SALT DEL MIR (Sta. Maria de Besora)

 

El Salt del Mir és un impressionant saltant d'aigua que supera els trenta metres d'alçada i que quan després de pluges, la Riera de la Foradada augmenta el seu cabal, ofereix tot un espectacle. La principal singularitat d'aquest saltant però, és la gran tosca de calç que si ha format al llarg dels temps. Per accedir al saltant hi podem anar caminant des de Santa Maria de Besora, però la forma més ràpida d'accés és a través de la carretera  BV-5227 que porta de Sant Quirze a Vidrà, passat Santa Maria de Besora i més o menys a l'altura del Km 8,1 trobarem una desviació a mà dreta amb un rètol que indica entre altres "el Mir", els primers dos-cents metres és pista de terra la resta es troba pavimentat fins al restaurant Cabanya del Mir. En cap de setmana pot comportar un problema trobar aparcament, a menys que siguem clients del restaurant, pel que si no és la nostra intenció ser-ho, millor que aparquem enllà on puguem per la pista de camí.

Passem caminant pel costat del restaurant i seguim per l'àmplia pista de baixada, més endavant i després de fer un quants revolts arribem junt el riu en el punt on hi ha una passera de fusta, som a la Resclosa del Molí de Mir. Seguint endavant acabem passant pel costat de les edificacions ja molt malmeses de l'antic molí, des d'aquí mateix uns graonats ens permeten tallar una mica del camí passant pels edificis. Finalment arribem a un mirador que ens dóna accés a la llera del riu i el proper Salt del Mir. només cal apropar-nos resseguint la relliscosa llera.

VIDEO                      FOTOS                        TRACK                          MAPA

SANTUARI DE BELLMUNT (per Vidrà i Salt del Molí)

 

Feia un dia perfecte tot i que la visibilitat no era la millor, la forta pujada des de la Vall va fer que el primer què féssim en arribar-hi sigues pujar a la terrassa del petit bar a prendre un refrigeri reparador. Li vaig comentar al responsable, que després de tants anys passant per la C-17 i observant l'espigada situació del santuari, era el primer cop que hi pujava. Com a resposta hem deia, que això no en tenia de preocupar, perquè hi havia gent de Torelló, situat al peu de la muntanya, que tampoc hi havien pujat mai.

Aquest recorregut circular a través dels accessos nord al Santuari, el podem diferenciar per les seves característiques físiques en dues parts. Una primera per dins de frondoses fagedes on un bon camí dotat també de bones senyalitzacions ens porta a passar pel Salt de Molí i la Tosca de Degollat. A partir de la Vall, lloc on hi ha una gran masia,  podem observar per primer cop al damunt de la carena, el Santuari de Bellmunt, per arribar-hi ens cal superar un desnivell sostingut de quasi cinc-cents metres, l'inici del camí es troba més endavant, una mica dissimulat al costat d'un corral.

Un cop dalt, junt al santuari hi ha un petit annex amb un bar amb terrassa què està obert els dies festius i dijous i divendres. També s'ofereix el servei d'hostatgeria. Pel retorn a Vidrà cal agafar un camí que arrenca en unes escales situades a l'esplanada d'arribada del santuari, per dins de la fageda ens porta de baixada fins a una àmplia collada on hi ha una cruïlla de pistes amb rètols indicadors. A partir d'aquí tot el camí fins a Vidrà al férem pel vessant assolellat, de baixada i per pista. 

VIDEO                         FOTOS                         TRACK                              MAPA

TRAVESSA DEL MASSÍS DE BRENTA

 

Som al setembre, mai havíem vingut a Dolomites per aquestes dates, sempre havia estat pel juliol, ara els dies són una mica més curts i la temperatura per aquestes latituds ja té indicis de tardor. La nostra intenció és fer una travessa que passi per a tots els refugis d'alçada del massís enllaçant-los mitjançant  totes les ferrades de més rellevància de Brenta, recuperant així una mica l'esperit del muntanyenc que carregat amb tots els seus estris a l'esquena, es desplaça a través de les muntanyes buscant un paisatge nou a cada revolt del seu camí. Per aquestes dates és la temporada límit dels refugis de Brenta, la majoria tanquen el dia 20 de setembre i ja no obren fins passat l'hivern. Un dels avantatges d'aquesta època és que les calors de l'estiu han fos les grans congestes de neu que ocupen bona part de les vertiginoses canals que ens cal travessar, principalment per les Bocchetes Alte i Centrale. En canvi, un dels inconvenients ens el trobem en les petites geleres que ocupen les zones altes i obagues de les collades, a l'estiu progressar per elles és fàcil, només ens cal clavar fort la petjada i si està dura ens posem els grampons. Ara però, la neu verge que havia caigut a l'hivern ja no hi és, i la gelera mostra la seva capa primigènia de glaç, dur com la roca, intractable. La travessa de Brenta es realitza a través de camins equipats i vies ferrades, tant uns com els altres són camins vertiginosos per on cal progressar amb seguretat i on és indispensable portar l'equipament específic per ferrades i segons l'època grampons i piolet. No està de mes també, portar un cordino de 20 o 30 metres per si ens trobem amb algun entrebanc pel camí. Tot i el molt bon equipament de les vies de Brenta, som en un món vertical on tant el nostre nivell d'autoconfiança com els nostres recursos, cal que siguin alts. Tots els camins estan perfectament senyalitzats amb rètols, en el seu inici i bifurcacions mostren la numeració del sender coincident amb la cartografia de la zona. Un cop a la ferrada, el mateix equipament ens indica el camí i a les zones de transició i trobarem nombroses marques vermelles i fites. Al Sentiero Brentari vàrem coincidir amb un noruec que anava sol, el dia següent vam fer l'etapa junts fins a Madonna. d'aquí nosaltres ja iniciàvem el viatge de retorn a casa, en canvi ell, com que encara disposava d'uns dies de vacances, aprofitava per anar a la zona de Cortina a fer el Monte Paterno. Li va caure la primera nevada de la temporada. Vàrem tenir sort, doncs per qüestió de dos dies, una emblanquinada així ens vés pogut malmetre tota la travessa per Brenta.

ETAPA-1    BOCCHETTE ALTE + OLIVA DETASSIS

Llarg recorregut, al llarg dels flancs de la Cima Brenta, vorejant la cota 3000m que uneix els refugis Tucket i Alimonta. Sense tenir un traçat tècnicament difícil Bocchette Alte demana tenir coneixements de muntanya i resistència. Des de la Boca de Tuckett anem guanyant alçada per tot un seguit de graonades on en els trams exposats i trobem equipament, passem per àmplies cornises sense equipament i en el nostre cas finalitzem a la Bocchetta Bassa dei Massodi per tal d'enllaçar amb la ferrada Oliva Detassis, aquesta última impressiona per la seva verticalitat, es tracte d'una llarga successió escales dotades d'un excel.lent equipament que ens permeten arribar al Refugi Alimonta a través de la Vedretta dei Brentei.

Horari entre refugis Tuckett-Alimonta: 6,00 h

VIDEO            FOTOS             MAPA                TOPO

ETAPA-2(a)       BOCCHETTE CENTRALE

Sense lloc a dubtes, la via ferrada més famosa de Brenta i diria fins i tot, de Dolomites. Gran recorregut per entre la Torre di Brenta i la Cima Brenta Alta. Recorregut bastant fàcil amb forca trams a travès d'espectaculars rapisses tallades a la roca. És probablement la via ferrada on ens hi trobarem més gent. Molt bon equipament i un paisatge de pel.lícula. Passem per sota la base del Campanile Basso, el monòlit més famós de Dolomites. Un món envoltat d'estimballs on la progressió esdevé un plaer pels sentits. Com a curiositat una font que sempre raja en una repissa abans d'arribar a la Bocca di Brenta. L'últim tram per accedir a la collada d'accés al Refugi Pedrotti és potser el més exposat i cal realitzar-lo horitzontalment per un seguit de perns penjats al buit.

Horari entre refugis Alimonta-Pedrotti: 3:45 h

VIDEO             FOTOS            MAPA                 TOPO

ETAPA-2(b)        SENTIERO BRENTARI

Es tracta d'un camí (358) que uneix el Refugi Pedrotti amb el Refugi Agostini, entre tots dos, però, hi trobem una via ferrada que permet superar el crestall que de la Cima Tosa es desprèn fins a la Punta dell'Ideale. Del Refugi Pedrotti tenim una llarga aproximació a través d'un paisatge ocupat per immensos tarterams per on anem guanyant alçada per camí ben traçat que ens acaba situant dalt del crestall on s'inicia la via ferrada. Inicialment, perdem alçada per forts pendents detrític, sempre amb cable de vida i alguna escala, Arribant a la part inferior unes plaques llisses posen rigor a la via, cal bona adherència pels peus, per sota nostre la gelera, ara al setembre mostra l´àmplia rimaia i algunes profundes esquerdes. Superada la rimaia una corda nuada facilita baixar el primer tram de gelera.

Horari entre refugis Pedrotti-Agostini: 4:15 h

Total de l'etapa: 8:00 h

VIDEO              FOTOS              MAPA               TOPO

ETAPA-3           FERRATA CASTIGLIONI

Camí (321) utilitzat per unir el Refugi Agostini amb el Refugi XII Apostoli. La ferrada Castiglioni malgrat que a la majoria de ressenyes la qualifiquen com a difícil per la seva verticalitat creiem que no ho és tan a causa del seu equipament que és molt bo. Escala darrere escala anem superant desnivell fins arribar a la Bocca Due Denti des d'on podem veure ja el Refugi XII Apostoli el nostre següent objectiu. Del refugi prenem un bon camí (307) que disposa de petits equipaments i que perd un gran desnivell pel flanc del gran cercle que domina la vall. Un cop som a baix, trobem  el camí (324) que ens derivarà cap a la llarga Valldàgola des d'on podrem remuntar a Valisinella per tancar el circuit de la travessa.

Horari refugis Agostini-XII Apostoli:

Horari Refugi XII Apostoli-Valesinella: 7:00 h

VIDEO              FOTOS               MAPA               TOPO

                         REFUGI TUCKETT              REFUGI ALIMONTA                     REFUGI PEDROTTI

                         REFUGI AGOSTINI             REFUGI XII APOSTOLI                REFUGI BRENTEI

CRESTA DE LLITEROLA

 

    Feia molt de temps que tenia ganes de venir a la Vall de Benasc a fer aquest interessant recorregut carener. La Cresta de Lliterola està formada per un grup de cims que s'exten des del Pic de Perdiguero fins al Collado de Lliterola, per la seva situació domina un dels paisatges més agrestos del Pirineu amb un horitzó quasi infinit donat que el Perdiguero és un dels cims més alts del Pirineu. Per fer aquesta ascensió compto amb dos grans amics el Toni Mora i en Joan Yuste i com que tots tres portem ja un bon grapat d'anys pujant muntanyes, hem decidit que donat que  el desnivell a superar és molt gran, farem la sortida en dos dies, la intenció és pujar a dormir a l'Ibon Blanco de Lliterola i l'endemà fer la cresta i baixar. 

Som a principis d'agost i portem ja unes setmanes en què està fent una calor anormal, superant de molt, mesures d'altres anys. El pronòstic per la meteo a muntanya diu que es generarant càlides corrents ascendents que en xocar amb l'aire molt fred en alçada donaran pas a la formació de turmentes disperses a partir del migdia. Malgrat  aquest pronòstic decidim sortir, esperant tenir sort amb la dispersió. A primera hora de la tarda aparquem al Puente de Lliterola i comencem a remuntar pel bon camí, primer a través del bosc i ven aviat pels amplis rasos alpins que ocupen la vall. Mentre anem fent camí ja podem observar com es comencen a formar nuclis tempestuosos, un d'ells està caient de ple sobre la Maladeta. Cauen les primeres gotes, aviat cal posar capelines, pluja i sol, ambient de muntanya per arreu i la confiança de que es tracte d'un ruixat molt efímer. Portem ja unes hores caminant que arribem a l'engorjat d'accés al Ibonet de Lliterola, el camí ens porta a perdre alçada fins al nivell de les seves aigües. Per davant tenim un inclinat vessant rocós que ens cal superar per tal d'accedir a l'Ibon Blanco, el nostre objectiu d'avui. Aquest tram de camí va ser el més feixuc de tota la sortida, potser per la càrrega que arrossegàvem o potser perquè creiem que ens faltava menys, la qüestió és que ens va fer suar de valent, eren les nou del vespre que arribàvem a l'Ibon Blanco.

