dijous, 4 de maig de 2017

AVENCS DE LA FEBRÓ I FERRADA DE LA TRONA


A bona hora ens hem posat en marxa i mentre fèiem camí cap a les terres del sud ha anat clarejant. El dia es presenta molt diàfan però massa ventós, esperem que afluixi, perqué ja sabem que les forces del deu Éol són las que més molesten a caminants, cicleros i tothom que li agradi tresca pels espais oberts de la geografia, amb l'excepció dels navegants. Després de haver fet un munt de corbes per carretera, arribem al refugi de La Mussara, situat en plena Serra de Prades. Volem fer un itinerari circul.lar multidisciplinari que inclou, al marge de la caminada, una mica d'espeleo i una curta via ferrada. Després de fer uns cafès al refugi, que per cert es troba ple de gom a gom, comencem a caminar. Anem bastant carregats, ja que portem corda i material específic per la ferrada. Per un camí empedrat arribem molt aviat al poble deshabitat de La Mussara i després de fer un tomb fins al marge del cingle per observar el paisatge, prosseguim pel camí que ens porta a travessar la carretera. Per pista arribem a una esplanada on hi ha el rètol que indica l'unió amb el GR-7, a aprtir d'aquí continuem per un camí dins del bosc, anant fent via fins arribar als Avencs de la Febró, aquesta part final el sender passa rasant junt a l'esquerda que queda molt mimetitzada amb la vegetació i no és massa visible, pel que cal tenir cura sobretot si anem amb nens. 
 Els Avencs de la Febró estan constituïts per unes esquerdes de grans dimensions que s'han format en el terreny, una fractura que a ocasionat un tall d'uns trenta metres de profunditat, suficientment estreta com per impedir un generós pas de la llum solar, pel que el seu interior és molt ombrívol. Resseguint el marge de l'esquerda, arribem a un indret on podem observar unes lloses inclinades i blocs per les que podem baixar al seu interior. Un cop a baix podem anar recorrent al seu interior que és un xic ondulat i ens obliga a fer curtes baixades i pujades. Feta una primera i més llarga baixada, a la nostra esquerra apareix la boca d'accés a la Cova Gran. Penetrem al seu interior que molt aviat ens aboca a una sala de grans dimensions, dins de la cova ens i podríem passar força estona, però nosaltres ens vàrem limitar a fer un curt recorregut circular que estava marcat amb pintura vermella i un fil guia que donava molta confiança. Aquest camí senyalitzat s'iniciava a la part superior del pendent de l'esquerra, just per sobre de la característica gran columna central. El seu traçat ens portarà a passar per alguns indrets molt reduïts que ens obligaran a arrossegar-nos per terra, finalment acaba abocant-nos de nou a la gran sala, però en el lloc oposat. És un recorregut entretingut i força interessant, que ens ofereix una petita immersió en el mon de l'espeleologia, sense altre dificultat que la que pot comportar a algunes persones el trobar-se en espais reduïts, vull suposar que aquestes persones ja no s'hi fiquen.
Sortim de la cova i de nou al gran passadís que conforma l'esquerda continuem el nostre camí, després de fer algunes sinuositats arribem a una acumulació de blocs, és el punt on està situada una petita ferrada que ens permet sortir de l'escletxa, també tenim l'opció de refer tot el camí i tornar pel mateix lloc. La ferrada remunta un mur vertical d'uns quinze metres, i està totalment equipada amb graons de ferro i cable de vida. Cal tenir cura perqué just on s'inicia la ferrada, l'escletxa continua, pero hi ha un vuit considerable que només podríem baixar fent un ràpel. Per remuntar la ferrada, tot i lo fàcil que pot semblar, aconsello portar un arnès i algun sistema d'assegurança, encara que només sigui per aturar-nos uns segons a descansar, si cal.
Un cop a dalt, si seguim un centenar de metres a l'esquerra, segons hem sortit, trobarem un discret sender que ens portarà de nou al camí. Refem el camí per on havíem arribat abans d'entrar als avencs fins a l'esplenada on hi ha el rètol d'unió amb el GR-7 Anem a l'esquerra tot seguin el GR i al cap d'una bona estona de seguir la pista trobem un rètol que ens indica la direcció al Grau dels Racons. Prenem aquest camí que de baixada ens porta a travessar la carretera, passem pel costat d'uns camps fins a ensopegar amb un nou sender. Deixem de banda la desviació a l'Hospital dels Carlins i continuem baixant el petit grau fins que el sender ressegueix horitzontalment el cingle per dins del bosc. Poc més endavant, en el punt on sembla que el camí fà una inflexió a la dreta, remuntem la torrentera (fites i senyals), i ràpidament arribem a l'inici de la ferrada. 
La ferrada és curta peró intensa, d'inici té una primera tirada una mica selectiva, com moltes ferrades. Un cop hem superat el nivell dels arbres s'inicia una interessant travessia horitzontal que marca el caràcter de bona part de la ferrada. Arribem a una lleixa on si volem podem donar per finalitzada la via. Si volem continuar, a partir d'aquí ens cal muntar un ràpel d'uns deu metres, a continuació un curt pont tibetà i seguidament tan sols ens queda remuntar un mur bastant dret que ens deixa a l'Hospital dels Carlins situat al mateix nivell que la lleixa per on podíem abandonar, pel que considero que és un afegit una mica absurd, tipus "parc temàtic". Aquesta ferrada és considerada com a fàcil i en algunes ressenyes apte per a iniciació.
Per la tornada nosaltres vam seguir un trak trobat al Wikiloc, però va resultar bastant fotut, camins molt difusos i força emboscats. Aconsello que de l'Hospital dels Carlins remuntem fins a la carretera i tornem per ella plàcidament al refugi que no està massa lluny.

