Aquesta muntanya és com un gran pastís que amb els seus 2735 m d'altura, domina bona part del paisatge de la Cerdanya. Tot i ser una muntanya de traçat fàcil i segur cal que tinguem en compte que des de Talltendre fins al cim hi ha una distància de quasi 8 km i un desnivell d'uns 1200 metres. Arribats al Coll de la Coma de Fornos s'inicia un llarg i ample recorregut pel llom carener que amb un pendent suau i regular ens porta fins al cim. Tot aquest recorregut requereix tenir una bona visibilitat, en cas de boira podem tenir seriosos problemes d'orientació, doncs aquesta extensa plana inclinada està desprovista de referències orogràfiques. L'esforç és veurà recompensat al cim amb una panoràmica il.limitada. Malgrat la distància i desnivell és adequat per a la iniciació tant sigui de raquetes com d'esquí de muntanya. El vessant de Meranges presenta pendents més favorables a un bon descens amb esquís, i també és més curt, però en canvi no ens ofereix un recorregut tan aeri i panoràmic com el traçat des de Talltendre. La Carabassa és un cim interessant de fer també en qualsevol altre època de l'any, sigui en travessia resseguint la fàcil carena que arriba pel nord (Pics d'Engorgs-Bony Manyer) com des del ferèstec vessant de la Vall de la Llosa (per l'Estany de Calm Colomer) entre altres possibles camins.
dimecres, 21 de desembre del 2016
LA GREVOLOSA I PIC DE L'ÀLIGA
Tot i que la tardor ja es troba bastant avançada, decidim venir a fer una passejada per aquests extensos boscos que inunden l'entorn de la Collada de Bracons, en el límit entre Osona i la Garrotxa. La fageda de la Grevolosa és un dels boscos més emblemàtics de Catalunya, situada en una valleta enclotada, els seus arbres s'han vist obligats a estirarse cap al cel a la recerca de la llum, alguns dels seus exemplars assoleixen els quaranta metres d'alçada i alguns d'ells formen part del registre d'arbres monumentals. l'itinerari que fem a més de visitar aquest singular espai es complementa amb l'ascensió al pic de l'Àliga. És un recorregut circular on prenem com a punt de sortida la Collada de Bracons i que ens demana disposar de tot el dia per a completarlo
Des de la Collada de Bracons en el camí que ens endinsa de baixada cap al bosc de la Grevolosa i trobarem diversos rètols indicadors, el camí és prou ample com per a no oferir dubtes. Travessat aquest espai s'arriba aviat a l'ermita de Sant Nazari, un cop aquí cal trobar l'inici d'un discret sender que surt per sobre dels edificis i que planejant aviat desenboca a una pista que resseguim fins a la carretera. Cal remuntar un centenar de metres la carretera per continuar el nostre camí, inicialment per pista i guanyats uns metres d'altura, per sender.
Aquest sender és una mica sinuós i per estones el GPS ens es força útil per a confirmar el correcte camí en algunes bifurcacions que anem trobant. La part superior del Pic de l'Àliga forma un promontori rocós que per accedir-hi el camí passa en un curt tram per zones de fort pendent on cal posar atenció. Del cim fins a la Collada de Bracons anem resseguint la Serra de Curull, sempre per dins de l'exuberant massa boscosa i passant per algunes colladetas poc remarcables per trobar-se immerses dins d'aquest mon vegetal.
dissabte, 26 de novembre del 2016
LADAKH (Viatge a l'Índia) Part-I
Fa gairebé un any que amb
la Bea vam decidir venir a l’Índia, A partir d’aquest moment vaig començar a
buscar informació sobre un possible recorregut que ens permetés obtenir una
visió global del país, sense aprofundir en aspectes concrets. L’Índia és immensa
i amb una diversitat que precisa molts viatges i llargues estades per tenir-ne
coneixement. De fet, més que India el meu objectiu principal era el Ladakh, una
petita part del Tibet que l’Índia es va annexionar als anys quaranta, desprès
d’entrar en guerra amb la Xina per la disputa del territori.
Aviat la Marie i en Jean
Denis es van mostrar interessats en el viatge, així és que finalment érem
quatre persones. Passats uns mesos, al nostre grup s’hi afegia l’Anna i poc
desprès la Merche i la Maria, dues amigues que la Bea havia fet en els cursos
de Zen. Set persones em semblaven moltes per un viatge de tants dies, i si
afegim que els idiomes interns del grup eren
català, castellà i francès i que el del país de destí era l’anglès i
altres dialectes locals, això no pintava massa be. Un dels aspectes que em
preocupaven de la relació de grup era el fet que el nostre no era un viatge
organitzat, amb un itinerari prefixat a tots nivells i on un guia et porta i
recull, et tradueix i soluciona qualsevol problema burocràtic que pugui sorgir.
El nostre era un viatge amb uns objectius prefixats que calia anar aconseguint
a mesura que es desenvolupava, mitjançant l’improvisació i els recursos
personals dels components del grup. Així és que desprès d’unes quantes trobades
que van servir per conèixer-nos millor, el temps va anar passant i, sense
adonar-nos, un dia a dos quarts de quatre de la matinada ens trobàvem tots a l’aeroport, amb les
nostres grans motxilles i una gran il·lusió posada en aquest viatge,i també, el
que sovint és part fonamental quant el destí és un país llunyà, un temor que es
barreja amb l’atraient seducció del desconegut.