Just el temps de plantar les tendes i escalfar aigua que van començar a caure les primeres gotes. Ens vam ficar dins la tenda i la sorpresa va ser comprovar com la tela del sostre de la tenda havia perdut la seva capacitat estanca i es comportava com un autèntic colador. Vam agafar sacs i roba i els vàrem protegir dins de les motxilles, nosaltres en vam cobrir amb les capelines. Cap a les dues de la matinada parava de ploure i ens podíem col.locar dins dels sacs no sense abans haver fet repàs dels "danys" ocasionats. A les sis del matí començàvem a fer motxilles i després de recollir i endreçar tendes, sacs i altres objectes que deixaríem al bivac, eren les set passades que començàvem a remuntar els primers pendents del Perdiguero. El dia era plàcid i lluminós, com segurament també ho era ahir, però sabiem que tot això canviaria ràpidament amb el pas de les hores i calia, sense estressar-nos, anar per feina. Érem els primers a arribar al cim on ens i vam passar una bona estona. La progressió per la cresta no comportava dificultats tècniques, es tractava d'anar fent camí posant atenció i bon peu, malgrat la facilitat els estimballs eren constantment presents, d'aquesta manera vam anar passant per la Tuca de Lliterola, el Pic Royo i la Punta de Lliterola, superada aquesta última i després d'un tram més aeri deixàvem la cresta per començar a baixar pel dret vessant rocallós amb la intenció d'anar a buscar la riba nord-oest de l'Ibon Blanco. Tot aquest descens es va fer sense camí ni senyalització de cap mena, va caldre anar buscant intuïtivament el millor pas entre l'extens tarteram que ocupa tot el cercla. Va ser una tasca feixuga, no difícil per si pesada. Un cop a l'estany el vàrem resseguir fàcilment per la seva riba, just a frec d'aigua. Era migdia i feia calor, les transparents aigües ens invitaven constantment al bany, cosa que vam fer en arribar al bivac. La baixada es va fer llarga, arribant a la zona de bosc ja podíem observar com de nou es començaven a formar grans cúmuls tempestuosos, però això ara, ja no ens preocupava, estàvem contents d'aquests dos dies passats a la muntanya, cansats però satisfets, per fi havia fet la Cresta de Lliterola, ja tocava.

VIDEO                        FOTOS                         TRACK                          MAPA

CROIX DE BELLEDONNE

 

El Massís de Belledonne està situat a les proximitats de Grenoble, es tracte d'un nucli muntanyós que malgrat ser de reduïdes dimensions presenta grans desnivells. El seu cim més alt és la Croix de Belledonne, un conglomerat de tres puntes, el Grand Pic, el Pic Central i la Croix, aquest darrer és l'únic fàcil de pujar, els altres dos precisen fer vies d'escalada per accedir-hi. Per fer la seva via normal, la més freqüentada, cal anar primer al poble de Revel i a continuació a le Rousset d'on surt una carretereta que porta a les Granges de Freydiére, cal resseguir encara 1,5 km fins a un revolt que dona inici a una pista accessible a tota mena de vehicles. Mig quilòmetre endavant trobem Pre-Raymond amb una àmplia zona d'aparcament.

Remuntem inicialment per un camí bastant ample per dins d'un bosc que a mesura que guanyem alçada es va esclarissant. Arribem al Llac du Crozet, a continuació resseguim una àmplia valleta que ens porta fins al contrafort d'accés al Col de la Pra. Seguim pel bon sender que ens porta a passar vorejant, pels llacs de Domènon, superats aquests llacs el terreny es torna més rost i mineral. Arribant a un encreuament de camins, nosaltres vàrem preferir pujar primer al Col de Freydane i deixar el camí habitual per la baixada. Creiem que va ser una opció encertada perque el pendent d'accés al Col Freydane és més assequible que el de l'itinerari clàssic de ferm molt inestable com vàrem poder comprovar en el descens.

Del Col Freydane un marcat sender travessa el marcat pendent dels Rochers Rouges fins a connectar de nou amb la via normal. Seguim muntanya amunt per bon camí, a partir d'aquí podem començar a trobar, segons temporada, algunes congestes de neu. Passem per una àmplia zona planera ocupada per uns estanyols, finalment arribem a l'ampli Col de Belledone, només ens cal remuntar els últims pendent fins al cim, d'on és ja visible la gran creu del cim. Visió espectacular d'aquests sector dels alps, ens trobem en un observatori envoltat de grans estimballs que contrasta amb el plàcid vessant per on hem accedit.

VIDEO                     FOTOS                          TRACK                            MAPA

PUIG PERIC

 

Situats al Capcir i prenent com a base la població de les Angles fem l'ascensió del Puig Peric passant per la Cabana de la Balmeta. En el seu conjunt es tracta d'un recorregut bastant llarg on ens caldrà travessar una extensa conca alpina tant a l'anar com al tornar. De les Angles ens cal remuntar una frondosa vall, inicialment per pista i la resta per l'interior de bosc. Passem per l'Estany de la Balmeta i poc després per la Cabana de la Balmeta. Arribats en aquest punt, deixem el bosc i ens cal començar a travessar l'àmplia planúria alpina mitjançant uns senders que ens portaran fins a la base de la carena sud del Puig Peric. . Tot i que la visió d'aquesta carena sud d'entrada imposa un xic, la seva pujada és fàcil. En el decurs d'aquesta llarga carena  ens van sortint al pas algunes graonades rocoses que ens demanaran l'ajut de les mans, són petites grimpades on unes marques a la roca ens indican el millor traçat. 

Donada la situació aïllada del Peric, del cim podem gaudir d'una panoràmica total de l'entorn i en particular de l'extensa conca del sector de Camporrels. Del cim baixarem per camí de fort pendent fins a la collada que uneix els dos Perics. El Petit Peric tot i semblar lluny, està bastant proper i arribem tot seguit. Un cop al cim del petit, i mirant enrere, el vessant  del Puig Peric se'ns presenta majestuós. D'aquí ens queda el camí de retorn, llarg però lliure d'obstacles.

Comencem a davallar per l'ampli vessant sud què conforma per aquest costat el Petit Peric, el camí perd alçada ràpidament, per pendent mantinguda i mitjançant nombroses giragonses. A partir d'ara ens queda novament la travessa de l'extens planell fins a la Cabana de la Balmeta, a mig camí passem per l'Estany de l'Ânec. De la cabana tan sols ens cal agafar de nou el mateix camí del matí fins a les Angles. Els extensos planells que de la cabana s'estenen fins als Perics i altres sectors adjacents, en cas de boira poden induir a la desorientació, tot i que hi ha tota una xarxa de senders el gps pot ser de gran utilitat si arriba el cas. Donada la llarga distància que teníem de casa fins a les Angles nosaltres vam decidir pernoctar a les Angles i concretament a la Gite Azimut on vàrem ser molt ben atesos.

 

VIDEO                      FOTOS                           TRACK                           MAPA

FORAT MICÓ

Feia molt de temps que parlàvem de venir a conèixer el Forat Micó, els reportatges que podíem veure a través d'internet ens mostraven una cavitat singular d'excepcionals  característiques, que no ens podíem perdre. Situats a la Muntanya de Sal de Cardona, podem observar un ampli paisatge de tons blanc i ocres diferenciat de la resta del territori que l'envolta, és el resultat de molts anys d'explotació de la gran massa de sal que conté el seu subsòl. A la part situada més a l'oest, un gran enfonsament d'aquest terreny, a format el que s'anomena la Bòfia Gran, una depressió per on s'acaba filtrant l'aigua i és d'aquesta manera com s'ha format el Forat Micó, després d'un persistent treball de l'aigua que s'ha anat obrint camí amb el seu poder de dissolució a través de la massa salina. Resultat, un sinuós i estret conducte que acaba sortint a l'exterior després de fer un recorregut superior als sis-cents metres i salva un desnivell negatiu de vint-i-cinc metres. I entre les dues boques haver creat una autèntica obra d'art natural.

Hem aparcat en una minsa esplanada situada bastant a prop de l'àrea de pícnic del recinte del Parc Cultural. Hem anat inicialment vorejant la Bòfia Gran seguint el GR3 fins arribar a un punt on un fita ens indica el punt on hi ha un mirador i per on cal anar, seguint el camí per dins de zona boscosa hem anat fent via fins trobar un altre sender a l'esquerra que aviat comença a perdre fort desnivell i ens acaba deixant a la torrentera del fons. Just en aquest punt podem observar un rierol provinent d'un estètic carreró sali, nosaltres animats per la presència de l'aigua ens hi vàrem ficar fins a arribar a un punt on quedava clar que no hi havia continuació. Aquest curt tram semi-subterrani malgrat no formar part del Forat Micó és molt aconsellable de visitar. Per trobar l'autèntica ressurgència cal que ens dirigim cap a l'oest tot remuntant un fort pendent terròs just per sobre del carreró, sobrepassat aquest pendent, podrem veure propera, la boca.

La travessia del Forat Micó, al marge de la bellesa de les seves formacions i cromatismes, es caracteritza per la sinuositat del seu traçat, un encadenament constant d'estrets meandres per on ens cal anar sovint ajupits o de genolls. En algun punt ens cal superar alguna estretor més exigent, però mai preocupant. L'accés de la primera galeria superior ens va resultar impossible de trobar, probablement que a causa del ritme de progressió que portàvem ens vàrem passar de llarg el seu  accés. En canvi, si vam poder visitar la segona galeria superior que finalitzava en pou caòtic on vam decidir tornar enrere i anar a buscar de nou el curs del rierol. Aquest curs és sempre la referència a seguir tot i que en algun indret, molt estret, cal seguir algun conducte lateral per progressar i retrobar el seu curs. En conclusió la travessia del Forat Micó, per a nosaltres espeleòlegs aficionats, va comportat el descobrir un nou tipus de cavitat en un mitjà natural molt diferent dels que fins ara havíem visitat en les nostres humils immersions al cor de la terra. Una gran experiència, totalment a recomanar, aixó si, amb l'equipament indispensable i el respecte inherent que comporta moure's en un medi tant fràgil. Trobareu més informació en aquest enllaç. https://www.espeleoindex.com/ 

VIDEO            FOTOS             TRACK               TOPO                 MAPA

 

TENERIFE (Excursiones con la familia)

 

A continuación propongo tres excursiones fruto de mi corta estancia en la Isla de Tenerife, se trata de recorridos cortos para hacer con la familia con distancias i desniveles aptos para la mayoría de personas que les gusta caminar sin exponerse a grandes esfuerzos. Lo cierto es que las propuestas para realizar senderismo en la isla son interminables y me resultó difícil hallar recorridos por espacios naturales que no tuvieran un alto nivel de exigencia física, el relieve de Tenerife es muy accidentado y los desniveles muy importantes. Se trata de tres recorridos por zonas del litoral de la isla, dos en el norte, junto al Puerto de la Cruz y un tercero en la zona sur de la isla, en las proximidades de El Medano. A bien seguro que existen multitud de otros recorridos, pero estos que a continuación describo me resultaron interesantes y agradables de realizar.

COSTA DE ACENTEJO (paisaje protegido)

Recorrido por el espacio natural protegido de Costa Acentejo, abrupto litoral situado al este del Puerto de la Cruz. En junio del 2022 cuando realizamos este itinerario, en algun sector los accessos a las playas estaban cerrados por peligro de desprendimientos, a causa de ello nos vimos obligados a hacer algunos rodeos, una pena porque el camino es de gran interés.

FOTOS           TRACK              MAPA

RAMBLA DE CASTRO (paisaje protegido)

Itinerario parecido al de Costa de Acentejo, de igual belleza pero más densamente poblado. Desde las cercanías de la Playa del Socorro un sendero nos permite recorrer toda esta parte del litoral hasta el puerto de la Cruz, pasando por algunos núcleos habitados. En algunas de las playas salvajes que nos salen al paso, y aunque nosotros no fuimos, si podíamos observar la existencia de caminos de acceso.

FOTOS           TRACK              MAPA

MONTAÑA ROJA (reserva natural especial)

Situada en el sur de la isla y formando parte de un paisaje más árido que el de la costa norte, este reducido sector destaca por la amplitud de sus playas y el hecho de que surgiendo de las mismas se alce hasta una altura de 170 metros la Montaña Roja que forma un entorno de bellos contrastes.

FOTOS           TRACK              MAPA

PICO TEIDE (Descenso por Pico Viejo y Roques de García)

 

El Teide, esta cima que todos tenemos impresa en nuestra mente, ya sea a través de los libros de texto como por ser imagen identificativa del antiguo billete de mil pesetas, pues bien a esta montaña no le pones dimensión hasta el momento en que te acercas a su base. A medida que te vas aproximando por carretera a través de gigantescas coladas de lava empiezas a percibir sus dimensiones reales. Surgiendo del fondo del océano, fue alimentando con sus erupciones las vertientes de lo que hoy es la isla de Tenerife, hasta elevarse más de tres mil setecientos metros por encima de este. A mí en particular, me impresiono profundamente el contexto general de su entorno, sus relieves y cromatismos, asi como la gran diversidad de fenómenos magmáticos que presenta su corteza visible, un verdadero estudio para los amantes de la fotografía.

Actualmente, subir hasta la cima del Teide requiere de una autorización previa que debemos solicitar en las Oficinas del Parque Nacional del Teide, es conveniente hacerlo con la suficiente antelación, pues hay una gran demanda de reservas. También es conveniente una vez disponemos ya del permiso a cima, realizar la compra de los billetes del teleférico, en las oficinas de información aconsejan comprarlos para media hora antes del permiso a la cima que disponemos y llegar al teleferico con al menos veinte minutos de antelación, En la base del teleferico hay una gran área de aparcamiento, pero esta se llena hasta tal punto, que nos puede tocar hacer una larga caminata.  Justo al lado de la base del teleférico hay una amplia y moderna cafeteria así como unos aseos públicos. Todo puede ser importante. Sucede  a menudo que a causa de las malas condiciones atmosféricas, debido principalmente a fuertes rachas de viento, el servicio del teleférico queda interrumpido, esta incidencia normalmente se hace bajo la evaluación in situ de los responables de las instalaciones, si ello sucede se avisa mediante correo mail a las personas que disponen de autorización a la cima de este día, dando opción a realizar el ascenso al día siguiente o el primero de abertura. En el caso del importe que hemos satisfecho del telecabina se nos da también la opción de retrasar hasta nueva obertura del servicio o bien recuperar el importe pagado. Por todo ello, es preferible segun nuestro lugar de estancia en Tenerife, cerciorarnos antes de salir, de que las instalaciones estan en funcionamiento, acceder al teleférico desde cualquier lugar de la costa, nos puede costar algo más de una hora de constantes curvas. Yo di por hecho de que todo estaba perfecto y no consulte mi mail, sorpresa teleférico cerrado por vientos de 120 km en la cima.

Pero bueno, acordamos con los empleados, en el mismo teleférico que todo quedaba pospuesto para el dia siguiente, esperando que la suerte nos acompañara. Y así fue, al día siguiente, con un cielo azul y ausencia total de viento, a la hora acordada empezamos a remontar suspendidos del cable. Una vez en la estación superior accedimos al inicio del sendero nº10 Telesforo Bravo donde personal del parque realiza un exhaustivo control del acceso, comprobando los dni de los integrantes del grupo. En menos de media hora de

duro ascenso estábamos en la cima, como curiosidad decir que en los últimos metros previos a la cima, se pasa junto a unos orificios de los cuales emanan gases sulfurosos a gran temperatura. Ya en la cima nos encontramos con el paisaje esperado, un horizonte de 360º que según condiciones atmosféricas es más o menos dilatado, en cualquier caso un paisaje espectacular y el entorno increíble que da el hecho de estar en la cima de un volcán a 3717m de altitud. Mi excursión en familia finalizaba aquí, pues yo tenía previsto realizar el descenso solo hasta los Roques de García pasando por Pico Viejo. Después de deshacer en descenso el sendero nº10 Telesforo Bravo, me dirijí a buscar el sendero nº 12 que da acceso, en cuestión de unos veinte minutos de buen camino, al Mirador de Pico Viejo. A partir de aquí enlazo con el sendero nº9, el ambiente se vuelve áspero e inhóspito, un discreto sendero increíblementa trazado entre un oscuro y laberíntico mar de lava me hace perder desnivel rápidamente hasta alcanzar, en zona más llana, un espacio de limos amarillentos que hacen de buen caminar. Atravesada esta zona inicio siempre por sendero el ascenso del Pico Viejo, llego a uno de sus bordes y poco despues a su cima situada a 3129m. Sorprende la dimensión de su cráter y la profundidad del mismo, mucho más espectaculares que las del Teide, si este tenía un centenar de metros de diámetro, el Pico Viejo alcanza los ochocientos metros. Rehago de nuevo el camino por la zona amarillenta hasta llegar a un cruce de caminos, dejo el sendero nº9 y tomo el sendero nº23 de los Regatones Negros. Este sendero me permitirá alcanzar en constante descenso la zona de los Roques. Como todos los senderos que hasta el momento he utilizado se hallan muy bien señalizados y bien mantenidos sobre el terreno, de manera que no comportan problemas de orientación, el camino es evidente, no hay más opciones. A través de ambientes cambiantes voy progresando, el camino alterna entre espacios floridos y áridos con otros que atraviesan de nuevo coladas de lava. En muchos momentos los Roques de García se hacen visibles, dando la apariencia de hallarse cerca, pero la realidad es que este tramo del descenso se hace largo. Finalmente, llego a los Roques, quizás el lugar más visitado del Parque Nacional del Teide, junto a la zona de aparcamiento, el Parador Nacional. Desde que deje el mirador de Pico Viejo hasta aquí, solo me encontré un grupo de personas en la Cima de Pico Viejo, el resto fue un transitar en solitario a través de estos espacios increíbles, un entorno en el que a pesar de no mostrarnos excesivas señales de vida, vegetación y fauna, por alguna causa que yo desconozco, rebosa energía. En el parador me reencuentro con la familia, mañana tocará seguir visitando estos excepcionales y sorprendentes espacios naturales que esconde la Isla de Tenerife.

VIDEO         FOTOS (descenso cima)        FOTOS (las Cañadas)        TRACK           MAPA

FERRATA CUBILILLO OS FILS

 

Som camí de Zuriza i Linza que aprofitem que passem pel costat de Riglos per fer una aturadeta i estirar una mica les cames. És d'aquelles ocasions en què l'activitat en si no es mereix un tant llarg desplaçament i cal aprofitar la proximitat de pas. Aquesta ferrada està situada en el Mallo Os Fils, arribar-hi des del poble ens demana fer una pasejada de mes o menys una hora, nosaltres ho vàrem escurçar una mica aparcant al costat del cementiri, situat als afores del poble. Cal fer camí en bona part per pista finalment un sender s'endinsa al bosc i sinuosament ens porta a l'inici de la via ferrada. Tot aquest recorregut està ben senyalitzat i no ens posarà massa dubte el seguir-lo. La ferrada està catalogada de K3 encara que en alguna ressenya la degraden a K2. No és massa llarga, la farem tranquil.lament en menys d'una hora, i com a particularitat té que l'equipament està format majoritàriament per perns (clavijas). Els suports del cable de seguretat estan molt poc distanciats entre ells, la qual cosa comporta un constant  posar i treure mosquetons. Suposem que aquesta ferrada deu estar molt freqüentada per cursillistes i el fet de que els suports són perns, s'evita que en cas de caiguda la possibilitat de fer-si mal es redueixi.

La via ferrada finalitza al Mirador de los Buitres, un indret què si pot accedir per pista. Nosaltres malgrat què vàrem estar sols a la ferrada va coincidir en que arribar al Mirador hi havia un regiment de militars en pràctiques, coincidències de la vida. Pel descens de la via ferrada tenim diverses possibilitats, una d'elles es anar per la pista per tal de trobar el GR-1 que passa pel poble. Una altra possibilitat, ja més agosarada, és fer-ho a través d'una línia de ràpels que hi ha instal.lada en un esperó proper, aquesta opció com és lògic, comporta haver de traginar amb tot el pesat equipament de cordes al damunt. Nosaltres ho vam fer pel camí equipat que passa per la Peña Don Justo, és com fer una nova via ferrada, però descendent. Des del Mirador de los Buitres surt un camí planer en direcció nord-est que voreja el cingle fins a arribar molt a prop d'un estret esperó que és un excel.lent mirador de la Pared de los Buitres, just on comença aquest estret esperó un fita ens marca a la dreta l'inici del sender que cal prendre. És un sender amb fort pendent, en alguns indrets més relliscosos i trobem cordes que ens ajuden. Arribats a les parts baixes d'aquest bosc penjat el sender continua planer per una feixa protegida amb vegetació (per aquí surt la línia de ràpels). En aquesta feixa ja hi trobem el cable de vida que de forma ininterrompuda ens acompanyarà fins al final de tot, un tram d'escala marca la fi de les dificultats, nomès ens cal seguir el sender de baixada fins a trobar el camí principal per on havíem accedit a la via ferrada. Important portar aigua, vessant molt rost i assolellat.

VIDEO                          FOTOS                       TRACK                            MAPA