TOSSAL MERCADER I PIC DE QUERFORC

Situats a l'ampli  Coll de Pimorent podem observar cap al nord un conjunt de cims que en part delimiten la vall de la Coma d'en Garcia, el primer d'aquests cims és el Tossal Mercader, marcat per un pendent que arrenca uniforme des de  la mateixa plana que forma la collada, fins al cim. Prenem una pista que inicialment  s'endinsa una mica a la Coma d'en Garcia però creuat el torrent comença a remuntar suaument pel vessant sud del tossal, aquest tram coincideix amb el GR-107 (Camí dels Bons Homes). Donat que el gruix de neu no és massa generós nosaltres aprofitarem per guanyar desnivell una pista de muntanya que arriba fins quasi al mateix cim. Aquesta curiosa pista supera el vessant a costa de fer nombroses ziga-zagues, sembla ser que va estar construïda amb la finalitat d'instal.lar barreres antiallaus per  tal de protegir la carretera d'accés al coll que comunica l'Ariege amb Andorra i l'Alta Cerdanya. El Tossal Mercader presenta uns vessants de pendent remarcable que demanen disposar d'un mantell ven estabilitzat, i si la neu està dura potser ens a sigui necessari l'ús de grampons. En el nostre cas el fet de poder resseguir la pista facilitava la progressió, malgrat que també la fes un xic més llarga pel fet d'anar seguint el seu sinuós traçat. Un cop dalt del cim del tossal  ens cal continuar uns cinc-cents metres per l'àmplia carena que ens a separa del Pic de Querforc. La baixada la vam fer seguint el mateix camí de pujada, fent curtes dreceres per entre trams de corbes de la pista, donat que la neu ja no estava tan dura. Cal remarcar l'excel.lent visió panoràmica que ofereixen qualsevol dels dos cims.

                                 VIDEO                        FOTOS                         TRACK                              MAPA

COVA DE LA TAVERNA

El Pantà de Margalef està situat al costat oest de la Serra del Montsant i és alimentat per les aigües del Riu Montsant que recull bona part de la conca del vessant nord de la serralada. Molt a prop del mur de la presa i desemboca el Torrent de la Taverna, on es troba la cova, de fet quan el nivell de l'embassament arriba al seu màxim les aigües coincideixen amb la boca d'entrada. Una carretereta asfaltada arriba a diverses zones d'aparcament situades just al costat de la presa, nosaltres anirem  a travessar el riu per tal d'apropar-nos millor al costat esquerre orogràfic de la presa. Un bon camí surt vorejant les aigües i ens endinsa al barranc de la Taverna on hi trobem un pont penjat. Passat el pont agafarem un camí més discret que remunta pel costat del torrent, arribant de seguida a la boca inferior de la cova. Seguint remuntant el torrent passarem pel costat d'algunes obertures que donen accés a la cavitat, aproximadament a la meitat del seu recorregut interior. Seguim remuntant fins que ensopeguem amb la boca superior que és on volem iniciar el nostre recorregut subterrani. Vàrem escollir fer-ho amb aquest sentit pel fet que a l'estar bona part de la boca d'entrada inundada a causa del nivell màxim de l'embassament, ens calia mullar les cames al principi i tenir de continuar tota la resta de l´exploració mullats, d'aquesta manera la sucada seria al final. La Cova de la Taverna donat al seu fàcil accés i estar mancat de complexitats tècniques, és una cavitat molt visitada. El seu interior es troba senyalitzat amb fletxes a les parets que ens ajuden a progressar pel millor camí, indicant el sentit ascendent, contrari al que vam fer nosaltres. En tots els punts en què cal superar un desnivell i trobem graons d'acer ancorats a la roca així com cordes a modus de passamà que donen confiança i en cert modo ens indiquen el camí a seguir sense cap mena de dubte. A la primera meitat del recorregut anem progressant entre grans blocs que per moments deixen entreveure pel sostre, llum de l'exterior. A la segona meitat trobem un petit curs actiu que ens acompanya amb la seva remor, anem superant petits desnivells amb facilitat que ens condueixen a boniques sales concrecionades. Finalment quan es redueix l'alçada del sostre sabem que estem arribant a la boca inferior, en el nostre cas, per sortir,  va caldre mullar-se fins als genolls.

                              VIDEO                       FOTOS                            MAPA                             TOPO

SIERRA DE SIS

La Serra de Sis forma una llarga carena que s'extén des de Bonansa fins a les proximitats de Caixigar. Formada per un llarg i ample llom herbós constitueix històricament un lloc de pas dels ramats en la seva transhumància des de les altes valls de Castanesa fins a les planes de la Llitera. La seva situació aïllada de la carena principal ofereix una gran visió dels sectors propers del Pirineu i aporta un gran plaer visual recorre la seva modulada carena que amb una llargària de quasi dotze quilòmetres és preferible fer en bicicleta com nosaltres ho vàrem fer l'any 2003. En aquesta ocasió teníem ganes de retrobar-nos tant amb la serralada com amb la seva vall més associada, la Vall d'Isàvena i per aquest motiu aprofitant la tardor que sempre és bonica en aquest sector, i que a més ja havien caigut les primeres neus al Pirineu, vam pensar que era un bon i estètic moment per venir.

Sortíem al matí de casa amb la intenció d'arribar a la Vall d'Isàvena i aprofitar per conèixer alguns dels elements del gran patrimoni arquitectònic que amaga. Inicialment vam quedar sorpresos al visitar la població de Graus, un indret per on després de tants anys de passar-hi camí de les muntanyes ja tocava fer-hi una visita. Ens va maravellar tant el seu nucli antic com la seva basílica. A continuació deixàvem Graus i ens introduíem a la Vall d'Isàvena on vàrem poder visitar alguns dels seus ponts romànics i la Catedral de Roda de Isàvena que segons diuen les cròniques va ser la primera catedral d'Aragó. A final del dia ens instal.làvem a Casa Custodio un establiment molt recomanable a La Puebla de Roda.

Era encara de nit que aparcàvem a Riguala, final de carretera. Amb l'ajut dels frontals començàvem a remuntar la pista que ens portaria al Coll del Vent, el cel estava bastant cobert i el dia no augurava res de bo. En arribar a la carena la pista coincideix amb el GR-18, seguint-la de pujada arribem al Coll del Vent on hi ha un refugi forestal, un rètol ens indica el camí a seguir, "Bonansa", la seguim poc mes i continuem rodejant per la base dels cingles del Tossal dels Moros fins que arribem a la base de lo Grau, el pas estratègic que serveix que els ramats puguin superar els cingles i passar de les parts altes de la serra fins a les planes més acollidores. Superat el Grau el camí es dirigeix en direcció nord i es troba amb un sector mig excavat a la roca que ressegueix el cingle cap l'Oest, arribem en terreny obert on el camí es fa perdedor, cal resseguir les fites i unes alineacions de pedres que suposem fetes antigament pels pastors per tal de tenir una bona referència els dies de boira, anem trobant també uns postes senyalitzadors del GR. Immersos dins d'aquesta boira arribem dalt de la Roca Cirera, el blanc és l'únic color que predomina en el nostre paisatge, totes les perspectives que teníem de poder fer un bon reportatge fotogràfic ja fa estones que sabíem que s'han havia anat a norris. Seguim endavant amb l'objectiu d'arribar fins a un refugi forestal que hi ha per aquí dalt i que en alguns plànols anomenen com Refugi l'Olario.
Arribem al refugi i comprovem que disposa d'una part lliure en bon estat, dinem una mica i iniciem el descens tot vorejant molt per sota la Roca Cirera, al principi el camí no està massa definit, passem pel costat d'un conjunt d'abeuradors on hi ha una surgència. Seguint endavant acabem retrobant el camí per on havíem començat a remuntar la Roca Cirera pel matí, uns cent metres abans d'arribar de nou al coll de dalt del Grau cal que ens fixem amb l'inici d'un camí que surt a la dreta de baixada amagat entre els boixos. És el Barranco del Rio, el camí baixa fort, és molt pedregós i arribant a les parts més baixes es fa perdedor, anirem trobant fites tot i que en algun punt costen de visualitzar, però és important seguir les fites. Arribant finalment a les parts baixes trobem alguns conreus i anem a trobar un bonic camí dins del bosc que de pujada ens porta fins a Riguala

