LE GRAND VEYMONT (Vercors)

 

El massís del Vercors situat a cavall entre la Drôme i l'Isère està constituït per una llarga muralla de quasi setanta quilòmetres que s'estén de nord a sud a les proximitats de Grenoble. Formada per roca calcària té una morfologia molt diferenciada, mentre que pel seu costat est forma un llarg encadement de verticals cingles, per l'oest el relleu és suau, ocupat per principalment per un ampli altiplá alpí a las parts baixes i un gran pla inclinat de transició fins a la carena principal. Donada la naturalesa de la roca calisa en el Vercors s'hi troben gran nombre de cavitats entre les quals destaca la Goufre Berger. Al massís del Vercors se'l coneix també com la fortalesa, a la segona guerra mundial va ser un dels punts on la resistència i els maquis van utilitzar com a refugi en la lluita contra les forces d'ocupació alemanyes.

Per realitzar l'ascensió al seu punt culminant le Grande Veymont escullo fer-ho pel seu vessant oest més amable, el punt d'inici és la Maison Forestiere de la Coche on hi arribem mitjançant una llarga i estreta pista pavimentada. Som a la Reserve Naturelle Nationale des Grands Plateaux du Vercors i a partí d'aquí ens caldrà travessar el gran altiplà per tal d'arribar fins als primers pendents d'accés al Pas de la Ville. Un cop en aquest coll obtenim per primera vegada una visió dels verticals contraforts del vessant nord. Un sender ven traçat i senyalitzat, remunta rapidament la carena passant per alguns indrets on cal posar especial atenció. Superat aquest primer contrafort del Grand Veymont arribem a una colladeta on el camí s'aplana i ens acaba portan després d'un larg recorregut ascendent fins al cim, aquest tram final és preferible fer-lo fora de camí i intentant sempre que ens a sigui possible marxar  a frec del cingle, gaudirem així d'una excepcional visió del món vertical del Vercors.

Un cop al cim tenim una bona imatge de tot el massís, molt lluny cap a l'oest els primers grans cims dels Alps i per sota nostre i molt proper el Mont Aiguille, un castell de roca inaccessible per arreu i del qual i  consta històricament, la primera ressenya d'escalada de l'alpinisme. Del cim ara ens cal continuar per la carena posada en direcció sud que després de perdre un gran desnivell per un pedregós sender ens porta al Pas des Chattons, des d'on ens cal baixar els darrers contraforts de la carena que ens aboquen de nou al gran altiplà. A partir d'aquí tan sols ens queda caminar i caminar fins arribar de nou a l'parcament de la Coche.

Proper a la Maison Forestiere de la Coche hi ha un refugi lliure on vam veure bivaquejar un nombrós grup d'excursionistes, pot ser un bon punt de sortida. Donada la seva naturalesa càrstica cal porta bona provisió d'aigua, sobretot a l'estiu, nosaltres en varen trobar únicament en un abeurador junt a la Barraque de Gerland. En cas de boira pot ser difícil orientar-se per aquesta extensa plana mancada de relleus i referències Al igual que a la Grand Chartreuse, les zones alpines de transició per èpoques estan ocupades per ramats, i vigilant aquests hi ha els patous, grans gossos (mastí dels Pirineus) especialitzats en la defensa de la propietat, en aquest cas els ramats. En entrar en una zona de pastures trobarem indicacions advertint de la presència de ramats i gossos i quina te de ser el nostre comportament en aquests casos com ara passar rodejant per fora els ramats, no mirar directament als ulls dels gossos, passar lentament perquè ens puguin analitzar...etc. També hi constava el nom dels pastors responsables

VIDEO                      FOTOS                         TRACK                           MAPA

PETIT SOM (Grande Chartreuse)

