BÒFIA DE LA BOIXADERA (o de Sant Jaume)

Es tracta d'una cavitat d'una dimensió bastant notable, sumen les seves dues galeries principals un total de quasi cinc-cents metres de recorregut. La progressió pel seu interior la fem a peu pla, no essent necessari material tècnic especfic, llevat del casc i un bon sistema d'enllumenat. Per accedir a la cavitat cal dirigir-nos al poble de l'Espunyola per la carretera C-26, sobrepassada la població en sentit oest arribem aviat  a una cruïlla amb rètols   a "Vall d'Ora" i "Capolat" aquest encreuament es troba a tocar del restaurant "cal Majoral". Prenem a dreta la pista asfaltada que després d'un llarg recorregut ens porta al mas de Casa Gomira, punt on finalitza l'asfalt. Podem aparcar aquí, o si volem podem fer encara uns tres-cents metres per bona pista fins a una cruïlla de pistes. Comencem a caminar per la pista secundària fins que al cap d'uns quatre-cents metres ,una fita a la nostre dreta, ens indica que cal que entrem al bosc, som a tocar de la Bòfia de la Boixadera.

La cavitat està constituïda per dues grans galeries, un cop entrem a la cova si seguim rectes ens endinsem a la que seria la galeria més gran, després de superar un curt sector de sostre baix arribem a la que és la sala més gran de la cavitat, progressarem per ella a través d'un laberint de grans blocs on cal posar atenció a causa de que est tot recobert d'una fina capa de fang que rellisca molt, seguint endavant, el sostre va perdent alçada i al cap de poc finalitza la galeria.

Per accedir a la segona galeria, ens cal retrocedir fins a prop de l'entrada de la cavitat on observarem a la nostre esquerre (segons entrem de l'exterior) una fletxa de color blanc que ens indica que cal penetrar a una gatera, Pas estret d'uns trenta centímetres d'alçada i menys de dos metres de llarg que ens porta a una saleta on hi trobem un petit estanyol, a partir d'aquí cal remuntar pel pendent de blocs per arribar a la sala més bonica de la cavitat, tot i que és de sostre més baix i ens cal ajupir, ens mostra tot un reguitzell de petits gorgs i  força concrecions. La Bòfia de la Boixadera a més de que per si sola mereix el desplaçament, ens permet al llarg del seu accés per la pista conèixer la interessant zona de muntanyes que és trobant just en el límit comarcal del Berguedà i el Solsonés.

VIDEO                      FOTOS                         TRACK                     MAPA                       TOPO

COVA DE LES LLOSANQUES

Es tracta d'una cavitat de reduïdes dimensions molt apropiada per a combinar amb alguna altra sortida per la zona, en el nostre cas era una activitat complementària a la Bòfia de les Boixaderes. Des de  la carretera que puja als Rasos de Peguera, a l'alçada del km 9 trobarem espai per aparcar pròxims a l'Ermita dels Porxos. Ens caldrà prendre inicialment una pista (cadena), poc després de creuar el Torrent de Comabona trobarem un camí que de pujada ens aproparà a la boca d'entrada, havent fet un darrer curt tram de baixada (fita). Aquesta cavitat mes què cova, és un avenc on ens cal baixar un pou inicial d'uns 7-8 metres verticals, que de fet podríem desgrimpar no sense risc i on aconsellem portar material adequat pel descens i posterior remuntada. Un cop a l'interior ben aviat tenim la cova visitada,  per un costat de la base del pou, un fort pendent terròs ens porta a una saleta bastant alta i amb boniques formacions. Per l'altre costat de la base un curt pendent ens porta a un altra saleta molt petita i d'escàs interès.