                                        VIDEO                     TRACK                     FOTOS                  MAPA

AVENC JORDI VERDIELL

De nou venim aquí a la zona de l'Ordal per baixar un avenc, en aquesta ocasió es l'Avenc Jordi Verdiell, una cavitat bastant reduÏda però que té la particularitat que en el seu interior si troba una petita sala farcida d'excentriques, un tipus d'estalactites que estan renyides amb la gravetat i adopten formes retorçadament anàrquiques. Aquesta sala es troba bastant ben conservada a causa de que per accedir-hi cal baixar un pou d'uns catorze metres i a continuació superar una gatera bastant exigent .

Aquesta cavitat, malgrat les seves reduïdes dimensions és molt apropiada per iniciarse en la pràctica de l'espeleologia. El pou d'accés és quasi tot ell volat i disposa d'una bona instal.lació que facilita les maniobres. La gatera que ens cal superar està composta de dos punts, un primer pas que superarem amb comoditat i una segona estretor que ens comportarà més esforços donat que queda una mica enlairada i complica un xic la recepció, tant d'anada com de tornada. Per accedir fins a la cova cal resseguir una pista forestal on és aconselable disposar d'un 4x4 o un vehicle alt, arribats al punt una fita ens marca l'inici del camí que de baixada ens portarà fins a la boca de l'avenc.

             VIDEO      TRACK        FOTOS        MAPA          TOPO

L

TARDOR AL MONTSENY (Fagedes de Santa Fe)

Un cop més aprofitem aquests dIes de la tardor per fer una visita al Parc Natural del Montseny i concretament a les fagedes situades en els vessants del Turó de l'Home i les Agudes que miren a Santa Fe del Montseny. Es tracta d'un recorregut circular que té com a punt d'origen la Font de Passavets situada a algo més d'un quilòmetre de Santa Fe direcció a Viladrau, junt a l'accés de la font i trobem un espaiós aparcament. El recorregut puja inicialment al Turó de l'Home passant pel Pou del Comte, pou de glaç de grans dimensions. A continuació seguim la carena que ens portarà fins a les Agudes, fent una mica de marxa enrere i just a la Collada Sesagudes trobem l'inici del camí que baixa a Santa Fe passant per la Font de Briançó. Tot el camí està molt ben senyalitzat tant el de pujada com el de baixada amb postes. Són camins amplis excepte alguns curts trams de baixada que farem per sender fitat. 

Horari del circuit: 3:30h         MAPA         TRACK

VIDEO  FAGEDES I CIMS                               FOTOS

VIDEO ENTORN DE L'EMBASSAMENT        FOTOS

AVENC DELS TOPÒGRAFS

Situat a la zona del Coll de la Creu d'Ordal, dins la Riera d'Oleseta i molt proper a l'Urbanitzacio de Lladoner, aquest avenc amaga una de les sales més ben decorades del nostre país, amb gran quantitat de concrecions i columnes que es conserven en molt bon estat. La causa d'aquest  bon estat de  conservació és sense cap mena de dubtes les característiques del seu accés, un pou d'uns deu metres que a la seva part superior és extremadament reduït, les seves dimensions estan al límit de l'anatomia humana, superat aquest estrenyiment restem penjats del sostre de la sala. Aquest fet fa que al baixar tenim l'ajut de la gravetat, però al pujar resulta extremadament dificultós i totalment desaconsellat a persones corpulentes o poc habituades en aquest tipus de situacions.

