En aquesta ocasió i abans de que arribes l'hivern decidÍem anar al Pic d'Auriol, un d'aquells cims salvatges de l'Haute Ariege que són molt poc freqüentats. El sol encara no tocava a les muntanyes que ja estàvem aparcant a l'espai d'aparcament que hi havia just a la bifurcació de la carretera que des de l'Hospitalet puja cap Andorra i l'antiga carretera, avui en dia tancada al trànsit. Resseguim aquesta última fins arribar al primer revolt o prenem el camí GR que remunta per la Vall de Besines, un agradable recorregut pel vell mig del vessant boscós. Arribem a la Cabana de Besines situada a la sortida d'aigües de l'estany ens cal començar a remuntar pel mantingut vessant què es desprèn del Pic d'Auriol. Cometem l'error de pujar directament des del costat mateix del mur de l'embassament tot travessant una gran extensió de blocs gegantins que ens fa perdre quasi mitja hora de temps. Per evitar aquesta zona és preferible travessar el riu uns dos-cents metres abans d'arribar a la cabana per on podrem guanyar alçada per pendents d'herba, evitant d'aquesta manera la zona de blocs problemàtica. La pujada al pic la fem per un constant i fort pendent d'herba que sensa treba ens fa guanyar desnivell. A una altura de 2400 m anem derivant cap a l'est per tal d'anar a situar-nos a la carena, inicialment remuntem fàcilment per la mateixa fins arribar a les parts més altes on ja ens cal començar a grimpar a quatre grapes superant alguns punts algo exposats de I i II, la resta de l'enfarinada que havia fet un parell de dies abans ocasionava que tot estigués un xic relliscós i jo decideixo encordar-me l'últim tram fins arribar al cim.
La nostra previsió era continuar fins al Pic Taulades, però després d'examinar la carena i l'estat del vessant nord totalment recobert d'una fina capa de neu molt relliscosa desistim, per unanimitat decidim baixar pel mateix vessant de la muntanya per on hem pujat. Aquest vessant herbós de pendent molt pronunciat, demana anar amb cura i en cas d'estar mullat pot resultar fins i tot perillós. Anem baixant amb rapidesa i a mesura què perdem alçada l'inclinació també disminueix. Un cop a baix creuem la llera del riu que normalment està seca i ja tan sols ens queda remuntar uns cinquanta metres per retrobar el camí GR de tornada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada