COVA DE LA MOLA DE COLLDEJOU

Tot i que som al Baix Camp, Colldejou es troba envoltat de muntanyes, la Serra de Llaberia i la Serra de l'Argentera limiten el seu paisatge i entremig d'elles, la Mola de Colldejou que domina el poble cinc-cents metres més amunt. Aquesta muntanya d'orografia molt particular forma un alt planell protegit per cingleres en quasi tot el seu perímetre. El recorregut que aquí fem és circular en sentit antihorari, sortint del mateix poble un sender GR remunta el vessant boscós i va guanyant altura pausadament tot i que ja bastant amunt trobarem un curt tram acanalat de més pendent on ens caldrà l'ajut de les mans. Aquest camí ens acabarà portant fins a dalt del cim passant per un grau, el Portell de la Mola

Abans de remuntar el grau, ja molt a prop del cim, hi trobem la Cova de la Mola, una cavitat també singular ja que la podem fer en travessia, és a dir que té una boca d'entrada i un altre de sortida, el seu recorregut no presenta problemes exceptuant els darrers metres on la cavitat s'estreny i pot ser algo molest de superar per les persones més voluminoses. A la sortida de la cova cal realitzar un ràpel d'uns quinze metres que ens a situa al feixan de la muntanya. El resseguirem horitzontalment per sota del cingle per tal de retrobar el camí GR pel que havíem accedit. La visita de la cova també la podem efectuar sens haver de fer el ràpel, com que la distància pel seu interior és relativament curta, sempre podem optar per fer camí enrere.

Visitada la cova i retrobat de nou el camí GR arribem dalt de l'extens planell que configura la Mola de Colldejou, el primer què ens crida l'atenció és la gran torre que domina el paisatge. Es tracta d'una torre defensiva envoltada de fossat i què va ser construïda cap a l'any 1870 en el decurs de la tercera guerra carlina, la seva finalitat era la telegrafia òptica fent ús d'un sistema de taulons què podien ser observats a grans distàncies. El nostre camí de retorn continua bastant proper al marge de la cinglera, trobem senyals de color blau i sempre de baixada ens acabarà situant al Coll del Guix. Una pista forestal ens portarà fins el poble situat a uns dos quilòmetres i mig, tancant així el cercle.

VIDEO                      FOTOS                    TRACK                   MAPA                     TOPO

SERRA DE LLABERIA I MOLA DE COLLDEJOU

COVA NEGRA DE MATA-SOLANA

 

Situada a la Vall de Barcedana en el vessant nord del Montsec de Rúbies, aquesta cavitat és bastant semblant al Forat del Gel, però de dimensions més reduïdes. En condicions normals una pista permet apropar-nos fins a l'nici d'un camí molt ben mantingut, que en qüestió de vint minuts ens porta fins a la gran boca de la cavitat. En la nostra visita a la cova, el fet de què estigués plovisquejant, va ocasionar que resultes  molt complicat passar-hi amb vehicle a causa de la gran quantitat de fang i va caldre fer a peu els tres quilòmetres de pista fins a l'inici del camí. L'entrada té l'aspecte de boca de tauró, dents incloses, a continuació un ampli pla inclinat ens porta fins al fons, més planer. Algunes concrecions criden l'atenció, particularment unes altes columnes al costat dret segons baixem. Com a curiositat podrem també observar un corda que baixa d'una reduïda obertura a uns cinc metres per sobre del nostre nivell, és l'accés a unes sales annexes de petites dimensions i cal material específic de remuntar. La visita a la Cova Negra és força recomanable com exemple de cavitat natural de grans dimensions i el seu accés força assequible com sortida familiar.