El conjunt de la cavitat és de dimensions reduïdes, però la bellesa de la gran sala mereix la seva visita. Si ens escolem de pujada a través del orifici que s'observa a la gran cascada de columnes arribem a un nou pou des de on sembla que encara tindríem l'opció de visitar un altre sala, encara que de més petites dimensions. Nosaltres desconeixíem l'existència forçosa de passar per aquest segon pou i no portàvem una segona corda i per tant no vam poder accedir-hi. La cavitat té un altre pou amb el qual es pot assolir la cota -45, es troba en un indret amagat a la saleta d'accés. Aquest pou no hi vam accedir perquè sembla ser que tant sols constitueix una estreta vertical sense cap altre interès i  amb el condicionant afegit de què segons mesuraments fets de l'aire del seu interior manifesta nivells baixos d'oxigen. Coneixedors de la dificultat que comportava l'estretor del pou d'accés, nosaltres vàrem deixar instal.lat un sistema de politges per facilitar la sortida en cas necessari, aquest invent va resultar un encert i de gran ajut, molt recomanable. Cal dir també que un amic de la colla es va oferir a romandre a la boca superior de l'avenc per si de cas, gràcies Albert.

                       VIDEO                 TRACK                 FOTOS                     MAPA                        TOPO

CUEVA DE LOS ARNALES

Aprofitant que estem a Bujaruelo i que avui és dia de tornada cap a casa i podem disposar de tot el matí per fer alguna altra activitat  de baixa intensitat, ens dirigim cap a Revilla per tal de visitar la Cueva de los Arnales. Per recorre aquesta cavitat no cal cap material específic i només té la particularitat que hi ha un curt sector inicial on cal progressar per dins de l'aigua fins a mitja cama. Un cop passat aquest sector arribem a una gran sala que podem resseguir fins al seu final, abans però una corda a la nostra dreta ens permet pujar a un nivell superior on amb l'ajut de passamans fem un flanqueig que ens permet arribar a un altre gran sala bastant alta d'on podem escoltar la remor d'una caiguda aigües que ve de les parts superiors. Podem tornar pel mateix indret o bé resseguir un altre corda a modus de passamà que ens retornarà a la sala principal. Com deia al principi la Cueva de los Arnales és una cova molt accessible i totalment aconsellable de visitar per aquells que volen fer un tast d'espeleologia.

                     VIDEO                   FOTOS                   TRACK                    MAPA                      TOPO

TENDEÑERA

És el tercer any consecutiu que per la tardor venim a Bujaruelo per pujar el Pic de Tendeñera i sempre ens acaba enxampant el mal temps. L'any passat una nevada prematura ho va deixar tot tant blanc com a l'hivern. En aquesta ocasió no és que el temps sigui com per tirar coets però ens hi tornem a aventurar. És encara de nit que sortim del Refugi de Bujaruelo i comencem a caminar, arribant a la vall d'Otal comença a clarejar però la visió del cel no pinta gens bé, tot i això anem fent camí i si el temps aguanta ens anirem marcant objectius. Superat el refugi de pastors decidim seguir avançant fins a la Faja Basarán, un cop i arribem fem una primera aturada i mentre estem esmorzant comença a caure una finíssima pluja que a més d'enfonsar un xic la moral, sembla allunyar les possibilitats d'èxit. Com que malgrat que la negror i el plugim sembla que cosa no empitjori decidim per unanimitat continuar fins al Coll de Tendeñera, així és que comencem a travessar aquesta àmplia faixa suspesa que finalitza al mateix coll. Els núvols amaguen les parts altes de vessants i cims però com que al coll la visibilitat és acceptable decidim fer un intent de cim, tot i que el Tendeñera encara està força lluny. A partir del coll el camí es força enrevessat, abans de trobar els pendents més inclinats, travessa una interessant zona càrstica amb dolines i esquerdes.

