TORRETA DE L'ORRI

Després d'una gran nevada la muntanya ens ofereix sempre un nou al.licient paisagístic a afegir a la nostra sortida, una suau i contundent uniformitat dels relleus que contrasta amb la imatge de fragilitat que transmeten les branques dels arbres doblegades pel pes de la neu. Són aspectes tots ells efímers i cal aprofitar el moment, ja que en qüestió d'hores un procés de transformació ho tornarà tot al seu estat original, la neu de les branques caure a terra i els camins es farciran de traces. 

Ja fa uns dies que un front polar va deixar importants gruixos de neu, tant al Pirineu com a la Catalunya central i aquest cap de setmana que nosaltres teníem previst fer una sortida amb raquetes ha coincidit amb què el divendres un nou front ha incrementat els gruixos, així és que podem trobar les condicions idònies per a trobar un paisatge hivernal insuperable. Com que la muntanya està molt carregada de neu i els butlletins valoren el risc d'allaus en quatre, decidim anar al pic de la Torreta de l'Orri, un lloc molt adient per fer raquetes o inclús esqui de fons, on els relleus són amables i no hi trobarem vessant exposats. Sortirem a mig matí, d'aquesta manera ens assegurem de què les màquines llevaneus hauran fet la seva feina per la zona del Port del Cant, lloc d'inici del nostre recorregut.Volem fer un itinerari circular de dos dies i com sempre amb propòsit, per sobre d'altres aspectes, de poder gaudir plenament de la muntanya en bona companyia. El dissabte pujarem per la Serra Seca fins al Refugi de les Comes de Rubió, el diumenge farem el cim, baixarem de nou al refugi i retornarem al Port del Cantó per la pista del fons de la vall.

És dissabte 27 de gener que pels voltants de les dues hem arribat al Port del Cantó, la carretera com era de suposar està en perfectes condicions, però el que no han fet les màquines llevaneus ès netejar l'àrea d'aparcament situada al mateix port. Ens costa trobar un racó on poder aparcar, ja que molta gent ha previst pujar fins aquí a tocar neu i tot està replè de vehicles aparcats d'una forma anàrquica. Total que finalment amb més pena que gloria i empenyant munts de neu aconseguim aparcar també d'una manera maldestra, Si les màquines hi haguessin dedicat deu minutets, hauria estat un dia perfecte per a tots els conductors que hem vingut fins aquí. Sota un cel molt cobert, comencem a caminar obrint traça en direcció nord, de seguida entrem al bosc, ens a són de gran ajut els senyals grogues pintades als arbres. Superat el vessant boscós arribem al Pla Muntaner, una extensa plana que al estar recoberta de neu i no haver-hi traça marcada ens a servim del GPS. Amb suau pendent i seguint en direcció nord anem travessant aquesta àmplia zona planera que  acaba coincidint amb el traçat de les pistes d'esquí de fons de Sant Joan de l'Erm. Arribem a un indret on un rètol indicador ens assenyala que la pista descendent de l'esquerra porta al proper refugi. 

El refugi és un indret força acollidor que ofereix un excel.lent servei. El diumenge a bona hora ens posem en marxa, el dia promet. A poc de sortir del refugi el sol comença a tenyir de daurat els vessants. Ens cal retornar a la collada on hi havia el rètol indicador, quan hi arribem observem que la màquina que marca el traçat per l'esquí de fons ja a passat, per una estona doncs no ens caldrà obrir traça. Ven haviat arribem a una bifurcació on un rètol indica que per l'esquerra es va a la Torreta de l'Orri, tornem doncs a haver d'obrir traça. De forma còmode arribem al Planell del Llosers i poc més endavant a la Portella on sortim definitivament del bosc i des d'on tenim ja, una visió de tota la resta del recorregut. Al final de la Portella coincidim tangencialment amb l'Estació d'Esquí de Portainé i mentre que nosaltres remuntem el pendent final suant la cansalada, pel costat ens van passant legions d'esquiadors estranyats de la nostra presència.

Bona part del cim de la Torreta de l'Orri està ocupat per instal.lacions d'antenes de comunicació a més de les pròpies de l'estació d'esquí (no bar) així és que aprofitem per fer quatre fotos i iniciem el descens. Ens cal refer un curt tram de la pujada per on havíem vingut per tal de prendre una ampla carena que de forma directa ens portarà al refugi. Inicialment baixem pels amplis rasos i bastant avall ens retrobem de nou amb el bosc. Aquest tram de bosc si no hi ha traça ens a serà útil el GPS. Arribem al refugi i ara tan sols ens cal resseguir la pista del fons de la vall fins al Port del Cantó

                            VIDEO                        FOTOS                             TRAK                         MAPA

IRATI (Un tomb per carenes i boscos)

Feia molts anys que no venia per aquestes muntanyes, mira si fa temps que per la darrera ocasió ens cal anar a l'any 1992 que en el decurs d'un viatge familiar en bicicleta vam travessar tota la Selva d'Irati des del collado Olloki fin Orbaizeta. Sempre he volgut tornar-hi a la tardor, però el cert és, que a molts de nosaltres ens és més fàcil recorre una gran distància per pujar un gran cim, que no per visitar un bosc encara que sigui en l'esplendor de la tardor. Anar a Irati pels de Barna comporta fer més de 1000 km entre anar i tornar, vol dir dos dies destinats exclusivament a viatjar.

Cada hivern per les festes de Nadal destinem quatre o cinc díes a fer una caminada intensiva, acostumen a ser recorregut molt complerts on carreguem amb força equipament i on a més els díes són curts i freds, en definitiva que corteixen força. Tants dies donen per a molt i cal que la zona escollida tingui la substància suficient per omplir-los. Aquest any després de buscar i buscar, aquest indret excepcional, finalment escollíem el sector de la Selva d'Irati a Navarra. Era una mica exposat perquè és un lloc on normalment quan comença a caure la neu, ja si queda bona part de l'hivern, i cal dir que es pot fer molt feixuc caminar tants dies amb els peus constantment humits tot i que portem bon calçat. Teníem un pla B per si aixó passava, finalment la manca de neu al Pirineu es va veure recolzada amb la presència d'un anticicló d'aquells que es queden dies i dies, oferint un solet esplèndid als cims, però que en contrapartida inunden de boira les grans planes interiors.

                             VIDEO                  FOTOS                     TRAK                           MAPA

A primera hora de la tarda vam arribar a Ochagavia, el fred era intens i bona part del riu que creua la població estava gelat. Inicialment volíem anar a algun dels albergs que hi ha per la zona però tots estaven tancats per vacances, així és que ens vam instal.lar en un bungalow del càmping Osate, al costat de la població. L'endemà ens vam aixecar molt d'ora i tot el trajecte fins Larraun el fèiem de nit. Eren les vuit del matí passades que començàvem a caminar, d'aquesta manera iniciàvem el que d'entrada havia de ser un recorregut de tres dies per la zona, i dic que havia de ser perquà al final va cada reduït a dos dies. Quan ja estàvem finalitzant la jornada del primer dia i en arribar al cim del Mendizar vam observar incrèduls que bona part dels vessants que limiten per França amb la Selva d'Irati estaven cremant. A primer cop d'ull ens va fer la impressió de què era boira, però algunes de les turbulències que és produïen ens va fer adonar que en realitat estaven cremant les pastures del costat de França, precisament per on anava la segona etapa del nostre recorregut. Més tard sabriem per part d'un guarda forestal de la zona, que aquesta crema era algo habitual pels francesos, una manera de cremar les males herbes i facilita la regeneració dels prats. A causa d'aquest incendi quedava suspesa la segona etapa, no pel fet de que tinguéssim de caminar sobre un terreny carbonitzat, sinó més pel perill que comportava la possibilitat que les cremas controlades continuessin. Decisió encertada perquè tal com posteriorment ens confirmava el guarda, això tan sols era el inici del procès de crema dels diferents sectors.

L'itinerari és fàcil de resseguir, són dues etapes en les qué recorrem espais molt diferenciats, el primer dia es desenvolupa quasi íntegrament per carenes i prats alpins des d'on podem gaudir d'extenses panoràmiques. El segon dia es va per dins del bosc en la seva totalitat, aquest era per nosaltres un recorregut de transició que ens permetia arribar cap al migdia al cotxe i així poder tornar cap a casa amb uns horaris més assequibles. El punt d'inici és Larraun situat entre Oirbazeta i la fàbrica d'armes d'Orbaizeta i concretament al costat de l'alberg Mendilatz. Una combinació de pistes i camins ens porten a remuntar per la Reserva Natural de Mendilatz, la pista es dirigeix al Coll d'Azpegui, però arribats a un punt la deixem per començar a remuntar directament pel vessant, amb tímides traces de camí però majoritàriament a través del bosc sense referències d'aquesta manera arribem als prats de la carena i tot seguit ens tornem a endinsar al bosc per arribar al cim del Mendilatz de 1337 m. Aquest primer tram de l'itinerari és l'únic del dia que fem per dins de boscos, els boscos són molt esclarisats i no ofereixen cap impediment a la progressió, al contrari és un plaer travessar-los. Tot i que és difícil equivocar-se el GPS ens ajuda a anar sobre el traçat més favorable.

Un cop al cim que és de caràcter boscós, refem de nou el camí fins on havíem sortit a la carena i anem perdent alçada per aquesta àmplia avinguda d'herba en direcció nord cap al Coll d'Azpegui. Al coll hi ha un jaciment megalític on aconsello dedicar un temps a observar el conjunt de cromlecs que hi ha dispersos per l'entorn. Resseguim la pista en direcció al coll d'Organbide, al mateix coll hi ha un altre fantàstic cromlec i situat en una valleta enfonsada un refugi metàl.lic en molt bones condicions per pernoctar-hi. 

A partir d'aquí i amb la finalitat de poder visitar la Cova d'Harpea continuem per la pista en direcció sud-oest, un rètol diu que són tres quilòmetres, però la veritat sigui dita es fan llarguíssims. La Cova és un indret geològicament interessant, està formada per uns plecs de la muntanya, concretament un anticlinal, que s'ha desproveït dels sediments interiors de manera que queda com una coberta natural a dos vessants. Des de sempre ha estat utilitzada com a refugi pel bestiar. L'entrada de la cova es troba en una raconada acollidora, sobre el curs d'un rierol i al costat d'unes bordes de muntanya que confirmen el caràcter pastoril d'aquestes terres.

A partir de la cova hem d'afrontar el tram més dur del dia, cal remuntar tot el vessant per tornar a la carena que s'inicia al Coll d'Organbide. L'inici del camí el trobem per sobre de les bordes, un costerut camí ens porta a travessar un filat espinós (per sota) per a continuació seguir remuntant fins a una colladeta des de la que ja comencem a remuntar el vessant per la línia de màxima pendent, Tot això ho fem sense camí i tot i que la direcció a seguir és evident, també és evident que en cas de boira el GPS torna a ser molt útil. Arribem dalt de l'àmplia carena on trobem els indicadors de camí GR que ens guiaran tot el que queda de jornada. Després de carenar una llarga estona arribem sota els vessants del Mendizar, si volem pujar al cim cal que deixem per una estona el GR. Dalt del cim del Mendizar de 1323 m tenim una immillorable visió de bona part dels boscos d'Irati. Baixem pel costat oposat fins a ensopegar de nou amb el GR i tot resseguint-lo arribarem a la pista del fons de la vall, molt a prop del Refugi d'Egurgi. Per accedir al refugi ens cal travessar el riu a gual saltant de pedra en pedra. En cas que baixès molta aigua, cal dir que uns dos-cents metres aigües avall hi ha un pont.

El refugi es troba en molt bones condicions, a uns dos-cents metres hi ha una font situada aigües amunt del torrent secundari. Disposa de dues estances, una de més acollidora amb llar de foc, taula i bancs i un altell de fusta per dormir; i un altra estança més simple amb tarima de fusta per dormir.

La segona etapa discorre totalment per l'interior de boscos, al poc de deixar el refugi la pista ens porta a travessar el riu. De seguida arribem a un dels braços de l'embassament d'Irabia, a partir d'aquí la pista va resseguint la seva riba  fins poc abans de la Casa Forestal de Irabia, on un rètol indica el camí que porta a la Presa d'Irabia. Prenem aquest agradable sender i poc més endavant, per un pont creuem un dels braços de l'embassament. El camí segueix vorejant molt a prop de les seves aigües fins que finalment arribem al mur de la presa. 

Creuem la presa i seguim uns metres per la pista. Ven aviat en una corba cal que prenguem el ramal de l'esquerra que de baixada ens portarà a connexionar amb el Canal de Betolegui. A partir d'aquí el camí ressegueix al costat del canal. A l'esquerra i bastant per sota nostre el Riu Irati ens acompanya seguint també la mateixa direcció, i així serà fins arribar a la carretera per on havíem pujat a Larraun el dia anterior. Ens cal fer uns dos quilòmetres carretera a munt fins als cotxes.

LA CARBASSA (des de Talltendre)

Aquesta muntanya és com un gran pastís que amb els seus 2735 m d'altura, domina bona part del paisatge de la Cerdanya. Tot i ser una muntanya de traçat fàcil i segur cal que tinguem en compte que des de Talltendre fins al cim hi ha una distància de quasi 8 km i un desnivell d'uns 1200 metres. Arribats al Coll de la Coma de Fornos s'inicia un llarg i ample recorregut pel llom carener que amb un pendent suau i regular ens porta fins al cim. Tot aquest recorregut requereix tenir una bona visibilitat, en cas de boira podem tenir seriosos problemes d'orientació, doncs aquesta extensa plana inclinada està desprovista de referències orogràfiques. L'esforç és veurà recompensat al cim amb una panoràmica il.limitada. Malgrat la distància i desnivell és adequat per a la iniciació tant sigui de raquetes com d'esquí de muntanya. El vessant de Meranges presenta pendents més favorables a un bon descens amb esquís, i també és més curt, però en canvi no ens ofereix un recorregut tan aeri i panoràmic com el traçat des de Talltendre. La Carabassa és un cim interessant de fer també en qualsevol altre època de l'any, sigui en travessia resseguint la fàcil carena que arriba pel nord (Pics d'Engorgs-Bony Manyer) com des del ferèstec vessant de la Vall de la Llosa (per l'Estany de Calm Colomer) entre altres possibles camins.

                                       VIDEO                 FOTOS                TRAK                  MAPA

LA GREVOLOSA I PIC DE L'ÀLIGA

Tot i que la tardor ja es troba bastant avançada, decidim venir a fer una passejada per aquests extensos boscos que inunden l'entorn de la Collada de Bracons, en el límit entre Osona i la Garrotxa. La fageda de la Grevolosa és un dels boscos més emblemàtics de Catalunya, situada en una valleta enclotada, els seus arbres s'han vist obligats a estirarse cap al cel a la recerca de la llum, alguns dels seus exemplars assoleixen els quaranta metres d'alçada i alguns d'ells formen part del registre d'arbres monumentals. l'itinerari que fem a més de visitar aquest singular espai es complementa amb l'ascensió al pic de l'Àliga. És un recorregut circular on prenem com a punt de sortida la Collada de Bracons i que ens demana disposar de tot el dia per a completarlo

Des de la Collada de Bracons en el camí que ens endinsa de baixada cap al bosc de la Grevolosa i trobarem diversos rètols indicadors, el camí és prou ample com per a no oferir dubtes. Travessat aquest espai s'arriba aviat a l'ermita de Sant Nazari, un cop aquí cal trobar l'inici d'un discret sender que surt per sobre dels edificis i que planejant aviat desenboca a una pista que resseguim fins a la carretera. Cal remuntar un centenar de metres la carretera per continuar el nostre camí, inicialment per pista i guanyats uns metres d'altura, per sender.

Aquest sender és una mica sinuós i per estones el GPS ens es força útil per a confirmar el correcte camí en algunes bifurcacions que anem trobant. La part superior del Pic de l'Àliga forma un promontori rocós que per accedir-hi el camí passa en un curt tram per zones de fort pendent on cal posar atenció. Del cim fins a la Collada de Bracons anem resseguint la Serra de Curull, sempre per dins de l'exuberant massa boscosa i passant per algunes colladetas poc remarcables per trobar-se immerses dins d'aquest mon vegetal.

                                    VIDEO               FOTOS                  TRAK                       MAPA

LADAKH (Viatge a l'Índia) Part-I

                                                                       <<<<<<<<<<     V   I   D   E   O     >>>>>>>>>>            

Fa gairebé un any que amb la Bea vam decidir venir a l’Índia, A partir d’aquest moment vaig començar a buscar informació sobre un possible recorregut que ens permetés obtenir una visió global del país, sense aprofundir en aspectes concrets. L’Índia és immensa i amb una diversitat que precisa molts viatges i llargues estades per tenir-ne coneixement. De fet, més que India el meu objectiu principal era el Ladakh, una petita part del Tibet que l’Índia es va annexionar als anys quaranta, desprès d’entrar en guerra amb la Xina per la disputa del territori.

Aviat la Marie i en Jean Denis es van mostrar interessats en el viatge, així és que finalment érem quatre persones. Passats uns mesos, al nostre grup s’hi afegia l’Anna i poc desprès la Merche i la Maria, dues amigues que la Bea havia fet en els cursos de Zen. Set persones em semblaven moltes per un viatge de tants dies, i si afegim que els idiomes interns del grup eren  català, castellà i francès i que el del país de destí era l’anglès i altres dialectes locals, això no pintava massa be. Un dels aspectes que em preocupaven de la relació de grup era el fet que el nostre no era un viatge organitzat, amb un itinerari prefixat a tots nivells i on un guia et porta i recull, et tradueix i soluciona qualsevol problema burocràtic que pugui sorgir. El nostre era un viatge amb uns objectius prefixats que calia anar aconseguint a mesura que es desenvolupava, mitjançant l’improvisació i els recursos personals dels components del grup. Així és que desprès d’unes quantes trobades que van servir per conèixer-nos millor, el temps va anar passant i, sense adonar-nos, un dia a dos quarts de quatre de la matinada  ens trobàvem tots a l’aeroport, amb les nostres grans motxilles i una gran il·lusió posada en aquest viatge,i també, el que sovint és part fonamental quant el destí és un país llunyà, un temor que es barreja amb l’atraient seducció del desconegut.

Ja fa una estona que hem arribat a l’aeroport internacional de Delhi. Recuperades les motxilles i passats els controls de policia, podem dir que ja som a l’Índia. Com que la nostre intenció d’aquí a unes hores és prendre el vol cap a Leh, capital del Ladakh, ens cal trobar el punt d’embarcament.  Preguntem a la gent, però la majoria no coneixen ni tan sols l’existència de Leh. Mentre uns de la colla es queden vigilant els equipatges, la resta sortim a la recerca del lloc. Tot esta ple de gent; vaig per sales i passadissos, travesso una porta i de sobte trobo que fa molta calor; fines gotes de pluja em cauen al cap. Ostres, sóc a l’Índia!. Miro al voltant meu i veig gent i més gent anant  amunt i avall, asseguts per terra o circulant en estrafolaris vehicles. És mitja nit, l’enllumenat de l’entorn es tènue i el plugim i la xafogor intensa m’aporten sensacions desconegudes fins ara. Em dic: Joan, això és diferent !

 Finalment un funcionari ens diu que pel vol a Leh cal anar a l’aeroport domèstic, adjacent a l’aeroport internacional, i que hi podem anar amb un servei públic que els comunica. Així és que a les tantes de la matinada ens trobem dalt d’un destartalat autobús que fa via pel camí més curt; és a dir, travessant pel mig de les pistes d’aterratge, mentre observem temorosos les llums dels avions enlairant-se a o aterrant. Un cop a la terminal el nostre vol es cancel·la diverses vegades a causa del mal temps al Ladakh. Finalment, i després de molts controls i burocràcia, el nostre avió comença a accelerar per la pista i en el moment que amb força s’inclina cap al cel, cap al Ladakh !.

EL LADAKH

Situat en el angle oriental del problemàtic estat de Jammu i Cachemira, és la regió més feréstega i despoblada de l’Índia. Un desert de muntanyes situat entre les carenes del Karakorum i l’Himalaya. Aquesta regió tancada al turisme fins l’any 1974, es troba limítrofa a la “border line”; és a dir la línia de foc del conflicte armat entre el Pakistan i l’Índia motivat per l’annexió de bona part del territori de Cachemira. Per aquest motiu, la part més oriental del Ladakh no està exempta de risc per als turistes, a causa de les incursions de la guerrilla. Una gran part del Ladakh encara no és oberta al turisme, però amb la disminució de les tensions algunes zones es comencen a obrir. Es poden sol·licitar permisos per visitar les zones de Nubra, Rupshu-Tsomoriri i Pangong Tso.

Descrit com “el petit Tibet” o “l’última Shangri-La”, és un dels darrers enclavaments del budisme mahayana, la principal religió de Ladakh. Els símbols religiosos es manifesten per arreu: rodes de pregaria, chortens, banderes multicolors que llencen al vent multitud de pregàries i un gran nombre de gompas, els antics monestirs del Ladakh, que estan considerats els més impressionants i misteriosos. La major concentració d’aquests monestirs es troba a la vall de l’Indus pels voltants de Leh.

Mentre que el gran Tibet patia la brutal repressió de l’exercit xinès, que destruïa de forma implacable i sense miraments milers d’anys de cultura, amb la crema de monestirs, destrucció de les biblioteques i l’empresonament i execució de lames i tot aquell que no s’avingués al nou estatus, el Ladakh ha estat preservat fins els nostres dies de qualsevol repressió o espoli en el sentit cultural i religiós. Situat en una regió remota i oblidada del gran subcontinent indi, ha sobreviscut fins fa pocs anys com un territori oblidat, sense comunicacions ni cap tipus de servei. Leh, la capital, es troba a una alçada de 3500 metres i és l’únic indret de la regió que disposa d’alguns minços serveis. Per no tenir, no hi ha ni subministrament elèctric i tant sols es disposa d’unes poques hores de llum artificial al capvespre,  mitjançant grups electrògens. Podríem dir que el Ladakh no és el millor indret, per tenir un contratemps.

 PER LA VALL DE L’INDUS

Quan el taxi que ens havia recollit a l’aeroport va travessar pel bell mig de Leh, se’ns va presentar com una ciutat llaminera, d’aquells llocs que creixent al voltant del fenomen turístic. Tendes, basars, agències de viatges, restaurants,  un trànsit frenètic de vehicles i persones vingudes d’arreu... és a dir, un lloc d’aquells en els que, malgrat estar en un indret remot, et pots sentir recolzat per persones de la teva mateixa procedència i poder establir-hi amistat. Per internet havíem trobat una “Guest house” per fer estada els dies que passaríem pel Ladakh. Aquest tipus d’allotjament és molt freqüent a la regió i consisteix en una o més habitacions que formen part del propi habitatge familiar. És una de les millors maneres d’integrar-se amb la població local. Aquesta casa estava habitada per un matrimoni i la seva filla i, ja d’entrada, ens van caure força bé.

Un cop instal·lats, estàvem ansiosos de sortir a fer la primera presa de contacte. Aquell dia vam visitar el palau reial i  el gompa situat dalt de la muntanya. Tot i que ens va costar de pujar, la vista s’ho valia: per sota nostre Leh i el seu entrellat de carrers; més enllà, llunyana, la vall de l’Indus; cap al nord  un mur d’altes muntanyes i per sobre nostre centenars de banderoles votives brogint al vent tot escampant lletanies budistes per l’univers. Va ser un primer dia intens que ens va servir per recórrer la ciutat i captar la senzillesa i cordialitat del poble tibetà. A la tarda teníem concertada una reunió amb el responsable d’una agència que ens proporcionava vehicle i conductor. El nostre plantejament de rutes pel Ladakh, va estar recolzat i fins i tot millorat. A més, els preus eren força raonables. D’aquesta manera, un tibetà que es deia Phunchok Dorje entrava a formar part del grup com a conductor. Va ser una de les claus perquè la nostra estada per la regió resultés més agradable. Amb paciència i un somriure perenne al seu rostre, s’avenia a tot allò que li proposéssim o bé ens aconsellava tímidament si veia que ens equivocàvem.

La primera nit al Ladakh  va ser d’aquelles que no s’obliden. Al capvespre, després d’un dia plujós, vam sopar molt bé i finalment ens anàvem a dormir súper feliços per aquest primer dia i també perquè un temor que ens perseguia des de l’aterratge, el mal d’alçada, no havia fet acte de presència en cap de nosaltres. Cap a l’una de la matinada truquen a la porta i se’ns diu que agafem el més imprescindible, que cal sortir ràpidament de la casa. El motiu és que les pluges són més intenses a la part alta de la vall i es tem que hi pugui haver una avinguda d’aigües. Així és que sortim de la casa a plena nit, i cal dir que al Ladakh la nit és molt intensa, ja que no hi ha enllumenat. Dispersats els uns dels altres, sota la pluja i amb els peus enfonsats al fang, anem travessant camps de blat seguint una persona que ni tan sols coneixíem. Finalment ens retrobem tots en una casa situada a la part alta del poble. Tota la nit va ploure i l’endemà, retornant a la nostre guest house, podíem observar pels barris els danys causats per l’aigua. Ponts trencats, camps inundats i la majoria de veïns aixecant barricades per desviar futures avingudes amb sacs plens de terra i rocs.

La resta de la nostre estada a la regió, la vam destinar íntegrament a visitar tot el conjunt de monestirs tibetans situat a la vall de l’Indus. En el nostre pla de viatge s’incloïa anar dos dies a la zona de Nubra, la regió més al nord de l’Índia, situada en ple altiplà tibetà. Disposàvem dels permisos oficials per a l’estada, però a causa del mal temps va ser impossible travessar el Khardung La, el port de muntanya per a vehicles més alt del mon amb 5578 m. Les dues temptatives que vam fer, ja per sí eren una experiència. La precarietat de les comunicacions quedava manifesta: les pluges produïen esllavissades a la muntanya; blocs de pedra de tones van aïllar uns quants dies la vall de Nubra.  Davant d’aquest situació, ens vam centrar en els monestirs.

Quan has visitat quatre o cinc monestirs et pot semblar que tots són iguals; no obstant, per a nosaltres cada monestir ens presentava singularitats, ja fos pel paisatge del seu entorn o per l’arquitectura del conjunt. També per l’acollida més o menys cordial dels lames residents. Sortíem al matí i passàvem la resta del dia amunt i avall visitant gompas. Al migdia  ens aturàvem a dinar en aquell indret que en Dorge bonament escollia tot pensant que era el que més s’ajustava als costums occidentals. El cert era que la majoria deixaven molt que desitjar tan en el menú a escollir (rice-dal-vegetables) com en les condicions higièniques en general. Al final del dia i ja de tornada a Leh acostumàvem a fer un volt per la població; entràvem a una de les nombroses “german bakery”  a prendre un te i cruspir-nos algun dels llaminers pastissets que feien. A continuació passejàvem  per entre l’eixam de petis comerços que oferien tot allò que estiguéssim disposat a comprar; això sí, primer calia passar per un llarg estira i afluixa sobre el preu a pagar. Abans de que es fes de nit tornàvem a la “guest house” que estava en el barri de Sankar, situat a uns vint minuts del centre. Un indret tranquil, allunyat dels sorolls i del trànsit desmesurat de la part comercial, on en qualsevol moment podies ser atropellat per una de les nombroses andròmines amb quatre rodes, que es desplaçaven  anàrquicament per entre la gent, esquivant-la a cops de clàxon.

Els dies al Ladakh, van passar sense adonar-nos.  Aconseguits bona part dels objectius que ens havíem proposat, tan sols ens calia esperar que els desperfectes que la pluja havia ocasionat a les carreteres, es reparessin i la ruta de Manalí es reobrís . Cinc cents quilòmetres a través de colls que superen els cinc mil metres entre un paisatge verge i sense cap població, que avui en dia es manté com en els seus orígens. Així que ens van comunicar que la ruta era oberta de nou ens vàm posar en camí, amb il·lusió, però també amb tristor pel que deixàvem enrera: l’afable cordialitat del poble tibetà.

pant lletanies budistes per l’univers. Va ser un primer dia intens que ens va servir per recórrer la ciutat i captar la senzillesa i cordialitat del poble tibetà. A la tarda teníem concertada una reunió amb el responsable d’una agència que ens proporcionava vehicle i conductor. El nostre plantejament de rutes pel Ladakh, va estar recolzat i fins i tot millorat. A més, els preus eren força raonables. D’aquesta manera, un tibetà que es deia Phunchok Dorje entrava a formar part del grup com a conductor. Va ser una de les claus perquè la nostra estada per la regió resultés més agradable. Amb paciència i un somriure perenne al seu rostre, s’avenia a tot allò que li proposéssim o bé ens aconsellava tímidament si veia que ens equivocàvem.

RUTA LEH-MANALI (Viatge a l'Índia) Part-II

De bon matí ens hem posat en camí; la carretera que ressegueix aigües amunt la vall de l’Indus està força malmesa. Petits grups familiars de refugiats tibetans treballen traient els rocs i  la terra que els aiguats d’aquests dies hi han acumulat. Les dones i els nens buiden pacientment els bassals amb petits envasos de llauna. Aboquen l’aigua en un cubell que quant està ple llencen al riu. És una imatge colpidora veure aquesta gent treballar entre el fang, amb els nadons a l’esquena i que, a més, encara tenen el detall d’oferir-nos un ampli somriure en veure’ns passar.