                                VÍDEO                     FOTOS                     TRAK                       MAPA


dissabte, 29 d’abril de 2017

PUEYO DE MONDICIETO - LA ESTIVA - MONDOTO

Acabada l'excursió d'ahir al Comodoto on la manca de neu ens va obligar a haver de passejar les raquetes sense usarles, ens vam traslladar a la zona d'Añisclo amb la intenció de fer nit a Nerín, i pujar al día següent fins al Collado Arenas amb el desig que el gruix de neu ens a sigui més favorable, i ens permeti fer el llarg recorregut que tenim previst amb les raquetes als peus. De Collado Arenas pujarem primer al Pueyo de Mondicieto, baixarem pel vessant oposat fins a las cornises superiors que dominen la part alta de la Vall de Ordesa les quals resseguirem fins al Collado Gordo. A continuació retornarem de nou a les proximitats del Collado Arenas a través de la gran plana delimitada entre els estimballs de Ordesa i el Cañon de Añisclo. Remuntarem al cim de La Estiva per a continuació puja el Mondoto. Per tornar a Nerín ho farem per un marcat camí que des d'aquest cim porta directament al poble.
Hem passat la nit a l'"Albergue Añisclo" i a las set del matí tal com ja teníem acordat ha vingut a buscar-nos un taxi-furgoneta que ens ha pujat fins al Collado Arenas per l'ampla pista que actualment es troba tancada al pas de vehicles. Arribant al coll s'ens obre un ampli panorama, el Mondicieto que és el nostre primer objectiu mostra al ser un vessant molt assoleiat, moltes clapes d'herba i comencem a tenir dubtes de si ens emportem las raquetes. El conductor de la furgo ens aconsella que les agafem perquè al migdia el sol estova molt la neu i ens i podem enfonsar força, li fem cas i ens dirigim cap al final de la carena on s'inicia un llarg llom que ens portarà fins a dalt del cim. Per pendent suau i molt assequible anem guanyant alçada, a mig camí ens calcem les raquetes i continuem per l'ampli pendent fins arribar a la instal.lació d'antenes que marca el punt més alt. Fa molt bon dia, com ahir, i aprofitem per esmorzar, no tenim pressa. Iniciem el descens pel vessant nord, aquest pendent fàcil i molt adient per fer amb raquetes s'acaba en els estimballs d'Ordesa. Podem observar molts metres per sota nostra el camí de la vall i algunes persones semblants a formiguetes. Continuem resseguint a frec de la cornisa fins arribar al Cuello Gordo, Tenim una bona visió del Circo de Soaso, en el lloc oposat el Refugi de Goriz i dominant el paisatge Las Tres Sorores: Cilindre, Perdut i Soum de Ramond, que des d'aquí baix semblen mes altius. Deixem aquest contrada i comencem el retorn  fins al Refugi de Collado Arenas, és migdia i tal com ens havia advertit el conductor de la furgo la neu s'estovat molt i en alguns indrets ens hi enfonsem fins al genoll. Com aquell que està fent una còmode passejada anem travessant aquesta immensa plana, que tot sigui dit s'acaba fent una mica llarga, i arribem al refugi, sòlida construcció que és d'ús exclusiu dels pastors.
Del refugi comencem a remuntar pels pendents de La Estiva. Són amplis vessants de suau pendent que ens porten a encadenar un seguit d'àmplies planes fins al mateix cim on hi ha un vèrtex geodèsic. Tota la pujada fins aquí està mancat de relleus significants i en cas de poca visibilitat ens pot generar dubtes del correcte traçat. Dalt del cim se'ns obre una nova visió, Sestrales i Cañon de Añisclo i més proper el Comodoto el nostre darrer objectiu per avui. A partir d'aquí ja definitivament sense raquetes iniciem el descens fins a la plana anomenada Llano de la Balsa, que ens a separa del Comodoto, En anys de molta neu, aquest curt descens demana cura perquè té un pendent més pronunciat que el que venim de fer. Comencem a remuntar l'ampli pla inclinat que constitueix per aquest costat, el Comodoto. Just arribar al punt més elevat aquest pla s'interromp per donar pas a un estimball de més de nou-cents metres. El Cañon d'Añisclo se'ns apareix majestuós, impressionant. Aquest passadís de gegants es troba delimitat a l'altre vessant per la muralla de Sestrales que ara fa uns anys vam recorre íntegrament. Ens i quedem una bona estona, anem recorrent encuriosits els diversos marges de l'estimball amb la finalitat de cercar noves perspectives, finalment iniciem el retorn, tornant a baixar el gran pla inclinat per un camí paral.lel al de pujada que ens porta a passar per un curiós abric de pedra seca. Arribant a la part baixa, per on acaba el Plano de la Balsa trobem les primeres traces del camí (senyals grogues) que puja de Nerín. Després d'una llarga baixada per aquest camí, ample però molt pedregós arribem al poble, un xic cansats però molt satisfets per aquesta gran jornada muntanyera que acabem de passar. Aquestes terres del Sobrarbe no deixaran mai de donar-nos bones sensacions i records agradables. 
   
                           VÍDEO                      FOTOS                       TRAK                         MAPA




divendres, 28 d’abril de 2017

PICO COMODOTO

Som en els primers dies de Setmana Santa i hem vingut al Pirineu Aragonés per fer les que segurament seran les darreres sortides en raquetes de la temporada. Aprofitant la previsió de bon temps, volem fer dues ascensions molt assequibles, una a la vall de Pineta i un altre al sector d'Ordesa. Avui toca fer el Pic de Comodoto situat en una carena a cavall entre les valls de Pineta i Rio Real. Es tracta d'un itinerari molt panoràmic que ens ofereix visions immillorables de la llarga muralla de parets de la Vall de Pineta, un panorama que abasta des de la Pala de Montinier fins al Mont Perdut.
Després de passar la nit a l'alberg "La Casa de Pineta" que per cert es força recomanable, ens aixequem a bona hora per pujar amb vehicle fins Espierba, llogaret habitat format per un reduït nombre de cases disperses a la solana. Seguim un poc mes per pista fins ensopegar amb la barrera, lloc en el qual podem aparcar. Ara ens cal pujar fins al Collado de Espierba combinant la pista amb algunes dreceres que ens estalvien revolts. A partir del coll anirem resseguint la carena en direcció Oest, inicialment a través de bosc, però ben aviat arribem a terreny obert i de fàcil caminar. Comencem a tenir una visió del Pic de Comodoto, que inicialment ens pot semblar un pel llunyà. Anem guanyant alçada, fent un parell de curtes sifonades per superar uns turonets tot travessant uns espais molt planers i finalment ens plantem a la base del cim. 
En el nostre cas, com que no hi ha massa neu aprofitem de remuntar directament per la carena, que a l'estar molt ventada ens mostra el sender d'estiu que puja al cim i el qual resseguim. Aquesta carena quan hi ha molta neu pot presentar algun problema, ja que en algun moment és redreça força. Un altra opció a la carena és remuntar per la valleta de l'esquerra (sentit marxa) fins a la collada superior, d'on podem accedir pel pendent directament al cim. Seguint el nostre camí i remuntada tota la carena, aquesta s'aplana i comença el tram més espectacular de l'itinerari, un llarg tram horitzontal de molt bon caminar que ens deixa al mateix cim del Comodoto. Las Tres Marias, el Collado de Añisclo, el Perdut, Balcón de Pineta, Robiñera i molts d'altres cims ens envolten amb la seva alçada superior, que confereixen a aquest modest cim que és el Comodoto, un caràcter especial donada la seva situació estratègica. La tornada la fem pel mateix camí
     
                                 VIDEO                    FOTOS                     TRAK                        MAPA



dimecres, 29 de març de 2017

EL TAGA




Un altre cop el mal temps ha coincidit amb el cap de setmana, i els plans per anar dos dies per la regió de Camporrells  s'ha n'anat a norris. Un front de l'Atlàntic ha deixat bona part de la Catalunya central recoberta de neu i de resquitlles també el Pirineu. Decidim doncs aprofitar que sembla ser que el diumenge farà bo, per anar ha fer una matinal al Taga. Quant arribem a Pardines veiem  que no n'hi ha per tan, i aquí tot es remet a una lleu enfarinada, podem pujar per la pista fins a l'Ermita de Sta. Magdalena i d'enllà encara ens toca caminar una mitja hora abans no ens posem raquetes i esquís. Ens estranya que amb un dia tan bo com està fent no hi hagi més gent a la muntanya, anem guanyant alçada rapidament i a l'apropar-nos a la pala del cim veiem que hi han altres grups que venent de la Portella d'Ogassa. Un cop el cim aprofitem per menjar una mica abans de començar a baixar. En Rafel aprofita per fer volar el seu falcó de quatre ales i prendre com sempre unes boniques imatges a vista d'ocell. De tornada refem el mateix camí, donat que el minç gruix de neu no invita a fer masses improvisacions. Són les tretze hores que raquetistes i esquiador som de nou a l'ermita, super contents d'haver aprofitan encara que només sigui per unes hores, aquest cap de setmana
  

                    VIDEO                              FOTOS                             TRAK                          MAPA




dimecres, 22 de març de 2017

PIC LO COVIL I PIC DE MÀNIGA

Bona part de la colla ens hem posat d'acord per fer una escapadeta d'entre setmana per anar a trepitjar neu, anirem a la Vall ferrera a fer el Pic de lo Covil i el Pic de Màniga situats dins l'àmbit de l'Estació de Virós-Vallferrera. El dimecres anem a dormir al Refugi de Gall Fer i dijous farem l'excursió. A bon matí quant hem començat a caminar la neu estava força dura i no ens ha calgut posar las raquetes, hem anat prenent algunes dreceres a través del bosc per tal d'estalviar-nos quilometratge per la pista que s'enlaira cap als vessants superiors. Una bona part del traçat el fem inicialment per la pista que va travessant a flanc del Pic de Màniga fins que finalment deixa el bosc i arribem a terreny descobert des d'on podem ja, observar pel davant nostre el Pic lo Covil. Anem seguint un trak del Wikiloc, però tot i això i com que el terreny és molt obert anem improvisant un xic, les possibilitats son infinites.
Arribant sota el pic de lo Covil i davant l'aspecte del vessant, el grup que és multidisciplinari (raquetes i esquís) es separa. Els esquiadors travessaran tot el vessant per sota del pi per anar a buscar els pendents més al nord i nosaltres els requeteros comencem a remuntar directament pel pendent, la neu està dura i jo decideixo possar els grampons. Superat el pronunciat pendent assolim els plans superiors de la carena i per terreny molt franc arribem al cim.

                        VIDEO                         FOTOS                            TRAK                          MAPA


 Està fent un dia immillorable i passem una bona estona al cim, ara ens tocarà anar fins al Pic de Màniga que des d'aquí podem observar tancant el llarg i ample llom carener. Sembla que estigui molt lluny però a mesura que avancem tot baixant, fem via rapidament de manera que ven aviat arribem a la collada on comença la rampa final que porta al cim.   L'Albert i el Gonzalo diuen que amb un cim en tenen prou i ens esperen a la collada, la resta comencem a remuntar el fàcil pendent. Del cim tenim una visió millorada d'altres grups de muntanyes, en fem la foto de cim i iniciem el descens. Retrobats amb els col.legues, el grup es torna a dividir, els esquiadors aniran a buscar terreny descobert on poder baixar millor  amb els esquís i nosaltres els raqueteros prendrem una via més directe a travès del bosc. Anem perdent alçada ràpidament per dins del Bosc de Virós, l'inclinació es bastant pronunciada i a bona part la neu es manté dura pel que cal tenir bon peu per evitar lliscar pel pendent. Acabem arribant a la pista on ensopeguem amb la nostra traça del matí, a partir d'aquí cal prendreso amb filosofia i gaudir del llarg trajecte per pista que ens queda com si és tractes d'un agradable passeig sota el càlid solet de la tarda. Els esquiadors van arribar al refugi uns quaranta minuts abans que nosaltres, vàrem fer una cerveseta i poc després a Llavorsí fèiem un bon berenar abans de fer camí cap a casa.
Aquesta excursió tot i semblar fàcil té alguns condicionants que cal no menysprear, pendents pronunciats d'accés al Pic lo Covil i tambè en algunes dreceres per dins del bosc. Quilometratge important, quasi dinou équilòmetres pels raqueteros i vint pels esquiadors. El traçat que finalment vam fer i que determina el nostre trak, és una opció entre les moltes possibles, cal que cadascú improvisi en funció de l'estat de la neu.



dijous, 9 de març de 2017

SERRA DE LLABERIA I MOLA DE COLLDEJOU


Aquest cap de setmana tocava anar a fer raquetes, però el malt temps previst als pirineus ens a fet que tiréssim cap al sud i concretament a la Serra de Llaberia un indret desconegut per a nosaltres. A estat una gran descoberta, un mes d'entre tots aquells llocs de la nostra geografia que quan ti endinses, vas descobrint  paratges sorprenents que ni t'imaginaves trobar. Prenent com a base la població de Colldejou hem fet un recorregut circular que ens ha portat primer a dalt de la Mola de Colldejou per a continuació baixa fins al Coll del Guix, per continuar fins dalt de la Serra de Llaberia.  Tot i que ha comportat fer una important sifonada, és molt recomanable i força factible visitar els dos grups de muntanyes, cada una amb les seves peculiaritats. És un traçat sense massa complicacions que podem fer molt bé al llarg de tot un dia, principalment quan els dies es van fent mes llargs i encara no fa massa calor. Si el dia és clar tindrem una àmplia visió que abasta des de el mar fins a las serres adjacents com ara el Montsant i els més llunyans Ports. Tots els camins els trobem senyalitzats, sigui amb pintura o bé amb fites, també anem trobant en algunes cruïlles postes amb rètols indicadors. D'aigua no en trobarem, cal doncs portar bona provisió

                   VIDEO                 FOTOS                        TRAK                               MAPA


Al llarg del camí ens caldrà remuntar dos graus rocosos que en condicions normals no comporten cap risc. Per accedir a dalt de la Mola de Colldejou ho fem pel GR que remunta per la Canal del Batllet, nosaltres i vàrem trobar restes glaçats d'una nevada anterior i calia posar-hi certa atenció. Per accedir a la part superior de la Serra de Llaberia i trobem un curt tram rocós molt fàcil de superar, amb bona presa, és com pujar per una escala. Els vessants boscosos, tant el que farem de pujada com el que finalment ens caldrà baixar, poden comportar manca d'adherència a causa del tipus de terreny, que en cas de pluja pot esdevenir molt fangós. El punt més complicat al llarg d'aquest recorregut que proposem, i que per altra part també podem obvià, és l'ascensió a l'agulla del Cavall Bernat, pel seu aspecte pot intimidar, però és bastant més fàcil del que sembla, un tram amb cadenes just en l'atac ens ajuden a superar un curt tram vertical. 

dissabte, 25 de febrer de 2017

GR-1 ANANT FENT CAMÍ (etapes 15-16)

A poc a poc i mes darrera mes, seguim fent camí a través del GR-1 el Sender Transversal de Catalunya, fins ara portem fetes setze etapes i ens en manquen tant sols quatre, no ens n'adonarem i ben aviat començarem a sentir la remor de les onades. A la pròxima etapa deixarem la Catalunya muntanyosa i farem la transició a las planes ampordaneses dins d'un àmbit més agrícola però menys forestal. Segurament que en aquestes darreres etapes trobarem a faltar la frondositat dels boscos i la  travessia de colls, i probablement enyorarem també l'esforç de superar llargs pendents que sabem que sovint ens ofereixen grans panorames i llargs descensos. Aquests petits reptes que ens imposem amb il.lusió són com la vida mateixa, un caminar sempre endavant, anant fent camí i pausadament superar tots els obstacles que ens van sorgint. Com deia és una qüestió de superació, però també d'actitud personal i d'experiència, la que a través dels anys em anat adquirint mentre deixàvem enrere obstacles i barreres. I quan un dia arribem al mar i aquest camí s'acabi, molts d'altres ens estan esperant, perquè aquí està la nostra actitud i el nostre esperit aventurer que ens impulsa constantment a la descoberta.

                            VIDEO          FOTOS-15           FOTOS-16            TRAK-15             TRAK-16

dimecres, 15 de febrer de 2017

PUIG DE LES MORRERES I PEDRÓ DELS QUATRE BATLLES


Just ara fa quatre anys que m'estrenava en la pràctica de les raquetes de neu i precisament ho feia aquí mateix al Pedró dels Quatre Batlles, en aquella ocasió fèia un vent huracanat que va acabar transformant-se amb violent torb. Avui hem vingut una colla de sis amics on dos d'ells, la Lidia i en Fernando, també si estrenen, fa un dia una mica velat però a mesura que anem guanyant alçada va millorant. Hem sortit del Refugi del Bages situat a peu de pistes i on per cert ens han ofert un molt bon servei. Per problemes "tècnics" hem començat a caminar una mica tard, però hem anat agafant ritme i ens hem plantat amb rapidesa al Mirador del Querol, d'aquí hem resseguit l'àmplia valleta que en direcció oest s'encamina cap al Puig de les Morreres, un curt tram carener ens deixa al cim ocupat per un gran repetidor de telecomunicacions.

Per sota nostre tenim una visió a vista d'ocell de tot l'entramat d'engorjats que constitueixen el Clot de Vilamala, on destaquen la Mola de Lord i el Planell de Sòbol. A la seva esquerra Sant Llorenç de Morunys amb el darrera fons de l'Embassament de la Llosa del cavall i el Pla de Busa. Del cim comencem a davallar cap els Plans de Bacies que travessem en tota la seva extensió passant molt a prop del malmès Refugi de la Bofia. Comencem a remuntar primer per l'amplíssim vessant de el Vulturó i seguidament un últim repetjó que ens deixa en l'ampli cim del Pedró dels Quatre Batlles.



