dijous, 8 d’octubre del 2020

CAMIÑO DOS FAROS (Costa da Morte)

 


Situat en el punt més al nord-oest de la península i trobem un sector del litoral  de Galícia anomenat Costa da Morte, nom una mica sinistre però ben guanyat a causa del gran nombre de naufragis que al llarg de la història si han produït. En aquesta costa existeix un sender  anomenat Camiño dos Faros que ressegueix tot el litoral entre la població de Malpica i el Cap de Fisterra, son quasi dos-cents quilòmetres de senders que jugant amb la canviant orografia del territori traça una sinuosa línia a causa de la geografia de la costa. El camí segueix sempre a frec de les onades, sigui penjat dels penya-segats o bé pel bell mig d'extenses platges i només si allunya quan la morfologia de l'abrupte terreny fa impossible el traçat de camins. En molts sectors aquest camins litorals estan acompanyats de murs de pedra que manifesten un antic us com a via de comunicació suposo entre inhòspits conreus, punts de pesca i tot allò que potser no ens podem ni imaginar. Llegia que antigament en alguns indrets d'aquesta costa hi havia un tipus de pirateria que consistia en el fet que a les nits de tempesta feien fogueres en llocs inadequats per tal d'enganyar als vaixells comercials que acabaven estavellats en els esculls, al matí anaven a recollir el botí.
Tot el traçat del Camiño dos Faros està senyalitzat amb marques de pintura, consisteix amb un cercle de color verd, en els punts que hi ha una bifurcació o canvi de direcció es complementa amb una fletxa del mateix color. Aquesta senyalització està disposada sempre sobre elements naturals o públics com ara roques, paviments o i en algunes ocasions postes de companyies, mai sobre elements privats. La senyalització està dissenyada per un sol sentit de la marxa, de nord a sud, és a dir inici Malpica i final a Fisterra. En algunes etapes també es fa ús també de pistes forestals i en alguna ocasió ens fa anar per carreteres per a unir alguns trams més humanitzats però en general són els senders els que marquen la tònica i personalitat del camiño. La distància de les etapes ve condicionada per les poblacions o punts fàcilment accessibles de la costa, normalment són indrets que ens ofereixen tots els serveis que puguem precisar per fer més còmode el dia a dia com ara allotjament, menjar, queviures, transport, etc. 
El Camiño dos Faros no es un camí que és pugui emprendre com una simple passejada pel litoral o com un camí de ronda dels que podem haver fet, algunes etapes són força exigents i precisen d'una bona forma física. Cal portar un bon equipament i carregar una bona provisió d'aigua. La Costa da Morte confluència entre l'Atlàntic i el Cantàbric manifesta de vegades condicions meteorològiques severes, com ara forts vents i pluges sobtades, cal preveure capelina i aconsellable portat un paraigües d'aquests plegables per quan la pluja consisteix en el típic xirimiri que t'acaba deixant moll.
Nosaltres vàrem utilitzar els serveis de l'entitat CAMIÑO DOS FAROS que es va encarregar de tota l'organització que consistia en l'allotjament i esmorzar en cada etapa, trasllat d'equipatges entre etapes i transport a final d'etapa fins a l'allotjament quan era necessari. El servei incloïa també una assegurança personal i el compromís de què en cas de sorgir un contratemps fent una etapa et recollien en el punt accessible en vehicle, més proper. Després de finalitzar la ruta podem dir que el servei va ser molt satisfactori i totalment recomanable amb una qualitat-preu força correcta.
Els traks oficials de totes les etapes els trovarem a la mateixa pàgina oficial de l'associació


ETAPA-1  (Faro Punta Nariga - Ponteceso)
Distància: 30 km       Desnivell: 1100 m
Temps: 11:00 h

ETAPA-2   (Ponteceso - Laxe)
Distància: 16 km       Desnivell: 250 m
Temps: 6:30 h

ETAPA-3   (Laxe - Arou)
Distància: 18 km       Desnivell: 430 m
Temps: 8:00 h

ETAPA-4   (Arou - Camariñas)
Distància: 26 km       Desnivell: 575 m
Temps: 8:00 h

ETAPA-5   (Camariñas - Muxía)
Distància: 32 km       Desnivell: 770 m
Temps: 6:30 h

ETAPA-6   (Muxía - Nemiña)
Distància: 24 km       Desnivell: 1100 m
Temps: 9:00 h
ETAPA-7   (Nemiña/Lires - Faro Fisterra)
Distància: 26 km       Desnivell: 1100 m
Temps: 7:00 h


dimarts, 15 de setembre del 2020

TRES SORTIDES EN FAMILIA ................................................... Via Verda del Ferro....................................................................... Camí de Ronda Llafranc-Palamós ............................................... En bici per la riba del Saone........................................................


