PIC DE MEDACORBA

Són poc més de les 8:30 h que comencem a caminar avui hem vingut aquí a Andorra per fer el Pic de Medacorba un dels seus cims més alts i que segons s'observa al mapa marca divisòria entre els tres països. Per davant tenim un fort desnivell a superar, 1300 metres sense treva separen Arinsal del cim, tot el camí fins al Coll dels Estanys Forcats està senyalitzat com a GR i podríem dividirlo en diferents sectors. La primera part fins al refugi del Pla de l'Estany el  fem per pista i sender per dins del bosc fins abocar a la gran plana d'on podem observar el gran cercle herbat que ens caldrà superar per arribar als Estanys Forcats. Al final d'aquesta plana hi trobem el Refugi del Pla de l'Estany, a partir d'aquest punt el camí es comença a enlairar pel costat dret del circ per acaba fent una llarga travessia ascendent fins al costat esquerra del circ desde on acaba pujant fins als Estanys Forcats. Un cop arribem als estanys el camí els voreja pel seu marge dret hidrogràfic i linealment va remuntant la vall fins arribar a la collada.

Arribant al coll, la visió que tenim del pic és la d'un vessant de forta inclinació sense massa referències per definir una via de pujada, a la que ens hi posem però, comencem a trobar alguna traça de camí i bastantes fites que mica a mica ens fan anar superant petites graonades fins arribar al cim, és un vessant de pendent pronunciat on cal anar amb bon peu. La gran quantitat de fites, en ocasions més o menys visibles, van fer que jo a la pujada em desvies bastant a la dreta del cim la qual cosa va fer que anés a parar a la part alta de l'aresta oriental, després de superar algun pas vertiginós mig a cavall vaig arribar a la part superior horitzontal des d'on sense problemes s'arriba al cim. La baixada la vam fer seguint íntegrament el mateix camí de la pujada. Com anècdota dir que estem en temps de pandèmia i que tant a Andorra com per la carretera hi havia molt poc moviment de vehicles. A la muntanya també va ser curiós observar que la majoria de la poca gent que vàrem trobar, eren corredors, pantalons curts, samarreta i armilla d'hidratació, és a dir absència de motxilla i de roba d'abric. Baixant del cim ens vam creuar amb un grupet que estava fent travessia i van exclamar, "ostres !!! els primers excursionistes que ens trovem !!!"

 
                    VIDEO                  FOTOS                     TRAK                        MAPA                   PANORAMICA

PICOS DE ASTAZÚ

Són les quatre de la tarda que sortim de l'aparcament de la Vall de Pineta i comencem a fer camí cap al Balcón de Pineta, ens esperen uns 1300 m de desnivell fins a l'Ibón de Marboré, avui en som tot una colla, en Rafel en Pablo i jo que hem vingut de Barcelona, aquí ens hem trobat amb la Laura i en JuanRa que vénen de Benasque i dalt a l'ibón  ens trobarem amb un grup d'amics seus. La pujada es fa feixuga, entre la calor que fa, el motxil.lot que portem i l'abundós dinar que hem fet de camí, la pujada ens resulta inacabable i cada cop que mirem cap amunt, el bacó de Pineta el veiem igual de llunyà i distant, per sort a la meitat de la pujada el sol ja no incideix en el vessant i per estones fins i tot ens acarona una fresca brisa que activa les neurones i ens dóna moral per a seguir remuntant aquest inhumà pendent.

Després de tres hores i mitja de pujada arribem al Balcó, el Mont Perdut se'ns apareix de sobte, carregat encara de molta neu d'aquest hivern, la seva cara nord presenta un recorregut íntegre per neu al llarg de tot el vessant que des d'aquí baix impressiona, podem observar també que tot aquest altiplà per on ens cal progressar  la neu encara és abundant, per sort es manté consistent i fa de bon caminar. Arribem a l'Ibón de Marboré i ens trobem amb la resta del grup que ha pujat al matí, estan acampats al costat mateix de la riba. Muntem les nostres tendes i ens preparem algo calent per sopar abans d'anar a dormir, fa un capvespre tranquil i a poc a poc el descens de la temperatura ens empeny cap a dins de les tendes  per anar a dormir i recuperar forces per demà.

