dimecres, 16 de maig de 2018

ALTAFULLA - TARRAGONA (camí de ronda)


 En aquesta ocasió com que estem a les portes de l'estiu, decidim canviar una mica d'aires i anar a buscar camins per la cota zero, a poder ser pel litoral Tarragoní i un camí de ronda pot ser una bona opció. Buscant sobre un mapa ens costa força trobar un sector de la costa que no estigui intensament urbanitzat, fa un temps vàrem fer el tram entre l'Ametlla de Mar i l'Ampolla que és conserva força be, avui però i sense anar tan lluny observem que el sector de costa entre Altafulla i Tarragona encara presenta sectors bastant verds, així és que anirem a fer aquest recorregut. Les dues poblacions tenen estació de tren, la qual cosa ens anirà força bé per retornar a l'origen. Tot el recorregut ressegueix íntegrament a frec de l'aigua, sigui per les nombroses platges que ens van sortint al pas com pels marges rocosos fortament erosionats per l'acció del mar. En època estival trobarem diversos establiments de restauració al llarg de tot el recorregut. Passem per alguns indrets singulars com el Castell de Tamarit i la desembocadura del riu Gaià, la Torre de la Móra, l'antic sanatori de la Savinosa, l'estàtua de Sant Magí i arribem a Tarragona pel Fortí de la Reina.

                                VIDEO                    FOTOS                         TRAK                           MAPA


diumenge, 8 d’abril de 2018

PIC DE CAMPIRME



Prenent com a punt de sortida el Refugi de la Pleta del Prat, situat a l'estació d'esquí de Tavascan, podem fer aquest bon recorregut amb raquetes o esquís a un dels cims prominents de la zona. Comencem remuntant el Torrent de Mascalida pel seu marge esquerre orogràfic per tal de no coincidir amb el traçat de les pistes d'esquí. Arribarem a l'estany de Mascalida des d'on podrem tenir una visió de la resta de l'itinerari, destacant a l'extrem esquerre l'ample canal que ens cal remuntar per assolir la carena. Tot i el seu aspecte un cop comencem a remuntar-la veiem que no és tan inclinada com semblava. Arribats a dalt de la carena només ens cal remuntar l'ampli llom que amb suau pendent ens portarà fins al cim. Visió immillorable de tota la Vall Ferrera fins a la Pica i bona part del llunya Parc Nacional. 
L'estació d'Esquí de Tavascan és una de les poques que disposa d'un butlletí de prevenció d'allaus específic de la seva àrea d'influència, aconsellable fer-hi una consulta si anem per la zona. Com quasi sempre que acabem una sortida a una hora normaleta, si podem, ens entaulem en algun establiment de la zona, en aquesta ocasió vam anar a l'Hotel de Rei a Llavorsí, bon menjar i servei a un preu raonable.


                               VIDEO                         FOTOS                           TRAK                            MAPA



EL CORRONCO





Aquest és un altre dels cims clàssics que tard o d'ora acaba fent tothom que fa muntanya hivernal amb esquís o raquetes. Situat a la Vall de Boí els seus amplis i francs vessants són molt adequats per a la  iniciació. Del mateix poble de Durro mon deixem el vehicle podem observar quasi tot el recorregut íntegre. Un desnivell important a superar, recompensat amb espectaculars panoràmiques per arreu.
Arribàvem ahir el vespre a l'alberg de Barruera, a la nit una nevada feble deixava 5 cm de neu, i al matí quan sortíem les màquines lleva-neus encara no havien passat. La pujada fins a Durro sense cadenes la fèiem molt a poc a poc, sota mínims d'adherència. El dia sembla que pintava bé, però a les carenes estaven recobertes de núvols que passaven rapidament, és a dir a les parts altes feia vent. A bona hora començàvem a remuntar pels vessants que estaven recoberts d'un generós gruix de neu, en arribar a l'extensa carena superior la visibilitat era molt reduïda. Calia fer ús del GPS i aprofitar els breus lapses en què el vent escombrava la boira i permetia poder situar-nos. Immersos en el blanc entorn, neu i boira, arribàvem finalment al cim i aleshores com si és tractes d'un premi, un últim  i definitiu esforç del vent, netejava el cel i davant nostre apareixia tot un mar de muntanyes i el càlid solet que ja ens va acompanyar al llarg de tot el decurs del dia. La tornada la fèiem sobre les nostres petjades de pujada, ja que la gran quantitat de neu acumulada no feia aconsellable un altra ruta de tornada. Per cert vàrem anar a dinar a Barruera, bar-restaurant Plató, excel.lent!


                              VIDEO                         FOTOS                          TRAK                             MAPA






BALANDRAU

Com sovint passa al nostre Pirineu després de fortes nevades arriben fortes ventades, i això és el que ens va passar en aquesta ocasió. Amb moltes ganes d'iniciar la temporada de raquetes, i defugint la problemàtica de les allaus vam escollir el Balandrau per tracta-se d'un cim amb una orografia moderada, amb amples vessants de pendents poc pronunciats. Amb el que no hi comptàvem però, era amb l'escombrada general de bona part de la neu. Ens va tocar deixar el vehicle en el mateix poble de Tregurà de Dalt i en consequència petejar-nos tota la llarga pista d'aproximació, tot i això el paisatge mostrava una imatge singular, colors freds i metàl.lics, quasi irreals, era com si estiguéssim fent el viatge d'en Frodo camí de Mordor.
En arribar al coll de Tres Pics el vent ens tirava enrere, vàrem avaluar la possibilitat de si continuar fins al cim i finalment tiràvem cap a munt. La neu estava molt dura i les raquetes s'adherien força bé. Després de passar uns breus instants al cim començàvem el descens per la carena anomenada Serrat de Granollers fins a retrobar de nou la pista que ens tenia de retornar al poble. Aquest hauria estat un dia com qualsevol altre passat a la muntanya, si no hagués estat per un fet excepcional a la meva vida, en trucaven de casa per dir-me que la meva mare de 101 anys acabava de morir. El cim del Balandrau restarà per sempre com un vincul més al seu record.
                                          VIDEO                  FOTOS                   TRAK                      MAPA

dissabte, 7 d’abril de 2018

L'ALBERA (travessa el Pertús - Llança)

Situada a cavall entre Catalunya i França el massís de l'Albera constitueix la frontera natural que s'aixeca entre les planes de l'Ampurdà i el Rosselló. És aquell punt on el Pirineu va cedint fermesa i acaba per submergir-se al Mediterrani i retroba la cota zero. El recorregut que fem és totalment carener i ens presenta en la seva totalitat una bona visió dels litorals, que va guanyant a mesura que anem deixant enrere el proper massís del Canigó i ens anem apropant a la costa. Fem tot el traçat amb tres etapes aprofitant de que disposem d'alguns refugis que per la seva situació ens van força bé, el Xalet de l'Albera situat al Coll de l'Ullat i el refugi lliure del Coll de Banyuls que es troba en força bon estat. A principis de gener quan vàrem anar-hi nosaltres i en què els dies són molt curts, ens va caldre matinar força de manera que las dues primeres hores de caminar las vam fer sempre amb frontals. Amb aixó vull dir que són etapes llargues, en que tot i ser un recorregut per lloms careners tot el traçat és un costant pujar i baixar. Els senders estan molt ben senyalitzats i bona part de l'itinerari coincideix amb el GR-10, per altra part l'aigua és un problema i cal portar bona provisió. Com que no es tracta d'un recorregut circular cal preveure una combinació de vehicles, nosaltres com estratègia vam optar per anar fins a Llançà amb el nostre vehicle i des d'enllà agafar un taxi perquè ens portes fins a el Pertús, d'aquesta manera al finalitzar l'excursió ja tindriem solucionat el tema del vehicle. A Llança trobarem fàcilment un taxi. En conclusió dir que és una sortida que ens oferirà una gran diversitat de paisatges, travessarem grans fagedes i si la tramuntana no ens ho impedeix podrem gaudir ampliament d'un espai natural força ben conserva.
                                   VIDEO                    FOTOS                      TRAK                       MAPA