Ja fa una estona que hem
arribat a l’aeroport internacional de Delhi. Recuperades les motxilles i
passats els controls de policia, podem dir que ja som a l’Índia. Com que la
nostre intenció d’aquí a unes hores és prendre el vol cap a Leh, capital del
Ladakh, ens cal trobar el punt d’embarcament.
Preguntem a la gent, però la majoria no coneixen ni tan sols
l’existència de Leh. Mentre uns de la colla es queden vigilant els equipatges,
la resta sortim a la recerca del lloc. Tot esta ple de gent; vaig per sales i
passadissos, travesso una porta i de sobte trobo que fa molta calor; fines
gotes de pluja em cauen al cap. Ostres, sóc a l’Índia!. Miro al voltant meu i
veig gent i més gent anant amunt i
avall, asseguts per terra o circulant en estrafolaris vehicles. És mitja nit,
l’enllumenat de l’entorn es tènue i el plugim i la xafogor intensa m’aporten
sensacions desconegudes fins ara. Em dic: Joan, això és diferent !
Finalment un funcionari
ens diu que pel vol a Leh cal anar a l’aeroport domèstic, adjacent a l’aeroport
internacional, i que hi podem anar amb un servei públic que els comunica. Així
és que a les tantes de la matinada ens trobem dalt d’un destartalat autobús que
fa via pel camí més curt; és a dir, travessant pel mig de les pistes
d’aterratge, mentre observem temorosos les llums dels avions enlairant-se a o
aterrant. Un cop a la terminal el nostre vol es cancel·la diverses vegades a
causa del mal temps al Ladakh. Finalment, i després de molts controls i
burocràcia, el nostre avió comença a accelerar per la pista i en el moment que
amb força s’inclina cap al cel, cap al Ladakh !.
EL LADAKH
Situat en el angle
oriental del problemàtic estat de Jammu i Cachemira, és la regió més feréstega
i despoblada de l’Índia. Un desert de muntanyes situat entre les carenes del
Karakorum i l’Himalaya. Aquesta regió tancada al turisme fins l’any 1974, es
troba limítrofa a la “border line”; és a dir la línia de foc del conflicte
armat entre el Pakistan i l’Índia motivat per l’annexió de bona part del
territori de Cachemira. Per aquest motiu, la part més oriental del Ladakh no
està exempta de risc per als turistes, a causa de les incursions de la
guerrilla. Una gran part del Ladakh encara no és oberta al turisme, però amb la
disminució de les tensions algunes zones es comencen a obrir. Es poden
sol·licitar permisos per visitar les zones de Nubra, Rupshu-Tsomoriri i Pangong
Tso.
Descrit com “el petit
Tibet” o “l’última Shangri-La”, és un dels darrers enclavaments del budisme
mahayana, la principal religió de Ladakh. Els símbols religiosos es manifesten
per arreu: rodes de pregaria, chortens, banderes multicolors que llencen al
vent multitud de pregàries i un gran nombre de gompas, els antics monestirs del
Ladakh, que estan considerats els més impressionants i misteriosos. La major
concentració d’aquests monestirs es troba a la vall de l’Indus pels voltants de
Leh.
Mentre que el gran Tibet
patia la brutal repressió de l’exercit xinès, que destruïa de forma implacable
i sense miraments milers d’anys de cultura, amb la crema de monestirs,
destrucció de les biblioteques i l’empresonament i execució de lames i tot
aquell que no s’avingués al nou estatus, el Ladakh ha estat preservat fins els
nostres dies de qualsevol repressió o espoli en el sentit cultural i religiós.
Situat en una regió remota i oblidada del gran subcontinent indi, ha
sobreviscut fins fa pocs anys com un territori oblidat, sense comunicacions ni
cap tipus de servei. Leh, la capital, es troba a una alçada de 3500 metres i és
l’únic indret de la regió que disposa d’alguns minços serveis. Per no tenir, no
hi ha ni subministrament elèctric i tant sols es disposa d’unes poques hores de
llum artificial al capvespre, mitjançant
grups electrògens. Podríem dir que el Ladakh no és el millor indret, per tenir
un contratemps.
PER LA VALL DE L’INDUS
Quan el taxi que ens
havia recollit a l’aeroport va travessar pel bell mig de Leh, se’ns va
presentar com una ciutat llaminera, d’aquells llocs que creixent al voltant del
fenomen turístic. Tendes, basars, agències de viatges, restaurants, un trànsit frenètic de vehicles i persones
vingudes d’arreu... és a dir, un lloc d’aquells en els que, malgrat estar en un
indret remot, et pots sentir recolzat per persones de la teva mateixa
procedència i poder establir-hi amistat. Per internet havíem trobat una “Guest
house” per fer estada els dies que passaríem pel Ladakh. Aquest tipus
d’allotjament és molt freqüent a la regió i consisteix en una o més habitacions
que formen part del propi habitatge familiar. És una de les millors maneres
d’integrar-se amb la població local. Aquesta casa estava habitada per un
matrimoni i la seva filla i, ja d’entrada, ens van caure força bé.