VIDEO                FOTOS                  TRACK                   TOPO                  MAPA

FORAT DEL GEL

Ens trobem davant una cavitat de grans proporcions, si més no per la seva longitud, sí pel volum que ens mostra la gran sala d'accés. És com una barreja entre balma i cova que al llarg d'uns 180 metres s'endinsa a la muntanya. Per un ampli i uniforme pendent inicial arribem a un punt on la seva secció es redueix i el pendent es fa més pronunciat, per aquest nou sector arribem fins a la cota -50, tot i que encara podríem continuar algo més a través d'un pas entre blocs que finalitza en una llastra bastant inclinada amb un pendent un xic exposat qué ens permetria arribar a la màxima fondària de la cavitat a la cota -62. La visita de la cova no presenta més problemes que els normals a la majoria de coves, progressió per entre blocs i ferm relliscós, un cop al seu interior es tracta de què anem recorrent les diverses raconades. Situada al vessant nord del Montsec de Rúbies, a uns 1300 metres d'altura, protegida de la insolació tenia la particularitat que a l'hivern el constant degoteig d'aigua del sostre acabava formant gran quantitat de gel que segons els anys es conservaba  fins a l'estiu, aquest fet i al tractar-se d'una època en què no existien els frigorífics feia que algunes persones l'anessin a buscar per comercialitzar-lo a les classes més benestants. Aquesta cova va ser també utilitzada pel Maquis com amagatall un cop finalitzada la guerra civil. 

L'accés fins al Forat del Gel el podem escurçar bastant a través d'una pista que arrenca a l'alçada de l'Hostal Roig i que porta a la Portella Blanca, pujant per la pista anem guanyant altura fins que arribant a les parts altes observarem una borda a l'altre costat de la torrentera, poc més endavant trobarem el rètol que indica l'inici del camí al Forat del Gel. Aquesta pista disposa d'un bon ferm i segons el meu criteri és practicable per turismes, només cal anar amb compte en alguns punts com ara poden ser els ressalts per l'aigua que es fan per a la seva millor conservació. El camí fins a la cova inicialment és planer, marcat amb fites que progressivament ens porta a perdre alçada fins arribar a un sector on l'inclinació del terreny s'accentua i que en cas d'estar mullat cal que posem atenció perquè pot esdevenir perillós, en aquest darrer sector discrets senyals de color grog ens indiquen el millor camí.

VIDEO                      FOTOS                          TRACK                      TOPO                         MAPA

SALT DEL MIR (Sta. Maria de Besora)

 

El Salt del Mir és un impressionant saltant d'aigua que supera els trenta metres d'alçada i que quan després de pluges, la Riera de la Foradada augmenta el seu cabal, ofereix tot un espectacle. La principal singularitat d'aquest saltant però, és la gran tosca de calç que si ha format al llarg dels temps. Per accedir al saltant hi podem anar caminant des de Santa Maria de Besora, però la forma més ràpida d'accés és a través de la carretera  BV-5227 que porta de Sant Quirze a Vidrà, passat Santa Maria de Besora i més o menys a l'altura del Km 8,1 trobarem una desviació a mà dreta amb un rètol que indica entre altres "el Mir", els primers dos-cents metres és pista de terra la resta es troba pavimentat fins al restaurant Cabanya del Mir. En cap de setmana pot comportar un problema trobar aparcament, a menys que siguem clients del restaurant, pel que si no és la nostra intenció ser-ho, millor que aparquem enllà on puguem per la pista de camí.

Passem caminant pel costat del restaurant i seguim per l'àmplia pista de baixada, més endavant i després de fer un quants revolts arribem junt el riu en el punt on hi ha una passera de fusta, som a la Resclosa del Molí de Mir. Seguint endavant acabem passant pel costat de les edificacions ja molt malmeses de l'antic molí, des d'aquí mateix uns graonats ens permeten tallar una mica del camí passant pels edificis. Finalment arribem a un mirador que ens dóna accés a la llera del riu i el proper Salt del Mir. només cal apropar-nos resseguint la relliscosa llera.

VIDEO                      FOTOS                        TRACK                          MAPA

SANTUARI DE BELLMUNT (per Vidrà i Salt del Molí)

 

Feia un dia perfecte tot i que la visibilitat no era la millor, la forta pujada des de la Vall va fer que el primer què féssim en arribar-hi sigues pujar a la terrassa del petit bar a prendre un refrigeri reparador. Li vaig comentar al responsable, que després de tants anys passant per la C-17 i observant l'espigada situació del santuari, era el primer cop que hi pujava. Com a resposta hem deia, que això no en tenia de preocupar, perquè hi havia gent de Torelló, situat al peu de la muntanya, que tampoc hi havien pujat mai.