dijous, 18 de gener de 2018

CINGLES DE TAVERTET

Ara fa uns tres anys vàrem venir a fer un tomB pels Cingles de Tavertet, una zona molt propera que ofereix interessant aspectes paisagístics. Ara més coneixedors de la diversitat d'espais que podem trobar a la zona, decidim tornar-hi fent alguns canvis en el traçat. Pujarem al Morro de l'Abella i passarem per la base del Salt del Molí Bernat. Variat recorregut a travers d'una orografia canviant i que de forma continuada ens va introduint en la diversitat d'àmbits que arriba a condensar  un espai geogràfic tan reduït, farcit de cingleres, balmes, estimballs i exuberants boscos. Tot i ser un camí molt ven assenyalat, en alguns punts molt concrets l'emboscament d'algun curt tram ens portarà a confusió. Al llarg del recorregut cal destacar dos llocs on cal que posem especial atenció, un d'ells està format per uns trams d'escales de ferro, bastant verticals que permeten donar continuïtat i poder acabar de resseguir la base del cingle que domina el costat Oest del Sot de Balà. L'altre lloc que pot ser una mica exposat, ens el trobem en rodejar la part superior del Puig de la Força. Es tracta d'un curt flanqueig equipat amb una corda i que domina una inclinada rampa que aboca al cingle. A part d'aquests dos punts, tot el recorregut el farem sense complicacions i si en algun punt sorgeixen dubtes del bon camí a seguir, el GPS ens indicarà el lloc o direcció adequada. La tecnologia avui en dia ens aporta un gran suport, però el més important en endinsar-nos a l'espai natural, és tant el nostre coneixemt del territori, com els nostres recursos naturals adquirits al llarg dels anys.

                                 VIDEO                       TRAK                         FOTOS                           MAPA








dimarts, 16 de gener de 2018

CINGLES DE PESSONADA


Situats al límit sud de la Serra de Boumort els Cingles de Pessonada s'enlairen sobre les terres que envolten el Pantà de Sant Antoni, situació estratègica que en altres temps, no massa llunyans, va ser utilitzada amb finalitats militars. Pels voltants del poble de Pessonada alguns graus permeten accedir a les parts altes de la cinglera i un cop a dalt un sender permet recórrer íntegrament tot el marge superior fins a un dels seus punts més alts Rocalta. Al llarg de tot aquest recorregut podrem observar las restes de les trinxeres i altres amagatalls defensius, així com alguns punts de guaita des dels quals es podia seguir els esdeveniments i maniobres tàctiques de l'enemic, sigues el que sigues aquest. Tota aquesta àrea geogràfica, així com les carenes que tanquen la Vall de Carreu pel sud i concretament La muntanya de Sant Corneli, van ser objecte de cruents enfrontaments dels quals hi ha nombrosos testimonis documentats. Tenint coneixement de tants i tants, tràgics esdeveniments succeïts en la nostra història recent, no podem evitar en endinsar-nos a la zona tenir una certa sensació d'inquietud. Per sota del costat Est de la cinglera hi trobem el poble, avui en dia deshabitat de Herba-savina objecte també d'altres tristos fets i que l'escriptor Pep Coll ens narra en el seu llibre "Dos taüts blancs i dos de negres". Pero bé, tot i que aquest fosc recent passat els Cingles de Pessonada són avui en dia i abans de tot un territori ple de llum on fer interessants caminades, i si tenim sort, podrem ensopegar pels plans interiors amb algun cérvol o senglar despistats, això si, observats sempre des de les alçades pel nombrosos voltors que niuen a les seves parets.


            VIDEO        FOTOS            TRAK              MAPA                  

dijous, 19 d’octubre de 2017

CAP DE BOUMORT


Venir a la Serra de Boumort en l'època de la brama dels cérvols era una experiència que ja feia molts anys que parlàvem de fer, peró que finalment sempre quedava posposada. Finalment a principis d'octubre que és una època molt apropiada ens hem posat d'acord, i un divendres a la tarda ens hem sortit de Barna amb la intenció de poder arribar a les parts altes de la serra al capvespre, que és junt amb l'albada, quan la brama és més intensa.
Per sort la llarga pista que de Hortoneda puja fins al refugi forestal de Boumort, es troba en bastant bon estat i ens pernet circular sense entrebancs. Només arribar al refugi i sortir del cotxe, ja escoltem per arreu la brama dels cérvols, en la foscor no els podem veure, però podem intuir la seva presència en la distància dins de l'espesor del bosc. Després d'instal.larnos al refugi i abans d'anar dormir, ens endinsem un centenar de metres dins del bosc. Restem en silenci i apaguem els frontals, la foscor és total, una lleugera brisa mou les fulles dels arbres produint una feble remor que mesclada amb els brams que ara sonen més llunyans donen a l'ambient una atmosfera estranya i colpidora, de tant en tant l'ensurt produït per algunes pinyes que el vent fa caure i que la nostra imaginació influenciada per l'ambient, confon per instants, amb les petjades de grans cérvols.
Ens despertem a bona hora i són las sis trenta que ja estem començant a remuntar pel vessant que del refugi porta al cim del Cap de Boumort, apaguem els frontals donat que la llum de la lluna és suficient per progressar pel diàfan pendent. Segueix fent una lleugera brisa que aquesta hora es bastant gèlida, mentre caminem en silenci de dins del bosc podem escoltar molt de tant en tant algun bram llunyà. Triguem poc més de mitja hora per arribar al cim, és encara negra nit però a l'horitzò és comença ja a veure el tènue canvi de llum que ens indica que arriba el nou dia. Estem una bona estona esperant que surti el sol i gaudint dels febles canvis de tonalitats de l'albada, a poc a poc el cel i les muntanyes es van guarnint de colors cada cop més càlids. Deixem el cim i decidim tornar al refugi fent una curta marrada fins a la propera carena que delimita aquesta part alta de la serra amb la Vall de Cabó, que vista des d'aquí dalt presenta un aspecte impressionant seguint de baixada arribem finalment a la pista que resseguim fins arribar de nou al refugi.

                       
                                     VIDEO                    FOTOS                     TRAK                       MAPA



dimecres, 18 d’octubre de 2017

SERRA DE BUSA


La Serra de Busa és un d'aquells racons de la nostra geografia que constitueix per si mateix una singularitat orogràfica, es tracta d'un reduït altiplà rodejat de cingleres per tots els seus costats de manera que li confereix un caràcter de fortalesa natural. Aquest fet ja va ocasionar que en temps de la guerra contra el francès, sigues utilitzat com a camp d'instrucció militar i considerat com a bon refugi en cas de retirada de les tropes. Segons diu la història el Pla de Busa va ser després de Cadis el primer indret d'Espanya a proclamar la Constitució de 1812, assistint a l'acte uns vuit mil soldats. Quan avui en dia camines per aquest atractiu planell no pots evitar fer volar la imaginació per inquibir tantes persones i les seves infraestructures en un espai tan reduït.
Com a punt d'inici pel nostre recorregut hem escollit la Vall d'Ora, un racó amagat dins les muntanyes del Solsonès i concretament la Masia el Pujol. A partir d'aquí accedirem fins a dalt del cingle per l'anomenat Grau de l'Escala. Un cop situats a la part superior farem un recorregut total del perímetre delimitat pels verticals cingles, gaudint al llarg de tot el recorregut d'un agresta paisatge canviant que a vista d'ocell ens accentua les peculiaritats orogràfiques, frondosos boscos, laberint d'agulloles, l'embassament de la Llosa del Cavall, la Vall de Lord, i un llarg etcètera de raconades que en la distància anirem identificant..
  
La remuntada pel grau de l'Escala no presenta cap problema rellevant, es tracta d'un curt tram d'escala metàl.lica molt fàcil de superar que encadena a continuació amb una canaleta inclinada equipada amb un cable de seguretat. Un cop dalt del cingle trobem traces del sender que ressegueix proper al marge de l'estimball. Uns postes de fusta marquen bona part del camí. En aquesta primera part  del nostre circuit passarem pel Serrat de la Capella on hi ha un freqüentat mirador de la Vall d'Ora, per a continuació i després de travessar la carretera d'accés a dalt del planell arribarem al Serrat de la Guàrdia on hi ha una torre d'observació. Des d'aquest darrer indret se'ns comencen a obrir els panorames del costat de  ponent com ara el Santuari de Lord, Roques de Canalda i molts altres indrets.
Ara ens cal travessar en direcció nord tota una part del planell més allunyats dels cingles, d'questa manera arribem a la Creu del Copolat, excel.lent mirador de la Vall de Lord, per sota nostre Sant Llorenç de Morunys, l'embassament i els enrevessats Llengots. A partir d'aquí ens caldrà arribar fins al Capolatell, una amplia i boscosa agulla rocosa rodejada de cingles per tots els seus costats i que va ser utilitzada com a presó dels soldats francesos, que segons sembla ser, un cop empresonats eren deixats a la seva sort, la qual cosa feia que molts d'ells en la desesperació és llencessin al vuit sota el grit de "morir a Busa per ressorgir a Paris".
Del Capolatell ens cal desfer el camí fins a la Creu del Capolat, des d'on iniciarem un recorregut de la cinglera nord del Pla de Busa, aquesta part del nostre circuit tot i ser fàcil és una mica més complexa atès que els camins en alguns punts estan una mica desdibuixats, però es tracta de resseguir pel marge superior del serrat que és el més diàfan i que ens oferirà millors vistes de la zona. Al final de la cinglera nord trobem una pista que resseguint-la pel costat nord uns centenars de metres ens porta a una corba un arrenca el sender que ens portarà de nou al fons de la Vall d'Ora coincidint amb el camí per on hi havíem pujat al matí, en un indret molt proper a l'inici del grau de l'Escala. De baixada tenim ocasió d'anar a visitar la Balma del Xalet, un amagatall utilitzat pels desertors de l'exèrcit republicà a la Guerra Civil, un panell informatiu relata les peculiaritats de la permanència en aquest rebuscat indret de tots els emboscats que si van aixoplugar mentre va durar el conflicte.


                                  VIDEO                     FOTOS                   TRAK                  MAPA





dijous, 14 de setembre de 2017

GRAN FACHA - PICOS DEL INFIERNO



Són quasi les set de la tarda que arribem al Balneario de Panticosa, aprofitarem les últimes llums del dia per pujar a dormir al Refugi de Bachimaña, situat a menys de dues hores tot resseguint el GR-11. Agafem les motxilles i sense pensar-ho molt tirem a munt, el cel està bastant cobert i ens pot enganxar algun xàfec. Hem vingut a fer una travessa de dos dies que ens permetrà fer els cims de la Gran Facha i els Picos del Infierno, dues mancances prou importants en el nostre llistat d'ascensions. Arribem al refugi sota un concert de trons que cada cop estan més a prop. Just creuar la porta cauen les primeres gotes, hem estat de sort.
Després de passar una plàcida nit en el refugi que està quasi buit, iniciem la marcha vall amunt inicialment pel GR-11 i més endavant pel camí que porta al Coll de Mercadau. A l'alçada dels Ibones del Pecico podem observar per primer cop el nostre objectiu del dia, la Gran Facha que presenta un aspecte altiu i aguerrit. Deixem el camí del coll i enfilem directes resseguint els ibones fins a situarnos al peu del gran pendent de tarteram que ens caldrà superar per arribar a la collada de l'aresta Sud. Comencem a remuntar pel pedregam que és bastant inestable fins arribar a la base de l'aresta on seguint traces grimpem ràpidament fins a l'ampli coll superior. Sense massa dilació continuem el nostre camí per l'aresta sud que ofereix un aspecte ferotge. Anem trobant fites que ens  assenyalen els millors indrets per on progressar de forma segura. L'aresta és més fàcil del que semblava, alternant petites terrasses i graonades de fàcil grimpar i sense adonar-nos ens trobem a dalt del cim. La Gran Facha és un cim piramidal i que es troba relativament aïllat de la resta de muntanyes veïnes i per aquest motiu ofereix un gran panorama absolut.


VIDEO               TRAK                FOTOS                  MAPA


El descens per l'aresta nord presenta les mateixes característiques que l'aresta sud però és més llarga. Anem desgrimpant constantment que amb l'ajut de les fites resulta més fàcil, o almenys t'aporta una mica de confiança. Arribem al Coll de la Facha, que és fronterer i aquí trobem el camí que ens portarà de baixada fins al Refugi de Respumoso. Passem primer pels Ibones de la Facha, i més avall per l'Ibón de Campo Plano situat a l'extrem d'una àmplia praderia que sorprèn per la seva extensió al mig d'aquest territori de muntanyes tan airoses. Aprofitem la placidesa de l'entorn per menjar una mica i destinar uns minuts al relaxament, que ja toca. Després de superar un parell de repetjons d'aquells que no hi contaves a l'ordre del dia, arribem al Refugi de Respumoso que està bastant més ple que el de Bachimaña

Són les set del matí que ens hem posat en marxa seguint el GR-11, després de travessar el riu comencem a remuntar suaument la Vall de Llena Cantal, amplia i recoberta d'un verd exuberant, on alguns els ramats de vaques  aprofiten per omplir-se la panxa. Just superar un canvi de rasant anem a petar a l'Ibón de Llena Cantal, bonic estany de muntanya des del qual ja podem observar per sobre nostre el Collado de Piedrafita i la traça del camí sobre fosca grava que si enfila. El pendent s'accentua un pél més fins arribar a una canaleta rocosa, que tot i ser bastant més dreta, se supera fàcilment. Del coll tenim una completa visió del curiós Ibón de Tebarray i del vessant dels Infiernos que ens caldrà superar, aquest és potser un dels racons més singulars del Pirineu. A partir d'aquí el camí segueix planer fins al Collado del Infierno. Deixem el GR i prenem un sender senyalitzat amb fites que comença a remuntar en diagonal tot aquest vessant per a situar-nos a un entall de la carena que normalment està senyalitzat amb una perxa i on arribarem després de superar un curt tram rocós.
Un cop a la carena, canviem de vessant i podem observar l'espectacular veta blanca que creua la muntanya, grimpem uns quants metres pel seu marge i a continuació la travessem fins a l'altre extrem per una cornisa prou segura, una grimpada final ens deixa sota un últim tram de carena que amb una curta grimpada ens deixa al cim del Infierno NW.


La visió des del cim és de primer ordre en tots els sentits, per davant nostre veiem l'espectacular Marmolera coronada per una estreta aresta que domina els seus dos verticals vessant, i a l'extrem oposat els altres dos cims dels Infiernos on ens caldrà anar a continuació. La carena de la Marmolera és prou ample com per a progressar amb seguretat, així és que ràpidament ens plantem a l'Infierno Central i tot seguit fins al Infierno SE. que es troba molt pròxim.
El descens dels Infiernos és potser la part més conflictiva del dia, cal baixar pel dret vessant de la muntanya que dóna a els Ibones de Pondiellos. Després d'una estona examinant el possible traçat del descens, observem una fita i ens i dirigim iniciant el descens des del collet entre els dos Infiernos (Central/SE). D'aspecte descompost i de roca inestable, no dóna treva, cal posar cura i tenir bon peu. De fita en fita anem perdent altura fins arribar al peu del vessant on la tartera ens rep amb els seus braços rocallosos, com si després d'un vol acabèssim d'aterrar. Ara ens cal progressar pel tarteram primer fins al collado Saretas i a continuació fins al collado de Pondiellos.
Del collado de Pondiellos comencem a baixar pel tarteram de grossos blocs on les fites ens van marcant el camí a seguir. El Balneario de Panticosa s'observa al fons de la vall a més de 1000 metres i encara que ja fa estona que estem baixant sempre sembla que està igual de lluny, decidim que ha arribat l'hora de dinar i reposar forces. Mitja hora més tard, amb la panxa un xic més plena i forces renovades, continuem el fatigós descens. Són las quatre de la tarda que creuem la porta de la Casa de Piedra, on ens espera una bona dutxa i el descans merescut, però abans de res, i com no, ens deleiterem amb una cerveseta ben fresca.