Observo que en el cim a diferència de l'altra ocasió, hi han instal.lat unes taules orientatives per tal de reconèixer l'horitzó muntanyós que tenim pel davant nostre, entre d'altres podem identificar tota la Serra del Cadí, algunes muntanyes d'Andorra, la Pica d'Estats, l'Aneto...etc. Pujant també hem observat el Cotiella, el Turbón i la Serra de Guara. Com que el dia s'ha anat espatllant decidim deixar de banda una proposta que l'estació d'esquí fa de recorregut amb raquetes i ens dirigim per la via més curta a buscar la pista que baixa de l'Estivella. A partir d'ara en caldrà travessar tot l'ample de l'Estació d'Esquí del Port del Compte, per tal d'arribar fins al Refugi del Bages on tenim els vehicles. Dins de les possibilitats que ens ofereix el terreny procurem anar sempre pel marge exterior de les pistes i quan no és possible anar ben arrapats i en fila pel límit d'aquestes. També aprofitem curts trams de camins d'unió entre diversos sectors per on no passen esquiadors i quant ens veiem obligats a travessar pel vell mig d'una pista, vigilem que no baixi ningú i ho fem amb rapidesa, i sempre si és el cas donant preferència a l'esquiador. Quant ens falta mitja hora per arribar al refugi el temps empitjora força i comença a nevar, hem tingut sort de poder aprofitar aquest lapse de bon temps per realitzar aquest circuit, totalment aconsellable per les persones que es volen iniciar en aquesta pràctica d'excursionisme hivernal. Aquí a la Serra del Port del Compte poden trobar una orografia sense compromisos i un paisatge del més divers

                                  VIDEO                   FOTOS                  TRAK                     MAPA



dissabte, 4 de febrer de 2017

TORRETA DE L'ORRI

Després d'una gran nevada la muntanya ens ofereix sempre un nou al.licient paisagístic a afegir a la nostra sortida, una suau i contundent uniformitat dels relleus que contrasta amb la imatge de fragilitat que transmeten les branques dels arbres doblegades pel pes de la neu. Són aspectes tots ells efímers i cal aprofitar el moment, ja que en qüestió d'hores un procés de transformació ho tornarà tot al seu estat original, la neu de les branques caure a terra i els camins es farciran de traces. 
Ja fa uns dies que un front polar va deixar importants gruixos de neu, tant al Pirineu com a la Catalunya central i aquest cap de setmana que nosaltres teníem previst fer una sortida amb raquetes ha coincidit amb què el divendres un nou front ha incrementat els gruixos, així és que podem trobar les condicions idònies per a trobar un paisatge hivernal insuperable. Com que la muntanya està molt carregada de neu i els butlletins valoren el risc d'allaus en quatre, decidim anar al pic de la Torreta de l'Orri, un lloc molt adient per fer raquetes o inclús esqui de fons, on els relleus són amables i no hi trobarem vessant exposats. Sortirem a mig matí, d'aquesta manera ens assegurem de què les màquines llevaneus hauran fet la seva feina per la zona del Port del Cant, lloc d'inici del nostre recorregut.Volem fer un itinerari circular de dos dies i com sempre amb propòsit, per sobre d'altres aspectes, de poder gaudir plenament de la muntanya en bona companyia. El dissabte pujarem per la Serra Seca fins al Refugi de les Comes de Rubió, el diumenge farem el cim, baixarem de nou al refugi i retornarem al Port del Cantó per la pista del fons de la vall.


És dissabte 27 de gener que pels voltants de les dues hem arribat al Port del Cantó, la carretera com era de suposar està en perfectes condicions, però el que no han fet les màquines llevaneus ès netejar l'àrea d'aparcament situada al mateix port. Ens costa trobar un racó on poder aparcar, ja que molta gent ha previst pujar fins aquí a tocar neu i tot està replè de vehicles aparcats d'una forma anàrquica. Total que finalment amb més pena que gloria i empenyant munts de neu aconseguim aparcar també d'una manera maldestra, Si les màquines hi haguessin dedicat deu minutets, hauria estat un dia perfecte per a tots els conductors que hem vingut fins aquí. Sota un cel molt cobert, comencem a caminar obrint traça en direcció nord, de seguida entrem al bosc, ens a són de gran ajut els senyals grogues pintades als arbres. Superat el vessant boscós arribem al Pla Muntaner, una extensa plana que al estar recoberta de neu i no haver-hi traça marcada ens a servim del GPS. Amb suau pendent i seguint en direcció nord anem travessant aquesta àmplia zona planera que  acaba coincidint amb el traçat de les pistes d'esquí de fons de Sant Joan de l'Erm. Arribem a un indret on un rètol indicador ens assenyala que la pista descendent de l'esquerra porta al proper refugi. 
El refugi és un indret força acollidor que ofereix un excel.lent servei. El diumenge a bona hora ens posem en marxa, el dia promet. A poc de sortir del refugi el sol comença a tenyir de daurat els vessants. Ens cal retornar a la collada on hi havia el rètol indicador, quan hi arribem observem que la màquina que marca el traçat per l'esquí de fons ja a passat, per una estona doncs no ens caldrà obrir traça. Ven haviat arribem a una bifurcació on un rètol indica que per l'esquerra es va a la Torreta de l'Orri, tornem doncs a haver d'obrir traça. De forma còmode arribem al Planell del Llosers i poc més endavant a la Portella on sortim definitivament del bosc i des d'on tenim ja, una visió de tota la resta del recorregut. Al final de la Portella coincidim tangencialment amb l'Estació d'Esquí de Portainé i mentre que nosaltres remuntem el pendent final suant la cansalada, pel costat ens van passant legions d'esquiadors estranyats de la nostra presència.
Bona part del cim de la Torreta de l'Orri està ocupat per instal.lacions d'antenes de comunicació a més de les pròpies de l'estació d'esquí (no bar) així és que aprofitem per fer quatre fotos i iniciem el descens. Ens cal refer un curt tram de la pujada per on havíem vingut per tal de prendre una ampla carena que de forma directa ens portarà al refugi. Inicialment baixem pels amplis rasos i bastant avall ens retrobem de nou amb el bosc. Aquest tram de bosc si no hi ha traça ens a serà útil el GPS. Arribem al refugi i ara tan sols ens cal resseguir la pista del fons de la vall fins al Port del Cantó