Aquest recorregut circular a través dels accessos nord al Santuari, el podem diferenciar per les seves característiques físiques en dues parts. Una primera per dins de frondoses fagedes on un bon camí dotat també de bones senyalitzacions ens porta a passar pel Salt de Molí i la Tosca de Degollat. A partir de la Vall, lloc on hi ha una gran masia,  podem observar per primer cop al damunt de la carena, el Santuari de Bellmunt, per arribar-hi ens cal superar un desnivell sostingut de quasi cinc-cents metres, l'inici del camí es troba més endavant, una mica dissimulat al costat d'un corral.

Un cop dalt, junt al santuari hi ha un petit annex amb un bar amb terrassa què està obert els dies festius i dijous i divendres. També s'ofereix el servei d'hostatgeria. Pel retorn a Vidrà cal agafar un camí que arrenca en unes escales situades a l'esplanada d'arribada del santuari, per dins de la fageda ens porta de baixada fins a una àmplia collada on hi ha una cruïlla de pistes amb rètols indicadors. A partir d'aquí tot el camí fins a Vidrà al férem pel vessant assolellat, de baixada i per pista. 

VIDEO                         FOTOS                         TRACK                              MAPA

TRAVESSA DEL MASSÍS DE BRENTA

 

Som al setembre, mai havíem vingut a Dolomites per aquestes dates, sempre havia estat pel juliol, ara els dies són una mica més curts i la temperatura per aquestes latituds ja té indicis de tardor. La nostra intenció és fer una travessa que passi per a tots els refugis d'alçada del massís enllaçant-los mitjançant  totes les ferrades de més rellevància de Brenta, recuperant així una mica l'esperit del muntanyenc que carregat amb tots els seus estris a l'esquena, es desplaça a través de les muntanyes buscant un paisatge nou a cada revolt del seu camí. Per aquestes dates és la temporada límit dels refugis de Brenta, la majoria tanquen el dia 20 de setembre i ja no obren fins passat l'hivern. Un dels avantatges d'aquesta època és que les calors de l'estiu han fos les grans congestes de neu que ocupen bona part de les vertiginoses canals que ens cal travessar, principalment per les Bocchetes Alte i Centrale. En canvi, un dels inconvenients ens el trobem en les petites geleres que ocupen les zones altes i obagues de les collades, a l'estiu progressar per elles és fàcil, només ens cal clavar fort la petjada i si està dura ens posem els grampons. Ara però, la neu verge que havia caigut a l'hivern ja no hi és, i la gelera mostra la seva capa primigènia de glaç, dur com la roca, intractable. La travessa de Brenta es realitza a través de camins equipats i vies ferrades, tant uns com els altres són camins vertiginosos per on cal progressar amb seguretat i on és indispensable portar l'equipament específic per ferrades i segons l'època grampons i piolet. No està de mes també, portar un cordino de 20 o 30 metres per si ens trobem amb algun entrebanc pel camí. Tot i el molt bon equipament de les vies de Brenta, som en un món vertical on tant el nostre nivell d'autoconfiança com els nostres recursos, cal que siguin alts. Tots els camins estan perfectament senyalitzats amb rètols, en el seu inici i bifurcacions mostren la numeració del sender coincident amb la cartografia de la zona. Un cop a la ferrada, el mateix equipament ens indica el camí i a les zones de transició i trobarem nombroses marques vermelles i fites. Al Sentiero Brentari vàrem coincidir amb un noruec que anava sol, el dia següent vam fer l'etapa junts fins a Madonna. d'aquí nosaltres ja iniciàvem el viatge de retorn a casa, en canvi ell, com que encara disposava d'uns dies de vacances, aprofitava per anar a la zona de Cortina a fer el Monte Paterno. Li va caure la primera nevada de la temporada. Vàrem tenir sort, doncs per qüestió de dos dies, una emblanquinada així ens vés pogut malmetre tota la travessa per Brenta.