 



 










Entre els dotze quilòmetres que separen aquestes dues poblacions de la Costa Brava i trobem un camí que va resseguint tot el litoral amb l'excepció d'un curt tram en el sector de Cap Roig. El plaer de caminar acompanyats de la remor i l'aroma de la mar. Un seguit d'acollidores cales ens van sortint al pas i ens inviten al bany i a la contemplació.

Aquesta via verda segueix el traçat històric del tren que unia la zona minera d'Ogassa amb la població de Ripoll. Un agradable recorregut que amb suau pendent ens porta fins a l'estació de Sant Joan de les Abadesses. El tram que continua fins a Ogassa és bastant més exigent i tot i ser força bonic la duresa d'alguns pendents fan que es guanyi la nominació de "no tan familiar".

Aquesta sortida, tot i ser en un indret bastant allunyat de casa nostre cal veure-la com a un exemple de tipus de recorregut del qual en podem trobar de molt semblants en zones properes, Combinació de marges de rius i zones costeneres a l'Empordà o Delta de l'Ebre, àrees de conreus i canals de reg per l'Urgell, tots aquest són indrets on el desnivell és quasi nul i ens ofereixen diversos aspectes del món rural al temps de què gaudirem d'amplis panorames.

dijous, 10 de setembre del 2020

PUIG DELS TRES VENTS

 

El Puig dels Tres Vents també conegut com dels Tretzevents es troba a la comarca del Conflent i forma part del nucli de muntanyes del massís del Canigó, Prenent com a punt de partida la població de Prats de Molló la Preste, ens caldrà resseguir la carretera D-115a fins a l'indret proper a Sant Salvador on trobarem una pista que inicialment es troba en bon estat i que ens endinsarà en el vessant de la muntanya, aviat comença a guanyar alçada i el ferm esdevé molt irregular, arribem a una bifurcació on prendrem cap a l'esquerra i a partir d'aquí comença tot un seguit de revolts que ens acaben dexiant al Coll de la Regina després de guanyar un desnivell de quasi mil metres. Aquesta pista és aconsellable ferla amb un vehicle tot terreny. Un cop al coll trobem junt a la tanca pel bestiar un ample espai per aparcar, davant nostre podem observar part del recorregut que ens tocarà fer, concretament el Pic dels Set Homes i el Puig Roja, el Puig dels Tres Vents queda ocult darrere. Seguint les traces del GR comencem a caminar muntanya amunt fins arribar molt a prop de Pla Guillem lloc on deixem el GR i prenem direcció nord-est per iniciar la llarga carena que ens portarà al Pic dels Set Homes

Si mirem enrere mentre anem pujant, podrem observar l'extens Pla Guillem i  situat a la dreta d'aquest el refugi homònim. Seguim per l'ampli llom fins  al Puig Roja format per dos cims bessons, a partir d'aquí ens cal fer una bona sifonada per terreny abrupte fins a la Portella dels Tres Vents. Comencem de nou a remuntar, flanquejant inicialment el primer contrafort per la dreta per acabar carenejant fins a dalt del cim Del Puig dels Tres Vents on i trobem una antena de comunicacions per a casos d'emergència. Tot el recorregut que hem fet des del Coll de la Regina fins aquí ha estat un llarg i ampli llom de quasi nou quilòmetres que hem anat  resseguint per les  traces d'un bon sender senyalitzat amb fites.
La tornada aconsello fer-la pel mateix camí, nosaltres vàrem resseguir un track de wikiloc que ens permetia fer un recorregut circular, però a causa de tot un seguit de casuístiques i desencerts degut a la boira, accés de confiança en el traçat que estavem realitzant, etc. al baixar ens vàrem equivocar de vall i no va ser sinó després d'un gran sobreesforç que vam retrobar el bon camí. Tot això ho explico al vídeo.