Dels diversos grups de muntanyes que hi ha per les proximitats de Grenoble he escollit venir al Massís de la Chartreuse perquè queda bastant a prop del poble on estic passant les vacances amb família. He enredat per a l'ocasió a dos cunyats meus, el José i el Michel residents a la zona i que molt voluntariosos han decidit venir tot i que les muntanyes nomès els hi agraden en foto, també s'apunta a la sortida en Jaques, que sí que és un autèntic muntanyenc com cal de tota la vida. L'objectiu és anar a pujar el Gran Som, el cim més elevat del massís que domina verticalment el Monestir de la Grande Chartreuse. Quan arribem a l'àrea d'aparcament del monestir, estem sols cosa increïble en un indret tan turístic, el temps no pinta massa bé i el cel està força cobert, carreguem motxilles i comencem a caminar a la espera de què a mesura que passin les hores el dia millori. Per un bon camí anem guanyant alçada pel mig d'un bonic bosc, arribant a les parts altes el bosc deixa pas a les pastures i podem observar que el Gran Som es troba totalment cobert, aprofitem que passem pel refugi forestal de Bovibant per esmorzar i esperar també que els núvols i el fort vent afluixin. Mentres som aquí passen un parell d'excursionistes, que ens diuen que intentaran pujar fins a dalt malgrat les males condicions de la muntanya.

Decidim per unanimitat que no és dia de Grand Som, aprofitarem que som aquí dalt per pujar al Petit Som i la tornada al monestir la farem per un altre indret fent un recorregut circular que sembla pot ser interessant. Entre les cortines de boira que arrossega el vent anem fent camí fins el Col Lechaud i poc després arribem al cim del Petit Som coincidint amb una breu clariana dels núvols que ens permeten confirmar que el cel d'aquí també és de color blau. La baixada del cingle la fem per una canal molt dreta que ens permetera arribar al Col de la Ruchére on ja per camí més amable podrem arribar a l'Habert de Billon i finalment al Monestir de la Grand Chartreuse.

Com anècdota diré que arribant al monestir vàrem coincidir amb els dos nois que intentaven pujar e Grand Som, ens van comentar que s'havien quedat a cent metres del cim perquè dos "patous" que estaven guardant uns ramats els i havien impedit de passar i un altra persona que es van trobar de camí s'havia endut dues mossegades al braç. Patou és el nom que se li dóna aquí al mastí dels Pirineus, un gos molt apreciat pel seu compromís en la defensa de la tasca que se li encomana.

VIDEO                 FOTOS                  TRACK                   MAPA

PIC DE MEDACORBA

Són poc més de les 8:30 h que comencem a caminar avui hem vingut aquí a Andorra per fer el Pic de Medacorba un dels seus cims més alts i que segons s'observa al mapa marca divisòria entre els tres països. Per davant tenim un fort desnivell a superar, 1300 metres sense treva separen Arinsal del cim, tot el camí fins al Coll dels Estanys Forcats està senyalitzat com a GR i podríem dividirlo en diferents sectors. La primera part fins al refugi del Pla de l'Estany el  fem per pista i sender per dins del bosc fins abocar a la gran plana d'on podem observar el gran cercle herbat que ens caldrà superar per arribar als Estanys Forcats. Al final d'aquesta plana hi trobem el Refugi del Pla de l'Estany, a partir d'aquest punt el camí es comença a enlairar pel costat dret del circ per acaba fent una llarga travessia ascendent fins al costat esquerra del circ desde on acaba pujant fins als Estanys Forcats. Un cop arribem als estanys el camí els voreja pel seu marge dret hidrogràfic i linealment va remuntant la vall fins arribar a la collada.