ETAPA-1    BOCCHETTE ALTE + OLIVA DETASSIS

Llarg recorregut, al llarg dels flancs de la Cima Brenta, vorejant la cota 3000m que uneix els refugis Tucket i Alimonta. Sense tenir un traçat tècnicament difícil Bocchette Alte demana tenir coneixements de muntanya i resistència. Des de la Boca de Tuckett anem guanyant alçada per tot un seguit de graonades on en els trams exposats i trobem equipament, passem per àmplies cornises sense equipament i en el nostre cas finalitzem a la Bocchetta Bassa dei Massodi per tal d'enllaçar amb la ferrada Oliva Detassis, aquesta última impressiona per la seva verticalitat, es tracte d'una llarga successió escales dotades d'un excel.lent equipament que ens permeten arribar al Refugi Alimonta a través de la Vedretta dei Brentei.

Horari entre refugis Tuckett-Alimonta: 6,00 h

VIDEO            FOTOS             MAPA                TOPO

ETAPA-2(a)       BOCCHETTE CENTRALE

Sense lloc a dubtes, la via ferrada més famosa de Brenta i diria fins i tot, de Dolomites. Gran recorregut per entre la Torre di Brenta i la Cima Brenta Alta. Recorregut bastant fàcil amb forca trams a travès d'espectaculars rapisses tallades a la roca. És probablement la via ferrada on ens hi trobarem més gent. Molt bon equipament i un paisatge de pel.lícula. Passem per sota la base del Campanile Basso, el monòlit més famós de Dolomites. Un món envoltat d'estimballs on la progressió esdevé un plaer pels sentits. Com a curiositat una font que sempre raja en una repissa abans d'arribar a la Bocca di Brenta. L'últim tram per accedir a la collada d'accés al Refugi Pedrotti és potser el més exposat i cal realitzar-lo horitzontalment per un seguit de perns penjats al buit.

Horari entre refugis Alimonta-Pedrotti: 3:45 h

VIDEO             FOTOS            MAPA                 TOPO

ETAPA-2(b)        SENTIERO BRENTARI

Es tracta d'un camí (358) que uneix el Refugi Pedrotti amb el Refugi Agostini, entre tots dos, però, hi trobem una via ferrada que permet superar el crestall que de la Cima Tosa es desprèn fins a la Punta dell'Ideale. Del Refugi Pedrotti tenim una llarga aproximació a través d'un paisatge ocupat per immensos tarterams per on anem guanyant alçada per camí ben traçat que ens acaba situant dalt del crestall on s'inicia la via ferrada. Inicialment, perdem alçada per forts pendents detrític, sempre amb cable de vida i alguna escala, Arribant a la part inferior unes plaques llisses posen rigor a la via, cal bona adherència pels peus, per sota nostre la gelera, ara al setembre mostra l´àmplia rimaia i algunes profundes esquerdes. Superada la rimaia una corda nuada facilita baixar el primer tram de gelera.

Horari entre refugis Pedrotti-Agostini: 4:15 h

Total de l'etapa: 8:00 h

VIDEO              FOTOS              MAPA               TOPO

ETAPA-3           FERRATA CASTIGLIONI

Camí (321) utilitzat per unir el Refugi Agostini amb el Refugi XII Apostoli. La ferrada Castiglioni malgrat que a la majoria de ressenyes la qualifiquen com a difícil per la seva verticalitat creiem que no ho és tan a causa del seu equipament que és molt bo. Escala darrere escala anem superant desnivell fins arribar a la Bocca Due Denti des d'on podem veure ja el Refugi XII Apostoli el nostre següent objectiu. Del refugi prenem un bon camí (307) que disposa de petits equipaments i que perd un gran desnivell pel flanc del gran cercle que domina la vall. Un cop som a baix, trobem  el camí (324) que ens derivarà cap a la llarga Valldàgola des d'on podrem remuntar a Valisinella per tancar el circuit de la travessa.