                           VIDEO                         FOTOS                           TRACK                                 MAPA




dijous, 3 de setembre del 2020

PEÑA EZKAURRE

 


La Peña Ezkaurre, forma un compacta massís calcari situat entre les capçaleres de les valls de Roncal i Ansó, la seva visió més imponent la tenim des de Zuriza on els seus vessants s'enlairen verticals nou-cents metres per sobre de la llera del Riu Veral. Per la seva ascensió ens cal anar al Coll de Arguibiela situat a la carretera que uneix Zuriza amb Isaba, aquí hi trobem una àmplia zona d'aparcament. Per troba l'inici del camí ens cal baixar uns cent metres per la carretera direcció a Zuriza. El recorregut que farem des d'aquí té dues parts diferenciades, una primera on ens cal remuntar per dins d'una fageda fins al Coll Abizondo i una segona part per terreny totalment rocós a través de la calissa i desproveït totalment de vegetació. Tot el camí està senyalitzat com GR.
La pujada pel bosc inicialment la fem per pendent moderat però cap a la meitat el camí és redreça força i comença a pujar sense treva, quant arribem  al collado Abizondo se'ns obre el panorama i podem veure l'inici del pendent rocós que tindrem de pujar. Comencem a remunta pel sender que remunta per la roca, el pendent és pronunciat i força inestable, cal posar atenció. Arribant a un arbre solitari el pendent es suavitza i comencem a travessar una zona en la qual podem observar dolines i profunds avencs. A prop del cim el terreny s'aplana formant una gran plana amb panorama obert per arreu. Del cim és interessant anar fins a l'extrem est de la plana on aquesta s'interromp sobtadament i on podrem gaudir de les verticals i profundes parets que dominen la val del Riu Veral. La tornada la fem pel mateix camí. Cal portar bona provisió aigua al llarg del nostre camí, ja que no en trobarem. La Peña Ezkaurre és un cim força interessant i molt adequat per a fer en una matinal.

                                    VIDEO                     FOTOS                      TRACK                      MAPA






dimecres, 2 de setembre del 2020

SIERRA DE ALANO (Rincón Alano - Peña Forca - Ralla Alano)

En moltes ocasions havia passat per Zuriza i sempre en cridava l'atenció al llarg serrat de cingles que dominen la vall, verdes valls i blancs cingles em recordava molt a Dolomites. Aprofitant que hem quedaven uns dies de vacances he vingut amb uns amics a fer un recorregut per aquestes muntanyes. Del càmping situat a l'entrada de la vall surt una bona pista que ens apropa a la base de la muntanya a l'aparcament del Llano de Taxeras. A partir d'aquí un bon camí ens fa guanyar alçada a través de bosc i travessant diverses vegades la pista que porta a uns coberts pel bestiar. Superada la darrera edificació el camí ja enfila directa en direcció a la bretxa del Paso Taxeras a la que arribem còmodament gràcies al bon traçat del camí. Superat aquest pas el paisatge canvia radicalment, las verticals parets deixen pas a uns extensos prats d'alçada, Som a un ample vall enfonsada que ens caldrà resseguir per bon sender en direcció est. Sempre amb suau pendent ascendent acabem per arribar a un sector ocupat per terreny càrstic on el camí es fa fonedís i  on les fites ens ajuden a passar pels millors indrets a través de l'escardat rocam. Superat aquest sector seguim pujant de nou per bon camí fins que ens cal anar derivant cap a l'esquerra per començar a remuntar l'ample vessant del Rincón de Alano, anirem trobant fites.Del cim ens cal baixar inicialment per la pala per anar aviat a buscar la carena on un sender ens aproparà a la base del Peña Forca, que vist d'aquí es veu imponent, passem primer per un coll i remuntem fàcilment a una bretxa on canviem de vessant. Ara cal progressar per terreny escarpat ajudant-nos sovint de les mans i anant buscant els millors passos. Del cim del Peña Forca inicialment ens cal seguir per la carena, però aviat la deixem per tal de superar una subcarena allargassada que forma un muret vertical complicat de superar, baixem doncs pel pedregós vessant fins que trobem l'indret on podem superar aquesta caraneta, a continuació tornem a remuntar fins a la carena principal que resseguirem una  bona estona tenint cura dels estimballs del costat nord. Arribem a un punt on la carena cedeix i unes fites ens porten a baixar pel pedregós vessant sud perdent alçada ràpidament. Acabem per arribar finalment al fons de la vall per on havíem passat anteriorment, som per sota de la zona càrstica i ara el camí fins al Paso Taxeras és un amable sender pel bell mig de prats.