 

      VIDEO            FOTOS           TRACK           TOPO            MAPA

  

LA TOSA D'ALP

Comença la temporada d'hivern i hem decidit venir a fer la Tosa des del Coll de Pal, un recorregut fàcil què ens a de servir per posar a prova el material. Malgrat la gran nevada dels darrers dies, només arribar al coll intuïm que tindrem un problema de manca de neu, els vessants se'ns mostren molt ventats, el vent ha tornat a fer de les seves. Aparquem a  un quilòmetre del coll a causa de que hi ha màquines netejant la carretera, ens calcem les raquetes o esquís i comencem a remuntar pel pendent mirant d'anar buscant les petites clapes  nevades esquivant així els grans camps d'herba que hi ha en aquestes parts més baixes. Aconseguim fer camí amb raquetes fins a dalt del Cap del Serrat, a partir d'aquest lloc la neu de la muntanya a estat escombrada quasi en la seva totalitat. Amb un últim tram amb les raquetes calçades arribem al cim de la Tosa. Paisatge increïble per tots costats, des de la Torre de Collserola fins al Turbón i Massís de l'Aneto (segons generador de panoràmiques). Després de fer les fotos de rigor anem al refugi del Niu d'Àliga a recuperar forces i prendre algo calent. Iniciem la baixada sense calçar material, la neu és consistent i ens  deixa progressar amb comoditat Son les tres de la tarda arribem als cotxes, satisfets de la jornada muntanyera malgrat l'escassetat de neu a causa de la pèrfida ventada. 

VIDEO                       FOTOS                        TRACK                          MAPA

PARQUE NATURAL URBASA - ANDIA

 

El parc natural està situat a l'Oest de Navarra limitant amb Alava, està format per l'agrupació de tres espais, el Monte de Limitaciones, la Sierra de Andia i el Nacedero del Rio Urederra, tots ells amb les seves particularitats que els diferencien. Urbasa i Limitaciones formen un extens altiplà recobert de fagedes i rasos de muntanya, delimitat per cingleres en tot el seu perímetre. La Serra de Andia situada mes a l'Est té una forma allargassada, semblant a la proa d'un vaixell. El seu punt més alt, el cim de Beriain té una alçada de 1493m màxima cota del parc. El Nacedero del Urederra ocupa un espai més reduït situat al vesant sud del parc, es troba delimitat per un amfiteatre rocós d'on brollen les aigues d'un torrent que discorre per dins de la fageda formant en el seu conjunt, un entorn màgic de gran valor paisatgístic. Nosaltres vàrem visitar el parc en època de tardor, i cal dir que vam quedar molt impressionats per la grandiositat dels seus boscos i la pau que ens transmetia mentre fèiem camí per dins d'aquell món de tons daurats. El bosc és obert, sense vegetació baixa que et permet caminar amb comoditat, els arbres s'enlairen espigats transmeten poder i resistència. Per nosaltres caminar per Urbasa a estat per moments com estar dins d'un somni. Una experiència que t'invita a tornar-hi, per tal de conèixer-lo en altres èpoques de l'any.

D'aquests dies de tardor passats a Urbasa hem pogut fer un recull de les excursions que vàrem realitzar pel parc natural. Totes tenen les seves particularitats i aporten un caràcter diferenciat entre elles, ben segur que ens quedaran encara moltes raconades per conèixer, però crec que aquesta primera aproximació al Parc Natural de Urbasa y Andia ens ha aportat tantes sensacions positives, que tard o dora, farà què repetim l'experiència. Urbasa és d'aquells llocs què per moltes vegades què i vagis, sempre et sorprendrà.