Horari refugis Agostini-XII Apostoli:

Horari Refugi XII Apostoli-Valesinella: 7:00 h

VIDEO              FOTOS               MAPA               TOPO

                         REFUGI TUCKETT              REFUGI ALIMONTA                     REFUGI PEDROTTI

                         REFUGI AGOSTINI             REFUGI XII APOSTOLI                REFUGI BRENTEI

CRESTA DE LLITEROLA

 

    Feia molt de temps que tenia ganes de venir a la Vall de Benasc a fer aquest interessant recorregut carener. La Cresta de Lliterola està formada per un grup de cims que s'exten des del Pic de Perdiguero fins al Collado de Lliterola, per la seva situació domina un dels paisatges més agrestos del Pirineu amb un horitzó quasi infinit donat que el Perdiguero és un dels cims més alts del Pirineu. Per fer aquesta ascensió compto amb dos grans amics el Toni Mora i en Joan Yuste i com que tots tres portem ja un bon grapat d'anys pujant muntanyes, hem decidit que donat que  el desnivell a superar és molt gran, farem la sortida en dos dies, la intenció és pujar a dormir a l'Ibon Blanco de Lliterola i l'endemà fer la cresta i baixar. 

Som a principis d'agost i portem ja unes setmanes en què està fent una calor anormal, superant de molt, mesures d'altres anys. El pronòstic per la meteo a muntanya diu que es generarant càlides corrents ascendents que en xocar amb l'aire molt fred en alçada donaran pas a la formació de turmentes disperses a partir del migdia. Malgrat  aquest pronòstic decidim sortir, esperant tenir sort amb la dispersió. A primera hora de la tarda aparquem al Puente de Lliterola i comencem a remuntar pel bon camí, primer a través del bosc i ven aviat pels amplis rasos alpins que ocupen la vall. Mentre anem fent camí ja podem observar com es comencen a formar nuclis tempestuosos, un d'ells està caient de ple sobre la Maladeta. Cauen les primeres gotes, aviat cal posar capelines, pluja i sol, ambient de muntanya per arreu i la confiança de que es tracte d'un ruixat molt efímer. Portem ja unes hores caminant que arribem a l'engorjat d'accés al Ibonet de Lliterola, el camí ens porta a perdre alçada fins al nivell de les seves aigües. Per davant tenim un inclinat vessant rocós que ens cal superar per tal d'accedir a l'Ibon Blanco, el nostre objectiu d'avui. Aquest tram de camí va ser el més feixuc de tota la sortida, potser per la càrrega que arrossegàvem o potser perquè creiem que ens faltava menys, la qüestió és que ens va fer suar de valent, eren les nou del vespre que arribàvem a l'Ibon Blanco.

Just el temps de plantar les tendes i escalfar aigua que van començar a caure les primeres gotes. Ens vam ficar dins la tenda i la sorpresa va ser comprovar com la tela del sostre de la tenda havia perdut la seva capacitat estanca i es comportava com un autèntic colador. Vam agafar sacs i roba i els vàrem protegir dins de les motxilles, nosaltres en vam cobrir amb les capelines. Cap a les dues de la matinada parava de ploure i ens podíem col.locar dins dels sacs no sense abans haver fet repàs dels "danys" ocasionats. A les sis del matí començàvem a fer motxilles i després de recollir i endreçar tendes, sacs i altres objectes que deixaríem al bivac, eren les set passades que començàvem a remuntar els primers pendents del Perdiguero. El dia era plàcid i lluminós, com segurament també ho era ahir, però sabiem que tot això canviaria ràpidament amb el pas de les hores i calia, sense estressar-nos, anar per feina. Érem els primers a arribar al cim on ens i vam passar una bona estona. La progressió per la cresta no comportava dificultats tècniques, es tractava d'anar fent camí posant atenció i bon peu, malgrat la facilitat els estimballs eren constantment presents, d'aquesta manera vam anar passant per la Tuca de Lliterola, el Pic Royo i la Punta de Lliterola, superada aquesta última i després d'un tram més aeri deixàvem la cresta per començar a baixar pel dret vessant rocallós amb la intenció d'anar a buscar la riba nord-oest de l'Ibon Blanco. Tot aquest descens es va fer sense camí ni senyalització de cap mena, va caldre anar buscant intuïtivament el millor pas entre l'extens tarteram que ocupa tot el cercla. Va ser una tasca feixuga, no difícil per si pesada. Un cop a l'estany el vàrem resseguir fàcilment per la seva riba, just a frec d'aigua. Era migdia i feia calor, les transparents aigües ens invitaven constantment al bany, cosa que vam fer en arribar al bivac. La baixada es va fer llarga, arribant a la zona de bosc ja podíem observar com de nou es començaven a formar grans cúmuls tempestuosos, però això ara, ja no ens preocupava, estàvem contents d'aquests dos dies passats a la muntanya, cansats però satisfets, per fi havia fet la Cresta de Lliterola, ja tocava.