Arribant al Paso Taxeras dos dels companys decideixen que per avui a n'hi ha prou i se'n van cap avall, nosaltres decidim prosseguí muntanya amunt per tal de pujar a la Ralla de Alano, el cim més elevat del sector oest de la serra. Fa bona tarda i la temperatura és agradable, ha disminuït la força del vent que ha estat fent bona part del dia i que tant ens a molestat en el pas de les crestes, però ara tot està tranquil. Dalt del cim ens impressiona la vertical paret que tenim per sota en el costat nord de la muntanya, podem observar l'inclinat i extens tarteram que ara ens caldrà baixar per tal de tornar a l'aparcament per un altre indret que no sigui l'habitual de pujada. Deixem el cim i anem flanquejant relleus de la muntanya fins que ens a situem a la part alta de la Canal de Ruzquia situada entre la Ralla i el Pic de Ruzquía. La canal està en ombres i la vista des d'aquí dalt és imponent. Comencem el descens i no és fins a una bona estona que no arribem a la seva base on també ens impressiona la visió cap amunt. Ara ens cal anar baixant per traces de sender  fins arribar a dalt d'una valleta herbosa que baixem per acabar entrant dins del bosc. Aquest camí de baixada l'hem tret de Wikiloc i cal dir que el tram del bosc està en alguns indrets molt emboscat i es fa perdedor, pero amb l'ajut del gps anem corregim la bona direcció i que  finalment ens porta a sortir de bosc just davant de l'aparcament. Ha estat un recorregut increïblement vell per aquest serra que en tantes ocasions havia desitjat de pujar, un dia ben aprofitat.
 

   
               VIDEO              FOTOS                  TRACK                    MAPA


        






 

dilluns, 31 d’agost del 2020

LE GRAND VEYMONT (Vercors)

 


El massís del Vercors situat a cavall entre la Drôme i l'Isère està constituït per una llarga muralla de quasi setanta quilòmetres que s'estén de nord a sud a les proximitats de Grenoble. Formada per roca calcària té una morfologia molt diferenciada, mentre que pel seu costat est forma un llarg encadement de verticals cingles, per l'oest el relleu és suau, ocupat per principalment per un ampli altiplá alpí a las parts baixes i un gran pla inclinat de transició fins a la carena principal. Donada la naturalesa de la roca calisa en el Vercors s'hi troben gran nombre de cavitats entre les quals destaca la Goufre Berger. Al massís del Vercors se'l coneix també com la fortalesa, a la segona guerra mundial va ser un dels punts on la resistència i els maquis van utilitzar com a refugi en la lluita contra les forces d'ocupació alemanyes.
Per realitzar l'ascensió al seu punt culminant le Grande Veymont escullo fer-ho pel seu vessant oest més amable, el punt d'inici és la Maison Forestiere de la Coche on hi arribem mitjançant una llarga i estreta pista pavimentada. Som a la Reserve Naturelle Nationale des Grands Plateaux du Vercors i a partí d'aquí ens caldrà travessar el gran altiplà per tal d'arribar fins als primers pendents d'accés al Pas de la Ville. Un cop en aquest coll obtenim per primera vegada una visió dels verticals contraforts del vessant nord. Un sender ven traçat i senyalitzat, remunta rapidament la carena passant per alguns indrets on cal posar especial atenció. Superat aquest primer contrafort del Grand Veymont arribem a una colladeta on el camí s'aplana i ens acaba portan després d'un larg recorregut ascendent fins al cim, aquest tram final és preferible fer-lo fora de camí i intentant sempre que ens a sigui possible marxar  a frec del cingle, gaudirem així d'una excepcional visió del món vertical del Vercors.
Un cop al cim tenim una bona imatge de tot el massís, molt lluny cap a l'oest els primers grans cims dels Alps i per sota nostre i molt proper el Mont Aiguille, un castell de roca inaccessible per arreu i del qual i  consta històricament, la primera ressenya d'escalada de l'alpinisme. Del cim ara ens cal continuar per la carena posada en direcció sud que després de perdre un gran desnivell per un pedregós sender ens porta al Pas des Chattons, des d'on ens cal baixar els darrers contraforts de la carena que ens aboquen de nou al gran altiplà. A partir d'aquí tan sols ens queda caminar i caminar fins arribar de nou a l'parcament de la Coche.
Proper a la Maison Forestiere de la Coche hi ha un refugi lliure on vam veure bivaquejar un nombrós grup d'excursionistes, pot ser un bon punt de sortida. Donada la seva naturalesa càrstica cal porta bona provisió d'aigua, sobretot a l'estiu, nosaltres en varen trobar únicament en un abeurador junt a la Barraque de Gerland. En cas de boira pot ser difícil orientar-se per aquesta extensa plana mancada de relleus i referències Al igual que a la Grand Chartreuse, les zones alpines de transició per èpoques estan ocupades per ramats, i vigilant aquests hi ha els patous, grans gossos (mastí dels Pirineus) especialitzats en la defensa de la propietat, en aquest cas els ramats. En entrar en una zona de pastures trobarem indicacions advertint de la presència de ramats i gossos i quina te de ser el nostre comportament en aquests casos com ara passar rodejant per fora els ramats, no mirar directament als ulls dels gossos, passar lentament perquè ens puguin analitzar...etc. També hi constava el nom dels pastors responsables