Un cop instal·lats,
estàvem ansiosos de sortir a fer la primera presa de contacte. Aquell dia vam
visitar el palau reial i el gompa situat
dalt de la muntanya. Tot i que ens va costar de pujar, la vista s’ho valia: per
sota nostre Leh i el seu entrellat de carrers; més enllà, llunyana, la vall de
l’Indus; cap al nord un mur d’altes
muntanyes i per sobre nostre centenars de banderoles votives brogint al vent
tot escampant lletanies budistes per l’univers. Va ser un primer dia intens que
ens va servir per recórrer la ciutat i captar la senzillesa i cordialitat del
poble tibetà. A la tarda teníem concertada una reunió amb el responsable d’una
agència que ens proporcionava vehicle i conductor. El nostre plantejament de
rutes pel Ladakh, va estar recolzat i fins i tot millorat. A més, els preus
eren força raonables. D’aquesta manera, un tibetà que es deia Phunchok Dorje
entrava a formar part del grup com a conductor. Va ser una de les claus perquè
la nostra estada per la regió resultés més agradable. Amb paciència i un
somriure perenne al seu rostre, s’avenia a tot allò que li proposéssim o bé ens
aconsellava tímidament si veia que ens equivocàvem.
La primera nit al
Ladakh va ser d’aquelles que no
s’obliden. Al capvespre, després d’un dia plujós, vam sopar molt bé i finalment
ens anàvem a dormir súper feliços per aquest primer dia i també perquè un temor
que ens perseguia des de l’aterratge, el mal d’alçada, no havia fet acte de
presència en cap de nosaltres. Cap a l’una de la matinada truquen a la porta i
se’ns diu que agafem el més imprescindible, que cal sortir ràpidament de la
casa. El motiu és que les pluges són més intenses a la part alta de la vall i
es tem que hi pugui haver una avinguda d’aigües. Així és que sortim de la casa
a plena nit, i cal dir que al Ladakh la nit és molt intensa, ja que no hi ha
enllumenat. Dispersats els uns dels altres, sota la pluja i amb els peus
enfonsats al fang, anem travessant camps de blat seguint una persona que ni tan
sols coneixíem. Finalment ens retrobem tots en una casa situada a la part alta
del poble. Tota la nit va ploure i l’endemà, retornant a la nostre guest house,
podíem observar pels barris els danys causats per l’aigua. Ponts trencats,
camps inundats i la majoria de veïns aixecant barricades per desviar futures
avingudes amb sacs plens de terra i rocs.
La resta de la nostre
estada a la regió, la vam destinar íntegrament a visitar tot el conjunt de
monestirs tibetans situat a la vall de l’Indus. En el nostre pla de viatge
s’incloïa anar dos dies a la zona de Nubra, la regió més al nord de l’Índia,
situada en ple altiplà tibetà. Disposàvem dels permisos oficials per a
l’estada, però a causa del mal temps va ser impossible travessar el Khardung
La, el port de muntanya per a vehicles més alt del mon amb 5578 m. Les dues
temptatives que vam fer, ja per sí eren una experiència. La precarietat de les
comunicacions quedava manifesta: les pluges produïen esllavissades a la
muntanya; blocs de pedra de tones van aïllar uns quants dies la vall de Nubra. Davant d’aquest situació, ens vam centrar en
els monestirs.
Quan has visitat quatre o
cinc monestirs et pot semblar que tots són iguals; no obstant, per a nosaltres
cada monestir ens presentava singularitats, ja fos pel paisatge del seu entorn
o per l’arquitectura del conjunt. També per l’acollida més o menys cordial dels
lames residents. Sortíem al matí i passàvem la resta del dia amunt i avall
visitant gompas. Al migdia ens aturàvem
a dinar en aquell indret que en Dorge bonament escollia tot pensant que era el
que més s’ajustava als costums occidentals. El cert era que la majoria deixaven
molt que desitjar tan en el menú a escollir (rice-dal-vegetables) com en les
condicions higièniques en general. Al final del dia i ja de tornada a Leh
acostumàvem a fer un volt per la població; entràvem a una de les nombroses
“german bakery” a prendre un te i
cruspir-nos algun dels llaminers pastissets que feien. A continuació
passejàvem per entre l’eixam de petis
comerços que oferien tot allò que estiguéssim disposat a comprar; això sí,
primer calia passar per un llarg estira i afluixa sobre el preu a pagar. Abans
de que es fes de nit tornàvem a la “guest house” que estava en el barri de
Sankar, situat a uns vint minuts del centre. Un indret tranquil, allunyat dels
sorolls i del trànsit desmesurat de la part comercial, on en qualsevol moment
podies ser atropellat per una de les nombroses andròmines amb quatre rodes, que
es desplaçaven anàrquicament per entre
la gent, esquivant-la a cops de clàxon.
Els dies al Ladakh, van
passar sense adonar-nos. Aconseguits
bona part dels objectius que ens havíem proposat, tan sols ens calia esperar
que els desperfectes que la pluja havia ocasionat a les carreteres, es
reparessin i la ruta de Manalí es reobrís . Cinc cents quilòmetres a través de
colls que superen els cinc mil metres entre un paisatge verge i sense cap
població, que avui en dia es manté com en els seus orígens. Així que ens van
comunicar que la ruta era oberta de nou ens vàm posar en camí, amb il·lusió,
però també amb tristor pel que deixàvem enrera: l’afable cordialitat del poble
tibetà.
pant lletanies budistes per l’univers. Va ser un primer dia intens que
ens va servir per recórrer la ciutat i captar la senzillesa i cordialitat del
poble tibetà. A la tarda teníem concertada una reunió amb el responsable d’una
agència que ens proporcionava vehicle i conductor. El nostre plantejament de
rutes pel Ladakh, va estar recolzat i fins i tot millorat. A més, els preus
eren força raonables. D’aquesta manera, un tibetà que es deia Phunchok Dorje
entrava a formar part del grup com a conductor. Va ser una de les claus perquè
la nostra estada per la regió resultés més agradable. Amb paciència i un
somriure perenne al seu rostre, s’avenia a tot allò que li proposéssim o bé ens
aconsellava tímidament si veia que ens equivocàvem.
dissabte, 19 de novembre del 2016
RUTA LEH-MANALI (Viatge a l'Índia) Part-II
De bon matí ens hem posat
en camí; la carretera que ressegueix aigües amunt la vall de l’Indus està força
malmesa. Petits grups familiars de refugiats tibetans treballen traient els
rocs i la terra que els aiguats d’aquests
dies hi han acumulat. Les dones i els nens buiden pacientment els bassals amb
petits envasos de llauna. Aboquen l’aigua en un cubell que quant està ple
llencen al riu. És una imatge colpidora veure aquesta gent treballar entre el
fang, amb els nadons a l’esquena i que, a més, encara tenen el detall
d’oferir-nos un ampli somriure en veure’ns passar.
Arribats a Upshi deixem
la vall de l’Indus i comencem la ruta de Manalí. En molts indrets l’asfalt ha
desaparegut totalment i ens cal travessar centenars de metres de fangars.
Després d’estar tots aquests dies tancada, ens creuem amb llargues caravanes de
camions en sentit contrari, que a l'igual que nosaltres han estat esperant
l’obertura per portar les seves mercaderies a Leh. Cada cop que ensopeguem amb
un d’aquests grans combois de camions,
ens cal espera força estona que passi tot el grup per poder prosseguir, ja que
pel fang hi ha una sola traça. Cap al mig dia arribem al coll de Tanglang La de
5.328 m. Aprofitem per penjar la llarga corda amb banderoles votives que el
lama de Tikse va beneir, amb els noms inscrits d’amics i també d’en Marc. Fa
fred i força vent, i penso que quan arribi l’hivern, tots aquests noms seran
sacsejats per freds vents i temperatures
per sota dels cinquanta graus negatius. Deixem el coll i iniciem el descens;
l’horitzó que tenim pel davant està format fins on arriba la vista per una
multitud de carenes de muntanyes. Arribem a un punt on deixem la ruta de Manalí
i agafem una pista en direcció est, que ens permet penetrar a la regió de
Rupshu, fins fa poc tancada al turisme. Ben aviat arribem a la zona del llac
Tso Kar, on aprofitem per reposar una mica i menjar alguna cosa. És un lloc
agradable; alguns tibetans han muntat petits campaments amb tendes de lloguer
per als viatgers ocasionals com nosaltres. Prosseguim el camí, per paratges
cada cop més espectaculars. La nostra pista travessa grans planures encerclades
de muntanyes nevades, un regal per als ulls. Remuntem el Polo Kongka de 4.970 m
i ja de nit arribem a Sumdo, petit poble a 4.550 m, ocupat per refugiats
tibetans. Per sort trobem un campament instal·lat per uns nois nepalesos, que
ens ofereixen passar-hi la nit. Després de negociar el preu ens hi instal·lem.
La sorpresa és força agradable quan podem comprovar l’excel·lent servei que
ofereixen, ja sigui per les condicions de les tendes de càmping que disposen de
llits amb llençols nets, com pel suculent menjar que ens fan per sopar. Al
matí, després d’intercanviar els emails, ens posem en camí. Remuntant una vall
arribem al coll de Namhang La de 4.960 m
i seguidament al llac de Kiagar Tso de 4.690 m. És mig matí quan arribem
per fi al nostre destí, el llac de Tsomoriri, a 4.600 m. El paisatge és
indescriptible, tal com me’l havia imaginat, aquest llac té una longitud de 25
quilòmetres i a la seva riba oest s’hi troba una de les poblacions més altes
del món, Korzong, a 4.630 m. El gompa està tancat, així és que després de fer
un tomb per la població, en Dorge ens porta a una riba allunyada del llac, des
d’on podem gaudir d’excel·lents vistes sobre bona part de la regió. A darrera
hora de la tarda som de nou a Tso Kar. El cel ens regala un bonic capvespre.
Ens hem instal·lat tots junts en una gran tenda per passar la nit; fa força
fred i cal anar a dormir d’hora, ja que demà serà un llarg dia de viatge
De nou a la ruta de
Manalí, les hores ens van passant ràpidament per entre paisatges de somni,
sacsejats a l’interior del Toyota. En Dorge ens mira de reüll cada cop que no
pot esquivar un sotrac. Passem per alguns controls, remuntem valls i alts colls
com el Lachulung La de 5.060 m i el Baralacha de 5.100 m. A mitja tarda tenim
una avaria: trenquem les ballestes posteriors. Després de fer una reparació
d’emergència amb cordills i filferro, podem prosseguir uns cent quilòmetres
fins a Keylong, la primera població que trobem després de dos dies. En un
rudimentari taller i sota la pluja, un manyós mecànic aconsegueix en menys de
mitja hora arranjar el problema. És ja negra nit, però decidim arribar avui
mateix a Manalí. A mitja nit travessem el pas de Rhotang de 3978 m i a les dues
de la matinada som a destí, totalment esgotats.