Arribats a Upshi deixem la vall de l’Indus i comencem la ruta de Manalí. En molts indrets l’asfalt ha desaparegut totalment i ens cal travessar centenars de metres de fangars. Després d’estar tots aquests dies tancada, ens creuem amb llargues caravanes de camions en sentit contrari, que a l'igual que nosaltres han estat esperant l’obertura per portar les seves mercaderies a Leh. Cada cop que ensopeguem amb un d’aquests grans combois  de camions, ens cal espera força estona que passi tot el grup per poder prosseguir, ja que pel fang hi ha una sola traça. Cap al mig dia arribem al coll de Tanglang La de 5.328 m. Aprofitem per penjar la llarga corda amb banderoles votives que el lama de Tikse va beneir, amb els noms inscrits d’amics i també d’en Marc. Fa fred i força vent, i penso que quan arribi l’hivern, tots aquests noms seran sacsejats per freds vents i  temperatures per sota dels cinquanta graus negatius. Deixem el coll i iniciem el descens; l’horitzó que tenim pel davant està format fins on arriba la vista per una multitud de carenes de muntanyes. Arribem a un punt on deixem la ruta de Manalí i agafem una pista en direcció est, que ens permet penetrar a la regió de Rupshu, fins fa poc tancada al turisme. Ben aviat arribem a la zona del llac Tso Kar, on aprofitem per reposar una mica i menjar alguna cosa. És un lloc agradable; alguns tibetans han muntat petits campaments amb tendes de lloguer per als viatgers ocasionals com nosaltres. Prosseguim el camí, per paratges cada cop més espectaculars. La nostra pista travessa grans planures encerclades de muntanyes nevades, un regal per als ulls. Remuntem el Polo Kongka de 4.970 m i ja de nit arribem a Sumdo, petit poble a 4.550 m, ocupat per refugiats tibetans. Per sort trobem un campament instal·lat per uns nois nepalesos, que ens ofereixen passar-hi la nit. Després de negociar el preu ens hi instal·lem. La sorpresa és força agradable quan podem comprovar l’excel·lent servei que ofereixen, ja sigui per les condicions de les tendes de càmping que disposen de llits amb llençols nets, com pel suculent menjar que ens fan per sopar. Al matí, després d’intercanviar els emails, ens posem en camí. Remuntant una vall arribem al coll de Namhang La de 4.960 m  i seguidament al llac de Kiagar Tso de 4.690 m. És mig matí quan arribem per fi al nostre destí, el llac de Tsomoriri, a 4.600 m. El paisatge és indescriptible, tal com me’l havia imaginat, aquest llac té una longitud de 25 quilòmetres i a la seva riba oest s’hi troba una de les poblacions més altes del món, Korzong, a 4.630 m. El gompa està tancat, així és que després de fer un tomb per la població, en Dorge ens porta a una riba allunyada del llac, des d’on podem gaudir d’excel·lents vistes sobre bona part de la regió. A darrera hora de la tarda som de nou a Tso Kar. El cel ens regala un bonic capvespre. Ens hem instal·lat tots junts en una gran tenda per passar la nit; fa força fred i cal anar a dormir d’hora, ja que demà serà un llarg dia de viatge

                                                                 >>>>>>>>>  V   I   D   E   O  <<<<<<<<<<

De nou a la ruta de Manalí, les hores ens van passant ràpidament per entre paisatges de somni, sacsejats a l’interior del Toyota. En Dorge ens mira de reüll cada cop que no pot esquivar un sotrac. Passem per alguns controls, remuntem valls i alts colls com el Lachulung La de 5.060 m i el Baralacha de 5.100 m. A mitja tarda tenim una avaria: trenquem les ballestes posteriors. Després de fer una reparació d’emergència amb cordills i filferro, podem prosseguir uns cent quilòmetres fins a Keylong, la primera població que trobem després de dos dies. En un rudimentari taller i sota la pluja, un manyós mecànic aconsegueix en menys de mitja hora arranjar el problema. És ja negra nit, però decidim arribar avui mateix a Manalí. A mitja nit travessem el pas de Rhotang de 3978 m i a les dues de la matinada som a destí, totalment esgotats.

PINS CARRASSERS I PUNTA PERICANA

Es tracta d'un itinerari circular que té com a origen l'ermita de Santa Magdalena, fàcilment accessible des d'Ulldemolins. Inicialment el camí s'endinsa al Congost de Fraguerau, aprofitem per arribar-nos fins a la propera Ermita de Sant Bartomeu situada en un barranc secundari, aquest és un dels indrets més visitats del Montsant. Seguint riu avall el riu Montsant ven aviat arribem al lloc on s'inicia el bon camí que puja cap a la carena de Els Ventadors. 

Un cop som a la carena anem remuntant pel seu llom amb bones vistes per arreu, en alguns punts ens cal ajudar-nos de les mans però en general la progressió és fàcil, passem per un indret on la carena rocosa s'estreny i cal posar més atenció. Poc més endavant deixem el llom i una colladeta ens porta cap al costat sud de la carena per on comencem a pujar per una de les àmplies feixes inclinades d'aquest vessant de la muntanya. Les fites i el senderol ens van portant muntanya amunt, a la nostra dreta i en el vessant oposat podem observar el Pont Natural i La Llibreria, dues més de les singularitats del Montsant. Arribem a la Punta de Pins Carrassers i a partir d'aquí anirem progressant per l'àmplia carena fins al Pi de La Carabasseta situat en una àmplia collada de la qual surten alguns graus que baixen cap a l'Ermita de Sant Antoni situada en el vesant nord, nosaltres però haurem de baixar cap a la nostra dreta i ho farem per un bon camí amb senyalització GR fins arribar al Toll de l'Ou. 