I   T   I   N   E   R   A   R   I   S

CRESTA DE LA SOLANA DE LLAUSET

   

 

La Cresta de la Solana de Llauset, es tracta d'un llarg i interessant recorregut que s'estén del Coll d'Anglios fins a quasi al Refugi del Cap de Llauset. La dificultat en els passos més exigents no supera el I i el II grau, tot i que en algunes ressenyes gradua de III grau algun punt concret de l'esperó inicial, bona part del recorregut el podem fer caminant o a l'ensamble. Per accedir a la zona ens cal pujar fins a l'embassament de Llauset, just travessat el llarg túnel trobarem una àmplia zona d'aparcament, iniciada la marxa ens cal a continuació travessar un curt túnel sobrepassat el qual trobem el camí que ens portarà a la Collada d'Anglios, on arribarem amb menys d'una hora de caminar. Situats a la collada algunes fites difícils de visualitzar ens conduiran fins al punt d'atac de l'esperó inicial. El recorregut pel crestall ens ofereix una excel.lent vissió de tot l'entorn proper, Pics de Vallibierna i Rusell així com les conques lacustres d'Anglios i Llauset. Quan al finalitzar la cresta arribem al Pic de la Solana de Llauset podrem observar per sota nostre el refugi, que tot i semblar proper el descens ens portarà a desviar-nos pel vessant sud fins a las proximitats de l'Estany de Botornés per a continuació remuntar fins al refugi. El Refugi del Cap de Llauset, de nova construcció, disposa d'unes instal.lacions sensacionals que ofereixen confort i amplitud, no te res d'envejar als millors refugis dels Alps. El descens el farem pel camí habitual d'accés al refugi que voreja la riba de l'embassament de Llauset i que està senyalitzat com a GR.

VIDEO                          FOTOS                             TRACK                                  MAPA

VOLTANT EL MONTCAU

 

En aquesta ocasió resseguirem un camí proposat pels amics Joan i Rosa, es tracta d'un recorregut que en certa manera fa un itinerari circular prenent com a centre de referència el cim del Montcau. Cal dir que és un camí força enrevessat a través de zones força feréstegues i que es fa algo difícil de resseguir fins i tot amb GPS i particularment pel sector de les Fogueroses amb nombroses canals i continuades pujades i baixades on el gps perd precisió, aconsello que si no som massa coneixedors del Parc anem amb alguna persona que ja hagi estat pe aquest sector. Al llarg de tot el recorregut el camí ens porta a fer nombrosos flanquejos per la part superior d'alguns cingles, que en cas d'estar mullat pot ser perillós. Pujant als Corbins trobem un pas equipat amb grapes que és bastant dret, per la baixada proposem un camí que evita les grapes i escurça el camí però on és aconsellable porta una corda per baixar amb seguretat una placa rocosa d'uns deu metres. Donada la complexitat de l'itinerari i com comentava abans, en el sector de les Fogueroses i trobarem molt pocs caminants, és un indret solitari i enrevessat. En definitiva un espectacular recorregut a travès d'una natura exuberant que ens permetrà conèixer alguns dels racons més amagats del Parc Natural de Sant Llorenç i lObac.

VIDEO                     FOTOS                        TRACK                               MAPA

EL CAMINO DE SANTIAGO EN GALICIA

EL CAMINO DE SANTIAGO EN GALICIA

MONTE PINDO (A Moa)

 

El Monte Pindo és un cim emblemàtic dins del món de l'antic poble Celta, era la seva muntanya sagrada el lloc on residien els seus Deus, quelcom similar al que constituïa el Mont Olimp de l'antiga Grècia. La seva ascensió és fàcil i es realitza per bons camins i rodejats sempre d'una singular i sorprenent orografia rocosa. A pas normal cal esmerçar unes dues hores i mitja per arribar al cim, un cop a dalt el paisatge recompençarà el nostre esforç. El punt d'inici és el poble pesquer de O Pindo, junt al costat de l'església de San Clemente arrenca un bon camí empedrat que ressegueix vall amunt fins a una ample collada amb bones vistes sobre la platja de Carnota. El camí canvia de direcció i segueix remuntant sinuosament a través de la peculiar orografia rocosa d'aquesta muntanya. Arribant a una àmplia zona planera podem observar llunyà el cim rocós i arrodonit del punt culminant del massís del Pindo, A Moa. Finalment arribem a l'ampli espai rocós que conforma el cim, curiós i màgic al mateix temps. Pujar al Pindo i poder fer-ho amb bon temps és tot un privilegi, davant nostre tenim tot l'espai marítim que abasta des de el Cap de Fisterra fins a la Punta dos Remedios i per sota el minúscul de O Pinto d'on hem sortit. Com a complement a l'excursió podem visitar a la part nord del massís la Cascada d'Ezaro a on i accedim per carretera des de el poble d'Ezaro