PINS CARRASSERS I PUNTA PERICANA
Es tracta d'un itinerari circular que té com a origen l'ermita de Santa Magdalena, fàcilment accessible des d'Ulldemolins. Inicialment el camí s'endinsa al Congost de Fraguerau, aprofitem per arribar-nos fins a la propera Ermita de Sant Bartomeu situada en un barranc secundari, aquest és un dels indrets més visitats del Montsant. Seguint riu avall el riu Montsant ven aviat arribem al lloc on s'inicia el bon camí que puja cap a la carena de Els Ventadors.
Un cop som a la carena anem remuntant pel seu llom amb bones vistes per arreu, en alguns punts ens cal ajudar-nos de les mans però en general la progressió és fàcil, passem per un indret on la carena rocosa s'estreny i cal posar més atenció. Poc més endavant deixem el llom i una colladeta ens porta cap al costat sud de la carena per on comencem a pujar per una de les àmplies feixes inclinades d'aquest vessant de la muntanya. Les fites i el senderol ens van portant muntanya amunt, a la nostra dreta i en el vessant oposat podem observar el Pont Natural i La Llibreria, dues més de les singularitats del Montsant. Arribem a la Punta de Pins Carrassers i a partir d'aquí anirem progressant per l'àmplia carena fins al Pi de La Carabasseta situat en una àmplia collada de la qual surten alguns graus que baixen cap a l'Ermita de Sant Antoni situada en el vesant nord, nosaltres però haurem de baixar cap a la nostra dreta i ho farem per un bon camí amb senyalització GR fins arribar al Toll de l'Ou.
Per pujar la Punta Pericana refarem un curt tram del camí fins a trobar un minso sender pel qual anirem guanyant alçada, en alguns trams està una mica emboscat pero les fites ens ajuden a progressar. Arribem dalt d'una carena on ja podem observar el monòlit rocós de la Punta Pericana. El camí es dirigeix cap a la dreta del monòlit fins a ensopegar amb el punt més feble de la fortalessa on unes cadenes ens ajuden a remuntar fàcilment l'inclinat pendent. Baixem de nou per les cadenes i prosseguim per bon camí, passem per la Cova del Caterí que és una balma gegantina i continuem pels amplis espais que configuren aquesta carena de la muntanya, finalment arribem a la carena principal que domina la plana d'Ulldemolins. Cal anar a buscar l'inici del Grau de la Cova del Corb, inicialment pel GR però més endavant cal anar posant cura amb el sender que baixa. Aquest sector és una mica embrollat i en algun indret creiem que el traçat original a sofert modificacions, de totes maneres sempre anem trobant fites que ens van conduint pel correcte camí. Arribant a las parts baixes del grau el camí es va fent més ampli i consistent fins a abocar a una pista, som a tocar de l'Ermita de Santa Magdalena.
dimarts, 15 de novembre del 2016
LLUNA PLENA (perigeu 14-11-2016)
La lluna en la seva òrbita al voltant de la Terra, si ha apropat tant com no ho feia des de l'any 1948. Ara haurem d'esperar fins a l'any 2034, per tal de que es repeteixi aquesta proximitat. Els mitjans informatius han fet una difusió tant exhaustiva, que ha estat un fenomen públic de participació. Aquestes imatges són la meva humil aportació a l'esdeveniment. V I D E O
divendres, 11 de novembre del 2016
ROCA CORBATERA (Parc Natural de la Serra de Montsant)
Recorregut força interessant per aquesta serralada que com sempre ens va mostrant un gran nombre de singulars indrets que ens a surten pel camí en els racons més amagats. Itinerari circular fàcil de seguir que amb orígen al poble d'Albarca en porta pel camí carener fins a dalt del cim de la Roca Corbatera. A continuació passem pel Pas del Gat i la Font del Manyano per començar a resseguir a mitja alçada, la careneta que separa el Barranc de les Pletes primer i retornar seguidament pel Barranc de la Bruixa per on passaren per les coves del Serret i de l'Abelló costituïdes ambdues per grans balmes.
Arribem de nou a la carena principal just en el punt on hi ha el Crist de Sang, d'aquí baixem fins a la Cova del Meloner que es tracta també d'una gran balma a modus d'amfiteatre. Seguim el nostre camí fins a la Cova Santa, la boca d'entrada es troba en un gran espai obert i és de fàcil accés, superat un curt pas inicial que ens obliga a passar ajupits, arribem a una gran sala, podem endinsant-nos al seu interior i anar connectant amb altres sales interessants.
Un bon camí ens fa perdre alçada rapidament pel Grau del Tomaset, arribant finalment a l'Ermita de Sant Joan de Codolar. Darrere l'ermita surt el sender que remunta el Grau dels Tres Graons, aquest nom li ve donat perquè en el seu decurs ens trobem tres curtes franges rocoses que estan equipades amb elements metàl.lics per a una millor superació, no presenten cap dificultat especial i són bastant curtes. Cal dir també que si estem cansats o bé que l'horari és massa ajustat, des de Sant Joan de Codolar tenim una variant més fàcil per retornar a Albarca, i és pel Camí de la Llisera que uneix de forma planera l'ermita amb el poble.