La pujada és llarga i exigent, amb l'ajut de fites anem progressant pel caòtic i pedregòs vessant, en ocasions ens cal fer ús del gps per retrobar la bona direcció a travers de la boira. Finalment arribem al pendent final que nosaltres ataquem mig grimpant pel fàcil crestall, un cop a l'avantcim només ens queda travessar una estreta carena horitzontal per accedir al cim del Tendeñera. La tornada la fem pel mateix camí però en arribar al final de la Faja Basarán decidim que serà més interessant baixar per la Vall de Ordiso, així que ens dirigim al proper Coll de Ordiso. Arribats al coll descobrim un nou paisatge, una extensa i agresta vall que ens tocarà baixar fins a la seva fondària a través d'extensos prats i seguint intermitents traces de sender. Mentre anem perdent alçada podem observar els verticals flancs que tanquen la capçalera d'aquesta vall, arribem al fons de la vall molt aprop del refugi enrunat. A partir d'aquí seguim un sender que ens acaba portant a la Vall del Riu Ara junt al Refugio de Pastores del Vado on trobem la pista tancada als vehicles que ens portarà fin el Refugi de Bujaruelo.

                           VIDEO                          FOTOS                               TRACK                                  MAPA

CANALS DE NÚRIA I FRESER

En el municipi de Queralbs, just on hi ha l'aiguabarreig d'aigües del Riu de Núria i el Freser i trobem la Central Hidràulica de Daió a la qual i podem arribar per una estreta carretera. Un cop davant de la central podem observar un llarg conducte que es desprèn vertical  de les parts altes de la muntanya i concretament dels abruptes cingles de las Roques de Totlomón. Aquest conducte té com a finalitat captar tant les aigües del Riu de Núria com les del Freser i per poder conduir aquestes aigües existeixen dos canals un que s'inicia a les gorges de Núria a l'alçada de Fontalba i un altre bastant més llarg que arriba fins al curs alt del Freser, cap a la cota dels 1650 m. Aquesta central construçïda l'any 1907 va ser la primera de Catalunya destinada al transport d'energia elèctrica, en aquest cas a la ciutat de Vic.

Per realitzar aquest itinerari cal prendre el Camí de Núria per Daió que s'inicia tot travessant el riu pel curiós pont en forma d'encavallada. El camí (senyals grogues), en gran part empedrat ens fa guanyar altura còmodament fins que ja a les parts altes s'uneix amb el Camí Vell de Núria, molt més freqüentat i que és un GR. Seguirem pujant ara per aquest camí fins a ensopegar amb l'inici del canal. El cable que i talla el pas sembla ser que per impedir que els excursionistes s'equivoquin. El canal està totalment recobert de taulons transversals i disposa de cable de vida que suposem té la finalitat de donar seguretat als equips de manteniment que hi fan les inspeccions periòdiques.

 Podríem dir que el recorregut pel canal es pot dividir en dos sectors. El primer tram que recull aigües del Núria fins a la caseta de les aigües on hi ha el tub vertical és de traçat més dificultòs. De tant en tant el canal s'endinsa en galeries subterrànies a les quals  nosaltres no podem accedir, aleshores ens cal fer enrevessats camins per a superar els obstacles del relleu, un constant puja i baixa on ens caldrà seguir senyals vermelles i on trobarem cables en els indrets que comporten perill. Pensem que ens trobem en un terreny on predomina la verticalitat.

El segon tram, és bastant més llarg que el primer però menys complicat. En aquelles ocasions en què ens cal deixar el canal per superar un túnel, trobem els camins en millor estat, malgrat que en algun indret manca fer una neteja de la vegetació i ens costa trobar traces del sender. Pensem sempre que cal seguir els senyals vermells i buscar fites. A mesura que progressem pel canal la llera el Freser es va apropant fins que finalment arribem a una caseta refugi i un centenar de metres més endavant hi trobem el riu Freser i la represa que intercepta les seves aigües.

Pel retorn cal que fem uns metres camí enrere per anar buscar un talús situat entre la represa i el refugi que ens permet travessar el riu amb comoditat. Un cop travessat trobem traces de sender (gran fita) que resseguint-lo ens porta fins al camí de la vall que comunica Queralbs amb el Refugi de Coma de Vaca.