Per pujar la Punta Pericana refarem un curt tram del camí fins a trobar un minso sender pel qual anirem guanyant alçada, en alguns trams està una mica emboscat pero les fites ens ajuden a progressar. Arribem dalt d'una carena on ja podem observar el monòlit rocós de la Punta Pericana. El camí es dirigeix cap a la dreta del monòlit fins a ensopegar amb el punt més feble de la fortalessa on unes cadenes ens ajuden a remuntar fàcilment l'inclinat pendent. Baixem de nou per les cadenes i prosseguim per bon camí, passem per la Cova del Caterí que és una balma gegantina i continuem pels amplis espais que configuren aquesta carena de la muntanya, finalment arribem a la carena principal que domina la plana d'Ulldemolins. Cal anar a buscar l'inici del Grau de la Cova del Corb, inicialment pel GR però més endavant cal anar posant cura amb el sender que baixa. Aquest sector és una mica embrollat i en algun indret creiem que el traçat original a sofert modificacions, de totes maneres sempre anem trobant fites que ens van conduint pel correcte camí. Arribant a las parts baixes del grau el camí es va fent més ampli i consistent fins a abocar a una pista, som a tocar de l'Ermita de Santa Magdalena.

                            VIDEO                                    TRAK                                      MAPA

LLUNA PLENA (perigeu 14-11-2016)

La lluna en la seva òrbita al voltant de la Terra, si ha apropat tant com no ho feia des de l'any 1948. Ara haurem d'esperar fins a l'any 2034, per tal de que es repeteixi aquesta proximitat. Els mitjans informatius han fet una difusió tant exhaustiva, que ha estat un fenomen públic de participació. Aquestes imatges són la meva humil aportació a l'esdeveniment.       V  I  D  E  O

ROCA CORBATERA (Parc Natural de la Serra de Montsant)

Recorregut força interessant per aquesta serralada que com sempre ens va mostrant un gran nombre de singulars indrets que ens a surten pel camí en els racons més amagats. Itinerari circular fàcil de seguir que amb orígen al poble d'Albarca en porta pel camí carener fins a dalt del cim de la Roca Corbatera. A continuació passem pel Pas del Gat i la Font del Manyano per començar a resseguir a mitja alçada, la careneta que separa el Barranc de les Pletes primer i retornar seguidament pel Barranc de la Bruixa per on passaren per les coves del Serret i de l'Abelló costituïdes ambdues per grans balmes. 

Arribem de nou a la carena principal just en el punt on hi ha el Crist de Sang, d'aquí baixem fins a la Cova del Meloner que es tracta també d'una gran balma a modus d'amfiteatre. Seguim el nostre camí fins a la Cova Santa, la boca d'entrada es troba en un gran espai obert i és de fàcil accés, superat un curt pas inicial que ens obliga a passar ajupits, arribem a una gran sala, podem endinsant-nos al seu interior i anar connectant amb altres sales interessants. 

Un bon camí ens fa perdre alçada rapidament pel Grau del Tomaset, arribant finalment a l'Ermita de Sant Joan de Codolar. Darrere l'ermita surt el sender que remunta el Grau dels Tres Graons, aquest nom li ve donat perquè en el seu decurs ens trobem tres curtes franges rocoses que estan equipades amb elements metàl.lics per a una millor superació, no presenten cap dificultat especial i són bastant curtes. Cal dir també que si estem cansats o bé que l'horari és massa ajustat, des de Sant Joan de Codolar tenim una variant més fàcil per retornar a Albarca, i és pel Camí de la Llisera que uneix de forma planera l'ermita amb el poble. 

Superat el Grau dels Tres Graons només ens cal seguir cap a la dreta fins a ensopegar amb el camí que ja haviem passat a l'inici del recorregut. Nosaltres decidim pujar fins el cim per tal de gaudir de la posta de sol. Camí d'Albarca podem anar a visitar la propera ermita de la Mare de Déu del Montsant. 

Tots els camins són força evidents i estan ben senyalitzats amb rètols en els llocs més adequats, només en el sector on remuntem el Barranc de les Bruixes alguns curts trams estan una mica emboscats.

               VIDEO                      TRAK                          MAPA                         Refugi del Montsant

TARDOR A SANT BARTOMEU (Cerdanya)

Com cada any, la tardor acaba per arribar també a La Cerdanya tot i que en aquesta ocasió una mica enrederida. Som al pont de Tots Sants i a Sant Bartomeu els boscos de la torrentera que baixa de la Cabana ja s'han vestit de càlids colors, invitant-nos a la contemplació. Tot un plaer pels sentits i que a partir d'ara, a mercè de brises i vents, aniran deixant al descobert la veritable força que els sustenta.

V   I   D   E   O