VIDEO                        FOTOS                         TRACK                          MAPA

CROIX DE BELLEDONNE

 

El Massís de Belledonne està situat a les proximitats de Grenoble, es tracte d'un nucli muntanyós que malgrat ser de reduïdes dimensions presenta grans desnivells. El seu cim més alt és la Croix de Belledonne, un conglomerat de tres puntes, el Grand Pic, el Pic Central i la Croix, aquest darrer és l'únic fàcil de pujar, els altres dos precisen fer vies d'escalada per accedir-hi. Per fer la seva via normal, la més freqüentada, cal anar primer al poble de Revel i a continuació a le Rousset d'on surt una carretereta que porta a les Granges de Freydiére, cal resseguir encara 1,5 km fins a un revolt que dona inici a una pista accessible a tota mena de vehicles. Mig quilòmetre endavant trobem Pre-Raymond amb una àmplia zona d'aparcament.

Remuntem inicialment per un camí bastant ample per dins d'un bosc que a mesura que guanyem alçada es va esclarissant. Arribem al Llac du Crozet, a continuació resseguim una àmplia valleta que ens porta fins al contrafort d'accés al Col de la Pra. Seguim pel bon sender que ens porta a passar vorejant, pels llacs de Domènon, superats aquests llacs el terreny es torna més rost i mineral. Arribant a un encreuament de camins, nosaltres vàrem preferir pujar primer al Col de Freydane i deixar el camí habitual per la baixada. Creiem que va ser una opció encertada perque el pendent d'accés al Col Freydane és més assequible que el de l'itinerari clàssic de ferm molt inestable com vàrem poder comprovar en el descens.

Del Col Freydane un marcat sender travessa el marcat pendent dels Rochers Rouges fins a connectar de nou amb la via normal. Seguim muntanya amunt per bon camí, a partir d'aquí podem començar a trobar, segons temporada, algunes congestes de neu. Passem per una àmplia zona planera ocupada per uns estanyols, finalment arribem a l'ampli Col de Belledone, només ens cal remuntar els últims pendent fins al cim, d'on és ja visible la gran creu del cim. Visió espectacular d'aquests sector dels alps, ens trobem en un observatori envoltat de grans estimballs que contrasta amb el plàcid vessant per on hem accedit.

VIDEO                     FOTOS                          TRACK                            MAPA

PUIG PERIC

 

Situats al Capcir i prenent com a base la població de les Angles fem l'ascensió del Puig Peric passant per la Cabana de la Balmeta. En el seu conjunt es tracta d'un recorregut bastant llarg on ens caldrà travessar una extensa conca alpina tant a l'anar com al tornar. De les Angles ens cal remuntar una frondosa vall, inicialment per pista i la resta per l'interior de bosc. Passem per l'Estany de la Balmeta i poc després per la Cabana de la Balmeta. Arribats en aquest punt, deixem el bosc i ens cal començar a travessar l'àmplia planúria alpina mitjançant uns senders que ens portaran fins a la base de la carena sud del Puig Peric. . Tot i que la visió d'aquesta carena sud d'entrada imposa un xic, la seva pujada és fàcil. En el decurs d'aquesta llarga carena  ens van sortint al pas algunes graonades rocoses que ens demanaran l'ajut de les mans, són petites grimpades on unes marques a la roca ens indican el millor traçat. 

Donada la situació aïllada del Peric, del cim podem gaudir d'una panoràmica total de l'entorn i en particular de l'extensa conca del sector de Camporrels. Del cim baixarem per camí de fort pendent fins a la collada que uneix els dos Perics. El Petit Peric tot i semblar lluny, està bastant proper i arribem tot seguit. Un cop al cim del petit, i mirant enrere, el vessant  del Puig Peric se'ns presenta majestuós. D'aquí ens queda el camí de retorn, llarg però lliure d'obstacles.

