Feia molt de temps que tenia ganes de venir a la Vall de Benasc a fer aquest interessant recorregut carener. La Cresta de Lliterola està formada per un grup de cims que s'exten des del Pic de Perdiguero fins al Collado de Lliterola, per la seva situació domina un dels paisatges més agrestos del Pirineu amb un horitzó quasi infinit donat que el Perdiguero és un dels cims més alts del Pirineu. Per fer aquesta ascensió compto amb dos grans amics el Toni Mora i en Joan Yuste i com que tots tres portem ja un bon grapat d'anys pujant muntanyes, hem decidit que donat que el desnivell a superar és molt gran, farem la sortida en dos dies, la intenció és pujar a dormir a l'Ibon Blanco de Lliterola i l'endemà fer la cresta i baixar.
Som a principis d'agost i portem ja unes setmanes en què està fent una calor anormal, superant de molt, mesures d'altres anys. El pronòstic per la meteo a muntanya diu que es generarant càlides corrents ascendents que en xocar amb l'aire molt fred en alçada donaran pas a la formació de turmentes disperses a partir del migdia. Malgrat aquest pronòstic decidim sortir, esperant tenir sort amb la dispersió. A primera hora de la tarda aparquem al Puente de Lliterola i comencem a remuntar pel bon camí, primer a través del bosc i ven aviat pels amplis rasos alpins que ocupen la vall. Mentre anem fent camí ja podem observar com es comencen a formar nuclis tempestuosos, un d'ells està caient de ple sobre la Maladeta. Cauen les primeres gotes, aviat cal posar capelines, pluja i sol, ambient de muntanya per arreu i la confiança de que es tracte d'un ruixat molt efímer. Portem ja unes hores caminant que arribem a l'engorjat d'accés al Ibonet de Lliterola, el camí ens porta a perdre alçada fins al nivell de les seves aigües. Per davant tenim un inclinat vessant rocós que ens cal superar per tal d'accedir a l'Ibon Blanco, el nostre objectiu d'avui. Aquest tram de camí va ser el més feixuc de tota la sortida, potser per la càrrega que arrossegàvem o potser perquè creiem que ens faltava menys, la qüestió és que ens va fer suar de valent, eren les nou del vespre que arribàvem a l'Ibon Blanco.
Just el temps de plantar les tendes i escalfar aigua que van començar a caure les primeres gotes. Ens vam ficar dins la tenda i la sorpresa va ser comprovar com la tela del sostre de la tenda havia perdut la seva capacitat estanca i es comportava com un autèntic colador. Vam agafar sacs i roba i els vàrem protegir dins de les motxilles, nosaltres en vam cobrir amb les capelines. Cap a les dues de la matinada parava de ploure i ens podíem col.locar dins dels sacs no sense abans haver fet repàs dels "danys" ocasionats. A les sis del matí començàvem a fer motxilles i després de recollir i endreçar tendes, sacs i altres objectes que deixaríem al bivac, eren les set passades que començàvem a remuntar els primers pendents del Perdiguero. El dia era plàcid i lluminós, com segurament també ho era ahir, però sabiem que tot això canviaria ràpidament amb el pas de les hores i calia, sense estressar-nos, anar per feina. Érem els primers a arribar al cim on ens i vam passar una bona estona. La progressió per la cresta no comportava dificultats tècniques, es tractava d'anar fent camí posant atenció i bon peu, malgrat la facilitat els estimballs eren constantment presents, d'aquesta manera vam anar passant per la Tuca de Lliterola, el Pic Royo i la Punta de Lliterola, superada aquesta última i després d'un tram més aeri deixàvem la cresta per començar a baixar pel dret vessant rocallós amb la intenció d'anar a buscar la riba nord-oest de l'Ibon Blanco. Tot aquest descens es va fer sense camí ni senyalització de cap mena, va caldre anar buscant intuïtivament el millor pas entre l'extens tarteram que ocupa tot el cercla. Va ser una tasca feixuga, no difícil per si pesada. Un cop a l'estany el vàrem resseguir fàcilment per la seva riba, just a frec d'aigua. Era migdia i feia calor, les transparents aigües ens invitaven constantment al bany, cosa que vam fer en arribar al bivac. La baixada es va fer llarga, arribant a la zona de bosc ja podíem observar com de nou es començaven a formar grans cúmuls tempestuosos, però això ara, ja no ens preocupava, estàvem contents d'aquests dos dies passats a la muntanya, cansats però satisfets, per fi havia fet la Cresta de Lliterola, ja tocava.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada