Fa molt de temps que estem arrossegant una sequera persistent i els seus afectes es comencen a mostrar de forma angoixant a les nostres reserves d'aigua, els embassaments estan sota mínims i aquest bé tan valuós que de forma natural mai ens ha faltat, ara escasseja, i si aquest cicle climàtic tant desfavorable no fa un gir dràstic tindrem un greu problema social. Potser és hora de començar a pensar que lo del canvi climàtic va de debò. Nosaltres hem volgut aprofitar aquesta situació per venir a fer una exploració al Congost de Mont-rebei, aquest indret és potser l'únic dels grans congostos del nostre país que no ha estat travessat per una via rodada, aquest fet de sempre ha comportat un greu problema en les comunicacions entre el Pallars Jussà i la Noguera perquè calia remuntar tota la Serra del Montsec fins al Coll d'Ares. És cap a l'any 1924 que es construeix un primer camí dins del congost i que va representar una gran millora en les comunicacions. Al 1959 finalitza la construcció de la Presa de Canelles i el camí acaba inundat per la ca de l'embassament. Als anys 70 el món excursionista demana a la companyia ENHER la construcció d'un nou camí en reposició de l'antic i finalment l'any 1982 aquest no camí s'inaugura. Finalment, l'any 2001 la Fundació Territori i Paisatge gestora d'aquest espai natural equipa amb una sirga de seguretat tot el traçat del camí.
La finalitat de la nostra visita al congost és intentar recorre la totalitat de l'antic camí aprofitant aquests temps de sequera que ens toca patir. Des del Pont de Montañana ens arribem a l'espai de la Masieta on hi ha un control d'accés al congost i que disposa d'àmplies zones d'aparcament i un punt d'informació. Seguint el GR-1 ens anem apropant al congost, ja podem veure clarament i sense cap mena de dubte com els antics camps de conreu que normalment estan anegats per les aigües de l'embassament ara son extensos erms recoberts de sediments. Més endavant i dins ja del nou camí podem observar en alguns punts i molts metres per sota nostre l'antic camí i al fons de tot la Noguera Ribagorçana que alimentat per les aigües del desglaç, és un torrent molt vigorós que només s'aturarà quan trobi les aigües de l'embassament bastant més lluny. Després de travessar el congost ens arribem fins al Congost de Seguer, en aquest punt hi ha el pont penjat d'accés a Montfalcó, ara sense les aigües de l'embassament la visió vertical cap al fons és impressionant, En quest punt el riu continua actiu el seu camí. Nosaltres ara refem el nostre camí posan atenció de veure el trencall on suposadament un sender ens tindriahauria de situar a l'inici del camí vell. Un rètol és la referència, adverteix de no passar-hi pel perill de caiguda de pedres des del camí superior. Com que avui és un dia laborable i dins del congost no som ni mitja dotzena de persones, decidim explora aquest històric camí. El camí té bastants trams excavats a la roca, assemblant-se amb aquest aspecte al nou camí, en els trams que discorre planer està recobert per un bon gruix de sediments i en les zones de transició ens cal travessar per inclinats talussos de rocalla on cal posar atenció, pensem que estem enlairats una trentena de verticals metres respecte del curs del riu, podríem dir què és el típic indret que sense ser difícil cal tenir bon peu. El camí finalitza en un punt on aquest s'apropa al nou camí i que protegit per la vegetació permet accedir-hi. Vàrem poder comprovar que de fet es pot continuar encara un poc més, però aquest darrer tram es troba recobert de restes de vegetació i altres elements que les aigües hi han anat dipositant al larg dels anys en les diverses fluctuacions de nivell de l'embassament i vàrem considerar que no té gens d'interès.
Per finalitzar recomano que mentre sigui possible recorre aquest Camí Vell evitem de fer-ho els dies festius o de màxima afluència de visitants perquè aleshores el perill de caiguda de pedres és molt alt, desaconsello també anar-hi després de pluges a causa de com deia bona part del camí està recobert de sediments i el pot fer molt relliscós. Malgrat qué la nostra descoberta d'aquest espai, normalment submergit, ens va aportar gran satisfacció, desitjo que sigui quelcom efímer i ben aviat retrobem de nou l'aspecte més familiar que tenim del Congost de Mont-rebei, senyal de què a finalitzat la sequera.