VIDEO                      FOTOS                         TRACK                           MAPA




diumenge, 30 d’agost del 2020

PETIT SOM (Grande Chartreuse)


Dels diversos grups de muntanyes que hi ha per les proximitats de Grenoble he escollit venir al Massís de la Chartreuse perquè queda bastant a prop del poble on estic passant les vacances amb família. He enredat per a l'ocasió a dos cunyats meus, el José i el Michel residents a la zona i que molt voluntariosos han decidit venir tot i que les muntanyes nomès els hi agraden en foto, també s'apunta a la sortida en Jaques, que sí que és un autèntic muntanyenc com cal de tota la vida. L'objectiu és anar a pujar el Gran Som, el cim més elevat del massís que domina verticalment el Monestir de la Grande Chartreuse. Quan arribem a l'àrea d'aparcament del monestir, estem sols cosa increïble en un indret tan turístic, el temps no pinta massa bé i el cel està força cobert, carreguem motxilles i comencem a caminar a la espera de què a mesura que passin les hores el dia millori. Per un bon camí anem guanyant alçada pel mig d'un bonic bosc, arribant a les parts altes el bosc deixa pas a les pastures i podem observar que el Gran Som es troba totalment cobert, aprofitem que passem pel refugi forestal de Bovibant per esmorzar i esperar també que els núvols i el fort vent afluixin. Mentres som aquí passen un parell d'excursionistes, que ens diuen que intentaran pujar fins a dalt malgrat les males condicions de la muntanya.
Decidim per unanimitat que no és dia de Grand Som, aprofitarem que som aquí dalt per pujar al Petit Som i la tornada al monestir la farem per un altre indret fent un recorregut circular que sembla pot ser interessant. Entre les cortines de boira que arrossega el vent anem fent camí fins el Col Lechaud i poc després arribem al cim del Petit Som coincidint amb una breu clariana dels núvols que ens permeten confirmar que el cel d'aquí també és de color blau. La baixada del cingle la fem per una canal molt dreta que ens permetera arribar al Col de la Ruchére on ja per camí més amable podrem arribar a l'Habert de Billon i finalment al Monestir de la Grand Chartreuse.
Com anècdota diré que arribant al monestir vàrem coincidir amb els dos nois que intentaven pujar e Grand Som, ens van comentar que s'havien quedat a cent metres del cim perquè dos "patous" que estaven guardant uns ramats els i havien impedit de passar i un altra persona que es van trobar de camí s'havia endut dues mossegades al braç. Patou és el nom que se li dóna aquí al mastí dels Pirineus, un gos molt apreciat pel seu compromís en la defensa de la tasca que se li encomana.


