PUIG PERIC

 

Situats al Capcir i prenent com a base la població de les Angles fem l'ascensió del Puig Peric passant per la Cabana de la Balmeta. En el seu conjunt es tracta d'un recorregut bastant llarg on ens caldrà travessar una extensa conca alpina tant a l'anar com al tornar. De les Angles ens cal remuntar una frondosa vall, inicialment per pista i la resta per l'interior de bosc. Passem per l'Estany de la Balmeta i poc després per la Cabana de la Balmeta. Arribats en aquest punt, deixem el bosc i ens cal començar a travessar l'àmplia planúria alpina mitjançant uns senders que ens portaran fins a la base de la carena sud del Puig Peric. . Tot i que la visió d'aquesta carena sud d'entrada imposa un xic, la seva pujada és fàcil. En el decurs d'aquesta llarga carena  ens van sortint al pas algunes graonades rocoses que ens demanaran l'ajut de les mans, són petites grimpades on unes marques a la roca ens indican el millor traçat. 

Donada la situació aïllada del Peric, del cim podem gaudir d'una panoràmica total de l'entorn i en particular de l'extensa conca del sector de Camporrels. Del cim baixarem per camí de fort pendent fins a la collada que uneix els dos Perics. El Petit Peric tot i semblar lluny, està bastant proper i arribem tot seguit. Un cop al cim del petit, i mirant enrere, el vessant  del Puig Peric se'ns presenta majestuós. D'aquí ens queda el camí de retorn, llarg però lliure d'obstacles.

Comencem a davallar per l'ampli vessant sud què conforma per aquest costat el Petit Peric, el camí perd alçada ràpidament, per pendent mantinguda i mitjançant nombroses giragonses. A partir d'ara ens queda novament la travessa de l'extens planell fins a la Cabana de la Balmeta, a mig camí passem per l'Estany de l'Ânec. De la cabana tan sols ens cal agafar de nou el mateix camí del matí fins a les Angles. Els extensos planells que de la cabana s'estenen fins als Perics i altres sectors adjacents, en cas de boira poden induir a la desorientació, tot i que hi ha tota una xarxa de senders el gps pot ser de gran utilitat si arriba el cas. Donada la llarga distància que teníem de casa fins a les Angles nosaltres vam decidir pernoctar a les Angles i concretament a la Gite Azimut on vàrem ser molt ben atesos.

 

VIDEO                      FOTOS                           TRACK                           MAPA

FORAT MICÓ

Feia molt de temps que parlàvem de venir a conèixer el Forat Micó, els reportatges que podíem veure a través d'internet ens mostraven una cavitat singular d'excepcionals  característiques, que no ens podíem perdre. Situats a la Muntanya de Sal de Cardona, podem observar un ampli paisatge de tons blanc i ocres diferenciat de la resta del territori que l'envolta, és el resultat de molts anys d'explotació de la gran massa de sal que conté el seu subsòl. A la part situada més a l'oest, un gran enfonsament d'aquest terreny, a format el que s'anomena la Bòfia Gran, una depressió per on s'acaba filtrant l'aigua i és d'aquesta manera com s'ha format el Forat Micó, després d'un persistent treball de l'aigua que s'ha anat obrint camí amb el seu poder de dissolució a través de la massa salina. Resultat, un sinuós i estret conducte que acaba sortint a l'exterior després de fer un recorregut superior als sis-cents metres i salva un desnivell negatiu de vint-i-cinc metres. I entre les dues boques haver creat una autèntica obra d'art natural.

Hem aparcat en una minsa esplanada situada bastant a prop de l'àrea de pícnic del recinte del Parc Cultural. Hem anat inicialment vorejant la Bòfia Gran seguint el GR3 fins arribar a un punt on un fita ens indica el punt on hi ha un mirador i per on cal anar, seguint el camí per dins de zona boscosa hem anat fent via fins trobar un altre sender a l'esquerra que aviat comença a perdre fort desnivell i ens acaba deixant a la torrentera del fons. Just en aquest punt podem observar un rierol provinent d'un estètic carreró sali, nosaltres animats per la presència de l'aigua ens hi vàrem ficar fins a arribar a un punt on quedava clar que no hi havia continuació. Aquest curt tram semi-subterrani malgrat no formar part del Forat Micó és molt aconsellable de visitar. Per trobar l'autèntica ressurgència cal que ens dirigim cap a l'oest tot remuntant un fort pendent terròs just per sobre del carreró, sobrepassat aquest pendent, podrem veure propera, la boca.

