Som al setembre, mai havíem vingut a Dolomites per aquestes dates, sempre havia estat pel juliol, ara els dies són una mica més curts i la temperatura per aquestes latituds ja té indicis de tardor. La nostra intenció és fer una travessa que passi per a tots els refugis d'alçada del massís enllaçant-los mitjançant totes les ferrades de més rellevància de Brenta, recuperant així una mica l'esperit del muntanyenc que carregat amb tots els seus estris a l'esquena, es desplaça a través de les muntanyes buscant un paisatge nou a cada revolt del seu camí. Per aquestes dates és la temporada límit dels refugis de Brenta, la majoria tanquen el dia 20 de setembre i ja no obren fins passat l'hivern. Un dels avantatges d'aquesta època és que les calors de l'estiu han fos les grans congestes de neu que ocupen bona part de les vertiginoses canals que ens cal travessar, principalment per les Bocchetes Alte i Centrale. En canvi, un dels inconvenients ens el trobem en les petites geleres que ocupen les zones altes i obagues de les collades, a l'estiu progressar per elles és fàcil, només ens cal clavar fort la petjada i si està dura ens posem els grampons. Ara però, la neu verge que havia caigut a l'hivern ja no hi és, i la gelera mostra la seva capa primigènia de glaç, dur com la roca, intractable. La travessa de Brenta es realitza a través de camins equipats i vies ferrades, tant uns com els altres són camins vertiginosos per on cal progressar amb seguretat i on és indispensable portar l'equipament específic per ferrades i segons l'època grampons i piolet. No està de mes també, portar un cordino de 20 o 30 metres per si ens trobem amb algun entrebanc pel camí. Tot i el molt bon equipament de les vies de Brenta, som en un món vertical on tant el nostre nivell d'autoconfiança com els nostres recursos, cal que siguin alts. Tots els camins estan perfectament senyalitzats amb rètols, en el seu inici i bifurcacions mostren la numeració del sender coincident amb la cartografia de la zona. Un cop a la ferrada, el mateix equipament ens indica el camí i a les zones de transició i trobarem nombroses marques vermelles i fites. Al Sentiero Brentari vàrem coincidir amb un noruec que anava sol, el dia següent vam fer l'etapa junts fins a Madonna. d'aquí nosaltres ja iniciàvem el viatge de retorn a casa, en canvi ell, com que encara disposava d'uns dies de vacances, aprofitava per anar a la zona de Cortina a fer el Monte Paterno. Li va caure la primera nevada de la temporada. Vàrem tenir sort, doncs per qüestió de dos dies, una emblanquinada així ens vés pogut malmetre tota la travessa per Brenta.
ETAPA-1 BOCCHETTE ALTE + OLIVA DETASSIS
Llarg recorregut, al llarg dels flancs de la Cima Brenta, vorejant la cota 3000m que uneix els refugis Tucket i Alimonta. Sense tenir un traçat tècnicament difícil Bocchette Alte demana tenir coneixements de muntanya i resistència. Des de la Boca de Tuckett anem guanyant alçada per tot un seguit de graonades on en els trams exposats i trobem equipament, passem per àmplies cornises sense equipament i en el nostre cas finalitzem a la Bocchetta Bassa dei Massodi per tal d'enllaçar amb la ferrada Oliva Detassis, aquesta última impressiona per la seva verticalitat, es tracte d'una llarga successió escales dotades d'un excel.lent equipament que ens permeten arribar al Refugi Alimonta a través de la Vedretta dei Brentei.
Horari entre refugis Tuckett-Alimonta: 6,00 h
Sense lloc a dubtes, la via ferrada més famosa de Brenta i diria fins i tot, de Dolomites. Gran recorregut per entre la Torre di Brenta i la Cima Brenta Alta. Recorregut bastant fàcil amb forca trams a travès d'espectaculars rapisses tallades a la roca. És probablement la via ferrada on ens hi trobarem més gent. Molt bon equipament i un paisatge de pel.lícula. Passem per sota la base del Campanile Basso, el monòlit més famós de Dolomites. Un món envoltat d'estimballs on la progressió esdevé un plaer pels sentits. Com a curiositat una font que sempre raja en una repissa abans d'arribar a la Bocca di Brenta. L'últim tram per accedir a la collada d'accés al Refugi Pedrotti és potser el més exposat i cal realitzar-lo horitzontalment per un seguit de perns penjats al buit.
Horari entre refugis Alimonta-Pedrotti: 3:45 h
Es tracta d'un camí (358) que uneix el Refugi Pedrotti amb el Refugi Agostini, entre tots dos, però, hi trobem una via ferrada que permet superar el crestall que de la Cima Tosa es desprèn fins a la Punta dell'Ideale. Del Refugi Pedrotti tenim una llarga aproximació a través d'un paisatge ocupat per immensos tarterams per on anem guanyant alçada per camí ben traçat que ens acaba situant dalt del crestall on s'inicia la via ferrada. Inicialment, perdem alçada per forts pendents detrític, sempre amb cable de vida i alguna escala, Arribant a la part inferior unes plaques llisses posen rigor a la via, cal bona adherència pels peus, per sota nostre la gelera, ara al setembre mostra l´àmplia rimaia i algunes profundes esquerdes. Superada la rimaia una corda nuada facilita baixar el primer tram de gelera.
Horari entre refugis Pedrotti-Agostini: 4:15 h
Total de l'etapa: 8:00 h
Camí (321) utilitzat per unir el Refugi Agostini amb el Refugi XII Apostoli. La ferrada Castiglioni malgrat que a la majoria de ressenyes la qualifiquen com a difícil per la seva verticalitat creiem que no ho és tan a causa del seu equipament que és molt bo. Escala darrere escala anem superant desnivell fins arribar a la Bocca Due Denti des d'on podem veure ja el Refugi XII Apostoli el nostre següent objectiu. Del refugi prenem un bon camí (307) que disposa de petits equipaments i que perd un gran desnivell pel flanc del gran cercle que domina la vall. Un cop som a baix, trobem el camí (324) que ens derivarà cap a la llarga Valldàgola des d'on podrem remuntar a Valisinella per tancar el circuit de la travessa.
Horari refugis Agostini-XII Apostoli:
Horari Refugi XII Apostoli-Valesinella: 7:00 h