VIDEO                         FOTOS                            TRACK                           MAPA

SALT DEL GOLERO + COVA D'EN SALVI

 

EL SALT DEL GOLERO està situat al sector est del Collsacabra molt a prop dels cingles del Santuari del Far, per accedir-hi prendrem com a referència el Coll de Condreu punt del qual arrenca una pista que baixa fins las Cases de l'Om i ens deixa al costat mateix de la llera del riu. Com que aquesta pista sembla ser que és d'us privat, si volem podem tenir un altre accés alternatiu, prenent la carretera que porta al Santuari del Far i deixant el vehicle en el Coll de Malla, d'aquí ens caldrà travessar tots els prats de baixada fins arribar a la llera del riu just en el mateix indret que si hagüessim anat per les Cases de l'Om.

Un cop a la llera del riu ens cal anar riu avall uns quinze minuts que resulten ser una agradable passejada per la llera molt rocosa i desvestida de vegetació, això si els sectors humits o molls rellisquen moltíssim El descens es tracta de quatre cascades contínues que baixem amb ràpels de 19-25-17-27 d'alçada, tots ells molt ben equipats. El de disset metres és volat. Pel retorn cal que un cop som a baix cal que remuntem pel costat esquerre per un pendent de grans blocs que en qüestió d'uns pocs minuts ens porta fins a la boca de la Cova d'en Salvi.

                      VIDEO                 FOTOS                   TOPO

LA COVA D'EN SALVI és una activitat molt acossellable de combinar amb el Salt del Goleró donat que les dues activitats són de curta durada i es complementen força bé, és una manera d'aprofitar plenament el dia tenint en compte que per alguns el viatge fins aquí ja és prou llarg. De traçat horitzontal i d'unes dimensions prou generoses per progressar còmodament sense estretors ni dificultats que ens exigeixin tècniques d'espeleo o material específic, en tenim prou amb el cas i una llum frontal. En ser una cavitat d'origen tectònic, bona part de la progressió la fem remuntant, baixant o bé esquivant els nombrosos blocs de pedra que hi ha per arreu.

Cal anar amb compte perquè tant per terra com pels blocs tot rellisca molt, a aquest fet cal afegir-hi la gran colònia de ratpenats que hi habita, que es fa més present en les dues sales de dimensions més grans on tot està recobert del seu excrement, per això se les anomena sala Guarra i sala Chanel, per alguna cosa serà. Es curiós veure també com a mesura que anem avançant aquests ratpenats canvien de situació davant la nostra presència i ens passen volant a frec del nostre cos, amb l'agilitat que els caracteritza. Finalment s'arriba a la zona sifonada on podem observar una corda que serveix de guia per travessar-lo en immersió. Aquí vam donar per acabada la nostra exploració a la cavitat tornant a l'entrada fent el mateix camí enrere, quin remei, no?

Per la tornada ens fixarem amb els senyals de pintura de color vermell que arrenquen de la mateixa entrada i que en forta pujada ens porten fins a un ample camí empedrat, Si el seguim cap amunt ens acaba deixant en els prats del Pla de l'Om just al costat d'un rétol de "Prohibit motos" resseguim el prat derivant obliquament cap a l'oest fins arribar a la llera del riu on hem començat (suposant que haguéssim accedit per les Cases de l'Om).

                                                                           VIDEO           FOTOS              TOPO                TRACK

PICOS DE EUROPA (ANILLO VINDIO)

 

Tornem de nou a Picos i en aquesta ocasió per visitar el massís occidental, el Cornión. L'intenció és fer un dels anells de Picos i en concret el Anillo Vindio, aquest nom tan peculiar té connotacions històriques, els antics pobladors d'aquestes terres, els càntabres i els astures que estaven amb guerra amb els romans es van refugiar en els quasi mítics Montes Vindios que sembla ser es situen en el que avui són els Pics d'Europa, lloc molt sever i inaccessible però que tampoc els va servir de massa, ja què les cròniques diuen que van acabar morint tots de fam i de fred. Però be tornem el que aquí ens interessa, el nostre propòsit fer aquest anell a la zona del Cornion. El punt d'inici era el poble de Posada de Valdeón i feríem el recorregut en sentit horari resultant un total de quatre etapes aprofitant la bona xarxa de refugis guardats qu hi ha a Picos. La primera etapa ens va dur al Refugi de Vegabaño, recorregut fàcil a través de bonics boscos i que no ens demanava fer massa desnivell. A continuació tocava fer la segona etapa, sens dubte la més exigent a través de les zones més altes del massís, ens va caldre travessar moltes collades i rodejar jous de grans dimension, en aquesta etapa el temps va estar en contre nostre, boira i plugim constant el que per aquí en diuen orbaiar, va sé un dia de capelina total a través d'un paisatge càrstic de visió molt limitada a causa de la boira, però que deixava endevinar que pel darrere si amagava un paisatge espectacular. Aquestes condicions es van mantenir fins al Refugi de Vegarredonda.

La tercera etapa fins al refugi de Vega de Ario en principi volíem fer-la per la via directa travessant el massís d'oest a est a través de la gran extensió càrstica propera a la carena més alta del massís. En el refugi el guarda ens va advertir que amb boira i pluja seria difícil orientar-se per la zona i que calia travessar algunes llastres rocoses que mullades serien molt perilloses. Ens recomanava prendre la ruta clàssica de l'Anillo que inicialment baixa fins als llacs d'Enol i Ercina i que a continuació remunta pausadament fins al Refugi Vega de Ario, i així ho vam fer. En perdre alçada la boira ja no ens afectava, va parar de plovisquejar i el temps es va anar aclarint, va resultar ser una etapa de bonics paisatges de verd intens per arreu, una mica llarga però agradable i pausada, arribant al Refugi de Vega de Ario alguna breu finestra de cel blau ens va deixar veure intuir la Garganta del Cares lloc per on havíem de passar demà, impressionants els verticals contraforts del massís central, res d'envejar a Dolomites. Tal com ens va passar el primer cop que vàrem visitar Picos en aquella ocasió el massís central, sortíem impressionats de les raconades que amaguen aquestes muntanyes.

La nostra darrera etapa consistia en anar del refugi de Vega de Ario fins a Caín i per fer-ho  ens calia baixar de forma sobtada els quasi mil dos-cents metres de desnivell fins al fons del Cares. Camí espectacular on un bon sender ens fa perdre alçada a través d'un ambient dominat per la verticalitat i on a poc a poc et vas sentint més empetitit davant la grandiositat de l'entorn. Finalment vam arribar al famós Sendero del Cares, un dels llocs més visitats de Picos junt amb els llacs d'enol i Ercina. A partir d'aquí vam anar resseguint aquest ample sender acompanyats dels nombrosos caminats-turistes que sempre hi ha i més, essent època de vacances. Poc abans d'arribar a Caín vam aprofitar per fer un refrescant bany de peus al riu i beure'ns unes botelles de fresca sidra, a continuació va ser qüestió de trobar un transport que ens portes fins al proper Posadas de Valdeón lloc on teníem l'alberg. Al vespre dutxats, mudats i pentinats o celebràvem davant d'un dels casolans sopars que saben fer per aquestes terres. La meteo a Picos no va està de la nostre part, però tot i això vam aconseguir el nostre propòsit, completar l'Anillo Vindio i a ben segur que sempre en tindrem un bon record.