                            VIDEO                        FOTOS                             TRAK                         MAPA


dimecres, 11 de gener de 2017

IRATI (Un tomb per carenes i boscos)

Feia molts anys que no venia per aquestes muntanyes, mira si fa temps que per la darrera ocasió ens cal anar a l'any 1992 que en el decurs d'un viatge familiar en bicicleta vam travessar tota la Selva d'Irati des del collado Olloki fin Orbaizeta. Sempre he volgut tornar-hi a la tardor, però el cert és, que a molts de nosaltres ens és més fàcil recorre una gran distància per pujar un gran cim, que no per visitar un bosc encara que sigui en l'esplendor de la tardor. Anar a Irati pels de Barna comporta fer més de 1000 km entre anar i tornar, vol dir dos dies destinats exclusivament a viatjar.
Cada hivern per les festes de Nadal destinem quatre o cinc díes a fer una caminada intensiva, acostumen a ser recorregut molt complerts on carreguem amb força equipament i on a més els díes són curts i freds, en definitiva que corteixen força. Tants dies donen per a molt i cal que la zona escollida tingui la substància suficient per omplir-los. Aquest any després de buscar i buscar, aquest indret excepcional, finalment escollíem el sector de la Selva d'Irati a Navarra. Era una mica exposat perquè és un lloc on normalment quan comença a caure la neu, ja si queda bona part de l'hivern, i cal dir que es pot fer molt feixuc caminar tants dies amb els peus constantment humits tot i que portem bon calçat. Teníem un pla B per si aixó passava, finalment la manca de neu al Pirineu es va veure recolzada amb la presència d'un anticicló d'aquells que es queden dies i dies, oferint un solet esplèndid als cims, però que en contrapartida inunden de boira les grans planes interiors.

                             VIDEO                  FOTOS                     TRAK                           MAPA


A primera hora de la tarda vam arribar a Ochagavia, el fred era intens i bona part del riu que creua la població estava gelat. Inicialment volíem anar a algun dels albergs que hi ha per la zona però tots estaven tancats per vacances, així és que ens vam instal.lar en un bungalow del càmping Osate, al costat de la població. L'endemà ens vam aixecar molt d'ora i tot el trajecte fins Larraun el fèiem de nit. Eren les vuit del matí passades que començàvem a caminar, d'aquesta manera iniciàvem el que d'entrada havia de ser un recorregut de tres dies per la zona, i dic que havia de ser perquà al final va cada reduït a dos dies. Quan ja estàvem finalitzant la jornada del primer dia i en arribar al cim del Mendizar vam observar incrèduls que bona part dels vessants que limiten per França amb la Selva d'Irati estaven cremant. A primer cop d'ull ens va fer la impressió de què era boira, però algunes de les turbulències que és produïen ens va fer adonar que en realitat estaven cremant les pastures del costat de França, precisament per on anava la segona etapa del nostre recorregut. Més tard sabriem per part d'un guarda forestal de la zona, que aquesta crema era algo habitual pels francesos, una manera de cremar les males herbes i facilita la regeneració dels prats. A causa d'aquest incendi quedava suspesa la segona etapa, no pel fet de que tinguéssim de caminar sobre un terreny carbonitzat, sinó més pel perill que comportava la possibilitat que les cremas controlades continuessin. Decisió encertada perquè tal com posteriorment ens confirmava el guarda, això tan sols era el inici del procès de crema dels diferents sectors.

L'itinerari és fàcil de resseguir, són dues etapes en les qué recorrem espais molt diferenciats, el primer dia es desenvolupa quasi íntegrament per carenes i prats alpins des d'on podem gaudir d'extenses panoràmiques. El segon dia es va per dins del bosc en la seva totalitat, aquest era per nosaltres un recorregut de transició que ens permetia arribar cap al migdia al cotxe i així poder tornar cap a casa amb uns horaris més assequibles. El punt d'inici és Larraun situat entre Oirbazeta i la fàbrica d'armes d'Orbaizeta i concretament al costat de l'alberg Mendilatz. Una combinació de pistes i camins ens porten a remuntar per la Reserva Natural de Mendilatz, la pista es dirigeix al Coll d'Azpegui, però arribats a un punt la deixem per començar a remuntar directament pel vessant, amb tímides traces de camí però majoritàriament a través del bosc sense referències d'aquesta manera arribem als prats de la carena i tot seguit ens tornem a endinsar al bosc per arribar al cim del Mendilatz de 1337 m. Aquest primer tram de l'itinerari és l'únic del dia que fem per dins de boscos, els boscos són molt esclarisats i no ofereixen cap impediment a la progressió, al contrari és un plaer travessar-los. Tot i que és difícil equivocar-se el GPS ens ajuda a anar sobre el traçat més favorable.
Un cop al cim que és de caràcter boscós, refem de nou el camí fins on havíem sortit a la carena i anem perdent alçada per aquesta àmplia avinguda d'herba en direcció nord cap al Coll d'Azpegui. Al coll hi ha un jaciment megalític on aconsello dedicar un temps a observar el conjunt de cromlecs que hi ha dispersos per l'entorn. Resseguim la pista en direcció al coll d'Organbide, al mateix coll hi ha un altre fantàstic cromlec i situat en una valleta enfonsada un refugi metàl.lic en molt bones condicions per pernoctar-hi. 
A partir d'aquí i amb la finalitat de poder visitar la Cova d'Harpea continuem per la pista en direcció sud-oest, un rètol diu que són tres quilòmetres, però la veritat sigui dita es fan llarguíssims. La Cova és un indret geològicament interessant, està formada per uns plecs de la muntanya, concretament un anticlinal, que s'ha desproveït dels sediments interiors de manera que queda com una coberta natural a dos vessants. Des de sempre ha estat utilitzada com a refugi pel bestiar. L'entrada de la cova es troba en una raconada acollidora, sobre el curs d'un rierol i al costat d'unes bordes de muntanya que confirmen el caràcter pastoril d'aquestes terres.
A partir de la cova hem d'afrontar el tram més dur del dia, cal remuntar tot el vessant per tornar a la carena que s'inicia al Coll d'Organbide. L'inici del camí el trobem per sobre de les bordes, un costerut camí ens porta a travessar un filat espinós (per sota) per a continuació seguir remuntant fins a una colladeta des de la que ja comencem a remuntar el vessant per la línia de màxima pendent, Tot això ho fem sense camí i tot i que la direcció a seguir és evident, també és evident que en cas de boira el GPS torna a ser molt útil. Arribem dalt de l'àmplia carena on trobem els indicadors de camí GR que ens guiaran tot el que queda de jornada. Després de carenar una llarga estona arribem sota els vessants del Mendizar, si volem pujar al cim cal que deixem per una estona el GR. Dalt del cim del Mendizar de 1323 m tenim una immillorable visió de bona part dels boscos d'Irati. Baixem pel costat oposat fins a ensopegar de nou amb el GR i tot resseguint-lo arribarem a la pista del fons de la vall, molt a prop del Refugi d'Egurgi. Per accedir al refugi ens cal travessar el riu a gual saltant de pedra en pedra. En cas que baixès molta aigua, cal dir que uns dos-cents metres aigües avall hi ha un pont.
El refugi es troba en molt bones condicions, a uns dos-cents metres hi ha una font situada aigües amunt del torrent secundari. Disposa de dues estances, una de més acollidora amb llar de foc, taula i bancs i un altell de fusta per dormir; i un altra estança més simple amb tarima de fusta per dormir.

La segona etapa discorre totalment per l'interior de boscos, al poc de deixar el refugi la pista ens porta a travessar el riu. De seguida arribem a un dels braços de l'embassament d'Irabia, a partir d'aquí la pista va resseguint la seva riba  fins poc abans de la Casa Forestal de Irabia, on un rètol indica el camí que porta a la Presa d'Irabia. Prenem aquest agradable sender i poc més endavant, per un pont creuem un dels braços de l'embassament. El camí segueix vorejant molt a prop de les seves aigües fins que finalment arribem al mur de la presa. 
Creuem la presa i seguim uns metres per la pista. Ven aviat en una corba cal que prenguem el ramal de l'esquerra que de baixada ens portarà a connexionar amb el Canal de Betolegui. A partir d'aquí el camí ressegueix al costat del canal. A l'esquerra i bastant per sota nostre el Riu Irati ens acompanya seguint també la mateixa direcció, i així serà fins arribar a la carretera per on havíem pujat a Larraun el dia anterior. Ens cal fer uns dos quilòmetres carretera a munt fins als cotxes.