Superat el Grau dels Tres Graons només ens cal seguir cap a la dreta fins a ensopegar amb el camí que ja haviem passat a l'inici del recorregut. Nosaltres decidim pujar fins el cim per tal de gaudir de la posta de sol. Camí d'Albarca podem anar a visitar la propera ermita de la Mare de Déu del Montsant.
Tots els camins són força evidents i estan ben senyalitzats amb rètols en els llocs més adequats, només en el sector on remuntem el Barranc de les Bruixes alguns curts trams estan una mica emboscats.
divendres, 4 de novembre del 2016
TARDOR A SANT BARTOMEU (Cerdanya)
Com cada any, la tardor acaba per arribar també a La Cerdanya tot i que en aquesta ocasió una mica enrederida. Som al pont de Tots Sants i a Sant Bartomeu els boscos de la torrentera que baixa de la Cabana ja s'han vestit de càlids colors, invitant-nos a la contemplació. Tot un plaer pels sentits i que a partir d'ara, a mercè de brises i vents, aniran deixant al descobert la veritable força que els sustenta.
dijous, 27 d’octubre del 2016
FONTS DEL GANGES (Viatge a l'Índia) Part-III
Després de tot un dia de
viatjar per carreteres de muntanya, divuit hores i milers de corbes, un
conductor que no sabia anglès, una avaria irresoluble i un altre vehicle amb un
conductor encara més rar, arribem a mitja nit a Rishikesh i concretament al
Bhandari Swiss Cottage, lloc que ens havia recomanat el propietari de la German
Bakery de Leh, un petit oasi que ens ofereix pau i aïllament per un parell de
dies.
A Rishikesh tenim el
primer contacte profund amb l’Índia, multitud de temples i asrhams, i l’ambient
pintoresc i multicolor format per la gent. Homes, dones i nens que sens dubte
configuren per ells sols el gran atractiu del país, per sobre del paisatge i
l’arquitectura. Acostumats al clima de les muntanyes, aquí la calor i la
humitat són exagerats, constantment xops de suor, només desitgem fer una
escapada al Bhandari per posar-nos una bona estona sota la dutxa. Sortir al
carrer és tot un espectacle, a més dels personatges pintorescos com poden ser
captaires, venedors, farsants, gurus i peregrins, cal afegir-hi la fauna local:
vaques i mones passejant pels carrers les unes i saltant per les teulades les
altres i, com a fons d’aquest escenari i de forma sempre omnipresent, la mare
de tots els rius, el Ganges.
De Rishikesh volíem anar
a Gangotri, una de les fonts del Ganges. Sabíem que arribar-hi era una empresa dura.
Disset hores de viatge per males carreteres, calien permisos i organitzar el
lloguer de mules per a l’ascensió a Gaumukh. Vist com anaven les coses en
aquest país, vàrem pensar que seria més convenient, si era possible, contractar
el servei d’una agència que ho organitzés, i precisament al Bhandari n’hi havia
una.. En total calia emprar cinc dies per fer el circuit, un dia de viatge fins
a Gangotri; un altre dia fins Bhojbasa, un campament intermedi; un dia per pujar
a Gaumukh i Topovan, i dos dies més per al retorn a Rishikesh.
A bona hora sortíem del
Bhandari Swiss Cottage. Érem nosaltres set,
el conductor i un guia que es deia Hemant. De seguida es va establir un
bon rotllo entre tots. L’Hemant era un xicot força enrotllat que parlava perfectament
l’anglès, estava acostumat a tractar amb occidentals i, a més, tenia un sentit
de l’humor molt particular. Més endavant vàrem saber que era el propietari de
l’agència. Era negra nit que
arribàvem a Gangotri. Com que pel poble
no hi podien circular vehicles, vam carregar les motxilles i en la foscor vam
travessar la població fins arribar a un allotjament situat sobre una riba del
riu. No el vèiem, però de la fosca sortia una gran remor, que deixava intuir
que aquest afluent del Ganges que es deia Baghirathi, tenia un gran cabal. De
bon matí el Hemant ja ho tenia tot organitzat: sortiríem amb dues mules de
suport per si algú es fatigava i sis portadors que carregarien amb les nostres
motxilles i el menjar per als quatre dies. Remuntar vall amunt va ser un plaer
i a cada moment s’obrien noves perspectives de la vall. El camí resseguia enlairat el marge dret del riu. En
alguns indrets tallat a la mateixa roca i passant sobre la vertical del riu que
estava sempre present amb el seu brogit i la seva força. Arribats a Bhojbasa
ens vam instal·lar tots en una gran tenda de càmping, semblant a les que
utilitzen els militars. El cel estava cobert i feia fred. Aquest indret estava
constituït per una gran plana, on un antic campament militar s’havia aprofitat
per disposar-hi un refugi menjador, uns serveis higiènics i les tendes en
qüestió. També hi havia proper un asrham
Tot i que el riu es trobava a uns dos-cents metres, amb la seva força
descomunal creava una boirina de micro-gotes que feia que l’ambient fos molt
humit. Tanmateix, en posar-nos dins del sac de dormir, ens acompanyava aquesta
sensació.
L’endemà feia bon temps
però els cims estaven coberts, la qual cosa per a nosaltres era un
inconvenient, donat que venir fins aquí tenia dos propòsits: arribar a la font més
important del Ganges i poder fruir al temps de l’espectacular paisatge de cims
i glaceres que dominen tota la vall. En menys d’una hora arribàvem a Gaumukh.
Davant nostre s’alçava el front de la gelera tot formant un mur de cent metres
d’alçada. De la seva base sorgia impetuós el riu Baghirathi, que ja en el seu
mateix naixement constituïa un gran riu, d’aquest indret els indis en diuen “la
boca de la vaca”. Després de remuntar per un dels seus marges i travessar per
alt tot l’ample de la gelera per un desdibuixat camí que esquivava esquerdes
com podia, vam afrontar el dret pendent de tartera que portava a Topovan. Feia
mal temps i el cel estava totalment cobert. Van començar a caure gotes i ens
vam haver d’aixoplugar-nos en el cau buit d’un sadhu. En recintes annexes, i
situats en petits habitacles podíem observar altres sadhus meditant. És gent
que tria aquest lloc per la seva bellesa, a la recerca de l’aïllament que els
permet-hi, mitjançant la meditació, entrar en un estadi superior. Quasi
totalment despullats i amb molt pocs aliments per menjar, passen mesos en
aquesta contrada a 4.600 m, suportant baixes temperatures i el clima d’alta
muntanya. Per a ells, la nostra presència era un destorb. Va parar de ploure i
així que el temps va millorar vam emprendre el camí de retorn al campament
posant atenció, primer amb el camí de descens que era una mica exposat i
després amb el sinuós flanquejament de la gelera. Estàvem una mica decebuts pel
fet de no haver vist el paisatge, però contents perquè seguíem aconseguint els
propòsits i tant sols la caminada per arribar fins aquí, valia la pena.
Pel matí a Bhojbasa,
quan ens preparàvem pel retorn a Gangotri, les nuvolades que havien estat
cobrint els cims, van començar a marxar.
De sobte, i a mesura que les altes boires es dissipaven, anaven sorgint els encimbellats cims del grup de Baghirathi
i del Merhu. N’obstant el Shivling, el cim més emblemàtic de la vall, no va
acabar de destapar-se. Arribats a Gangotri, i després d’una bona dutxa, vam
anar a una “puja” que es celebrava en el temple. Era de nit i la llum de les
nombroses espelmes donava un caràcter especial a la cerimònia. Al matí següent
vàrem repetir l’experiència, aquest cop junt a la riba del riu. Després de
l’acte, cadascú feia una ofrena, dipositant unes flors a les tumultuoses aigües
del jove Ganges. Tan sols ens quedava el llarg camí de retorn. Per sort, en
aquesta ocasió teníem a en Hemant i, com era d’esperar, ens va fer més
agradable i fàcil el retorn. A més, ja coneixíem el nostre destí, i això era
garantia que anàvem a retrobar-nos amb el confort: el Bhandari Swiss Cottage,
el nostre oasi de Rishikesh
dimecres, 26 d’octubre del 2016
DENT D'ORLU (Alta Arieja)
Aquest cim tot i no ser dels més alts de l'Arieja és probablement dels més coneguts i visitats. Pel vesant nord una pista forestal en molt bon estat ens apropa considerablement fins a la seva base, de manera que podem anar i tornar en unes quatre hores. La primera meitat del recorregut fins al Serrat de La Llau, la fem a través d'un frondós bosc. A continuació carenem fins a el coll de Brasseil, lloc on comença la part més dura del recorregut, cal superar un fort pendent final de dos-cents metres de desnivell. En aquest tram final cal posar atenció si està mullat, ja que el terra esdevé molt fangós. En cas d'haver-hi neu cal necessàriament anar ven equipat. Des del cim gaudim d'un gran panorama circul.lar, per sota nostre podem observar la Vall d'Orlu mil dos-cents metres per sota. Poc després de Ax les Termes, prenem la carretera D-25, just passar per l'estany de Goulours trobem l'inici de la pista. A la cruïlla hi ha la gite d'étape de La Forge d'Ascou.
dijous, 6 d’octubre del 2016
PICS DE BROATE
Un cop més aquesta tardor no ens deixa assolir els nostres objectius, en aquesta ocasió preteníem fer la travessia dels crestalls del Pic de Sotllo i anar fins al Refugi de Baborte, però de nou las muntanyes s'han amagat dins de foscos núvols impedint el nostre propòsit i la pluja ho ha acabat d'amanir. La meteo preveia algun xàfec dissabte a la tarda amb més probabilitats cap al vessant nord de la serralada i temps assoleiat el diumenge, estàvem doncs disposats a fer ús de les capelines dissabte per tal de poder realitzar la travessia diumenge. El pronòstic pel dissabte es complia pero el diumenge quant a les 6:30 h trèiem el cap a la foscor de la vall per sobre nostre persistia la negror i seguia caient un feble plugim, vam esmorzar amb tranquil.litat a l'espera que a mesura que anès aixecant el dia i ens aportes novetats. Cap a les nou del matí, van aparèixer les primeres zones de cel blau cap al nord, així és que vam agafar les motxilles i vam sortir com a possessos cap als cims de Broate, molt més assequibles que el Sotllo. Bona part de l'ascensió la fèiem immersos en las onades de boira que a modus de teló anaven obrint i tancant la visió del paisatge més pròxim. A la carena feia bastant de vent però com que l'ambient no era massa fred, tampoc molestava
Prenent com a punt de sortida la Presa de Montalto, cal resseguir el sender GR que s'endinsa a la vall i que tot travessant l'acollidor Pla de Boavi comença a guanyar alçada. Per aquest camí, molt ben traçat, arribem a una bifurcació on ens cal deixar el GR i continuar per un sender bastant més discret i que en més d'una ocasió resulta confús de seguir de no ser per la pobra senyalització de fites i ratlles grogues. Abans d'arribar al refugi ens cal superar unes lloses just al costat d'una cascada on cal que hi posem atenció si està mullat. El Refugi de Broate és un molt bo equipament de muntanya, te una capacitat per a divuit persones, disposa de matalassos i coixineres, taula i tamburets i enllumenat per placa solar.
Els pics de Broate no comporten cap dificultat, els pendents són francs i només cal anar guanyant alçada per l'herbós vessant, sensa cap camí evident. Alguna fita de tant en tant i poca cosa mes.
diumenge, 25 de setembre del 2016
TXINDOKI - GANBOA (Euskadi)
El Larrunarri mas conocido como Txindoki, es probablemente la montaña mas conocida del País Vasco debido a su arrogante silueta visible en la distancia, las aristas de roca caliza de su parte superior se elevan como un cuchillo afilado de manera que ejercen un poder de seducción al montañero, atrayéndolo a su ascensión. Para nosotros que por primera vez hemos venido aquí al País Vasco a subir algunas de sus cumbres, el Txindoki es la montaña que hemos escogido para este particular ritual de iniciación, y sin duda, su estética silueta a sido determinante en la elección. Disponemos de cinco dias de estancia en los que si la climatología lo permite pensamos realizar cinco ascensiones. Despues de examinar las múltiples posibilidades que nos ofrecen estas montañas, la elección y el orden ha sido el siguiente: Txindoki, Aitzgorri, Anboto, Monte Candina i Jaizkibel.
A primera hora salíamos de Barcelona y a media tarde llegábamos a Larraitz, este verano hace mas calor de lo habitual pero aquí arriba la temperatura es mas llevadera. Larraitz es un agradable rincón al final de carretera, donde encontramos un amplio espacio para el ocio, es un lugar muy concurrido donde predomina el ambiente familiar, esta muy bien equipado con mesas y bancos, una fuente y también una pequeña edificación con servicios higiénicos. Observamos que hay una pequeña área donde se autoriza la acampada, lo cual nos ira perfecto, ya que aquí es precisamente el punto donde da inicio la ruta normal del Txindoki. Así es que despues de instalar las dos tiendas y bajo la presencia del Txindoki, cenamos tranquilamente al tiempo que va anocheciendo y los visitantes van marchando a sus casas.
Aun esta amaneciendo cuando nos ponemos en marcha, siendo una cima tan visitada el camino esta en consonancia, muy bien trazado de manera que nos permite ir superando altura con comodidad. Pasamos al lado de la fuente de Oria y algo mas arriba junto a una curiosa majada situada en el interior de una gran dolina, de su interior nos llega el balar de las ovejas y el canto de un gallo, señal de que ahora en verano esta ocupada.
Llegamos al amplio collado de Egurral desde donde podemos observar gran parte del camino que asciende por la empinada ladera superior. Despues de unos breves minutos para desayunar, empezamos a subir por el. Según ascendemos vamos comprobando que tampoco hay para tanto y que en ocasiones la visión que dan ciertas perspectivas, son erróneas. Llegando a la parte terminal y ya por un terreno mas abrupto debemos utilizar las manos para superar algún peldaño rocoso, pero nada importante. La cima es amplia y da una visión dilatada de todo su horizonte, hacia el Este podemos observar hacia lo lejos nuestro próximo objetivo de hoy, el Ganboa. La de hoy es una ruta en la que circunvalaremos la linea de suaves cumbres que delimitan la gran superficie de pastizales que se extienden entre las dos cimas. De nuevo en el collado de Egurral iniciamos la larga travesía ininterrumpida de campas hasta situarnos en el Ganboa Txiqui. A partir de aquí debemos atravesar una curioso sector de dolinas y lapiaces que afloran de la superficie herbosa. Desde la cima podemos observar algunas cimas de las Malloas y las grandes extensiones de bosques de la Sierra deAralar.
Desde el Ganboa iniciamos el regreso resiguiendo la larga sucesión de suaves lomas que se extiende hasta la cima del Uzkuiti, un agradable y tranquilo paseo por las alturas. Desde el Uzkuiti podemos observar de nuevo, ya mas próximo el Txindoki. Por entre los pastos vamos perdiendo altura de manera que nos vamos introduciendo en el pequeño valle donde se halla la majada de Muitze. Encontramos junto a ella los primeros árboles y decidimos que es un buen lugar para tomarse un descanso y comer alguna cosa.
Prosiguiendo el camino empezamos a descender por el lado derecho, introduciendonos en la escotadura del torrente. el camino supera en fuerte descenso un espolón rocoso e inmediatamente cruza el torrente. A partir de aquí y ya por la ladera del Txindoki tan solo nos queda un agradable descenso por el interior del bosque hasta Larraitz.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)