dijous, 14 de setembre del 2017

GRAN FACHA - PICOS DEL INFIERNO



Són quasi les set de la tarda que arribem al Balneario de Panticosa, aprofitarem les últimes llums del dia per pujar a dormir al Refugi de Bachimaña, situat a menys de dues hores tot resseguint el GR-11. Agafem les motxilles i sense pensar-ho molt tirem a munt, el cel està bastant cobert i ens pot enganxar algun xàfec. Hem vingut a fer una travessa de dos dies que ens permetrà fer els cims de la Gran Facha i els Picos del Infierno, dues mancances prou importants en el nostre llistat d'ascensions. Arribem al refugi sota un concert de trons que cada cop estan més a prop. Just creuar la porta cauen les primeres gotes, hem estat de sort.
Després de passar una plàcida nit en el refugi que està quasi buit, iniciem la marcha vall amunt inicialment pel GR-11 i més endavant pel camí que porta al Coll de Mercadau. A l'alçada dels Ibones del Pecico podem observar per primer cop el nostre objectiu del dia, la Gran Facha que presenta un aspecte altiu i aguerrit. Deixem el camí del coll i enfilem directes resseguint els ibones fins a situarnos al peu del gran pendent de tarteram que ens caldrà superar per arribar a la collada de l'aresta Sud. Comencem a remuntar pel pedregam que és bastant inestable fins arribar a la base de l'aresta on seguint traces grimpem ràpidament fins a l'ampli coll superior. Sense massa dilació continuem el nostre camí per l'aresta sud que ofereix un aspecte ferotge. Anem trobant fites que ens  assenyalen els millors indrets per on progressar de forma segura. L'aresta és més fàcil del que semblava, alternant petites terrasses i graonades de fàcil grimpar i sense adonar-nos ens trobem a dalt del cim. La Gran Facha és un cim piramidal i que es troba relativament aïllat de la resta de muntanyes veïnes i per aquest motiu ofereix un gran panorama absolut.


VIDEO               TRAK                FOTOS                  MAPA


El descens per l'aresta nord presenta les mateixes característiques que l'aresta sud però és més llarga. Anem desgrimpant constantment que amb l'ajut de les fites resulta més fàcil, o almenys t'aporta una mica de confiança. Arribem al Coll de la Facha, que és fronterer i aquí trobem el camí que ens portarà de baixada fins al Refugi de Respumoso. Passem primer pels Ibones de la Facha, i més avall per l'Ibón de Campo Plano situat a l'extrem d'una àmplia praderia que sorprèn per la seva extensió al mig d'aquest territori de muntanyes tan airoses. Aprofitem la placidesa de l'entorn per menjar una mica i destinar uns minuts al relaxament, que ja toca. Després de superar un parell de repetjons d'aquells que no hi contaves a l'ordre del dia, arribem al Refugi de Respumoso que està bastant més ple que el de Bachimaña

Són les set del matí que ens hem posat en marxa seguint el GR-11, després de travessar el riu comencem a remuntar suaument la Vall de Llena Cantal, amplia i recoberta d'un verd exuberant, on alguns els ramats de vaques  aprofiten per omplir-se la panxa. Just superar un canvi de rasant anem a petar a l'Ibón de Llena Cantal, bonic estany de muntanya des del qual ja podem observar per sobre nostre el Collado de Piedrafita i la traça del camí sobre fosca grava que si enfila. El pendent s'accentua un pél més fins arribar a una canaleta rocosa, que tot i ser bastant més dreta, se supera fàcilment. Del coll tenim una completa visió del curiós Ibón de Tebarray i del vessant dels Infiernos que ens caldrà superar, aquest és potser un dels racons més singulars del Pirineu. A partir d'aquí el camí segueix planer fins al Collado del Infierno. Deixem el GR i prenem un sender senyalitzat amb fites que comença a remuntar en diagonal tot aquest vessant per a situar-nos a un entall de la carena que normalment està senyalitzat amb una perxa i on arribarem després de superar un curt tram rocós.
Un cop a la carena, canviem de vessant i podem observar l'espectacular veta blanca que creua la muntanya, grimpem uns quants metres pel seu marge i a continuació la travessem fins a l'altre extrem per una cornisa prou segura, una grimpada final ens deixa sota un últim tram de carena que amb una curta grimpada ens deixa al cim del Infierno NW.


La visió des del cim és de primer ordre en tots els sentits, per davant nostre veiem l'espectacular Marmolera coronada per una estreta aresta que domina els seus dos verticals vessant, i a l'extrem oposat els altres dos cims dels Infiernos on ens caldrà anar a continuació. La carena de la Marmolera és prou ample com per a progressar amb seguretat, així és que ràpidament ens plantem a l'Infierno Central i tot seguit fins al Infierno SE. que es troba molt pròxim.
El descens dels Infiernos és potser la part més conflictiva del dia, cal baixar pel dret vessant de la muntanya que dóna a els Ibones de Pondiellos. Després d'una estona examinant el possible traçat del descens, observem una fita i ens i dirigim iniciant el descens des del collet entre els dos Infiernos (Central/SE). D'aspecte descompost i de roca inestable, no dóna treva, cal posar cura i tenir bon peu. De fita en fita anem perdent altura fins arribar al peu del vessant on la tartera ens rep amb els seus braços rocallosos, com si després d'un vol acabèssim d'aterrar. Ara ens cal progressar pel tarteram primer fins al collado Saretas i a continuació fins al collado de Pondiellos.
Del collado de Pondiellos comencem a baixar pel tarteram de grossos blocs on les fites ens van marcant el camí a seguir. El Balneario de Panticosa s'observa al fons de la vall a més de 1000 metres i encara que ja fa estona que estem baixant sempre sembla que està igual de lluny, decidim que ha arribat l'hora de dinar i reposar forces. Mitja hora més tard, amb la panxa un xic més plena i forces renovades, continuem el fatigós descens. Són las quatre de la tarda que creuem la porta de la Casa de Piedra, on ens espera una bona dutxa i el descans merescut, però abans de res, i com no, ens deleiterem amb una cerveseta ben fresca.



dimarts, 12 de setembre del 2017

CINGLES DE VALLCEBRE

En el municipi de Vallcebre i dominanT la Vall del Llobregat podem observar una allargassada cinglera que destaca pel blanc color de la seva roca calcària, són els Cingles de Vallcebre. Amb un traçat semicircular s'estenen des de la conca minera de Sant Corneli fins a més enllà de la carretera que puja a Saldes i Gosol. Amb aquest recorregut resseguim quasi la totalitat de la part superior d'aquesta cinglera el que comporta la meitat del camí a fer, la resta discorre per zones agrícoles, alternant pistes i camins dins del bosc i passant també pel poble de Vallcebre. Com a punt d'origen prenem la colonia minera de Sant Corneli, un indret interessant i curiós, on hi ha el Museu de les Mines i alguns establiments de restauració.
Iniciem doncs el nostre recorregut pels cingles per un camí que de pujada ens portarà al Grau dels Boits, un pas equipat amb cadenes i baranes que de manera segura ens a situa dalt del cingle. Arribats aquí, nosaltres escollim fer el recorregut en sentit anti-horari, tot i que el podríem fer també en l'altre sentit. Tot el recorregut està senyalitzat amb les marques de camí PR pel que no tindrem dubtes del camí a seguir, a mesura que anem avançant anem deixant de banda tot un seguit de graus, que normalment estan indicats amb rètols, aquests graus són indrets on podríem accedir a la part baixa del cingle i enllaçar amb altres itineraris. Després de superar per un pont, l'engorjat anomenat la Foradada, comencem a remuntar pel costat oposat fins a trobar-nos la carretera que porta a Vallcebre, en el punt anomenat Mirador de Cap Deig. Ara toca caminar per pista una bona estona passem pel llogaret de la Barceloneta i finalment arribem al poble on a la plaça hi trobarem una font i in bar-restaurant.
Sortint del poble el camí ara discorre per dins de pinedes i ens caldrà remuntar força per retrobar de nou el cingle a la part oposada, de fet abans de que arribéssim al poble podíem observar en la llunyania, en els boscos situats al sud una gran franja tallafocs, doncs ve, acabarem passant-hi per la part superior. Seguint el nostre camí arribem a l'ermita de Santa Magdalena on després d'un últim repetjó arribem a la carena, just on hi ha el Grau de la Mola. A partir d'aquí tornem a resseguir la part superior del cingle, que de baixada ens portarà de nou el Grau dels Boits per on havíem iniciat el recorregut. Ara només ens caldrà desfer el camí que ja coneixem, fins a Sant Corneli. Tot aquest recorregut, de fàcil traçat s'acaba fent una mica llarg, és important portar aigua doncs no en trobem al llarg de tot el traçat amb l'excepció del poble de Vallcebre, a l'ermita de Santa Magdalena hi ha una font' però la vàrem trobar seca.
          