La travessia del Forat Micó, al marge de la bellesa de les seves formacions i cromatismes, es caracteritza per la sinuositat del seu traçat, un encadenament constant d'estrets meandres per on ens cal anar sovint ajupits o de genolls. En algun punt ens cal superar alguna estretor més exigent, però mai preocupant. L'accés de la primera galeria superior ens va resultar impossible de trobar, probablement que a causa del ritme de progressió que portàvem ens vàrem passar de llarg el seu  accés. En canvi, si vam poder visitar la segona galeria superior que finalitzava en pou caòtic on vam decidir tornar enrere i anar a buscar de nou el curs del rierol. Aquest curs és sempre la referència a seguir tot i que en algun indret, molt estret, cal seguir algun conducte lateral per progressar i retrobar el seu curs. En conclusió la travessia del Forat Micó, per a nosaltres espeleòlegs aficionats, va comportat el descobrir un nou tipus de cavitat en un mitjà natural molt diferent dels que fins ara havíem visitat en les nostres humils immersions al cor de la terra. Una gran experiència, totalment a recomanar, aixó si, amb l'equipament indispensable i el respecte inherent que comporta moure's en un medi tant fràgil. Trobareu més informació en aquest enllaç. https://www.espeleoindex.com/ 

VIDEO            FOTOS             TRACK               TOPO                 MAPA

 

TENERIFE (Excursiones con la familia)

 

A continuación propongo tres excursiones fruto de mi corta estancia en la Isla de Tenerife, se trata de recorridos cortos para hacer con la familia con distancias i desniveles aptos para la mayoría de personas que les gusta caminar sin exponerse a grandes esfuerzos. Lo cierto es que las propuestas para realizar senderismo en la isla son interminables y me resultó difícil hallar recorridos por espacios naturales que no tuvieran un alto nivel de exigencia física, el relieve de Tenerife es muy accidentado y los desniveles muy importantes. Se trata de tres recorridos por zonas del litoral de la isla, dos en el norte, junto al Puerto de la Cruz y un tercero en la zona sur de la isla, en las proximidades de El Medano. A bien seguro que existen multitud de otros recorridos, pero estos que a continuación describo me resultaron interesantes y agradables de realizar.

COSTA DE ACENTEJO (paisaje protegido)

Recorrido por el espacio natural protegido de Costa Acentejo, abrupto litoral situado al este del Puerto de la Cruz. En junio del 2022 cuando realizamos este itinerario, en algun sector los accessos a las playas estaban cerrados por peligro de desprendimientos, a causa de ello nos vimos obligados a hacer algunos rodeos, una pena porque el camino es de gran interés.

FOTOS           TRACK              MAPA

RAMBLA DE CASTRO (paisaje protegido)

Itinerario parecido al de Costa de Acentejo, de igual belleza pero más densamente poblado. Desde las cercanías de la Playa del Socorro un sendero nos permite recorrer toda esta parte del litoral hasta el puerto de la Cruz, pasando por algunos núcleos habitados. En algunas de las playas salvajes que nos salen al paso, y aunque nosotros no fuimos, si podíamos observar la existencia de caminos de acceso.

FOTOS           TRACK              MAPA

MONTAÑA ROJA (reserva natural especial)

Situada en el sur de la isla y formando parte de un paisaje más árido que el de la costa norte, este reducido sector destaca por la amplitud de sus playas y el hecho de que surgiendo de las mismas se alce hasta una altura de 170 metros la Montaña Roja que forma un entorno de bellos contrastes.

FOTOS           TRACK              MAPA

PICO TEIDE (Descenso por Pico Viejo y Roques de García)

 

El Teide, esta cima que todos tenemos impresa en nuestra mente, ya sea a través de los libros de texto como por ser imagen identificativa del antiguo billete de mil pesetas, pues bien a esta montaña no le pones dimensión hasta el momento en que te acercas a su base. A medida que te vas aproximando por carretera a través de gigantescas coladas de lava empiezas a percibir sus dimensiones reales. Surgiendo del fondo del océano, fue alimentando con sus erupciones las vertientes de lo que hoy es la isla de Tenerife, hasta elevarse más de tres mil setecientos metros por encima de este. A mí en particular, me impresiono profundamente el contexto general de su entorno, sus relieves y cromatismos, asi como la gran diversidad de fenómenos magmáticos que presenta su corteza visible, un verdadero estudio para los amantes de la fotografía.