VIDEO                 FOTOS                  TRACK                   MAPA



dimarts, 21 de juliol del 2020

PIC DE MEDACORBA



Són poc més de les 8:30 h que comencem a caminar avui hem vingut aquí a Andorra per fer el Pic de Medacorba un dels seus cims més alts i que segons s'observa al mapa marca divisòria entre els tres països. Per davant tenim un fort desnivell a superar, 1300 metres sense treva separen Arinsal del cim, tot el camí fins al Coll dels Estanys Forcats està senyalitzat com a GR i podríem dividirlo en diferents sectors. La primera part fins al refugi del Pla de l'Estany el  fem per pista i sender per dins del bosc fins abocar a la gran plana d'on podem observar el gran cercle herbat que ens caldrà superar per arribar als Estanys Forcats. Al final d'aquesta plana hi trobem el Refugi del Pla de l'Estany, a partir d'aquest punt el camí es comença a enlairar pel costat dret del circ per acaba fent una llarga travessia ascendent fins al costat esquerra del circ desde on acaba pujant fins als Estanys Forcats. Un cop arribem als estanys el camí els voreja pel seu marge dret hidrogràfic i linealment va remuntant la vall fins arribar a la collada.

Arribant al coll, la visió que tenim del pic és la d'un vessant de forta inclinació sense massa referències per definir una via de pujada, a la que ens hi posem però, comencem a trobar alguna traça de camí i bastantes fites que mica a mica ens fan anar superant petites graonades fins arribar al cim, és un vessant de pendent pronunciat on cal anar amb bon peu. La gran quantitat de fites, en ocasions més o menys visibles, van fer que jo a la pujada em desvies bastant a la dreta del cim la qual cosa va fer que anés a parar a la part alta de l'aresta oriental, després de superar algun pas vertiginós mig a cavall vaig arribar a la part superior horitzontal des d'on sense problemes s'arriba al cim. La baixada la vam fer seguint íntegrament el mateix camí de la pujada. Com anècdota dir que estem en temps de pandèmia i que tant a Andorra com per la carretera hi havia molt poc moviment de vehicles. A la muntanya també va ser curiós observar que la majoria de la poca gent que vàrem trobar, eren corredors, pantalons curts, samarreta i armilla d'hidratació, és a dir absència de motxilla i de roba d'abric. Baixant del cim ens vam creuar amb un grupet que estava fent travessia i van exclamar, "ostres !!! els primers excursionistes que ens trovem !!!"
 
                    VIDEO                  FOTOS                     TRAK                        MAPA                   PANORAMICA





dissabte, 11 de juliol del 2020

PICOS DE ASTAZÚ

Són les quatre de la tarda que sortim de l'aparcament de la Vall de Pineta i comencem a fer camí cap al Balcón de Pineta, ens esperen uns 1300 m de desnivell fins a l'Ibón de Marboré, avui en som tot una colla, en Rafel en Pablo i jo que hem vingut de Barcelona, aquí ens hem trobat amb la Laura i en JuanRa que vénen de Benasque i dalt a l'ibón  ens trobarem amb un grup d'amics seus. La pujada es fa feixuga, entre la calor que fa, el motxil.lot que portem i l'abundós dinar que hem fet de camí, la pujada ens resulta inacabable i cada cop que mirem cap amunt, el bacó de Pineta el veiem igual de llunyà i distant, per sort a la meitat de la pujada el sol ja no incideix en el vessant i per estones fins i tot ens acarona una fresca brisa que activa les neurones i ens dóna moral per a seguir remuntant aquest inhumà pendent.