                          VIDEO                       TRAK                         FOTOS                         MAPA



COMABONA



 El Comabona és potser el cim més accessible de la Serra del Cadí, del poble de Montellà en el seu vessant nord una pista de muntanya accessible a quasi tots els vehicles, ens apropa fins a Prat d'Aguiló, on hi ha el Refugi Cèsar A.Torras. Aquest any però (2017) aquesta pista roman tancada per una esllavissada que es va produir a l'altura del Coll de Guilera, en conseqüència ens cal afegir una caminada per pista d'uns 10 km entre anar i tornar. Del costat del refugi surt un visible camí que remunta pel verd pendent, és el que porta fins al Pas dels Gosolans. Aquest camí és bastant ample i de bon traçat  i exceptuant un darrer tram més costerut i pedregós, es remunta força bé. Un cop dalt del pas ens cal anar resseguint en direcció Est i de pujada els immensos prats típics de les parts altes de la serra. Primer arribarem a un primer cim, que és el que és visible des del Pas dels Gosolans, un cop al capdamunt d'aquest visualitzarem encara més a l'Est el cim del Comabona que està més a prop del que sembla. Tot el traçat del coll fins al cim el farem preferentment caminant propers al marge del cingle, d'aquesta manera podrem anar gaudint d'interessants vistes de les canals superiors i el gran vessant que domina la Vall de Ridolaina. La tornada la farem  pel mateix camí. Aquest cim en ser molt accessible (2h des de Prat d'Aguiló) és propens a ser objectiu d'un ventall molt divers de caminadors, cal tenir cura de la mèteo i sobretot de la desorientació a causa de la boira a les parts altes.

      
                                              VIDEO                TRAK                FOTOS                MAPA






EL VULTURÓ (Canals Baridana i Cristall)

Deuen ser incomptables les ocasions al llarg d'aquests darrers anys que he estat observant la Serra del Cadí des dels voltants de Montellà on i acostumo a estiuejar i passar-hi molts caps de setmana. Sobretot a l'hivern on amb els prismàtics puc seguir a les cordades que remuntant per l'Ordiguer per a continuació baixar esquiant pel Cristall. També l'evolució de traçats més alpinístics que ataquen canals secundàries més agosarades. En definitiva que jo de cims del Cadí n'havia pujat, però per les canals no m'hi havia ficat mai, per això quan els companys m'ho vant proposar vaig saber que havia arribat l'hora de canviar els prismàtics per les botes. Pujaríem el Vulturó pujant per la Canal Baridana i baixant per la Canal del Cristall, un recorregut circular amb inici a Estana.


 Sortim d'Estana i més concretament del Coll de Pallers on hem deixat el cotxe i comencem a resseguir un camí per dins del bosc que alternant senders i pistes, i pujades i baixades ens acaba deixant per sobre del Querforadat. A partir d'aquí algun tram més de pista i finalment un sender per dins del bosc enfila directament cap al sud i ens apropa a la base dels cingles del Cadí. Sortim del bosc i davant nostre podem observar en plenitud la Canal Baridana per on ens caldrà pujar. Aquest tram d'Estana fins aquí, és rebuscat i una mica confús, el GPS resulta molt útil. La Canal Baridana té dues parts diferenciades, una d'elles és el gran tarteram inicial amb forma d'embut que t'acaba portant a una segona part més estreta i amb pendent més accentuat. El ferm no és massa estable i el remuntar es fa bastant pesat. Tot el traçat de la canal és regular i no presenta cap graonada rocosa. L'amplitud de la canal dóna opció a remuntar per on l'aspecte ens assembli més assequible, nosaltres ho vàrem fer pel costat dret en el sentit de la marxa.
Un cop som dalt del coll, ens trobem amb el paisatge típic del Cadí, el Yin i el Yen, paisatges oposats. Si fins ara hem superat els verticals, estrets i foscos (nord) cingles de la serra, ara ens trobem en planeres, amplies i lluminoses pastures d'alta muntanya. El cim del Vulturó està molt a prop, només ens cal remuntar pel fàcil pendent en direcció Est. Un cop a dalt la nostre visió s'amplia i podem observar tota la resta de la serralada que s'estén fins al Comabona. A partir del cim comencem a baixar, anant a buscar les proximitats del cingle, aviat arribem al coll de la Canal de l'Ordiguer que des d'aquí dalt presenta un aspecte impressionant. Seguint endavant arribem al Puig de la Canal del Cristall, amb molt bona visió dels esperons que forment la pared de l'Ordiguer i la Roca Verda. De dalt d'aquest tenim una perspectiva general de la Canal del Cristall.
Una curta baixada ens deixa al coll de la Canal del Cristall (rètol). La Canal del Cristall, que és molt més freqüentada que la Baridana i anem trobant traces de camí i fites indicadores. Aquí al contrari de l'altre el traçat no és uniforme, diverses graonades rocoses fan que tinguem d'anar buscant els millors passos, sempre fàcils de superar i on cal posar atenció amb la caiguda de pedres. Arribant a las parts baixes el camí passa a frec de la part superior d'una zona engorjada on cal posar més atenció, superat aquest curt tram, aviat entrem en zona de bosc on el camí ens acabarà abocant al super-mega conegut Prat de Cadí, on probablement ens trobem amb un gran nombre de caminadors que han pujat des d'Estana. Amb una horeta més de baixada, estarem al poble

             
                 VIDEO                         TRAK                           FOTOS                         MAPA