VIDEO E-1           VIDEO E-2           VIDEO E-3             VIDEO E-4                FOTOS               TRACK

G

MONT CHARVIN (Aravis)

 

Situat a l'Alta Savoia el Massís d'Aravis forma una carena dels Prealps francesos orientada de nord a sud i molt propera al Llac d'Annecy. El Mont Charvin esta situat en el seu extrem sud, i tot i no ser dels cims més alts la seva elegant estètica i la facilitat del seu accés fa que sigui molt visitat per la comunitat muntanyenca, a més si ensopeguem bon dia, tindrem una bona visió del Massís del Mont Blanc que es troba molt proper. Per accedir a la base del cim ens cal anar a un petit poble de muntanya, le Bouchet-Mont Charvin (avui en dia amb l'ajut del gps arribem on sigui, per amagat que estigui) Del poble surt una pista asfaltada fins a una zona d'aparcament anomenada les Chandoches situada a 1385m. D'aquí mateix arrenca un bon camí que inicialment per dins de bosc i a continuació per zona de pastures ens a situa al Refugi de l'Aulp de Marlens a 1660m. D'aquest punt la visió que tenim del cim és imposant, seguim guanyant alçada per entre "alpatges" fins que arribem a la base de la muntanya molt a prop d'on surt també el camí que puja al Llac de Mont Charvin. 

Ara toca remuntar el costerut i ample vessant est del cim i ho fem per un bon camí que amb constants giragonses ens va anant fent guanyar alçada fins a situar-nos a la carena. El tram de la carena és espectacular, estret però segur de progressar i ens acaba per portar fins al cim des d'on tenim una visió completa de l'horitzó, excepte de l'oest, precisament on hi ha el Mont Blanc, pena!.

La nostre intenció era baixar per la carena que porta al Pas de l'Ours i el Llac de Mont Charvin, però després de comentar la intenció a un parell de muntanyencs que hi venen canviem d'opinió i decidim baixar pel lloc on hem pujat, Sembla ser que el camí equipat bona part amb cable de vida, es troba malmès en un parell de punts i fan la progressió molt exposada, La boira per moments comença a tapar tots els vessants i comencem el descens. Passant pel refugi volem dinar, deuen ser las tres de la tarda i resulta que la cuina està tancada (aquets francesos són l'hostia) ens ofereixen n'obstant una taula de formatges, cervesa artesana i un cafetet, tot arreglat!

       VIDEO                   FOTOS                      TRACK                          MAPA

VIES VERDES I ALTRES

CAMÍ DE SIRGA DE LA SAÔNE

Resseguint el marge esquerre de la Saône i trobem un camí de sirga que en aquest cas utilitzarem per anar de Jassans-Riottier fins a prop de Treboux. Per un pont creurem el riu per anar fins als estanys de Bourdelan. Tornarem per l'interior anat de Saint Bernard fins als Alts de Jassans.

                      V  I  D  E  O

VIA VERDA DEL BEAUJOLAIS

Agradable recorregut a través de vinyes que al llarg de catorze planers quilòmetres ens porta de la població de Belleville fins al poble de Beaujeu. El Beaujolais a estat de sempre una zona molt reconeguda a França per la qualitat dels seus vins.

                     V  I  D  E  O

S'ACABA L'ESTIU

Hem arribat al final de l'estiu i cal començar a endreçar alguns elements, o com en aquest cas, millor dit plegar veles. Anem al llac de Serre Ponçon a recollir el petit veler que s'ha passat dos mesos dins de l'aigua, la maniobra ens portarà unes dues hores de feina i seguidament unes quatre hores per carreteres de muntanya fins al seu cau d'hivern.

                     V  I  D  E  O