Arribant al coll, la visió que tenim del pic és la d'un vessant de forta inclinació sense massa referències per definir una via de pujada, a la que ens hi posem però, comencem a trobar alguna traça de camí i bastantes fites que mica a mica ens fan anar superant petites graonades fins arribar al cim, és un vessant de pendent pronunciat on cal anar amb bon peu. La gran quantitat de fites, en ocasions més o menys visibles, van fer que jo a la pujada em desvies bastant a la dreta del cim la qual cosa va fer que anés a parar a la part alta de l'aresta oriental, després de superar algun pas vertiginós mig a cavall vaig arribar a la part superior horitzontal des d'on sense problemes s'arriba al cim. La baixada la vam fer seguint íntegrament el mateix camí de la pujada. Com anècdota dir que estem en temps de pandèmia i que tant a Andorra com per la carretera hi havia molt poc moviment de vehicles. A la muntanya també va ser curiós observar que la majoria de la poca gent que vàrem trobar, eren corredors, pantalons curts, samarreta i armilla d'hidratació, és a dir absència de motxilla i de roba d'abric. Baixant del cim ens vam creuar amb un grupet que estava fent travessia i van exclamar, "ostres !!! els primers excursionistes que ens trovem !!!"

 
                    VIDEO                  FOTOS                     TRAK                        MAPA                   PANORAMICA

PICOS DE ASTAZÚ

Són les quatre de la tarda que sortim de l'aparcament de la Vall de Pineta i comencem a fer camí cap al Balcón de Pineta, ens esperen uns 1300 m de desnivell fins a l'Ibón de Marboré, avui en som tot una colla, en Rafel en Pablo i jo que hem vingut de Barcelona, aquí ens hem trobat amb la Laura i en JuanRa que vénen de Benasque i dalt a l'ibón  ens trobarem amb un grup d'amics seus. La pujada es fa feixuga, entre la calor que fa, el motxil.lot que portem i l'abundós dinar que hem fet de camí, la pujada ens resulta inacabable i cada cop que mirem cap amunt, el bacó de Pineta el veiem igual de llunyà i distant, per sort a la meitat de la pujada el sol ja no incideix en el vessant i per estones fins i tot ens acarona una fresca brisa que activa les neurones i ens dóna moral per a seguir remuntant aquest inhumà pendent.

Després de tres hores i mitja de pujada arribem al Balcó, el Mont Perdut se'ns apareix de sobte, carregat encara de molta neu d'aquest hivern, la seva cara nord presenta un recorregut íntegre per neu al llarg de tot el vessant que des d'aquí baix impressiona, podem observar també que tot aquest altiplà per on ens cal progressar  la neu encara és abundant, per sort es manté consistent i fa de bon caminar. Arribem a l'Ibón de Marboré i ens trobem amb la resta del grup que ha pujat al matí, estan acampats al costat mateix de la riba. Muntem les nostres tendes i ens preparem algo calent per sopar abans d'anar a dormir, fa un capvespre tranquil i a poc a poc el descens de la temperatura ens empeny cap a dins de les tendes  per anar a dormir i recuperar forces per demà.

A les sis del matí ens aixequem i en qüestió de mitja hora ja estem caminant, avui fa un dia semblant al de ahir, un dia perfecte per fer muntanya. El sol il.lumina tots els cims de la barrera Perdut-Marboré, oferint una imatge d'esveltesa i grandiositat. Aprofitant que la neu està dura, anem remuntant la vall per suau pendent seguint les petjades d'altres o ve les fites quan cal, d'aquesta manera arribem sota el vessant del Gran Astazú i remuntem fins al Col Swan. Podem observar que el Couloir Swan està plenament factible per la gran quantitat de neu acumulada que s'ha conservat a l'ombrívol vessant. Comencem a remuntar cap al cim pel dret pendent que ens obliga en molts indrets a utilitzar les mans, és una remuntada fàcil però on cal posar força atenció donada la inclinació. Després de fer un curt tram horitzontal arribem al cim, rodejats de verticals parets i amb una àmplia visió del sector francès. Mil metres avall podem observar el refugi des Espuguettes i  bastant més avall els fons del Circ de Gavarnie. Deixem el cim i posant molta cura refem el camí fins al Col Swan, per tal de pujar fins al Petit Astazú.