A les sis del matí ens aixequem i en qüestió de mitja hora ja estem caminant, avui fa un dia semblant al de ahir, un dia perfecte per fer muntanya. El sol il.lumina tots els cims de la barrera Perdut-Marboré, oferint una imatge d'esveltesa i grandiositat. Aprofitant que la neu està dura, anem remuntant la vall per suau pendent seguint les petjades d'altres o ve les fites quan cal, d'aquesta manera arribem sota el vessant del Gran Astazú i remuntem fins al Col Swan. Podem observar que el Couloir Swan està plenament factible per la gran quantitat de neu acumulada que s'ha conservat a l'ombrívol vessant. Comencem a remuntar cap al cim pel dret pendent que ens obliga en molts indrets a utilitzar les mans, és una remuntada fàcil però on cal posar força atenció donada la inclinació. Després de fer un curt tram horitzontal arribem al cim, rodejats de verticals parets i amb una àmplia visió del sector francès. Mil metres avall podem observar el refugi des Espuguettes i  bastant més avall els fons del Circ de Gavarnie. Deixem el cim i posant molta cura refem el camí fins al Col Swan, per tal de pujar fins al Petit Astazú.

Del Col Swan progressem per la carena fins a trobar l'origen d'una estreta faixa horitzontal al llarg del vessant nord. d'aquesta faixa hi ha moltes ressenyes escrites i quasi sempre se li dóna un caire de dificultat que realment no te i fins que no ti trobes no comproves per tu mateix que de difícil no en te res, diguem que sí que és estreta, també que és un traçat per un vessant vertiginós, però la realitat és que qualsevol muntanyenc i pot passar amb seguretat, altra cosa seria en el cas que hi hagués neu. Passat el tram estret de la faixa cal no seguir per la mateixa, ja que aquesta continua, i cal que grimpem per una dreta canaleta d'uns cinc métres a modús de diedre IIº, que ens a situa de nou a la carena i que sense dificultat ens porta fins al cim del Petit Astazú o Occidental. Del cim només ens cal resseguir la carena per acabar baixant a una àmplia collada amb molt bones vistes sobre Gavarnie i tot el conjunt de parets que tanquen el circ fins al Refugi de Serradets el qual podem observar llunyà. Ara ja només ens cal refer camins, l'ibón, el balcó, i de nou un llarg descens fins a l'aparcament i si amb tot això no en tinguéssim prou, unes quantes horetes de carretera fins a casa. Com epíleg de la sortida dir que ha estat una gran ascensió a uns cims de tres mil metres amb unes condicion que poques vegades et trobes i el més important, hem conegut gent maca amb la qual voldrím repetir experiències.

VIDEO                      FOTOS                            TRACK                                 MAPA

TORRENEULES

Després d'uns quants mesos de confinament i limitacions en la mobilitat, podem per fi acostar-nos al Pirineu, donat que hi ha una molt bona previsió de la meteo, decidim anar per la zona  de Núria a fer el Torreneules. Abans de que surti el primer cremallera ja estem a l'estació esperant que obrin l'andana, ens hem vit obligats a comprar el bitllet per internet i un cop dins hi ha certes mesures per evitar contagis, mascareta i distància de seguretat entre persones. El que més ens a sorprès ha estat és la poca gent que hi ha de manera que quan el tren arrenca podem comptabilitzar menys d'una dotzena de passatgers entre els tres vagons. L'arribada a Núria també és i menys no curiosa, tot està solitari i dels que hi hem arribat som els únics que anem direcció al Torreneules. Com que l'aeri encara no funciona pugem caminant fins a l'alberg, un cop dalt veièm que està tancat, així és que comencem a tirar muntanya amunt immersos en la més intensa soledat, i aquest serà la tònica de tot el dia.

Al coll de Torreneues coincidim amb un grup de runners que pugen volats des de Coma de Vaca, hola i hola i adéu siau. Després de fer el Torreneules tornem a la collada i comencem a remuntar al Cim de la Coma del Clotel, el Puig de Fontnegre i per d'aquí baixar fins al Pic de l'Àliga, tancant d'aquesta manera el circuit que ens porta de nou a l'alberg. Com a sortida a complert amb escreix les perspectives, la muntanya estava pletòrica i el factor afegit de la soletat absoluta ha estat com la cirereta del pastís que ha fet que el retrobament amb el Pirineu hagi estat intensament viscut per nosaltres. Tot aquest camí està molt ven traçat i senyalitzat amb fites en alguns indrets, del Pic de l'Àliga uns senyals roses ens marquen el descens fins al alberg.

                                    VIDEO                     TRACK                      FOTOS                        MAPA