En definitiva un extraordinari recorregut pel cor de les muntanyes i a travers d'uns paratges d'exuberant naturalesa que segur ens deixaran un bon record. Sorprenent també l'obra d'enginyeria executada per tal de domesticar les aigües d'aquests dos rius de muntanya tan braus i conduir-los a través d'una orografia tan extrema. En qüestió d'horaris, aquests van ser els nostres:

Central Daió fins al Canal 1:30 h    Canal  4:00h       Retorn per la vall 1:45h

                                   VIDEO                  FOTOS                   TRACK                    MAPA

CRESTA DE PEGUERA

Situada en els Rasos de Peguera i sota l'ombra de la Serra d'Ensija hi ha aquest crestall calcari que anomenem Cresta de Peguera però que en realitat ocupa el Serrat de les Eres en el terme municipal de Fígols. I accedirem des de la carretera C-16, just passada la central de Cercs surt a la nostra esquerra una carretera que guanyant gran desnivell porta a Sant Corneli i Fígols. Més endavant trobem una cruïlla que porta a Vallcebre, nosaltres seguirem rectes en direcció Rasos de Peguera. Mes endavant un rètol ens avisa que som a un camí rural, continuem per la pista uns 2,20 km i poc abans d'arribar a una colladeta, aparcarem. Som just al costat del límit oest de la Cresta de Peguera. Ens caldrà anar caminant al llarg de tot el vessant sud del crestall fins arribar al punt on es fa més accessible i ens permet remuntar millor el pendent entre la vegetació.
La Cresta de Peguera la podríem dividir en dos sectors, un d'inicial bastant llarg on podem anar progressant fàcilment superant passos de I i II grau, però que malgrat això cal anar amb precaució i molt bon peu donada la verticalitat del vessant. És en el segon sector on es concentren las principals dificultats i tot el caràcter de la cresta. És un tram bastant curt però intens on i trobarem passos de IV i IV+ i uns quatre o cinc ràpels en funció del punt on decidim finalitzar-la. En definitiva un bon indret per a fer una matinal d'aprenentatge en cresta en un indret d'allò mes bucólic com o són els Rasos de Peguera, i si hi anem en época de bolets aleshores ja és la pera!  Un cop haurem finalitzat trobarem llocs per dinar en el nucli de Sant Corneli.

                             VIDEO                       FOTOS                          TRACK                               MAPA

PALA DE MONTINIER

Aquest estiu  vaig passar set dies per la zona d'Ainsa i el primer que veia quan treia el nas per la finestra era el cim de la Pala de Montinier. La qüestió és, que això d'anar amb família en ocasions et limita una mica el desig que genera el poder d'atracció de la muntanya, de manera que cada dia en aixecar-me em proposava que l'endemà intentaria anar a pujar la Pala, però van passar tots els dies de l'estada i nastis-plastis, érem massa colla i el "capità aranya" era jo i no podia fugir un dia complert de les meves obligacions, així és que em vaig quedar amb les ganes.

Ja de tornada a casa i donat que bona part de la resta de companys estava de randoné pel Mercantour, li vaig proposar a l'Albert d'anar a pujar la Pala de Montinier. Sortíem al matí sense presses i després de dinar a Labuerda prosseguíem el nostre camí cap a Bielsa. Aparquem a prop de l'Embalse de Pineta i comencem a caminar muntanya amunt per tal de pujar al Refugi de Montinier, on volem passar la nit. Es tracta de resseguir en la major part el GR 19.1 que puja fins al Portillo de Tella,  és un camí molt ben senyalitzat i d'agradable caminar. Un cop al refugi ens dediquem a recollir llenya, abunant pels voltants i anem a buscar aigua a un abeurador que hi ha a uns deu minuts seguint el GR cap al Portillo. Aquest refugi es limita a quatre parets i una xemeneia, no té mobiliari, l'edifici es troba en bon estat i la seva situació és d'allò més bonic, al bell-mig d'un prat rodejat de bosc i amb el panorama de les Puntes Suelza i Fulsa pel davant.