Del Col Swan progressem per la carena fins a trobar l'origen d'una estreta faixa horitzontal al llarg del vessant nord. d'aquesta faixa hi ha moltes ressenyes escrites i quasi sempre se li dóna un caire de dificultat que realment no te i fins que no ti trobes no comproves per tu mateix que de difícil no en te res, diguem que sí que és estreta, també que és un traçat per un vessant vertiginós, però la realitat és que qualsevol muntanyenc i pot passar amb seguretat, altra cosa seria en el cas que hi hagués neu. Passat el tram estret de la faixa cal no seguir per la mateixa, ja que aquesta continua, i cal que grimpem per una dreta canaleta d'uns cinc métres a modús de diedre IIº, que ens a situa de nou a la carena i que sense dificultat ens porta fins al cim del Petit Astazú o Occidental. Del cim només ens cal resseguir la carena per acabar baixant a una àmplia collada amb molt bones vistes sobre Gavarnie i tot el conjunt de parets que tanquen el circ fins al Refugi de Serradets el qual podem observar llunyà. Ara ja només ens cal refer camins, l'ibón, el balcó, i de nou un llarg descens fins a l'aparcament i si amb tot això no en tinguéssim prou, unes quantes horetes de carretera fins a casa. Com epíleg de la sortida dir que ha estat una gran ascensió a uns cims de tres mil metres amb unes condicion que poques vegades et trobes i el més important, hem conegut gent maca amb la qual voldrím repetir experiències.

VIDEO                      FOTOS                            TRACK                                 MAPA

TORRENEULES

Després d'uns quants mesos de confinament i limitacions en la mobilitat, podem per fi acostar-nos al Pirineu, donat que hi ha una molt bona previsió de la meteo, decidim anar per la zona  de Núria a fer el Torreneules. Abans de que surti el primer cremallera ja estem a l'estació esperant que obrin l'andana, ens hem vit obligats a comprar el bitllet per internet i un cop dins hi ha certes mesures per evitar contagis, mascareta i distància de seguretat entre persones. El que més ens a sorprès ha estat és la poca gent que hi ha de manera que quan el tren arrenca podem comptabilitzar menys d'una dotzena de passatgers entre els tres vagons. L'arribada a Núria també és i menys no curiosa, tot està solitari i dels que hi hem arribat som els únics que anem direcció al Torreneules. Com que l'aeri encara no funciona pugem caminant fins a l'alberg, un cop dalt veièm que està tancat, així és que comencem a tirar muntanya amunt immersos en la més intensa soledat, i aquest serà la tònica de tot el dia.

Al coll de Torreneues coincidim amb un grup de runners que pugen volats des de Coma de Vaca, hola i hola i adéu siau. Després de fer el Torreneules tornem a la collada i comencem a remuntar al Cim de la Coma del Clotel, el Puig de Fontnegre i per d'aquí baixar fins al Pic de l'Àliga, tancant d'aquesta manera el circuit que ens porta de nou a l'alberg. Com a sortida a complert amb escreix les perspectives, la muntanya estava pletòrica i el factor afegit de la soletat absoluta ha estat com la cirereta del pastís que ha fet que el retrobament amb el Pirineu hagi estat intensament viscut per nosaltres. Tot aquest camí està molt ven traçat i senyalitzat amb fites en alguns indrets, del Pic de l'Àliga uns senyals roses ens marquen el descens fins al alberg.

                                    VIDEO                     TRACK                      FOTOS                        MAPA

PIC DE LA MINA

Fèia anys que sentia parlar d'aquest pic, i mai trobava l'ocasió de venir a pujar-lo, no hi havia manera, finalment he tingut l'oportunitat juntament amb uns amics, ja jubilats, de venir-hi entre setmana. Quant arribem a l'aparcament del Coll de Pimorent està buit, sense vehicles, amb una mica de sort tindrem el Pic de la Mina per a nosaltres sols, cosa impensable en cap de setmana. La soledat dura poc, ja que de sobte comencen a arribar una colla de furgons que transporten tot un destacament de militars d'alta muntanya en pràctiques. Per sort, van a cop de pito i mentre nosaltres estem esmorzem desaparèixen muntanya amunt amb la mateixa rapidesa en què van arribar. El Pic de la Mina, està considerat com un cim  fàcil, adequat tant per a l'aprenentatge de raquetes com per a l'esquí de muntanya, bona part del seu traçat fins al cim passa molt proper a les pistes d'esquí de Porté la qual cosa li aporta un petit grau d'humanització en cas d'emergència o necessitat. En general l'itinerari va guanyant alçada suaument i no és fins que arriba a la part superior de les instal.lacions d'esquí que el pendent es fa més pronunciat per tal de permetre assolir l'àmplia carena. Se'ns obra la perspectiva sobre el proper Pic dels Pedrons, un altre clàssic, i les muntanyes d'Andorra i l'Ariege. El pendent encara continua suau una bona estona fins atacar el triangular pendent més pronunciat que dibuixa el cim del nostre pic. La seva visió frontal presenta un aspecte aguerrit que és enganyosa però que superarem amb facilitat. Arribem a un replà a modus d'avant-cim, on probablement ens caldrà deixar les raquetes, i superar el pendent final per terreny mixt de neu o roca segons les condicions de la muntanya. Dalt del cim tenim l'espectacle garantit, és hora de descans i de recuperar forces perquè la tornada us puc afirmar que en raquetes es fa molt llarga, però en definitiva aquí i hem vingut a gaudir, o sigui que aconsello tornar gaudint de l'entorn i del superb paisatge que ens envolta. Hem coincidit en el cim amb dos components del grup de "secours montagne" de la gendarmerie, van amb esquís i venen en travessia del Pic dels Pedrons i han arribat aquí al Pic de la Mina pujant per l'aresta rocosa que ens a separa dels Pics de Font Negra, i ens confirmen que no te dificultat i que es limita a una grimpada fàcil per roca, la veritat és que es veu temptador, potser en la propera ascensió que a ven segur hi ferem, tard o d'hora.

                    VIDEO                               FOTOS                               TRACK                              MAPA

PIC DE MATAGALLS (des del Coll de Bordoriol)

Just ahir al matí la tempesta "Gloria" donava les seves últimes fuetades per arreu del territori i avui, tal com havien pronosticat, s'aixecat un dia clar i assoleiat. En el darrer moment vam decidir l'Albert i jo aprofitar que teníem la neu tant a prop de casa per venir aquí al Montseny a trepitjar neu. Ens dirigim cap a Coll Formic però a l'alçada del poble del Montseny ens trobem la carretera tallada, per la pista veïnal anem a buscar la carretera que de Sant Celoni puja a Santa Fe. Bona part de les vies rodades ja han estat arranjades o bé si treballa, un maquinista ens confirma que pel nostre destí no hi trobarem cap restricció. En arribar a l'obaga de Santa Fe, comenem a trobar neu als marges, fem camí fins al Coll de Bordoriol lloc d'inici molt apropiat per remuntar fins al Matagalls a través dels bonics boscos que recobreixen tota aquesta part obaga del massís.

Els primers quilòmetres els fem caminant per pista, però a la que deixem la carena més assoleiada per on discorre la pista i ens endinsem al vessant nord la neu es fa continua i ens posem les raquetes. Resulta un plaer fer camí inicialment per la pista que va guanyant altura suaument. Trobem un rètol que ens indica que cal deixar la pista i remuntar pel sender, que evidentment no es percebre per estar recobert de neu. Comencem a remuntar per pendent bastant pronunciat, la neu està dura i les ganivetes són força útils. Arribem al Coll Pregon punt de coincidència amb el camí que puja des de Sant Marçal i continuem pujant a través del bonic bosc, ara assoleiat, que ens portarà al Coll de l'Home Mort punt en el qual deixem el bosc i sortim a l'espai obert, ara només ens cal anar resseguint la carena fins a dalt del cim. Tot i que el dia no és dels més clars podem albirar perfectament els Pirineus i els seus punts propers més coneguts. La tornada la fem quasi pel mateix camí, amb una petita variant per pista per sota del Coll Pregon. Hem passat un dia de muntanya quasi en solitari, com en poques ocasions se'n pot gaudir pel Montseny després d'una intensa nevada, tot un luxe.