Després de tres hores i mitja de pujada arribem al Balcó, el Mont Perdut se'ns apareix de sobte, carregat encara de molta neu d'aquest hivern, la seva cara nord presenta un recorregut íntegre per neu al llarg de tot el vessant que des d'aquí baix impressiona, podem observar també que tot aquest altiplà per on ens cal progressar  la neu encara és abundant, per sort es manté consistent i fa de bon caminar. Arribem a l'Ibón de Marboré i ens trobem amb la resta del grup que ha pujat al matí, estan acampats al costat mateix de la riba. Muntem les nostres tendes i ens preparem algo calent per sopar abans d'anar a dormir, fa un capvespre tranquil i a poc a poc el descens de la temperatura ens empeny cap a dins de les tendes  per anar a dormir i recuperar forces per demà.
A les sis del matí ens aixequem i en qüestió de mitja hora ja estem caminant, avui fa un dia semblant al de ahir, un dia perfecte per fer muntanya. El sol il.lumina tots els cims de la barrera Perdut-Marboré, oferint una imatge d'esveltesa i grandiositat. Aprofitant que la neu està dura, anem remuntant la vall per suau pendent seguint les petjades d'altres o ve les fites quan cal, d'aquesta manera arribem sota el vessant del Gran Astazú i remuntem fins al Col Swan. Podem observar que el Couloir Swan està plenament factible per la gran quantitat de neu acumulada que s'ha conservat a l'ombrívol vessant. Comencem a remuntar cap al cim pel dret pendent que ens obliga en molts indrets a utilitzar les mans, és una remuntada fàcil però on cal posar força atenció donada la inclinació. Després de fer un curt tram horitzontal arribem al cim, rodejats de verticals parets i amb una àmplia visió del sector francès. Mil metres avall podem observar el refugi des Espuguettes i  bastant més avall els fons del Circ de Gavarnie. Deixem el cim i posant molta cura refem el camí fins al Col Swan, per tal de pujar fins al Petit Astazú.
Del Col Swan progressem per la carena fins a trobar l'origen d'una estreta faixa horitzontal al llarg del vessant nord. d'aquesta faixa hi ha moltes ressenyes escrites i quasi sempre se li dóna un caire de dificultat que realment no te i fins que no ti trobes no comproves per tu mateix que de difícil no en te res, diguem que sí que és estreta, també que és un traçat per un vessant vertiginós, però la realitat és que qualsevol muntanyenc i pot passar amb seguretat, altra cosa seria en el cas que hi hagués neu. Passat el tram estret de la faixa cal no seguir per la mateixa, ja que aquesta continua, i cal que grimpem per una dreta canaleta d'uns cinc métres a modús de diedre IIº, que ens a situa de nou a la carena i que sense dificultat ens porta fins al cim del Petit Astazú o Occidental. Del cim només ens cal resseguir la carena per acabar baixant a una àmplia collada amb molt bones vistes sobre Gavarnie i tot el conjunt de parets que tanquen el circ fins al Refugi de Serradets el qual podem observar llunyà. Ara ja només ens cal refer camins, l'ibón, el balcó, i de nou un llarg descens fins a l'aparcament i si amb tot això no en tinguéssim prou, unes quantes horetes de carretera fins a casa. Com epíleg de la sortida dir que ha estat una gran ascensió a uns cims de tres mil metres amb unes condicion que poques vegades et trobes i el més important, hem conegut gent maca amb la qual voldrím repetir experiències.


VIDEO                      FOTOS                            TRACK                                 MAPA




divendres, 10 de juliol del 2020

TORRENEULES

Després d'uns quants mesos de confinament i limitacions en la mobilitat, podem per fi acostar-nos al Pirineu, donat que hi ha una molt bona previsió de la meteo, decidim anar per la zona  de Núria a fer el Torreneules. Abans de que surti el primer cremallera ja estem a l'estació esperant que obrin l'andana, ens hem vit obligats a comprar el bitllet per internet i un cop dins hi ha certes mesures per evitar contagis, mascareta i distància de seguretat entre persones. El que més ens a sorprès ha estat és la poca gent que hi ha de manera que quan el tren arrenca podem comptabilitzar menys d'una dotzena de passatgers entre els tres vagons. L'arribada a Núria també és i menys no curiosa, tot està solitari i dels que hi hem arribat som els únics que anem direcció al Torreneules. Com que l'aeri encara no funciona pugem caminant fins a l'alberg, un cop dalt veièm que està tancat, així és que comencem a tirar muntanya amunt immersos en la més intensa soledat, i aquest serà la tònica de tot el dia.
Al coll de Torreneues coincidim amb un grup de runners que pugen volats des de Coma de Vaca, hola i hola i adéu siau. Després de fer el Torreneules tornem a la collada i comencem a remuntar al Cim de la Coma del Clotel, el Puig de Fontnegre i per d'aquí baixar fins al Pic de l'Àliga, tancant d'aquesta manera el circuit que ens porta de nou a l'alberg. Com a sortida a complert amb escreix les perspectives, la muntanya estava pletòrica i el factor afegit de la soletat absoluta ha estat com la cirereta del pastís que ha fet que el retrobament amb el Pirineu hagi estat intensament viscut per nosaltres. Tot aquest camí està molt ven traçat i senyalitzat amb fites en alguns indrets, del Pic de l'Àliga uns senyals roses ens marquen el descens fins al alberg.

                                    VIDEO                     TRACK                      FOTOS                        MAPA