPTE       TOPO           TRAK

 VÍDEO FOU DE BOR                         TOPO           TRAK

TUC DE CARANTS I PIC ROI

Som a finals de temporada i la neu comença a desaparèixer de la muntanya a marxes forçades, malgrat això hem decidit tornar aquí a la Vall de Boí per tancar la temporada de raquetes. Volem pujar al Tuc de Carants, un atractiu cim situat en els límits del Parc Nacional , pujarem pel vessant que mira cap al sud sortint de la carretera que puja a l'Estació d'Esquí de Boí-Taüll. Sabem que serà una sortida mixta on ens caldrà traginar les raquetes a l'esquena i que probablement no trobarem neu fins arribar als Estanys del Pessó, però la muntanya a finals de temporada també mostra nous i interessants atractius paisagístics que volem captar. Deixem el cotxe a la marcada corba, on la carretera travessa el Riu de Sant Martí i a bona hora comencem a caminar. Inicialment seguim les marques GR que porten al Port de Rus fins que arribem a un rètol que ens indica el punt on s'inicia la pujada als Estanys de Pessó. Aquí comencem a pujar de valent pel camí que està senyalitzat de groc amb balises de fusta, tal com suposàvem no trobem neu fins arribar als estanys, que per cert, encara estan gelats i que ens caldrà rodejar. El traçat que cal seguir fins a la Collada del Montanyó és còmode de seguir i el pendent només s'accentua l'últim tram d'accés al coll. A mig camí ens a calgut calçar-nos les raquetes a causa de la poca consistència de la neu, que ocasionava per alguns sectors que ens enfonséssim fins a mitja cama.

Un cop al coll, el cim mostre una imatge esvelta on destaca la fina carena que encara es troba recoberta de neu en bona part del seu traçat. Comencem a remuntar-la i arribant cap a la meitat decidim que és hora de fer ús del piolet per a més seguretat. La carena tot i el seu aspecte espigat, és més fàcil del que aparenta. Després d'estar una bona estona al cim refem el camí fins al coll i com que encara és bona hora decidim pujar al proper Pic Roi. Pujada fàcil per pedregam, resseguint camí fitat. Tornem pel mateix camí però en aquesta ocasió no ens trèiem les raquetes fins que arribem als últims rastres de neu al Estany del Pessó d'Avall

                                   VIDEO                    FOTOS                       TRAK                          MAPA

SANTUARI DE CABRERA - PLA D'AIATS

                        VIDEO                           FOTOS                           TRAK                          MAPA

De nou hem vingut al Collsacabra, aquest indret tan peculiar de Catalunya on es produeix una simbiosi quasi perfecte entre la dolçor de les seves verdes planes i l'esveltesa dels seus cingles. Avui volem fer un circuit que passi per la Serra de Cabrera i el Pla d'Aiats i per entremig visitar les Bores de Masallera i la carena de l'Agullola de la Tuta. Prenent com a punt d'inici l'Ermita de Sant Julià de Cabrera remuntem per bon camí fins al Coll del Bram, de fet a aquest punt i tindrem de tornar a passar, ja que l'itinerari que fem te forma de "8". Quasi arribant al coll agafem un altre bon camí que surt a la dreta, quant ja fa una estona que hem començat a baixar ens n'adonem que ens hem passat de llarg la desviació que es dirigia a les Bores de Masallera, com que el desnivell perdut és considerable i el dia serà llarg decidim deixar la visita a aquest indret per un altre ocasió. Seguim doncs baixant per aquest bon camí  procurant posar atenció quant estem a l'altura de la Tuta en trobar un sender secundari que puja a la carena. Un cop ensopegat aquest sender (fita) remuntem per ell i després de travessar una bonica fageda arribem a la carena que està delimitada per un cingle pel seu costat Sud. Per la mateixa carena fem una mica de camí enrere per tal de fer una ullada a les Bores de Masallera, arribem fins a l'inici de l'estreta carena rocosa que ens a sembla interessant i fins i tot una mica exposada, caldrà tornar per tal de poder visitar en profunditat aquest indret. Seguint el nostre camí pugem fins a l'Agullola de la Tuta, on hi ha una creu i una senyera. Tenim una bona visió del paisatge del Collsacabra, la baixada la fem pel costat oposat per un curt tram de fort pendent on cal que possem atenció sobre tot sí està relliscós, ja que passa a frec d'estimballs. El camí segueix carenant  per entremig del bosc que ocupa l'ample llom i finalment arribem a l'extrem de la carena en el lloc on hi ha el Morral de Caselles (senyera). Tornant uns metres enrere trobem pel costat Sud un bon sender que ens baixarà fins al Mas de Caselles, d'aquí ens cal anar per pista fins el Mas d'Aiats d'on surt el sender que ens permetrà remuntar a dalt del cingle

Comencem a pujar per fort pendent, ens van sortint alguns trams rocosos a superar i tot fent giragonses arribem al Grau de l'Escaleta on ens cal grimpar per una canaleta de roca que tal com bé diu el seu nom és com pujar per una escala. Sortint del grau remuntem un curiós tram de roca inclinat i seguidament arribem a la part superior dels cingles just on es troben les Cabanyes del Pla d'Aiats, ara només ens cal arribar fins al final del cingle per poder gaudir d'una àmplia panoràmica de tot aquest sector Est del Collsacabra. Ara toca  travessar tot el Pla d'Aiats en direcció al Coll del Bram. Quan ja hem perdut quasi tota l'alçada trobem una important bifurcació que prenem a la dreta, aquest tram de camí que passa per una obaga té un curt tram equipat amb una corda en un indret on unes afloracions d'aigua fa que sigui terreny relliscós. Un cop al coll només ens cal superar l'esperó rocós que ens a separa del santuari pel bon camí que està equipat amb graons i baranes i que de forma segura ens permet pujar fins aquest indret tant insòlit com bucòlic que és el Santuari de Cabrera. Al Santuari de Cabrera hi ha un restaurant i refugi (937447033) que està obert els caps de setmana. 

Ara toca baixar, hi ho farem resseguint la carena rocosa que surt del mateix santuari en direcció Nord. Passem per l'Osca de Cabrera, un estret entall de la carena i després de superar un tram equipat amb uns passamans a manera de barana entrem al bosc, nomès cal anar seguint l'evident sender, travessem una avetosa, i al poc de passa per la Font de l'Osca comencem a baixar per una bonica fageda. A poc a poc el camí es va fent mès costerut és el Camí de la Serrica, en alguns indrets rocosos trobem grapes metàl.liques que ens ajudaran a baixar amb seguretat, són trams molt curts, finalment aquest camí ens deixa en els plaents prats propers a l'Ermita de Sant Julià de Cabrera.