VIDEO              FOTOS               TRACK                   MAPA

BARDENAS REALES

Feia temps que no veníem per las Bardenas Reales, la primera ocasió va ser l'any 1996 i aleshores vam fer un recorregut de varius dies en bicicleta, el territori no era tant conegut com ho és ara i vam passar uns díes en total soledat, l'únic contacte va ser amb un pastor en transhumància. Per a la nit portàvem una petita tenda i fèiem un foc amb restolls i branques seques, ens a sentíem una mica com el Dersu Uzala. En aquella època no hi havia normatives ni regulacions i tan sols calia activar el nostre sentit comú procurant fer les coses com cal, procurant no deixar testimoni del nostre pas. Així va ser com fa vint-i-quatre anys en Rafel, en Toni, el meu fill Marc i jo, vam conèixer aquest territori tant peculiar de la Baixa Navarra, i que a mesura que ens endinsàvem a la seva singular orografia anàvem quedant encisats de paisatge, llum i colors.

El 2008 i vaig torna, en aquesta ocasió tan sols i anàvem en Rafel i jo, i també en bicicleta, de nou vam poder recórrer nous espais del territori, havien passat uns anys, però tot seguia igual. Aquesta vegada la climatologia no va ser massa favorable, vam poder constatar que quan plou les bardenas són intransitables, vam reconfigurar l'itinerari buscant pistes més adients a la bici i finalment vam poder fer un gran recorregut.
Ara de nou i per tercer cop tornem a escollir les Bardenas per passar aquests dies, habitualment compresos entre el 2 i el 5 de gener, en que acostumem a fer aquesta sortida de principis d'any. Tot i ser una època en què els dies són curts i fa fred, normalment en aquests cicles periòdics de sortides estem tenint darrerament molta sort amb el clima. En aquesta ocasió no portàvem bicicleta es tractava de fer recorreguts a peu la qual cosa ens permetria penetrar al cor del territori, sortint de les pistes i seguint camins i senders, i quan aquests no existisint, travessant extensos badlands i resseguint pel fons dels profunds barrancs. Volíem recórrer alguns dels indrets més emblemàtics de les Bardenas Reales i pujar alguns dels seus cims per tal de poder gaudir plenament d'aquesta complexa geografia. Cal dir, si més no, que vàrem poder gaudir plenament de tots els paisatges que s'anaven obrint al nostre pas, sempre canviants, sempre personals, hora darrera hora i dia darrera dia.

CASTILDETIERRA
VIDEO            FOTOS              TRACK               MAPA

ESTROZA
VIDEO            FOTOS              TRACK               MAPA

PISQUERRA
VIDEO            FOTOS              TRACK               MAPA

RALLÓN
VIDEO            FOTOS              TRACK               MAPA

PICO EL FRAILE
VIDEO            FOTOS              TRACK               MAPA

REFLEXIONS
CAMINANT PEL FIL        RETROBAR-SE

ENLLAÇOS DESCRIPTIUS ETAPES
Blog de Muntanya  http://jralsina.blogspot.com/

Castildetierra
Estroza
Pisquera
Rallón
Pico el Fraile

Pàgina oficial: https://bardenasreales.es/     El nostre allotjament:  http://www.alojamientosbardenas.com/alberca.html