Comença a fosquejar quan totes les vaques que hi ha disperses per la zona decideixen venir a passar la nit al costat del refugi, a conseqüència acabem passant la nit del lloro amb el concert d'esquelles a tocar de la porta. Són les set del matí que comencem a caminar, les vaques ara estan dormint plàcidament, cap a les quatre del matí van decidir finalitzar la jornada laboral. Comencem a remunta la Canal del Portillo i en poc mes d'una hora i arribem, se'ns obre l'extens paisatge del sud, la Peña Montañesa, el Castillo Mayor i l'ampli Prepirineu de les serres exteriors.

Del Portillo de Tella anem resseguint el llom carener en direcció a les parets de la muntanya per tal d'anar a trobar la Faixeta Palomín, un estret corriol que ens acostarà a la canal de pujada evitant perdre alçada. Després d'un llarg flanqueig arribem a la gran tartera que ocupa tot el peu del vessant. No hi ha camí ni fites, per el que anem remuntant pel pedregam mirant d'intuir quin és el millor punt per atacar el tram rocós que ens porti fins a la carena. Superada la tartera comencem a remuntar fent un traçat sinuós que ens permeti esquivar els punts complicats, grimpant i caminant. Al llarg de tot aquest tram anem construint nombroses fites per tal de que ens a siguin d'ajut a la baixada. Arribo dalt de la carena i puc observar que encara em queda un bon troç fins al cim de la Pala de Montinier de la qual en separen dues puntes secundàries. Començo a progressar per la carena que tot i ser ample esta envoltada per verticals vessants principalment pel seu costat nord que dóna a la Vall de Pineta. Arribo al cim que és una excel.lent talaia, seria el paisatge total de no ser pel grup del Mont Perdut que limita el seu horitzó Oest. Per sota meu observo els intrincats contraforts de Pineta vistos a ull d'ocell on un dia pretenem venir a fer una travessa que ens permeti unir el Refugio de Montinier amb el Collado de Añisclo. després de passar una bona estona al cim observo que comencen a créixer boires i com que la previsió era d'empitjorament de la méteo tiro cap avall per tal de reunirme com més aviat millor amb el company i començar el descens fins al refugi abans de que ens pugui enxampar el mal temps.

                                             VIDEO                     FOTOS                   TRACK                         MAPA

EN KAYAK PER MEDIANO I EL GRADO

De vegades trobar-se el got mig buit te els seus avantatges, així és que en la nostra excursió pel pantà de Mediano vam tenir l'oportunitat de poder passejar per les restes de l'antic poble de Mediano, el nivell de les aigües és actualment tant baix que l'església del poble sobresurt íntegrament de les aigües, de fet és l'únic edifici que es conserva dempeus, la resta d'edificacions es limiten a un munt de pedres esteses per la plana circumdant, desolació històrica total. Inicialment ens va costar trobar un punt per la riba de l'embassament que ens permetés entrar a l'aigua, en uns llocs les pistes d'apropament estaven tancades amb cadenat i la carretera que s'apropa a la presa un rètol indicava que només era per personal autoritzat, en definitiva tot facilitats per qui vol practicar una mena de senderisme aquàtic en un mitjà que per sort no està massificat, coses d'aquest país. Va caldre fer una ullada al mapa per observar que del poble de Coscojuela de Sobrarbe sortia una pista que arribava fins a les mateixes aigües. El punt d'embarcament concretament és situava en l'antic nucli habitat de Plampalacios molt a prop d'on es troba l'Ermita de San Bartolomé. Aquesta ermita encara es conserva força ve  tenint en compte que quan l'embassament està al nivell màxim les aigües inunden pels voltants d'un metre i mig l'edifici. El pantà de Mediano té una gran extensió i si el trobem en millors condicions segur que ens oferirà nombroses raconades on ens i podrem endinsar. No cal dir que el paisatge de fons és d'allò més ampli, la Peña Montañesa domina l'entorn proper i tancant la visió pel nord tindrem el massís del Mont Perdut i les Tres Maries, tot un espectacle. Vam acabar fent un recorregut d'uns 12 km que van ser suficients per sortir satisfets de l'experiència.

                                                        V  I  D  E  O                                     M  A  P  A