Un any mes el Grup GR tanquem temporada venint al Pirineu a fer un cim, la nostra activitat habitual que és treskejar a través dels espais boscosos i rurals de Catalunya es veu traslladada de les planes i turons del nostre pais a la serralada pirinenca. En aquesta ocasió el cim escollit és la Punta Alta de Comalesbienes situada al Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici i disposem de tot el cap de setmana per fer-ho. A les tres de la tarda ens retrobem a la Presa de Cavallers situada a la Vall de Boí preparats per començar a caminar, el nostre primer objectiu és el Refugi Ventosa i Calvell on passarem la nit. Fa una tarda tranquil.la i l'ambient és agradable, al cel està bastant ennuvolat, però no sembla que hagi de ploure. Les darreres pluges han fet que la muntanya estigui pletòrica, prats verd-madur i moltes flors per arreu, tot i que fins al refugi ens cal superar un desnivell superior als quatre-cents metres el camí es força bo, senyalitzat amb postes amb el color groc en aquells punts que poden induir a confusió. Un cop instal.lats al refugi encara ens queda força temps per gaudir tranquil.lament de l'entorn mentre ens prenem una cervesa o refresc, els dies a principis de juliol són molt llargs i mai s'acaba de fer de nit. Després d'un bon sopar a poc a poc anem ocupant les nostres places al dormitori i pels voltants de les deu es tanquen les llums, ara toca dormir, demà serà un dia físicament molt exigent.
Són les set del matí que ja estem tots a taula esmorzant, fa molt bon dia i sembla que es presenti de lo millor per fer muntanya. Inicialment, una curta baixada ens porta a travessar la Pleta de Colieto, poc després de superar l'Estany Gran de Colieto i tenir de creuar en dues ocasions el torrent se'ns presenta la primera pujada forta del dia que ens portarà a l'Estany de la Roca, una amable cubeta suspesa a la vall i recoberta de prats, un bon indret per fer una paradeta i des d'on tenim una primera visió de la Punta Alta que sobresurt enlairada pel darrere d'una carena. A partir d'aquí comença la part més feixuga de l'ascensió, el sender voreja la riba dreta de l'estany (en el sentit de la marxa) i es va enlairant fins entrar en una valleta de fort pendent per on progressem seguint rastres de camí i superant alguns trams rocosos buscant el millor pas. Superada aquesta valleta arribem a un ampli espai recobert de tarteres des d'on ja podem observar la senyal blanca situada al cim, sembla que estigui a prop però no és així.
Ara cal que anem resseguint les fites per terreny incòmode que ens acaben dirigint cap a una canal que tot i que de lluny sembla vertical es supera fàcilment, això si, amb fort pendent. Superada aquesta darrera canal arribem a la rampa final que ens porta directe al cim, ara ja molt més proper. Tot aquest darrer sector comprès entre l'estany i el cim és força incòmode de caminar, no és difícil ni perillós però la progressió s'acaba fent fatigosa pel tipus de terreny, relliscós en alguns punts i entretingut en alguns trams rocosos, és el món mineral típic de l'estatge d'alta muntanya al Pallars, pedres i pedres.