Comencem a davallar per l'ampli vessant sud què conforma per aquest costat el Petit Peric, el camí perd alçada ràpidament, per pendent mantinguda i mitjançant nombroses giragonses. A partir d'ara ens queda novament la travessa de l'extens planell fins a la Cabana de la Balmeta, a mig camí passem per l'Estany de l'Ânec. De la cabana tan sols ens cal agafar de nou el mateix camí del matí fins a les Angles. Els extensos planells que de la cabana s'estenen fins als Perics i altres sectors adjacents, en cas de boira poden induir a la desorientació, tot i que hi ha tota una xarxa de senders el gps pot ser de gran utilitat si arriba el cas. Donada la llarga distància que teníem de casa fins a les Angles nosaltres vam decidir pernoctar a les Angles i concretament a la Gite Azimut on vàrem ser molt ben atesos.

 

VIDEO                      FOTOS                           TRACK                           MAPA

FORAT MICÓ

Feia molt de temps que parlàvem de venir a conèixer el Forat Micó, els reportatges que podíem veure a través d'internet ens mostraven una cavitat singular d'excepcionals  característiques, que no ens podíem perdre. Situats a la Muntanya de Sal de Cardona, podem observar un ampli paisatge de tons blanc i ocres diferenciat de la resta del territori que l'envolta, és el resultat de molts anys d'explotació de la gran massa de sal que conté el seu subsòl. A la part situada més a l'oest, un gran enfonsament d'aquest terreny, a format el que s'anomena la Bòfia Gran, una depressió per on s'acaba filtrant l'aigua i és d'aquesta manera com s'ha format el Forat Micó, després d'un persistent treball de l'aigua que s'ha anat obrint camí amb el seu poder de dissolució a través de la massa salina. Resultat, un sinuós i estret conducte que acaba sortint a l'exterior després de fer un recorregut superior als sis-cents metres i salva un desnivell negatiu de vint-i-cinc metres. I entre les dues boques haver creat una autèntica obra d'art natural.

Hem aparcat en una minsa esplanada situada bastant a prop de l'àrea de pícnic del recinte del Parc Cultural. Hem anat inicialment vorejant la Bòfia Gran seguint el GR3 fins arribar a un punt on un fita ens indica el punt on hi ha un mirador i per on cal anar, seguint el camí per dins de zona boscosa hem anat fent via fins trobar un altre sender a l'esquerra que aviat comença a perdre fort desnivell i ens acaba deixant a la torrentera del fons. Just en aquest punt podem observar un rierol provinent d'un estètic carreró sali, nosaltres animats per la presència de l'aigua ens hi vàrem ficar fins a arribar a un punt on quedava clar que no hi havia continuació. Aquest curt tram semi-subterrani malgrat no formar part del Forat Micó és molt aconsellable de visitar. Per trobar l'autèntica ressurgència cal que ens dirigim cap a l'oest tot remuntant un fort pendent terròs just per sobre del carreró, sobrepassat aquest pendent, podrem veure propera, la boca.

La travessia del Forat Micó, al marge de la bellesa de les seves formacions i cromatismes, es caracteritza per la sinuositat del seu traçat, un encadenament constant d'estrets meandres per on ens cal anar sovint ajupits o de genolls. En algun punt ens cal superar alguna estretor més exigent, però mai preocupant. L'accés de la primera galeria superior ens va resultar impossible de trobar, probablement que a causa del ritme de progressió que portàvem ens vàrem passar de llarg el seu  accés. En canvi, si vam poder visitar la segona galeria superior que finalitzava en pou caòtic on vam decidir tornar enrere i anar a buscar de nou el curs del rierol. Aquest curs és sempre la referència a seguir tot i que en algun indret, molt estret, cal seguir algun conducte lateral per progressar i retrobar el seu curs. En conclusió la travessia del Forat Micó, per a nosaltres espeleòlegs aficionats, va comportat el descobrir un nou tipus de cavitat en un mitjà natural molt diferent dels que fins ara havíem visitat en les nostres humils immersions al cor de la terra. Una gran experiència, totalment a recomanar, aixó si, amb l'equipament indispensable i el respecte inherent que comporta moure's en un medi tant fràgil. Trobareu més informació en aquest enllaç. https://www.espeleoindex.com/ 

VIDEO            FOTOS             TRACK               TOPO                 MAPA