Actualmente, subir hasta la cima del Teide requiere de una autorización previa que debemos solicitar en las Oficinas del Parque Nacional del Teide, es conveniente hacerlo con la suficiente antelación, pues hay una gran demanda de reservas. También es conveniente una vez disponemos ya del permiso a cima, realizar la compra de los billetes del teleférico, en las oficinas de información aconsejan comprarlos para media hora antes del permiso a la cima que disponemos y llegar al teleferico con al menos veinte minutos de antelación, En la base del teleferico hay una gran área de aparcamiento, pero esta se llena hasta tal punto, que nos puede tocar hacer una larga caminata.  Justo al lado de la base del teleférico hay una amplia y moderna cafeteria así como unos aseos públicos. Todo puede ser importante. Sucede  a menudo que a causa de las malas condiciones atmosféricas, debido principalmente a fuertes rachas de viento, el servicio del teleférico queda interrumpido, esta incidencia normalmente se hace bajo la evaluación in situ de los responables de las instalaciones, si ello sucede se avisa mediante correo mail a las personas que disponen de autorización a la cima de este día, dando opción a realizar el ascenso al día siguiente o el primero de abertura. En el caso del importe que hemos satisfecho del telecabina se nos da también la opción de retrasar hasta nueva obertura del servicio o bien recuperar el importe pagado. Por todo ello, es preferible segun nuestro lugar de estancia en Tenerife, cerciorarnos antes de salir, de que las instalaciones estan en funcionamiento, acceder al teleférico desde cualquier lugar de la costa, nos puede costar algo más de una hora de constantes curvas. Yo di por hecho de que todo estaba perfecto y no consulte mi mail, sorpresa teleférico cerrado por vientos de 120 km en la cima.

Pero bueno, acordamos con los empleados, en el mismo teleférico que todo quedaba pospuesto para el dia siguiente, esperando que la suerte nos acompañara. Y así fue, al día siguiente, con un cielo azul y ausencia total de viento, a la hora acordada empezamos a remontar suspendidos del cable. Una vez en la estación superior accedimos al inicio del sendero nº10 Telesforo Bravo donde personal del parque realiza un exhaustivo control del acceso, comprobando los dni de los integrantes del grupo. En menos de media hora de

duro ascenso estábamos en la cima, como curiosidad decir que en los últimos metros previos a la cima, se pasa junto a unos orificios de los cuales emanan gases sulfurosos a gran temperatura. Ya en la cima nos encontramos con el paisaje esperado, un horizonte de 360º que según condiciones atmosféricas es más o menos dilatado, en cualquier caso un paisaje espectacular y el entorno increíble que da el hecho de estar en la cima de un volcán a 3717m de altitud. Mi excursión en familia finalizaba aquí, pues yo tenía previsto realizar el descenso solo hasta los Roques de García pasando por Pico Viejo. Después de deshacer en descenso el sendero nº10 Telesforo Bravo, me dirijí a buscar el sendero nº 12 que da acceso, en cuestión de unos veinte minutos de buen camino, al Mirador de Pico Viejo. A partir de aquí enlazo con el sendero nº9, el ambiente se vuelve áspero e inhóspito, un discreto sendero increíblementa trazado entre un oscuro y laberíntico mar de lava me hace perder desnivel rápidamente hasta alcanzar, en zona más llana, un espacio de limos amarillentos que hacen de buen caminar. Atravesada esta zona inicio siempre por sendero el ascenso del Pico Viejo, llego a uno de sus bordes y poco despues a su cima situada a 3129m. Sorprende la dimensión de su cráter y la profundidad del mismo, mucho más espectaculares que las del Teide, si este tenía un centenar de metros de diámetro, el Pico Viejo alcanza los ochocientos metros. Rehago de nuevo el camino por la zona amarillenta hasta llegar a un cruce de caminos, dejo el sendero nº9 y tomo el sendero nº23 de los Regatones Negros. Este sendero me permitirá alcanzar en constante descenso la zona de los Roques. Como todos los senderos que hasta el momento he utilizado se hallan muy bien señalizados y bien mantenidos sobre el terreno, de manera que no comportan problemas de orientación, el camino es evidente, no hay más opciones. A través de ambientes cambiantes voy progresando, el camino alterna entre espacios floridos y áridos con otros que atraviesan de nuevo coladas de lava. En muchos momentos los Roques de García se hacen visibles, dando la apariencia de hallarse cerca, pero la realidad es que este tramo del descenso se hace largo. Finalmente, llego a los Roques, quizás el lugar más visitado del Parque Nacional del Teide, junto a la zona de aparcamiento, el Parador Nacional. Desde que deje el mirador de Pico Viejo hasta aquí, solo me encontré un grupo de personas en la Cima de Pico Viejo, el resto fue un transitar en solitario a través de estos espacios increíbles, un entorno en el que a pesar de no mostrarnos excesivas señales de vida, vegetación y fauna, por alguna causa que yo desconozco, rebosa energía. En el parador me reencuentro con la familia, mañana tocará seguir visitando estos excepcionales y sorprendentes espacios naturales que esconde la Isla de Tenerife.

VIDEO         FOTOS (descenso cima)        FOTOS (las Cañadas)        TRACK           MAPA

FERRATA CUBILILLO OS FILS

 

Som camí de Zuriza i Linza que aprofitem que passem pel costat de Riglos per fer una aturadeta i estirar una mica les cames. És d'aquelles ocasions en què l'activitat en si no es mereix un tant llarg desplaçament i cal aprofitar la proximitat de pas. Aquesta ferrada està situada en el Mallo Os Fils, arribar-hi des del poble ens demana fer una pasejada de mes o menys una hora, nosaltres ho vàrem escurçar una mica aparcant al costat del cementiri, situat als afores del poble. Cal fer camí en bona part per pista finalment un sender s'endinsa al bosc i sinuosament ens porta a l'inici de la via ferrada. Tot aquest recorregut està ben senyalitzat i no ens posarà massa dubte el seguir-lo. La ferrada està catalogada de K3 encara que en alguna ressenya la degraden a K2. No és massa llarga, la farem tranquil.lament en menys d'una hora, i com a particularitat té que l'equipament està format majoritàriament per perns (clavijas). Els suports del cable de seguretat estan molt poc distanciats entre ells, la qual cosa comporta un constant  posar i treure mosquetons. Suposem que aquesta ferrada deu estar molt freqüentada per cursillistes i el fet de que els suports són perns, s'evita que en cas de caiguda la possibilitat de fer-si mal es redueixi.

La via ferrada finalitza al Mirador de los Buitres, un indret què si pot accedir per pista. Nosaltres malgrat què vàrem estar sols a la ferrada va coincidir en que arribar al Mirador hi havia un regiment de militars en pràctiques, coincidències de la vida. Pel descens de la via ferrada tenim diverses possibilitats, una d'elles es anar per la pista per tal de trobar el GR-1 que passa pel poble. Una altra possibilitat, ja més agosarada, és fer-ho a través d'una línia de ràpels que hi ha instal.lada en un esperó proper, aquesta opció com és lògic, comporta haver de traginar amb tot el pesat equipament de cordes al damunt. Nosaltres ho vam fer pel camí equipat que passa per la Peña Don Justo, és com fer una nova via ferrada, però descendent. Des del Mirador de los Buitres surt un camí planer en direcció nord-est que voreja el cingle fins a arribar molt a prop d'un estret esperó que és un excel.lent mirador de la Pared de los Buitres, just on comença aquest estret esperó un fita ens marca a la dreta l'inici del sender que cal prendre. És un sender amb fort pendent, en alguns indrets més relliscosos i trobem cordes que ens ajuden. Arribats a les parts baixes d'aquest bosc penjat el sender continua planer per una feixa protegida amb vegetació (per aquí surt la línia de ràpels). En aquesta feixa ja hi trobem el cable de vida que de forma ininterrompuda ens acompanyarà fins al final de tot, un tram d'escala marca la fi de les dificultats, nomès ens cal seguir el sender de baixada fins a trobar el camí principal per on havíem accedit a la via ferrada. Important portar aigua, vessant molt rost i assolellat.

VIDEO                          FOTOS                       TRACK                            MAPA

MALLO ACHERITO

Quan el bon temps es posa d'acord amb tu, i tens l'oportunitat de venir a fer muntanya per aquesta zona més atlàntica del Pirineu, tens garantit un dels millors marcs paisatgístics alpins. Sense ser muntanyes massa altes presenten una morfologia equiparable als espais de l'Alt Pirineu i fins i tot dels Alps. Àmplies valls recobertes de magnífics boscos, extensos espais ocupats per rasos de muntanya, i com a teló de fons el món mineral i encimbellat de l'alta muntanya, és a dir que podrem gaudir amb plenitud  de tots els estatges alpins. Fins al Refugi de Linza si arriba per carretera des de Zuriza i normalment està obert tot l'any, a l'hivern per a la pràctica de l'esquí de fons. Cal que tinguem en compte que la cobertura telefònica és inexistent. A causa de que la neu, a mitjans de maig, encara ocupava bona part de valletes i obagues, el track què adjuntem de l'itinerari en alguns punts no coincideix amb el sender existent. 

Itinerari molt interessant prenent com a base el Refugi de Linza. Es tracta d'un recorregut circular que a través del Paso del Caballo accedim a una bonica fageda, a continuació anem remuntant per prats i amplis espais de muntanya, per on a poc a poc, anem guanyant alçada fins a situar-nos a la Collada del Huerto de Acherito, davant nostre tenim la pala final d'accés al cim, tot i el seu aspecte imposant, un camí molt ben traçat ens permet remuntar amb certa comoditat fins al mateix cim. Pel descens, un cop de nou a la base de la pala cimera, anirem derivant cap al nord per tal d'anar a passar per la Foya del Ingeniero, camí més entretingut però ben senyalitzat. Anirem perdent altura constantment, després de travessar una gran tartera acabem baixant fins al fons de la vall. Més endavant deixem els prats i ens endinsem de nou en un altre bonica fageda que no deixarem fins a arribar al refugi. Tots els camins estan molt ben senyalitzats, sigui amb fites o bé amb pintura.  

VIDEO                     FOTOS                        TRACK                          MAPA

TUC DE MONTPIUS

 

Continua fent mal temps a la Vall d'Aran, i igual que ahir de bon principi la moral no està massa alta, avui tenim previst anar a pujar el Montpius, un cim situat bastant proper a l'entrada de la boca nord del Túnel de Viella. Optem per seguir la mateixa estratègia d'ahir, tirar amunt fins enllà on la meteo ens ho permeti, avui però, agafarem les raquetes per si de cas. En arribar al punt d'inici aparquem en una esplanada situada just en el revolt on la carretera creua el Riu Nere, d'aquí remuntarem pels prats fins a una propera borda que podem observar per sobre nostre i des d'on un curt tram de pista ens porta a la Borda Sabater, punt on s'inicia el camí que remunta pel bosc fins a situar-nos als extensos rasos de muntanya que ocupen tota la zona superior. El camí pel bosc és molt bo i agradable, malgrat el fort pendent. Arribem a la Cabana de Pomarola i a partir d'aquest punt comencerem un llarg recorregut de quasi quatre quilòmetres per un ample llom carener què ens acabarà situant a la base del Montpius. De camí passarem per dues cabanes més, la Cabana des Comets i la Cabana des Clots d'Anherar. Arribats a la base del Montpius observem que a les dues carenes laterals d'accés hi han grans cornises de neu, així és que vist que l'esperó frontal està net de neu, remuntem mig grimpant el curt tram que ens a separa del cim. Malgrat el temps inestable que ens està fent, podem observar alguns dels cims més propers, la carena del Port de Viella, el Montcorbison i poca cosa mes. Comencem a baixar i en passar per la Cabana des Comets ens hi aixopluguem en observar que se'ns apropa ràpidament una cortina d'aigua. Després de menjar una mica seguim el nostre camí tranquilament i sense cap més ensurt, fins al cotxe. Tornem a estar molt contents pel fet d'haver tornat d'aconseguir fer cim, amb una meteo tant desfavorable.

VIDEO                        FOTOS                          TRACK                           MAPA

TUC DE LA CIGALERA

 

 Hem vingut a la Vall d'Aran per tancar per aquest any la temporada de raquetes, malgrat que al Port de la Bonaigua encara es poden observar grans congestes de neu, la veritat és que a muntanya aquesta comença a escassejar bastant i per si no n'hi hagués prou ens està fent molt mal temps. A bona hora som al punt d'inici i vist el panorama decidim anar al proper Refugi de les Ares a prendre algo calent i fer passar l'estona esperant que el temps millori. Finalment, prenem la decisió de tornar al punt d'inici al port i començar a caminar seguint l'itinerari d'ascensió al Tuc de la Cigalera, deixem les raquetes i ens posem en marxa, la intenció és anar tirant fins enllà on el sentit comú ens ho permeti i si fem cim, bingo. Avui, el plan era fer un recorregut circular passant per l'Estany Pudo, però vista la situació està clar que ho tindrem de deixar per un altre dia. A poc a poc i com aquell que no vol acabem fent cim, a més hem tingut un petit premi, per uns moments se'ns obre una finestra als núvols i podem gaudir del paisatge que ens envolta. El Tuc de la Cigalera és un itinerari molt assequible per a la pràctica de raquetes que a través de pendents d'inclinació moderada permet anar guanyant altura còmodament i sense complicacions.

VIDEO                        FOTOS                            TRACK                              MAPA

PONT CABRADÍS

   Feia ja molt de temps que tenia previst venir a conéixer el Pont Cabradís, un fenomen curiós situat en una de les raconades més feréstecs del Solsonès. El Riu Aigua de Valls que s'obre pas entre la Serra del Verd i la Serra d'Ensija es veu obligat en un dels seus punts més engorjats a fer un curt tram d'uns cent metres de llarg, de forma  subterrània. El motiu és a causa d'una gran acumulació de blocs gegantins que un dia es van desprendre de la muntanya i què al llarg de milers d'anys, la tosca i els sediments van acabar formant un bloc compacta o el riu es va a veure obligat d'anar erosionant fins al que avui en dia ens hi trobem.

Per tal d'accedir a la zona nosaltres hem fet el que sembla ser és l'itinerari més curt. Cal anar per la carretera BV-4241 que uneix Berga amb Sant Llorenç de Morunys. Si venim de Berga, passat el quilòmetre 43, cal agafar una carretereta a la dreta que porta a Sisquer i Montcalb. Anem guanyant alçada ràpidament, poc després de passar per l'Ermita de Sant Esteve ens caldrà prendre una pista pavimentada a l'esquerra amb uns quants rètols indicadors, entre ells el que indica que és la bona direcció pel Pont Cabradís. Aquesta pista ens portarà fins a la llera del riu en un recorregut d'uns tres quilòmetres i mig. A meitat de camí s'acaba el paviment i continua amb un ferm natural apte per a tots els vehicles a excepció d'un curt sector d'una cinquantena de metres bastant malmès. Arribem al costat d'una resclosa del riu, just on la pista fa un gir de 180º per dirigir-se al Molí de la Corriu, per on tornarem al final de recorregut. Junt a la resclosa hi ha ampli espai per aparcar. Tant el camí fins al Pont Cabradís com el retorn pel Camí dels Cints estan senyalitzats amb pintura groga. Els senders estan ben definits i donada l'abrupta orografia qué no permet massa possibilitats de fer altres recorreguts no ens a sortiran altres bifurcacions què ens posin dubtes del bon camí a seguir, a més està tan ben senyalitzat qué el gps és quasi innecessari. Cal dir al respecte que la recepció dels satèl.lits en alguns punts és imprecisa o caòtica a causa de l'engorjament del riu.

El tram de camí fins al Pont Cabradís es tracta d'un sender que ressegueix algo enlairat la llera del riu i qué ens obliga en alguns punts a travessar pendents rocosos una mica exposats, per sort, a tots aquests indrets i trobem equipaments on agafar-nos, sigui mitjaçant cadenes o cordes. En el nostre cas que hi vam anar després de dos dies de fortes pluges i on tot estava fangós, humit i relliscós, aquests equipaments ens van ser de gran ajut. Un cop hem arribat a l'altura del Pont el sender travessa per sobre d'aquest, per tal de poder accedir a la llera el riu, junt a la boca sud.