TOSSAL MERCADER I PIC DE QUERFORC

Situats a l'ampli  Coll de Pimorent podem observar cap al nord un conjunt de cims que en part delimiten la vall de la Coma d'en Garcia, el primer d'aquests cims és el Tossal Mercader, marcat per un pendent que arrenca uniforme des de  la mateixa plana que forma la collada, fins al cim. Prenem una pista que inicialment  s'endinsa una mica a la Coma d'en Garcia però creuat el torrent comença a remuntar suaument pel vessant sud del tossal, aquest tram coincideix amb el GR-107 (Camí dels Bons Homes). Donat que el gruix de neu no és massa generós nosaltres aprofitarem per guanyar desnivell una pista de muntanya que arriba fins quasi al mateix cim. Aquesta curiosa pista supera el vessant a costa de fer nombroses ziga-zagues, sembla ser que va estar construïda amb la finalitat d'instal.lar barreres antiallaus per  tal de protegir la carretera d'accés al coll que comunica l'Ariege amb Andorra i l'Alta Cerdanya. El Tossal Mercader presenta uns vessants de pendent remarcable que demanen disposar d'un mantell ven estabilitzat, i si la neu està dura potser ens a sigui necessari l'ús de grampons. En el nostre cas el fet de poder resseguir la pista facilitava la progressió, malgrat que també la fes un xic més llarga pel fet d'anar seguint el seu sinuós traçat. Un cop dalt del cim del tossal  ens cal continuar uns cinc-cents metres per l'àmplia carena que ens a separa del Pic de Querforc. La baixada la vam fer seguint el mateix camí de pujada, fent curtes dreceres per entre trams de corbes de la pista, donat que la neu ja no estava tan dura. Cal remarcar l'excel.lent visió panoràmica que ofereixen qualsevol dels dos cims.

                                 VIDEO                        FOTOS                         TRACK                              MAPA

COVA DE LA TAVERNA

El Pantà de Margalef està situat al costat oest de la Serra del Montsant i és alimentat per les aigües del Riu Montsant que recull bona part de la conca del vessant nord de la serralada. Molt a prop del mur de la presa i desemboca el Torrent de la Taverna, on es troba la cova, de fet quan el nivell de l'embassament arriba al seu màxim les aigües coincideixen amb la boca d'entrada. Una carretereta asfaltada arriba a diverses zones d'aparcament situades just al costat de la presa, nosaltres anirem  a travessar el riu per tal d'apropar-nos millor al costat esquerre orogràfic de la presa. Un bon camí surt vorejant les aigües i ens endinsa al barranc de la Taverna on hi trobem un pont penjat. Passat el pont agafarem un camí més discret que remunta pel costat del torrent, arribant de seguida a la boca inferior de la cova. Seguint remuntant el torrent passarem pel costat d'algunes obertures que donen accés a la cavitat, aproximadament a la meitat del seu recorregut interior. Seguim remuntant fins que ensopeguem amb la boca superior que és on volem iniciar el nostre recorregut subterrani. Vàrem escollir fer-ho amb aquest sentit pel fet que a l'estar bona part de la boca d'entrada inundada a causa del nivell màxim de l'embassament, ens calia mullar les cames al principi i tenir de continuar tota la resta de l´exploració mullats, d'aquesta manera la sucada seria al final. La Cova de la Taverna donat al seu fàcil accés i estar mancat de complexitats tècniques, és una cavitat molt visitada. El seu interior es troba senyalitzat amb fletxes a les parets que ens ajuden a progressar pel millor camí, indicant el sentit ascendent, contrari al que vam fer nosaltres. En tots els punts en què cal superar un desnivell i trobem graons d'acer ancorats a la roca així com cordes a modus de passamà que donen confiança i en cert modo ens indiquen el camí a seguir sense cap mena de dubte. A la primera meitat del recorregut anem progressant entre grans blocs que per moments deixen entreveure pel sostre, llum de l'exterior. A la segona meitat trobem un petit curs actiu que ens acompanya amb la seva remor, anem superant petits desnivells amb facilitat que ens condueixen a boniques sales concrecionades. Finalment quan es redueix l'alçada del sostre sabem que estem arribant a la boca inferior, en el nostre cas, per sortir,  va caldre mullar-se fins als genolls.

                              VIDEO                       FOTOS                            MAPA                             TOPO