La tornada la farem pel Camí dels Cints, un camí què ressegueix molt enlairat entre faixes de cingles, en un constant puja i baixa per superar les sinuositats del relleu. Anem passant pel costat d'algunes vaumes i interessants miradors què ens ofereixen bones vistes de la vall i les seves fondolades. Després de travessar el Torrent de Vilacireres ens cal remuntar un fort tram que no dòna treba i que ens acaba portant al Mirador dels Cints, el punt més elevat del recorregut. A partir d'aquí tot és baixada, primer passem per la Torre de la Corriu, lloc molt bonic, i a continuació anem perdent alçada per una roureda i altres zones boscoses fins a arribar al Molí de la Corriu. Seguint la pista algo més d'un quilòmetre aigües amunt, arribarem a la resclosa on hem aparcat. Després d'haver realitzat aquest recorregut, opinem que tot i que el protagonisme se'l emporta el Pont Cabradís, la zona en si, la seva orografia i paisatge, són per si mateixos, els autèntics valors d'aquest sorprenent itinerari.

VIDEO                      FOTOS                         TRACK                              MAPA

COSTA PUBILLA (per Nevà)

 El front polar que havien pronosticat arriba puntualment i el Pirineu comença a recuperar de nou el seu vestit blanc, som a principis d'abril i és el que toca. Per la nit de divendres a dissabte es preveu una meteo molt virulenta, intenses nevades i fort vent. La qüestió és que hi han ganes de sortir i vist que pel diumenge es preveu un dia assolellat a alta muntanya, almenys fins al migdia, decidim anar a pujar el Costa Pubilla. Pujarem pel vessant nord que no coneixem, prenent com a punt d'inici el poble de Nevà. Ja sabem que just després d'una forta nevada no és aconsellable anar a muntanya i cal deixar uns dies perquè hi hagi una bona consolidació entre capes, però bé, creiem que el Costa Pubilla és un cim fàcil, sense pendents compromeses i que pot ser viable d'anar-hi.

La sorpresa la tenim en arribar a Planoles i Nevà des de d'on podem observar ja, tot el vessant de la serra del Montgrony i el que veiem és molt decebedor, no hi ha gens de neu, una mica solsament en els rasos careners. Com què el dia és esplèndit decidim tirar amunt i aprofitar la bonança que fa després de tants dies de foscor, avui serem passejadors de raquetes. Pensem fer un recorregut circular i el farem en sentit anti-horari, pujarem a través d'amplis espais oberts fin al Coll de Remoló, d'aquí anirem carenant fins al Costa Pubilla per a continuació baixar al Coll de Coma Ermada desde d'on iniciarem el retorn per vessants boscosos fins al Coll Roig primer i seguidament a una colladeta on hi ha una masia, Can Baldric de Dalt. Donada l'escassetat de neu, en arribar al Coll de la Bona, nosaltres vam decidir pujar al cim pel camí d'estiu de pendent més amable, en cas de neu abundant i per seguretat, potser és preferible continuar carenant. Del Coll de la Coma Ermada fem una llarga travessa a flanc per dins de bosc, per tal d'arribar al coll Roig. 

Un cop al coll, on hi ha un rètol què assenyala multitud de camins ens cal resseguir inicialment (segons track) quasi per la llera del riu, aquest tram és una mica confús, aviat però cal què deixem la llera i comencem a caminar pel marge dret del torrent fins a trobar un bon sender senyalitzat amb pintura groga. Després d'una llarga caminada per aquest bonic sender boscós arribem a Can Baldric de Dalt. El poble el tenim bastant a prop, una pista ens ajuda a fer més lleuger aquest tram final del recorregut. Just arribar a Nevà comencen a caure els primers flocs de neu, cap a les cinc de la tarda som a Ribes de Fresser on parem a dinar, la nevada s'intensifica. Aquest mateix dia a la nit i un cop a casa ens assabentem que la nevada al prepirineu a estat intensa, ha estat tallada la carretera entre Cercs i Berga i fins a la una de la matinada, els vehicles han estat immobilitzats. Per poc no ens passa a nosaltres.

VIDEO                      FOTOS                           TRACK                            MAPA

lk